Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 34, 4-6. 8-9; Dn 3, 52-56; 2Co 13, 11-13; Jn 3, 16-18
«El besuc està per damunt els núvols». Quan, en una determinada època de l'any, alguns tenen el costum de menjar aquest peix, i el seu preu queda fora de l'abast de les seves butxaques, els ve aquesta expressió... està per damunt els núvols. Això mateix és el que hem fet amb el misteri de la Trinitat durant molt de temps: posar el misteri per damunt els núvols. I no gosàvem ni predicar sobre ell. El Misteri no es toca. Quan, de fet, l'important del Misteri, no és precisament allò que té d'ocult, sinó el que n'ha estat revelat, allò que en podem conèixer i que en coneixem.
Podem repassar els textos litúrgics. Per exemple, l'oració col·lecta, que normalment ens ofereix la idea central de la celebració: O Déu Pare, vós, en enviar al món el Verb de la veritat i l'Esperit santificador, revelàreu als homes el vostre admirable misteri...
El misteri d'aquest Déu Trinitat obert al món, baixat de dalt, per fer arrelar la seva manifestació i la seva revelació en el cor de la humanitat.
Podem repassar textos de la Tradició de l'Església, textos patrístics que van en aquesta mateixa línia. Així:
«Meditem quines obres ha fet la Trinitat en l'univers i en nosaltres des de la creació del món fins a la seva consumació. Contemplem la sol·licitud de la divina majestat, de la qual depèn el govern i l'ordre dels segles. Va desplegar el seu poder en crear-nos i tot ho governa amb saviesa» (sant BERNAT, «Sermó 2 sobre la Pentecosta», o.c. t. IV, BAC 473, Madrid 86, p.205).
És a dir, la Trinitat obrant en el món, en la creació, desplegant tot el seu poder en la nostra vida. I nosaltres, no ens n'hem adonat encara?
«La Trinitat santa tot ho ha disposat en l'ànima fidel a imatge i semblança seva. Per ella som renovats a imatge del nostre Creador en el nostre interior. Allà hi ha l'instrument de salvació dels homes» (Guillem de SAINT THIERRY, «Le Miroir de la foi», núm. 1, SC 301, París 82, p.61).
És a dir la Trinitat obrant, manifestant-se a l'interior mateix de l'home. I nosaltres, no ens n'hem adonat encara?
«Guardeu-me aquest bon dipòsit, pel qual visc i lluito, amb el qual vull morir, que em fa suportar tots els mals i menysprear tots els plaers: vull dir, la professió de fe en el Pare i el Fill i l'Esperit Sant. Us la confio avui. Us la dono com a companya i patrona de tota la vostra vida» (sant Gregori NAZIANZÈ, «Catecisme de l'Església Catòlica», núm. 256).
És a dir, un creient conscient de l'acció beneficiosa d'aquest Misteri en la vida de cada dia, per anar progressant en la seva vida espiritual i anar penetrant més i més en l'experiència d'aquest misteri. Tot un testimoniatge per a cadascun de nosaltres.
Veiem, doncs, a través de la litúrgia, de l'Escriptura i de la Tradició, que aquest Misteri és un dinamisme de vida i d'amor en el qual hi ha el protagonisme de tres Persones i que té una forta incidència sobre la vida dels homes.
El que, per sobre de tot, era un tema o un misteri d'amor, es va resoldre en un tema de matemàtiques, o de la quadratura del cercle. Sobre aquest misteri no es predicava mai. Com se'n pot parlar del que passa dalt els núvols, si amb prou feines sabem alguna cosa del que passa ací baix?
I així és com el Misteri de la Trinitat, el Misteri del nostre Déu, Misteri d'amor, queda reduït a una abstracció, impenetrable, que ens durà a una Església més jurídica, més administrativa, amb estructures preocupades perquè les doctrines no es desviïn... Era millor no tocar-lo, el Misteri. I així, el que hauria de ser el Misteri central de la nostra fe cristiana, ha tingut, de fet, una influència mínima en la vida dels cristians, en l'espiritualitat de la gran majoria de creients. Si més no, de manera conscient.
Però l'Església «és un poble reunit en la unitat del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant» (sant Cebrià), i els teòlegs ortodoxos Eudokimov i Clement no dubten a sostenir que l'existència de l'Església és una participació real en l'existència trinitària, font d'una vida d'amor, fet que posa de relleu el valor absolut de la persona, com també el valor absolut de la comunió en l'amor, reflex del dinamisme d'amor de la vida trinitària.
És el que anem descobrint si repassem les pàgines de l'Escriptura, de les quals són un petit i eloqüent reflex les lectures d'avui, quan ens diuen que Déu va baixar dels núvols, i, encara que embolcallat en el seu núvol, es va quedar amb Moisès per ensenyar-li a pronunciar el seu nom. No sé com pronunciaria Moisès el nom de Déu, perquè no era fàcil de paraula, però sí que va aprendre que era un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor.
I que aquest Déu que va acompanyar el seu poble per un camí de llibertat, al final, dut pel vertigen del seu amor a la humanitat, es revesteix de la nostra naturalesa, per mostrar-nos aquest misteri d'amor que té les seves deus a les profunditats de la Trinitat. I que portarà també entre nosaltres el seu amor fins a l'extrem, perquè tinguem vida eterna.
Però no content encara de revestir-se de la nostra fràgil naturalesa i lliurar la seva vida, ens deixa la seva targeta de visita en el més profund del cor: l'Esperit Sant. El Déu de l'amor i de la pau, perquè no ens falti l'alegria, diu Pau, perquè tinguem coratge per treballar per assolir la perfecció i la comunió entre nosaltres, que és l'avantsala del Misteri d'amor trinitari.
I un misteri d'amor com aquest, amb tanta força de vida, amb un servei tan generós... ens pot deixar indiferents? Quina glòria i lloança donem a aquesta Trinitat quan ens inclinem al final de cada salm, o quan fem un treball, o quan vivim la nostra relació personal en la comunitat?
