DISSABTE DE LA SETMANA XI DURANT L’ANY (II)

Sant Lluís Gonzaga, religiós

Homilia predicada per fra Lluís Solà

2Cr 24, 17-25; Sl 88, 4-5. 29-30. 31-32. 33-34 (R.: 29a); Mt 6, 24-34

De sant Lluís Gonzaga se’n conserven dos retrats autèntics, que són una pura delícia. En el primer apareix un Lluís infant, amb un pomell de roses a la mà esquerra, i, a la mà dreta, una mica més elevada, una rosa. En l’altre, ja adolescent, hi veiem un rostre afinat i bell, de mirada decidida. Tots dos retrats, fins i tot el de l’infant, revelen un temperament fort, gairebé altiu. Ben lluny, doncs, germans, de les imatges de mel i sucre que una determinada sensibilitat espiritual ha difós del jove sant jesuïta que avui venerem. Fins i tot els textos de la litúrgia: l’antífona d’entrada, la col·lecta, l’oració sobre les ofrenes, la postcomunió… destaquen aspectes de la santedat cristiana molt d’acord amb aquesta mateixa sensibilitat espiritual: la puresa, la innocència, la penitència… I, en canvi, la mirada d’aquesta sensibilitat, sembla haver oblidat altres aspectes no menys importants, altres components essencials de la santedat cristiana: la decisió en el seguiment, la generositat de renunciar al prestigi d’un títol i a la comoditat de les riqueses per seguir el Crist pobre, i, sobretot, la caritat extrema envers els més febles de la societat, que, traduïda en el gest concret de servir els afectats per la pesta a la Roma del 1591, va portar el jove Lluís, estudiant encara de teologia, prematurament, a l’altra riba de l’Eternitat. En un dels seus apunts escrivia: «El Déu que em crida és Amor, com puc guardar per a mi tot sol aquest amor, si el món sencer seria massa petit per a poder-lo contenir». I és que el secret de la santedat cristiana consisteix, és clar, en l’amor. «El Déu que em crida és Amor…», aleshores, la nostra resposta, ha de ser una resposta a l’amor i una resposta d’amor. Per això, el jove marquès de Castiglione, fent ben seves les paraules de l’evangeli d’avui: «no podeu ser servidors de Déu i de les riqueses», no va dubtar a seguir aquesta crida de l’Amor, aquesta crida a l’Amor, no va dubtar a obrir els graners de les seves riqueses i dels seus privilegis per bescanviar-ne el gra dels honors en el mercat de la humilitat i de la caritat.

La santedat, una crida a l’amor. Una crida, també, a la confiança i a la senzillesa, en la recerca apassionada del Regne i la seva justícia. Que sant Lluís Gonzaga ens hi encoratgi!

DIVENDRES DE LA SETMANA X DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà

1Re 19, 9a. 11-16; Sl 26, 7-8a. 8b-9abc. 13-14 (R.: 8b); Mt 5, 27-32

Dimecres us parlava de la Torà-Evangeli com a fonament d'una ètica exigent entesa com a culte veritable al Déu de l'aliança. I avui Jesús ens parla del desig i situa en aquest pla del desig l'exigència de la llei evangèlica. L'ull és la porta del desig. Recordeu: «la dona va veure que el fruit de l'arbre era plaent, desitjable als ulls». La concupiscència, doncs, en el seu primer moviment, ens entra, ens sedueix pels ulls. La mà tan sols la posa en acció, la materialitza, la concreta: «la dona va collir el fruit de l'arbre i en va menjar». Ens interessa l'intermedi entre els ulls i la mà, allò que passa en el cor, que és el pla on hem de situar aquesta ètica exigent que ens demana de purificar el nostre desig. I aquesta purificació del desig és el gran repte, germans, de la nostra vida de cercadors de Déu, nosaltres que hem fet la tria de l'únic necessari.

El profeta Elies, tan estimat per la tradició monàstica, ens és un mestre a imitar en aquest procés de purificació del desig i del cor. Dilluns el deixàvem vora el rierol de Carit, vivint en la soledat del desert, en la dependència absoluta de Déu, de qui es presentava com a servidor. L'aigua del torrent i l'aliment que li duien els corbs, eren l'expressió d'aquesta vida orientada cap a l'Absolut, en procés de purificació, de despullament… Sant Benet, novell Elies, farà la mateixa experiència a la santa cova de Subiaco, segons el relat preciós del bon papa Gregori!

