DIUMENGE DE LA PENTECOSTA

Missa de la Vigília

Homilia predicada pel P. Maties Prades

Estimats germans i germanes,

La Seqüència, que cantarem a la Missa de demà, amb un to de súplica confiada, expressa el nostre desig de vida. Veniu, oh Sant Esperit, amb un raig de llum divina. Quan el món ofereix la dansa de la confusió, quan cal més imaginació per solucionar els problemes, quan no acabem de comprendre la nostra estimada Església... necessitem valor i coratge. Aleshores podem cantar, amb humilitat, des de la nostra realitat: Pare dels pobres, veniu, deu-nos els dons que teniu, oh Sol que el cor il·lumina. La Litúrgia de l’Església ens endinsa de ple en aquesta gran solemnitat, on trobem connexions evidents amb els passatges de Nicodem i de la Samaritana. «Naixeran rius d’aigua viva de l’interior del qui creu en mi», diu Jesús. Aquesta expressió fa referència a la fertilitat de l’aigua, lloada per la Bíblia. L’Aigua Viva no solament apagarà la set dels qui acudeixen a Déu amb fe, sinó que els donarà una gran fecunditat en mèrits espirituals: com una font que brolla del seu interior amb bones obres que sembren el bé. Afegeix l’Evangeli que acabem d’escoltar: «Deia això referint-se a l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en Ell».

La set d’espiritualitat de l’home contemporani ens empeny a precisar conceptes. Actualment es parla molt de vibracions i d’energia. El significat bíblic de rûah o pneûma és el de vent, respiració, aire i alè; que són signes de vida, ànima i esperit. El do de l’Esperit als deixebles, segons la descripció dels Fets dels Apòstols, tingué un element visible: unes llengües de foc i el vent impetuós que féu trontollar la casa. El do de l’Esperit es fa visible en les persones que reben la seva força. Oh divina Claredat, visiteu la intimitat del cor que ja us ansia. El primer diàleg entre Déu i el món té lloc en la creació. I la relació amb Déu continua per l’acció de l’Esperit que ens fa recordar les Paraules de Jesús, i que aviva el sentiment que som fills de Déu. Per això, cada Pentecosta és l’aniversari de cada cristià que vol respondre, amb la seva vida, als dons que ha rebut del Senyor. «Ja que l’Esperit ens dóna la vida, deixem-nos guiar per l’Esperit» (Ga 5, 25). Necessitem, germans, l’ajut de l’Esperit que mou el cor i el converteix a Déu; que també obre els ulls i l’enteniment per veure quin ús fem dels dons que hem rebut.

Continuem amb la seqüència: Tot el que no és net renteu; tot el que ja és sec regueu; cureu tota malaltia. En tot hi ha un desgast i les persones tenim límits: els entusiasmes primers poden veure’s ofegats, el desencís ens pot cobrir com una densa nuvolada que impedeix contemplar la claror del sol, la panoràmica social és desconcertant perquè s’ha creat un «paradís artificial» sense prevenir les conseqüències i la insatisfacció creada. No hem de perdre la confiança en Déu i la seguretat en nosaltres mateixos. Cal mirar i contemplar el Senyor, que no ha tingut la darrera paraula en l’Ascensió, sinó que continua manifestant-se en una interminable Pentecosta: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món», «Faré venir damunt vostre l’Esperit que el meu Pare ha promès».

Ens trobem convocats i units per l’Esperit, i acompanyats per Maria, la Mare. Ella va dir: «Feu el que Jesús us digui». Avui la celebració de l’Eucaristia ens invita, de manera més intensa, a escoltar el Senyor, per veure què hem de fer i de quina manera. Ell ens il·lumina amb una nova llum per actuar de manera sempre renovada: és com un far que orienta les naus durant la nit; és també com la llum del dia que il·lumina, escalfa i permet de contemplar el gran regal de la Creació, que Déu ha posat a les nostres mans i que nosaltres hem d’estimar i respectar. Pentecosta és, doncs, la gran festa d’acció de gràcies.

«Veniu, oh Sant Esperit, amb un raig de llum divina»

DIVENDRES DE LA SETMANA VII DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Ac 25, 13-21; 28, 16-20. 30-31; Sl 102, 1-2. 11-12. 19-20ab (R.: 19a); Jn 21, 15-25

L'evangeli d'avui, que unim al de demà, completa el relat que havíem deixat a mitges el divendres de l'octava de Pasqua: l'aparició de Jesús ressuscitat als deixebles vora el llac de Galilea, amb la pesca miraculosa i l'àpat a trenc d'alba.

