Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Os 6, 3-6; Sl 49; Rm 4, 18-25; Mt 9, 9-13
Germans,
La llibertat de Jesús trenca tots els esquemes i per això incomoda severament els prohoms del poble: saduceus, fariseus i mestres de la llei. Que s’atreveixi a curar en dissabte, que tracti amb tota franquesa i fins i tot mengi amb pecadors, com els cobradors d’impostos i les dones de mala vida, que arrossegui multituds darrere d’ell que l’aclamen i el veneren, tot plegat es vist com un escàndol intolerable per l’establishment jueu que controla policialment la vida social i religiosa del poble. Jesús es desmarxa olímpicament d’un tradicionalisme anquilosat i paralitzador que s’entesta a etiquetar les persones i els grups creant unes classes diferenciades i exclusives entre elles.
En la línia de la més pura tradició profètica, Jesús es presenta enmig dels seus portant a terme el pla alliberador i salvador de Déu, del Déu que dóna primacia a l’amor abans que a les víctimes ofertes sobre l’altar. És el Déu que centra la seva mirada en el cor de l’home i que per això va més enllà de les simples aparences humanes tan miops i ignorants. És el Déu-Misericòrdia que amb el seu cor entranyable s’abraça a la misèria de l’home i li confereix una nova dignitat i una desconeguda noblesa, com veiem en la paràbola del fill pròdig. Jesús esdevé així el signe i portador de la novetat del Regne, de la presència transformadora del Déu que estima l’home, sobretot aquell que se sent més orfe d’amor i de comprensió.
El profeta Osees, vuit-cents anys abans de Crist, es fa ressò de les múltiples infidelitats d’Israel i de Judà enfront de la fidelitat pacient i renovada del Senyor. Israel es pensa captivar el cor de Déu a base de sacrificis i holocaustos, ritus purament externs i sense cap valor ni compromís. Déu no aprova uns rituals sense ànima, que equivalen més a un culte idolàtric que a una ofrena sincera del cor. Un ritual sense coherència amb la pròpia vida no és més que una mentida, una comèdia irreverent. Un culte com aquest no pot agradar a Déu, i per això no és més que un sacrifici estèril, ofensiu a la mirada infinitament pura d’Altíssim.
L’evangeli d’avui ens presenta l’escena de la crida d’un apòstol, el cobrador d’impostos anomenat Mateu o Leví. És un dels qui aniran engrossint la colla dels deixebles del Mestre. Jesús els escull a mida que els troba, enmig del seu quefer diari: uns pescant, d’altres de camí i Mateu assegut tot cofoi en el seu teloni recaptant impostos a compte del poder romà. Per als benpensants del poble, Mateu no solament és un impur sinó un indesitjable i un traïdor. Mateu, com Zaqueu, s’aprofitava del seu càrrec exigint més del compte en el cobrament dels impostos. Per força s’havia de fer odiar pels seus compatriotes. A Mateu l’únic que li importava era acumular i engreixar el seu patrimoni. Fins que un bon dia, Jesús, tot passant davant d’ell, se’l mirà i li digué simplement: «Vine amb mi». Així de senzill i així de directe. Li podia haver dit: «Què fas aquí, desgraciat? Deixa el teu teloni d’una vegada i confessa davant de Déu el teu pecat, abans no t’arribi la terrible sentència del judici de Déu!». Doncs no, no ho va fer, perquè aquest no era l’estil de Jesús. Jesús l’invita simplement a deixar el que està fent i seguir-lo. El crida a la llibertat i al risc, al despreniment i a la provisionalitat. I la seva crida fou com una seducció hipnotitzadora que captivà el cor d’aquell publicà, de manera que ho deixà tot a l’instant i se n’anà amb Jesús. La mirada fulminant i tendra alhora del Mestre va operar en ell un autèntic miracle, un miracle que li canvià el cor, és a dir, que el convertí repentinament en un altre home. La crida de Mateu ens recorda el seguiment de l’apòstol Felip, fruit també d’una simple invitació a seguir Jesús, i encara més la conversió de sant Pau camí de Damasc.
Tant Mateu com Zaqueu celebren aquest encontre amb Jesús i el seu canvi de vida amb un àpat a casa seva. Jesús es deixa invitar després que el deixeble s’ha rendit a la voluntat del Mestre. Asseure’s a taula tots junts és un signe de plena comunió i una autèntica anticipació del banquet del Regne. Per això Jesús deixa ben clar als recelosos i acusadors fariseus que la dinàmica pròpia de Déu és la de salvar i no la de condemnar, de guarir i no de ferir, tal com correspon a un bon metge. Jesús ha vingut a la recerca de les ovelles perdudes de la casa d’Israel, i els ho diu d’una manera encara més escandalosa a les seves refinades orelles: «No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors». A ells, que es tenien per justos i detestaven els pecadors, una sentència com aquesta no podia ser més provocadora.
Germans, aquesta crida del publicà Mateu és molt alliçonadora per a nosaltres, ja que en Jesús Déu ens mostra el seu rostre bondadós i misericordiós envers els pecadors, és a dir, envers nosaltres. Sentir-se espiritualment malalt i necessitat de metge ens ofereix l’oportunitat de fer l’experiència de la misericòrdia del Senyor que ens crida a seguir-lo enmig de les més diverses activitats i circumstàncies de la vida. Però encara podrem treure’n una conseqüència més encarnada d’aquest comportament de Jesús. L’actitud de Jesús envers els pecadors i marginats del seu temps, ens motiva a nosaltres a tenir també un esperit acollidor i comprensiu envers tothom i d’una manera especial envers aquells o aquelles que són víctimes del rebuig social o que els puritans de sempre posterguen i etiqueten amb adjectius de menyspreu. El que més ens fa semblants a Déu és justament que siguem, com ell, misericordiosos i solidaris, portadors d’alliberament i contagiosos de joia.
