Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dt 7, 6-11; Sl 102, 1-4. 6-8. 10; 1Jn 4, 7-16; Mt 11, 25-30
«No trobaràs res que ni tan sols de lluny es pugui comparar al Sagrat Cor de Jesús. El mateix Déu, a pesar de la seva omnipotència no podria criar una cosa més perfecta.De l’home, lo més perfecte és el cor, de tal manera que el millor elogi que es pot fer d’una persona és dir d’ella que té un bon cor. Considera, doncs, quina ha d’ésser l’excel·lència del Cor de Crist, qui és l’home més perfecte, el més hermós entre els fills dels homes, el més savi, el més senzill, el més generós i humil, tan bondadós i amable, que la gent abandonava els seus pobles i se n’anaven al desert, oblidant-se fins de l’aliment. “Tot el món el segueix” deien els seus enemics. La bondat del seu cor es manifestava per tot l’exterior de la seva sagrada persona. En sos llavis, diu un profeta, habitava la mateixa gràcia; sa mirada era dolça i piadosa…» (Torras i Bages, «Mes del Sagrat Cor de Jesús», o.c. Biblioteca Perenne, Barcelona 48, p. 721).
El qui m’ha vist a mi ha vist el Pare, dirà Jesús a l’apòstol Felip. Per tant, contemplar el cor de Jesús és contemplar el cor de Déu. Aquest cor diví s’ha manifestat amb tota la seva esplendor, amb tota riquesa i generositat desbordant al llarg de la història de la salvació. Déu, en crear-nos, en donar-nos el bellíssim marc de la creació, no fa sinó revelar-nos, descobrir-nos la immensitat del seu amor, una immensitat que avui volem recordar i celebrar com diem en l’oració-col·lecta.
La lectures d’aquesta solemnitat posen de relleu un breu retrat d’aquest cor immens de Déu, ens suggereixen un besllum dels tresors infinits del seu amor, que nosaltres, fills seus, i portadors de la seva imatge, manifestació principal de la seva bondat, podem i hem d’anar descobrint i gaudint en la meditació de la seva Paraula i en la contemplació de les seves obres al llarg de la història de la salvació.
Ell t’ha escollit perquè siguis la seva possessió personal… Si el Senyor s’ha complagut en vosaltres i us ha escollit és perquè us estima, per pur amor… Reconeix que el Senyor, el teu Déu, és veritablement Déu, un Déu fidel que manté la seva aliança amb els qui l’estimen…
El fet que Déu es lligui a un poble és quelcom extraordinari, ja que és l’Omnipotent que no té necessitat de ningú, però es lliga a un poble per amor…
«I a partir de l’Antic Testament tota la història s’explica amb l’únic motiu de l’amor diví, generós, gratuï» (Albert Vanhoye, «Le letture bibliche delle domeniche», Ediz ADP, p. 161).
Així es comença a realitzar el que escriu Teilhard: «l’amor és el llindar d’un altre Univers».
I aquest «altre Univers» apareixerà de manera molt concreta davant la nostra mirada humana en el perfil d’un Déu encarnat, «un Déu que es manifesta com amor davant l’home: un Déu que fa resplendir l’amor i la llum de l’amor en el cor humà, que té capacitat per distingir aquest amor. Perquè el mateix Déu que va dir: del si de les tenebres brilli la llum, l’ha feta brillar en els nostres cors, per il·luminar-nos amb el coneixement de la glòria de Déu que està en el rostre de Crist… En la mesura que nosaltres som les seves criatures, hi ha en nosaltres el germen de l’amor, dormitant en nosaltres, com a imatge de Déu. Però de la mateixa manera que infant no desperta a l’amor sense haver estat estimat, així cap cor humà no desperta a la comprensió de la donació divina sense la seva gràcia en la imatge del seu Fill» (Hans U. von Balthasar, Solo el amor es digno de fe, Ediciones Sígueme, Salamanca 2006, p. 72).
Crist és la revelació d’aquest amor diví. Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare. Qui dóna la vida gratuïtament fa la suprema manifestació d’amor. Crist dóna la vida, i així amb la seva mort i la seva vida ens ensenya que Déu és amor, com afirma el seu deixeble Joan.
Déu és amor. Els qui no estimen no coneixen Déu, perquè Déu és amor. I hem vist clarament l’amor que Déu ens té quan ell ha enviat el seu Fill únic.
Cal contemplar aquest amor. Dedicar temps, hores a contemplar l’amor. L’amor de Déu. En Crist. Com jo us he estimat, ens diu Crist, també vosaltres….
Però, com ho podrem fer si no hem après els sorprenents matisos d’aquest amor? Tenim l’Esperit perquè Ell ens l’ha donat, perquè ens ha fet aquest do de compartir-lo amb nosaltres. Així doncs, no endurim el cor. Exercitem-nos en aquest amor. Esforcem-nos a aprendre’l, a viure’l. Siguem senzills, perquè aquesta saviesa de l’Esperit d’amor es revela als senzills. Agafem aquest jou de l’amor, aprenent de Crist que és benèvol i humil de cor…
Estem en l’escola del servei diví, que és el monestir, com ens ensenya sant Benet. O, com ensenya sant Bernat, en l’escola de la caritat.
Què hi aprenem aquí? L’amor. Aquesta és la principal assignatura del monestir. Si la volem aprendre, és clar. N’hi ha que suspenen i s’han de tornar a presentar el setembre. Aquí hem d’aprendre i viure l’Amor. Perquè, com ens deia sant Joan:
Si Déu ens ha estimat així, també nosaltres ens hem d’estimar els uns als altres. Si ens estimem els uns a altres, Déu està en nosaltres i dintre nostre el seu amor és tan gran, que ja no hi falta res. És a dir, al juny aprovem ja l’assignatura.
Però no ens despistem: la matèria de l’assignatura l’aprenem estimant-nos els uns als altres. La doctrina de sant Joan no pot ser més clara.