Avui, al cim de l'Horeb, Elies, al terme d'aquest pelegrinatge de purificació del cor i del desig, es disposa a trobar-se amb el Senyor Déu. I el Senyor Déu passa, es manifesta, no en la ventada, ni en el terratrèmol, ni en el foc, sinó en un so, en una veu suau, la mateixa veu i el mateix oreig de les tardes del Paradís quan el Senyor Déu passejava amb l'home i la dona pels amagatalls abellidors del jardí de delícies. I és que la purificació del cor ens apropa sobretot a la discreció de Déu, a la suavitat de Déu, experimentada com una brisa fresca i renovadora al fons de tot de l'ésser.

La purificació del cor pren per a nosaltres el nom de pedagogia del silenci, que ens ajuda i ens va preparant per a escoltar aquella Paraula que Déu té reservada per a cadascun de nosaltres. Una Paraula que, com veiem en el mateix relat d'Elies, és portadora d'una missió profètica que no podem defugir. Pensem-hi, germans: també nosaltres hem d'entrar a la ciutat, amb aquesta Paraula a les entranyes, per a ser-hi profecia de l'Absolut. Em sembla que aquest és el gran repte, l'indefugible repte, del monaquisme actual i la condició «sine qua non» de la seva continuïtat, de la seva vitalitat i de la seva fecunditat. Que sant Elies de l'Horeb pregui per nosaltres i ens protegeixi sota el seu mantell de profeta!

DIMECRES DE LA SETMANA X DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà

Ac 11, 21b-26; 13, 1-3; Sl 97, 1. 2-3ab. 3cd-4. 5-6 (R.: 2); Mt 5, 17-19

«No vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes, sinó a completar-los». La traducció que hem llegit d'aquest evangeli, germans, no ens ajuda gaire. No es tracta de completar, com si la Torà i els Profetes fossin incomplets, com si els manqués alguna cosa, sinó més aviat de dur a la plenitud. Aquest és el significat del verb original: fer plena una cosa. Jesús, amb la predicació del sermó de la muntanya, no pretén anul·lar la Torà, dissoldre-la, substituir-la per una cosa nova, sinó més aviat desplegar-ne el dinamisme intern i fer-la arribar a ser, amb plenitud, allò que ha de ser: expressió del diàleg de Déu amb el seu poble i fonament d'una ètica exigent, entesa com el culte veritable al Déu de l'aliança.

Bernabé, que avui venerem, en el moment delicat d'obertura del cristianisme als no jueus, va intuir que l'evangeli contenia el dinamisme espiritual capaç de dur a terme, de realitzar la missió específica del judaisme: ser ferment de la salvació i de la vida de Déu al cor de la humanitat, superant les fronteres de la circumcisió, complint aquella profecia d'Isaïes: «Aquell dia, al costat d'Egipte i Assíria hi haurà Israel, com una benedicció en el cor de la terra» (Is 19, 24). I en aquesta cruïlla decisiva, Bernabé va tenir la discreció i la prudència d'adonar-se que Saule, un fariseu de mentalitat oberta a la cultura hel·lenística, era la persona clau per a ajudar a fer aquest pas, fonamental en la història del cristianisme, d'obertura als altres pobles. Fou així que va córrer a Tars a cercar Saule i junts es van integrar a la comunitat d'Antioquia on un grup important de grecs començava a obrir-se a l'Evangeli del Crist. Aquest pas no estava previst en la predicació de Jesús, i a Bernabé i a Pau, certament, els caldrà una gran dosi de creativitat, d'audàcia i d'obertura.

Demanem, germans, la capacitat de fer dialogar sempre la nostra fe amb la cultura, amb tot allò que és humà, i fem-ne, d'a­questa fe, llevat, sal i llum de la terra: que la pregària de sant Bernabé la fecundi amb nova vitalitat perquè també nosaltres la puguem transmetre als qui vindran.

DILLUNS DE LA SETMANA X DURANT L'ANY (II)

Homilia predicada per fra Lluís Solà

1Re 17, 1-6; Sl 120, 1-2. 3-4. 5-6. 7-8 (R.: cf. 2); Mt 5, 1-12

«Benaurat aquell que serà benvingut al Paradís. Perquè a la seva porta desitja àvidament la seva bellesa, l'acarona en el seu cor i en el seu si la gronxa, la pren i la posa a les seves entranyes. […] Des d'ara, fes-te una clau del Paradís i pren-la. La porta corre cap a tu, està contenta i et somriu…». Eren paraules, germans, d'un himne de sant Efrem, el sant que avui venerem, el més gran dels pares siríacs, i un dels millors poetes de tota l'època patrística.