Després de l'àpat, que és el lloc on precisament la comunitat de Jesús celebra i expressa l'amor, Jesús pregunta tres vegades a Pere si l'estima, i ho fa, les dues primeres vegades, amb el verb «agapao». Pere, en canvi, li respon amb el verb «fileo»: «Simó, m'estimes…? Sí, Senyor, tu saps que t'estimo». En català hem de traduir tots dos verbs, «agapao» i «fileo», per «estimar», però contenen matisos diferents, que convenen al propòsit d'aquesta homilia, ja que en aquest diàleg entre Jesús i Pere, i, concretament, en aquests dos verbs i en la manera d'utilitzar-los, se'ns proposa una pedagogia de la concreció de l'amor.

L'«agape» és l'amor evangèlic per excel·lència, l'amor que estima per estimar —com dirà sant Bernat. És l'amor fins a l'extrem de Jesús pels seus (Jn 13). Aquest amor, però, nosaltres l'hem d'hu­manit­zar, l'hem de concretar i contextualitzar, i precisament el verb «fileo», amb el qual Pere respon a Jesús, i que Jesús fa seu en el tercer «Pere, m'estimes?», expressa aquesta manera concreta de viure l'amor. Aquest itinerari de concreció de l'amor és molt important per al quart evangeli, i per a la comunitat del deixeble estimat a la qual va adreçat, fins al punt que el seu autor posa en llavis de Jesús aquella frase que sembla contradir la radicalitat del sermó de la muntanya, que demana d'esti­mar fins i tot els enemics: «Ningú no té un amor més gran —diu el Jesús de Joan— que el qui dóna la vida pels seus amics» (Jn 15, 13). L'amor es verifica donant la vida pels amics. L'amor es viu, es concreta en l'àmbit de l'amistat, en l'àmbit humà de la tendresa, de la delicadesa i de l'elegància en les relacions interpersonals.

Elred de Rievall va escriure el seu tractat «Sobre l'amistat espiritual» precisament per ajudar els monjos a viure aquesta pedagogia de l'amor, presentant l'amistat com el context humà idoni per a concretar el projecte de fraternitat de la Regla benedictina. És la mateixa pedagogia que Jesús proposa a Pere amb el seu diàleg. Per a Pere, que va negar el mestre i l'amic, aquest àmbit d'amistat dialogal que Jesús li ofereix i li renova, esdevé font de guarició i d'humanització, i el prepara per a la seva missió de pastor de la comunitat, que haurà de presidir com a servidor de la caritat, de l'«agape» dels seus germans.

Demanem al Sant Esperit, que és l'Amistat del Pare i del Fill, el do d'aquesta amistat, d'aquesta concreció de l'amor, per al creixement humà de la nostra comunitat i de cadascun de nosaltres.

DIMECRES DE LA SETMANA VII DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Ac 20, 28-38; Sl 67, 29-30. 33-35a. 35bc i 36c (R.: 33a); Jn 17, 11b-19

Són dies de comiat, aquests, germans. Pau, preveient els atzars de Jerusalem, s'aco­miada dels responsables de la comunitat d'E­fes. Jesús prepara el seu comiat amb la pregària intensa al Pare, al qual és a punt de retornar: «Guardeu els que vós m'heu donat, perquè siguin u com ho som nosaltres».

«Que siguin u». És també el nom d'una encíclica de l'anterior papa, el recordat Joan Pau II. «Que siguin u». Però, què vol dir «que siguin u»? Em sembla que de vegades no l'hem entès bé el desig d'unitat de Jesús. Hem tendit quasi sempre no tant a unificar sinó més aviat a uniformar, a llimar i fins a eliminar els matisos, i la realitat, sense matisos, o bé aclapara, o bé avorreix. «Que siguin u com ho som nosaltres», diu Jesús. Proposa com a mirall d'unitat la Llar Santíssima de la Trinitat! Ens demana com de pintar la icona de la Trinitat perquè la puguem contemplar, perquè ens hi puguem emmirallar. I què hi contemplem en aquesta icona? Hi contemplem, sobretot, un diàleg, un diàleg d'Amistat en majúscula. Unitat, però no uniformitat, ja que es tracta d'una tri unitat. Hem d'admetre, per tant, el «pluralisme» —aquesta paraula que avui a uns agrada tant i a altres esparvera— a la Llar Santa de la Trinitat. Recordeu la icona de la Trinitat de Rublev? El diàleg silenciós, però tan eloqüent, de les mirades dels tres personatges divins? La unitat, al si de la Trinitat, es fa, doncs, a partir de l'amistat i del diàleg. D'aquest Diàleg, d'aquesta Amistat, d'aquesta Donació que posa en comunicació el Pare i el Fill, en diem Esperit. Parlem sempre amb imatges, és clar!

