Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12, 1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4, 6-8. 17-18; Mt 16, 13-19
Succeeix, en ocasions, en alguna conferència o col·loqui, que hi ha un torn de preguntes, i sempre algú, amb una mica de por, s’aixeca i diu: —Puc fer una pregunta?, com si pensés que dirà una inoportunitat. Feta la pregunta, el conferenciant diu que és una pregunta interessant. Llavors, un cop s’ha trencat el gel, el col·loqui s’anima.
Avui, a l’evangeli, és una mica diferent. El conferenciant, el qui porta la iniciativa de la paraula, que és Jesucrist, és el qui fa la pregunta:
Què diu la gent del Fill de l’home? Com si Jesús volgués fer un sondeig popular. La pregunta, però, resulta massa generalitzada. Potser es podria dir a Jesús que no és una bona pregunta. La resposta tampoc no sembla ser de molta categoria: Uns diuen això… uns altres que Elies… altres que… Aquest «es diu», el rumor, que tantes vegades emprem per divagar, o per posar confusió…
Jesús, però, no és partidari de divagar ni tampoc de la confusió, així que reprèn de nou la paraula i va directe al gra amb altra pregunta:
I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?
Déu sempre busca en cadascun de nosaltres la resposta directa, aquella que surt del nostre cor com una resposta a la seva paraula. Déu busca sempre la llum. Ja va dir en alguna ocasió: el que escolteu en el vostre interior ho heu de dir a plena llum, ho heu de posar sobre el canelobre. Al pa, pa i al vi, vi. Cada cosa pel seu nom. Així contemplem Jesús a l’evangeli, sempre amb la veritat per davant, sempre com a testimoni de la veritat.
I Pere serà, per aquest camí, un bon deixeble: Tu ets el Fill de Déu ...
Ara bé, aquesta pregunta, —i vosaltres ¿qui dieu que sóc?— és una pregunta permanent per a un cristià. Perquè cada dia el cristià ha de donar la resposta de la seva fe a la crida de Déu. I cada dia, crec, hem de contrastar la crida que Déu em fa a través de la seva Paraula, i la resposta que hi dóna la meva fe en la meva vida concreta.
Ara bé, aquesta resposta a Crist hem de considerar que no pot ser tan sols una resposta individual, sinó que cal que sigui una resposta segons el desig de Crist, segons el seu projecte, i això em demana que doni una resposta eclesial, una resposta també com a membre d’una comunitat, que està cridada a ser testimoni del Ressuscitat, i que té la responsabilitat de ser servidora del regne que Jesús ha vingut a establir.
Per aquesta resposta de Pere podem captar la fe de Pere. «Tu ets el Fill de Déu viu; no el Déu dels morts, sinó el Déu que viu en si mateix i dóna vida a tot el que existeix, ja que en Ell vivim, ens movem i som. El Senyor no permetrà que defalleixi aquesta fe tan gran, a pesar de les proves per les quals haurà de passar. Per això, en el moment de la Passió, li diu: Simó, Simó… jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. Tu, quan t’hauràs convertit, confirma els teus germans» (Inocenci III, papa).
Pere dóna una resposta personal, però és una resposta des d’una fe i una amistat que ha viscut amb Jesús juntament amb tot el grup dels Apòstols. És la resposta d’un Pere sempre apassionat per Jesús, que no va egoistament a la seva, sinó la resposta d’un Pere que farà bona la mateixa pregària de Jesús, quan li diu que ha pregat per ell, i que ell, un cop convertit, confirmi els seus germans.
Podem advertir aquesta dimensió comunitària de la persona i de la vida de Pere quan veiem que tota la comunitat pregava Déu per ell sense parar. Pere, és, doncs, un punt de referència entre el grup dels apòstols per la seva manera de ser decidida, i d’apostar pel Mestre. Pensem, per exemple, quan respon a Jesús en nom de tot el grup en uns moments de moral baixa, i de vacil·lació de la seva fe: Senyor, a qui anirem?
I després de la Resurrecció parlarà amb una veu principal en la comunitat apostòlica, i finalment, com hem escoltat, l’Església, conscient del paper i de la importància de Pere en la vida dels creients, prega per ell quan és a la presó.
Celebrem i lloem avui la figura d’aquests apòstols de l’Església. Diu sant Elred: «Els lloem de debò si ens esforcem a imitar la seva conducta. Tot imitant la seva força, la seva vida santa, la seva perseverança fins al final. Van donar prova de gran força. Perquè són les columnes que el Senyor va establir. Són les dues columnes que dirigeixen l’Església mitjançant el seu ensenyament, la seva pregària i l’exemple de la seva constància. El mateix Senyor els ha posat com a fonament» (Sermó sobre sant Pere i sant Pau).
I sant Bernat escriu també alguna cosa que ens va bé en aquests temps en què projectem amb tanta facilitat la sospita sobre persones i institucions: «Clareja per a nosaltres la gloriosa solemnitat consagrada amb la mort triomfal dels insignes màrtirs i capitans de tots els màrtirs, les dues grans llumeneres que Déu va col·locar en el cos de l’Església com a llum per als seus ulls. Són els meus mestres i mitjancers, en qui confio plenament, perquè m’ensenyen el camí de la vida, i per ells puc arribar fins a aquell Mitjancer que va venir a reconciliar amb la seva sang el món terrenal i el celestial» (Sermó 1 sobre sant Pere i sant Pau)