«Fes-te una clau del Paradís, i pren-la». Una altra gran santa, més a prop nostre, Caterina de Sena, escrivia que «la clau del Paradís és la sang preciosa del Senyor». Avui, però, l'evangeli de Mateu, que encetem després de la lectura contínua de Marc, acabada tot just aquesta setmana passada, ens proposa de contemplar, de meditar «les Benaurances» com la clau i la porta del Paradís, com la clau i la porta, mai tan ben dit, de la felicitat.

Oblidem de vegades que l'Evangeli és una proposta de felicitat, un camí per a la felicitat, com ho és també la Regla de sant Benet: «Qui és l'home que estima la vida i desitja veure dies feliços?» ens invita el pròleg amb paraules del salm 33. I és que el salteri, al qual els monjos configurem la nostra vida, és un altre gran, esplèndid itinerari de la felicitat: «Feliç l'home…» diem amb el primer verset del salm primer, tot enfilant el camí que ens menarà a la felicitat de la lloança i de la glòria del salm 150.

Feliços els pobres, això és, els qui confien, els qui ho esperen tot del Senyor i ho reben tot d'Ell, cada dia i a cada moment, com un regal preciós. Feliços els qui ploren, perquè saben viure al cor de la sofrença la proximitat de Déu que és bàlsam de consol. Feliços els humils, que han après a mirar i a conèixer la seva realitat amb la mirada de Déu. Feliços els afamats i els assedegats de justícia, que troben Déu en els camins de la pròpia història personal o comunitària. Feliços els compassius, els de cor tendre, que es deixen estimar i estimen. Feliços els nets de cor, que descobreixen Déu en el més profund de les persones i de totes les coses, de tota realitat. Feliços els qui fan la pau, els pacífics, els d'esguard serè, que no s'irriten, ni coven la rancúnia, i saben somriure. Feliços els perseguits… els qui prenen la seva creu i segueixen Jesús amb el coratge de la senzillesa i de la confiança.

No una, vuit claus, germans, per als vuit panys de la porta del Paradís, de la porta de la felicitat: la pobresa, les llàgrimes, la humilitat, el desig, la compassió, la netedat de cor, la pau…, i la creu. Perquè la felicitat de «les Benaurances» és la felicitat del Regne, no la felicitat d'aquest món, ans la felicitat que Déu ens regala, i que Jesús ja fa present, anticipant-la, amb les seves paraules, amb els seus gestos, i, sobretot, amb la seva pasqua.

Germà, germana, amic… «la porta corre cap a tu, està contenta i et somriu». Tingues la clau, les claus, a punt per a obrir!

DIUMENGE X DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens

Os 6, 3-6; Sl 49; Rm 4, 18-25; Mt 9, 9-13

Germans,

La llibertat de Jesús trenca tots els esquemes i per això incomoda severament els prohoms del poble: saduceus, fariseus i mestres de la llei. Que s’atreveixi a curar en dissabte, que tracti amb tota franquesa i fins i tot mengi amb pecadors, com els cobradors d’impostos i les dones de mala vida, que arrossegui multituds darrere d’ell que l’aclamen i el veneren, tot plegat es vist com un escàndol intolerable per l’establishment jueu que controla policialment la vida social i religiosa del poble. Jesús es desmarxa olímpicament d’un tradicionalisme anquilosat i paralitzador que s’entesta a etiquetar les persones i els grups creant unes classes diferenciades i exclusives entre elles.

En la línia de la més pura tradició profètica, Jesús es presenta enmig dels seus portant a terme el pla alliberador i salvador de Déu, del Déu que dóna primacia a l’amor abans que a les víctimes ofertes sobre l’altar. És el Déu que centra la seva mirada en el cor de l’home i que per això va més enllà de les simples aparences humanes tan miops i ignorants. És el Déu-Misericòrdia que amb el seu cor entranyable s’abraça a la misèria de l’home i li confereix una nova dignitat i una desconeguda noblesa, com veiem en la paràbola del fill pròdig. Jesús esdevé així el signe i portador de la novetat del Regne, de la presència transformadora del Déu que estima l’home, sobretot aquell que se sent més orfe d’amor i de comprensió.

