Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
RECORDA…, no fos cas que te n’oblidessis…
El Deuteronomi ens repeteix aquesta invitació. Avui és la festa de la memòria. Memòria d’allò que ens fa viure. Memòria del Cos que ens alimenta. Avui, al centre, hi ha el Cos. És la festa del Cos. Ens alegrem, donem gràcies, es prepara un seguici triomfal, precisament per al Cos gloriós del Crist.
I aquest seguici triomfal tindrà la seva expressió, la seva imatge plàstica, després d’haver participat, menjat i begut del Cos i de la Sang del Senyor en l’Eucaristia, en la processó pel claustre, de la mateixa manera que moltes comunitats parroquials la faran pels carrers de pobles i ciutats.
Amb la Processó fem una manifestació de la nostra fe en el Ressuscitat, que, amb el seu Cos, rebut en el pa i en el vi, ens fa a nosaltres el seu Cos. I, amb la nostra manifestació de fe, estem dient que tots mengem d’aquest Pa que passegem pel claustre, al qual cantem, i que a tots ens alimenta el mateix Pa.
Però no tots el digereixen, aquest Pa. N’hi ha que l’assimilen i viuen d’ell, i n’hi ha que no arriben a assimilar-lo i el vomiten. Es vomita allò que el cos no assimila, que no accepta com aliment.
I, no obstant això, l’obra de Déu no perd res de la seva eficàcia i de la seva força de salvació, amb el pas dels temps. És un aliment sense data de caducitat. Perquè no és tan sols un record històric. Crist ens ha deixat el seu memorial, com ens recorda l’oració col·lecta. I un memorial és no tan sols un record d’esdeveniments del passat, sinó la proclamació de les meravelles que Déu ha realitzat a favor dels homes. Amb la celebració litúrgica, aquests esdeveniments es fan presents i actuals; l’obra de Déu es fa present aquí i ara, i ens permet a nosaltres de ser assumits, incorporats a aquesta obra de salvació.
Nosaltres, quan anem a combregar, solem dir: he rebut l’eucaristia, he rebut el Cos de Crist. És veritat. Però, fixem-nos en les paraules de Jesús que acabem d’escoltar a l’evangeli:
El qui menja la meva carn i beu la meva sang habita en mi, i jo en ell.
Podem dir que hi ha una interioritat recíproca perfecta. Però, en les paraules de Jesús, té prioritat el fet d’habitar en ell: Qui menja la meva carn i beu la meva sang habita, està en mi. El primer moviment és ser introduïts en Crist, en el seu Cos, som cèl·lules del seu Cos. Llavors prenen una expressivitat especial per a nosaltres les altres paraules de Jesús: El Pare, que viu, és el qui m’ha enviat, i jo visc gràcies al Pare; de la mateixa manera, el qui em menja, viurà gràcies a mi.
Així que és veritat que jo sóc cos de Crist, cèl·lula seva, si habito en ell, si visc per ell, gràcies a ell, que és la font mateixa de la vida i de l’amor. En Ell trobo tot el dinamisme de la meva existència, tota la força de vida i d’amor que necessito. Llavors podrem dir les mateixes paraules de Pau: Visc, però ja no sóc jo qui visc, sinó que Crist viu en mi (Gal 2,20).
És important per a la nostra vida no perdre aquest dinamisme de vida i d’amor. Però el podem perdre, perquè podem, de vegades, jugar amb dos jocs de cartes: I no manquen cristians que tenen a la mà els dos jocs: en el temple rebo el Cos del Senyor, rebo la seva carn i la seva sang, reunit en comunitat amb tots els meus germans, amb els quals formo el Cos visible de Crist en aquest món. Però després, en la vida, quan se’m diu: la missa ja s’ha acabat, aneu-vos-en en pau, no ens enduem la pau, la deixem al temple i tornem a treure en la vida de cada dia el nostre home vell, l’altre joc de cartes, amb el qual creiem que guanyarem la partida, quan la partida, al capdavall, es guanya tan sols per la força de l’amor, d’un amor que es dóna fins a l’extrem.
La primera lectura ens convida a recordar el que va fer Déu per al seu poble al llarg de 40 anys en el desert, i ho va fer per a posar a prova al seu poble i conèixer les seves intencions…
També l’eucaristia és una prova per al creient; una prova per al cor. L’eucaristia posa a prova el nostre cor. Un cor àrid, buit, fred, sense batecs d’humanitat és prova evident del fracàs de l’eucaristia. En l’eucaristia Crist es posa una vegada i una altra a la nostra disposició per ser la força de l’amor a la nostra vida, per ser font de vida eterna. Un pa que em fa viure més enllà de les meves possibilitats, i també de les meves necessitats. I per això jo he de servir aquest amor als altres, per fer viure a altres persones. Perquè l’amor creix, s’enriqueix i ens enriqueix i ens fa madurar com a persones i com a creients quan el donem en un servei generós als altres.
Fem cada dia un esforç especial per fugir de tota rutina en la celebració del memorial del Senyor, i mirem que aquest foc cremi en la nostra vida com ens suggereixen les paraules del poeta:
«Amor de Ti nos quema, blanco cuerpo;
amor que es hambre, amor de las entrañas;
hambre de la Palabra creadora
que se hizo carne; fiero amor de vida
que no se sacia con abrazos, besos,
ni con enlace conyugal alguno.
Sólo comerte nos apaga el ansia,
pan de inmortalidad, carne divina.
Nuestro amor entrañado, amor hecho hambre».
(Miguel de Unamuno, El Cristo de Velázquez, Edit. Espasa – Austral, 781, Madrid 1976, p.56).