No som del món, però som en el món, i hi hem de ser, tots nosaltres, com a comunitat monàstica, com a església del Crist, signe i icona de l'Amistat de la Santa Trinitat. I hauríem de demanar, amb Jesús, que el Pare ens consagri en la veritat, que és aquest diàleg conjunt que cerca, en l'Esperit, de refer i de retrobar tants camins perduts d'apropament, d'entesa, de comunió.

Que sigui el do, el fruit granat d'aquesta Pasqua, la unitat veritable, en el diàleg i en l'amistat, al si de l'Església, que Jesús va somniar com una icona del Déu Tri-unitat, i demanem, amb l'oració postcomunió, que la participació en el Sagrament de la Unitat ens faci més aptes per al Do de Déu.

DILLUNS DE LA SETMANA VII DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Ac 19, 1-8; Sl 67, 2-3. 4-5ab. 6-7ab (R.: 33a); Jn 16, 29-33

«Oh, Rei de la glòria, Senyor victoriós, que avui, triomfant, has pujat al cel; no ens deixis orfes, envia'ns la promesa del Pare, l'Esperit de la veritat, al·leluia». Amb aquestes paraules, ahir, tancàvem la solemnitat de l'Ascensió, en un dia en què se'ns invitava a trobar una melodia senzilla per a cantar a Déu del fons del nostre cor. Les paraules i els neumes d'aquesta antífona, amb la melodia gregoriana tan estimada de les antífones de la O d'Advent, ens posaven als llavis i al cor la melodia que nosaltres, sols, no hauríem pogut trobar.

Al qui no està mai sol, Jesús, el Rei de la glòria, un dels nostres, assegut amb la nostra humanitat a la dreta de Déu, li demanem que no ens deixi orfes, que no ens deixi sols. Sols en aquest món nostre que està arribant a un final de cicle, potser ja irreversible, signe, qui sap, d'un acabament proper. Sols en les nostres comunitats, sovint consumides pel corc de la divisió, enverinades pel fel amargant de l'individualisme. Sols al fons del nostre cor, on tal vegada tot sigui desolació, sequera, foscor… Sols! Hi ha tanta soledat no cercada en el nostre món! La soledat imposada per les circumstàncies, o autoimposada per un mateix, tant se val… la soledat que mata la vida de l'home, cridat a realitzar-se en l'amistat amb Déu i amb els altres. «J0 no ho estic mai de sol —ens deia Jesús— perquè el Pare és amb mi. Us dic això perquè trobeu en mi la vostra pau; sereu perseguits, però tingueu confiança, jo he triomfat del món».

«No ens deixis orfes, Rei de la glòria, Jesús, germà nostre, triomfador, Senyor victoriós… envia'ns la promesa del Pare, l'Esperit de la veritat…». Aquesta és la melodia, germans, que ens posa als llavis l'Església enmig de la desolació, de la desesperança, de la solitud, en aquests dies d'aca­bament.

Tot acabament és però, també, eclosió de plenitud. I la Pasqua florida que acabem de celebrar ja la sabem granada. El cicle de les set setmanes és a punt de revelar el seu misteri amagat, el cinquanta, el nombre que conté l'Esperit: unció, bàlsam i medecina d'immortalitat, do septiforme, és a dir, perfecte. Esperit de foc que purifica, tendresa de Pare que estima per estimar.

En el tetragrama del nostre cor, transcrivim-hi, germans, la bella melodia de l'antífona del Magníficat d'ahir, i agombolem-hi la nostra tristesa, la nostra soledat, la nostra orfenesa… però, sobretot, la nostra esperança i la nostra pau, que són la pau i l'esperança del Crist. «Envia'ns la promesa del Pare, l'Esperit de la veritat, al·leluia!

ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet

Ac 1, 1-11; Sl 46, 2-3. 6-9; Ef 1, 17-23; Mt 28, 16-20

Massa sovint les predicacions han fustigat els pecats dels creients, i molts més anys enrere, s'enarboraven els horrors de l'infern com a element de dissuasió del pecat. D'aquí naixia una espiritualitat impulsada per la por, que vivia la fe projectada a fer sacrificis, com per aplacar Déu, o com per completar l'obra de Jesús sacrificat a la creu. D'aquesta manera, per aquest camí, han tingut més força en la vida dels creients els exercicis quaresmals que no pas les alegries de la Pasqua.

Una lectura reflexiva i correcta de l'Evangeli d'avui ens dóna un perfil diferent del que ha de ser la vida del cristià. En podem fer dues lectures diferents.