El profeta Osees, vuit-cents anys abans de Crist, es fa ressò de les múltiples infidelitats d’Israel i de Judà enfront de la fidelitat pacient i renovada del Senyor. Israel es pensa captivar el cor de Déu a base de sacrificis i holocaustos, ritus purament externs i sense cap valor ni compromís. Déu no aprova uns rituals sense ànima, que equivalen més a un culte idolàtric que a una ofrena sincera del cor. Un ritual sense coherència amb la pròpia vida no és més que una mentida, una comèdia irreverent. Un culte com aquest no pot agradar a Déu, i per això no és més que un sacrifici estèril, ofensiu a la mirada infinitament pura d’Altíssim.

L’evangeli d’avui ens presenta l’escena de la crida d’un apòstol, el cobrador d’impostos anomenat Mateu o Leví. És un dels qui aniran engrossint la colla dels deixebles del Mestre. Jesús els escull a mida que els troba, enmig del seu quefer diari: uns pescant, d’altres de camí i Mateu assegut tot cofoi en el seu teloni recaptant impostos a compte del poder romà. Per als benpensants del poble, Mateu no solament és un impur sinó un indesitjable i un traïdor. Mateu, com Zaqueu, s’aprofitava del seu càrrec exigint més del compte en el cobrament dels impostos. Per força s’havia de fer odiar pels seus compatriotes. A Mateu l’únic que li importava era acumular i engreixar el seu patrimoni. Fins que un bon dia, Jesús, tot passant davant d’ell, se’l mirà i li digué simplement: «Vine amb mi». Així de senzill i així de directe. Li podia haver dit: «Què fas aquí, desgraciat? Deixa el teu teloni d’una vegada i confessa davant de Déu el teu pecat, abans no t’arribi la terrible sentència del judici de Déu!». Doncs no, no ho va fer, perquè aquest no era l’estil de Jesús. Jesús l’invita simplement a deixar el que està fent i seguir-lo. El crida a la llibertat i al risc, al despreniment i a la provisionalitat. I la seva crida fou com una seducció hipnotitzadora que captivà el cor d’aquell publicà, de manera que ho deixà tot a l’instant i se n’anà amb Jesús. La mirada fulminant i tendra alhora del Mestre va operar en ell un autèntic miracle, un miracle que li canvià el cor, és a dir, que el convertí repentinament en un altre home. La crida de Mateu ens recorda el seguiment de l’apòstol Felip, fruit també d’una simple invitació a seguir Jesús, i encara més la conversió de sant Pau camí de Damasc.

Tant Mateu com Zaqueu celebren aquest encontre amb Jesús i el seu canvi de vida amb un àpat a casa seva. Jesús es deixa invitar després que el deixeble s’ha rendit a la voluntat del Mestre. Asseure’s a taula tots junts és un signe de plena comunió i una autèntica anticipació del banquet del Regne. Per això Jesús deixa ben clar als recelosos i acusadors fariseus que la dinàmica pròpia de Déu és la de salvar i no la de condemnar, de guarir i no de ferir, tal com correspon a un bon metge. Jesús ha vingut a la recerca de les ovelles perdudes de la casa d’Israel, i els ho diu d’una manera encara més escandalosa a les seves refinades orelles: «No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors». A ells, que es tenien per justos i detestaven els pecadors, una sentència com aquesta no podia ser més provocadora.

Germans, aquesta crida del publicà Mateu és molt alliçonadora per a nosaltres, ja que en Jesús Déu ens mostra el seu rostre bondadós i misericordiós envers els pecadors, és a dir, envers nosaltres. Sentir-se espiritualment malalt i necessitat de metge ens ofereix l’oportunitat de fer l’experiència de la misericòrdia del Senyor que ens crida a seguir-lo enmig de les més diverses activitats i circumstàncies de la vida. Però encara podrem treure’n una conseqüència més encarnada d’aquest comportament de Jesús. L’actitud de Jesús envers els pecadors i marginats del seu temps, ens motiva a nosaltres a tenir també un esperit acollidor i comprensiu envers tothom i d’una manera especial envers aquells o aquelles que són víctimes del rebuig social o que els puritans de sempre posterguen i etiqueten amb adjectius de menyspreu. El que més ens fa semblants a Déu és justament que siguem, com ell, misericordiosos i solidaris, portadors d’alliberament i contagiosos de joia.