Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 20,10-13; Rm 5,12-15; Mt 10, 26-33
Estimats germans i germanes,
Quin tema de meditació el d’avui: la por! Jesús ens demana que no ens deixem vèncer per la por. No tingueu por, ho acabem d’escoltar tres vegades. La por és un torbament de l’ànima davant d’un perill real o imaginari. Veiem molt clarament la por en els animals: l’instint de conservació els fa actuar de forma sorprenent. És un instint natural que també tenim les persones com a defensa espontània. Però en els éssers humans la raó regula l’instint de la por, el qual influeix en la voluntat i determina les reaccions. La por és dolenta quan reemplaça normalment l’amor i la confiança. Si un es deixa guiar només per la por no viu una vida de llibertat, veu més perills dels que hi ha, no es desplega en el coneixement i en l’amor, resta immadur, i perd la confiança en si mateix i en els altres.
Jesús ens fa un anunci joiós i sorprenent: No tingueu por. Tenim por, els creients? Ens costa de confessar la nostra fe lliurement i sense complexos? Fixem-nos en el profeta Jeremies: el seu missatge de part de Déu va resultar incòmode, per això el van perseguir i volien venjar-se d’ell. Però el profeta es manté fidel, no perd l’esperança, segueix confiant en el Senyor. Les incomprensions ens poden fer caure en la por i en el desànim. Els nous «profetes» de la «filosofia» del consum anuncien paradisos meravellosos, però que només estan a l’abast dels qui tenen joventut o diners. L’Església és presentada com una institució passada de moda i plena de defectes. No tinguem por de les crítiques, si aquestes ens ajuden a millorar i a renovar-nos. És veritat que els homes som especialistes a cometre errors, però Déu continua la seva obra d’amor en el món. Tinguem confiança!
Sovint tenim por de posar-nos davant de Déu perquè això significa trobar-se amb un mateix i amb tot el que això comporta. Déu és com el nostre mirall: Ell sap què som, què valem, el que hi ha de bo i de dolent en nosaltres. Posar-nos davant d’Ell suposa el procés de descobrir la nostra realitat, sense enganys. Davant Déu ens sentim limitats i febles. Però només units a Ell, trobem aquesta llum d’esperança, aquesta força inexplicable, i aquest consol que ens reconforta i fa perdre la por. Quin gran misteri el de la nostra llibertat i el de la nostra feblesa! Ni tan sols coneixem els seus límits. La pregària confiada és el signe més gran de la pobresa i de la grandesa de l’home, que camina avançant i retrocedint alhora.
Diu Jesús: No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat. No hem de témer les diferents manifestacions de la por, que poden presentar cares acceptades socialment, com la prudència, la diplomàcia, o l’habilitat. Però tard o d’hora coneixem la veritat. La confiança i la paciència van posant les coses al seu lloc; la perseverança ens permet de no defallir; la fe i la pregària ens uneixen a Déu, que dóna força i coratge.
Germans: No tinguem por de manifestar-nos tal com som i de dir el què pensem. No tinguem por davant les dificultats i limitacions pròpies i dels altres, de renovar la confiança, de creure més enllà de les aparences, de viure la llibertat que dóna l’amor sense condicions. No tinguem por als moments de desànim, a les experiències negatives, al pecat, al sofriment. No tinguem por de sortir del nostre egoisme i anar a l’encontre dels qui se senten sols i desemparats. No tinguem por de perdre la vida pels altres, i de donar-la al servei de l’Evangeli.
La Missa dominical és una escola on aprenem a viure: escoltem, compartim, convivim i esperem junts. Jesús coneix el fons del nostre cor i ens dóna sempre noves possibilitats i una esperança més gran que la que el món pot oferir. Segons la segona lectura, per la gràcia de Jesucrist, el do de Déu, el seu amor, supera totes les nostres caigudes, infidelitats i mediocritats. Si deixem que Ell actuï en nosaltres, podrem ser guarits de qualsevol mal i alliberats de les nostres pors: El Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por? (Sl 26).
