Missa del Dia
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2, 1-11; Sl 103, 1. 24. 29-31.34; 1Co 12, 3-7. 12-13; Jn 20, 19-23
Era una casa de dominics, a Caleruega, on precisament va néixer el fundador, transformada ara en casa d'espiritualitat amb una petita comunitat. Vaig anar a visitar-la amb un laic de la parròquia. Ens va rebre un germà. Ens va dir que aquells dies havien fet les votacions per a l'elecció de superiors de les comunitats, amb els seus corresponents recessos i pregàries perquè l'Esperit Sant els assistís. Però -va afegir- quan va arribar l'Esperit Sant ja havíem fet el treball, o sigui, l'elecció.
Són molts els casos en què posem la clau al pany i obrim la porta a l'Esperit quan ja s'ha fet el treball. Perquè intentem administrar o fins i tot manipular l'Esperit, reglamentar-lo. Li obrim la porta perquè entri a garantir l'ordre, el nostre, a garantir les decisions que prèviament hem pres a porta tancada, perquè s'atingui a les regles curosament fixades per nosaltres, per endavant.
I ens diu l'Escriptura: De sobte, se sentí venir del cel un so com si es girés una ventada violenta, i omplí tota la casa on es trobaven asseguts...
Potser seria bo no posar la clau al pany, deixar les portes i les finestres ajustades perquè el vent les sacsegi violentament, i aixequi els cortinatges, faci oscil·lar els llums, sacsegi les cogulles. Que faci volar els barrets dels caps, o les mitres, les ulleres, les bosses...
El vent xiula amb ràbia, gira i regira, aixeca, arrossega, desordena, sacseja, arrenca d'arrel... És propi del vent. Potser cal deixar-lo fer, de tant en tant.
Preguem a aquest Esperit que es manifesta a través del signe del vent, invoquem-lo, supliquem-lo... Però després no correm a refugiar-nos en els forats de sempre. El refugi dels nostres forats.
Tots quedaren plens de l'Esperit Sant... Tinguem el coratge de deixar-nos posseir pel vent. Pel vent de l'Esperit.
Llavors se'ls aparegueren com uns llengües de foc que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d'ells...
I qui no té por del foc? També del foc de l'Esperit. Perquè aquest no és un foc decoratiu, que acompanya i escalfa discretament amb recursos tècnics moderns. L'Esperit de Déu ve a provocar una nova creació. I aquesta creació neix d'un nou i colossal incendi. L'Esperit de Déu ve a encendre una passió, una gran passió. Que no va molt d'acord amb una societat que busca una còmoda seguretat, on tot ho volem tenir controlat, en una vida, d'altra banda, amenaçada per molts costats.
Vent i foc, no hauríem d'oblidar-ho, tenen una característica comuna: són incontrolables, imprevisibles, no programables. I aquests dos símbols són signes característics de l'Esperit de Déu. L'Església es mostrarà fidel a l'Esperit en la mesura que no el vulgui administrar, sempre que el deixi en llibertat, acceptant que se li escapi de les mans.
L'Esperit és una realitat interior, que posa el segell a l'interior del cor, com havia promès a través dels profetes. En l'oració col·lecta d'avui hem demanat que no deixi de realitzar en el cor dels seus fidels les mateixes meravelles que va obrar als mateixos inicis de la predicació de l'Evangeli.
I entre aquestes meravelles hi ha el posar fora d'ells mateixos els qui el reben; fins i tot són tinguts com a borratxos, com ens conta la primera lectura, dels Fets.
L'Església, avui, desvetllarà l'entusiasme si reïx a mostrar les meravelles de Déu. Nosaltres, com a membres d'aquesta Església, serem bons testimonis tan sols si abandonem el tarannà fred, distant, protocol·lari... i donem més espai a la fantasia, a la provocació. Perquè aquesta societat que es mou per la saviesa del càlcul, de la seguretat egoista, del benestar partidista... necessita la provocació de l'Esperit, que bufa on vol i com vol; però sí que sabem cap a on va, ja que ho anem descobrint a través dels indicis que ens ha donat Jesucrist:
Ningú no pot dir «Jesús és Senyor», sinó és sota l'acció de l'Esperit Sant.
Si tens forces per a perdonar, per a oblidar, per a viure una profunda i creixent reconciliació, és l'Esperit qui t'està portant. Si et trobes amb algú que, en lloc de donar-te consells moralitzadors o normes fredes, respostes prefabricades, t'ofereix una paraula càlida, viva, eficaç, que t'arriba al cor, que t'il·lumina... aquest està mogut per l'Esperit de Vida. Si llegeixes una pàgina de l'Evangeli, rellegida tantes vegades, i la descobreixes ara com a nova, com llegida per primera vegada, que et commou interiorment, estàs guiat per l'Esperit. Si t'avergonyeixes dels teus pecats i et creixen les ganes de viure, de ser nou, un desig fortíssim de renéixer, romans sota l'acció d'aquell mateix Esperit de Déu que Jesús va donar als seus deixebles quan va exhalar el seu alè damunt d'ells i els va dir: Rebeu l'Esperit.
I es van omplir d'una profunda pau i d'una alegria desbordant, que els va dur a obrir, sense por, les portes i finestres de la seva vida, perquè el foc i el vent de l'Esperit n'arrossegués molts d'altres.
Som temple, casa, de l'Esperit Sant, de l'Esperit de Déu, ens ensenya sant Pau. Sant Ciril d'Alexandria, en creure aquesta veritat, ens diu: «Convenia que fóssim participants de la naturalesa divina i consorts de Déu. És a dir, que deixéssim la nostra vida i la transforméssim en una altra. I això solament podia ser per la comunicació de l'Esperit Sant. L'Esperit transforma la naturalesa d'aquell en el qual habita.»
Et va transformant, a tu?