La primera, en sintonia amb allò que deia al començament, quan Jesús es enlairat als cels i ens envia a anunciar el Regne, a predicar, a convertir, a salvar..., i a partir d'aquí nosaltres ens obstinem en un esforç sobrehumà d'una activitat que ens desborda fins al punt de no tenir ni temps per a resar, per a conrear amb pau una relació d'amistat amb Aquell que ens estima. «Cal treballar, esgotar-se, ja descansaré a l'altra vida», em comentava no fa molt un bisbe.

Una segona lectura ens l'ofereix l'evangeli d'avui, en connexió amb les paraules de Jesús en el darrer sopar: Us dono un manament nou: que us estimeu. En això us coneixeran. Aquest és el treball: estimar. Estimar-nos. I per estimar, cal tanta activitat? Doncs, sembla que sí. I per tal de poder estimar, resulta que no ens queda temps ni per a resar? Doncs, sembla que sí. Però és que no! Ens equivoquem amb tant d'activisme. Per estimar, cal prèviament contemplar l'amor. I viure l'experiència d'Aquell que ens estima primer.

Què ens diu, avui, l'Evangeli? Mateu no ens parla del fet de l'Ascensió, encara que s'endevina. No posa l'accent en la partença de Jesús cap als cels. L'accent el posa més aviat en la partença dels deixebles cap a una missió molt concreta que els encomana el Mestre: Aneu, partiu, feu deixebles, convertiu tots els pobles i bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant.

El poder que li ha estat donat a Jesús, tant en el cel com en la terra, passa en cert sentit als seus deixebles, que haurien d'assegurar la seva presència en el món. Caldrà descobrir itineraris, una manera creient de viure, un llenguatge adequat a aquesta missió al servei del Regne.

Ja no és solament el Déu amb nosaltres. Cal dir Déu és amb vosaltres. Déu és amb nosaltres, amb tots, en una presència viva cada dia, fins a la fi del món. Aquesta és la bona notícia: la presència de Jesús en el món a través de l'Església.

Tenen una missió molt concreta: Aneu, convertiu tots els pobles i bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant. Primer cal la conversió. Però aquest canvi del cor només és obra de Déu. Els deixebles són tan sols col·laboradors de la força de l'Esperit de Déu. Caldrà una sintonia espiritual amb Jesucrist. Que en els servidors del Regne tingui una preeminència aquesta saviesa que Pau demana per als Efesis: Que Déu us concedeixi els dons espirituals d'una comprensió profunda i de la seva revelació, perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria us té reservades. Conèixer la grandesa immensa del poder que obra en vosaltres, els creients, l'eficàcia de la seva força i de la seva sobirania amb la qual va obrar la resurrecció de Jesucrist....

Però tot això suposa deixar en Ell totes les nostres preocupacions, o com diu el salmista: al matí t'exposo la meva causa... i em quedo esperant...

Aquesta actitud demana un tarannà predominantment contemplatiu en la nostra vida. Una actitud orant, un temps fort per a fer l'experiència d'aquesta força de Déu en la nostra vida. I a partir d'aquí estar disposats a dur a terme les coses de l'exterior, a realitzar les conseqüències d'aquesta conversió al Senyor: la incorporació a l'Església mitjançant el baptisme: Batejar en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant...

Aquesta és l'aventura de l'Evangeli en el món: una missió que porten a terme els deixebles del Senyor, però conscients que Ell és present en aquesta acció nostra. El text de Mateu també fa referència als dubtes... I, evidentment, tenim el perill de cedir als dubtes, a la impaciència... quan no vivim conscients de la presència del Senyor i de la força amb què actua en la nostra vida.

O ens podem quedar mirant al cel. Buscar el Ressuscitat per espais equivocats. No ens podem quedar plantats, estàtics, com esbalaïts... Cal entrar dintre de nosaltres mateixos, i estar sempre en camí, il·luminats per dintre per la força de Déu, i per fora per la Paraula que va fent claror als nostres passos.

I això ens ajudarà a caminar amb aquest esperit que ens recomana sant Joan Crisòstom: «Hem de tenir en el nostre esperit la ciutat de Jerusalem, contemplant-la al capdamunt, tenint els ulls posats en la seva bellesa: és la capital del Rei dels segles; on tot és immutable, on res passa, on totes les belleses es mantenen incorruptes. Contempleu-la, per així arribar cada dia amb afecte a fer-la realitat en els nostres germans i arribar al Regne dels cels.

Però, ja veieu que se'ns exigeix un dinamisme de camí permanent des d'una força interior, des d'una alegria del cor, com ens ha suggerit bellament l'oració col·lecta: Concediu-nos el do d'una alegria i el goig d'una fervent acció de gràcies, perquè l'Ascensió de Crist és també la nostra elevació, i a la glòria on ha arribat el Cap, també el cos té l'esperança d'arribar-hi.