Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7, 2-4. 9-14; Sl 23, 1-6; 1Jn 3, 1-3; Mt 5, 1-12
Celebrem la festa solemne de Tots Sants. Tots els sants. Algú ha dividit els sants en dues categories: els "sants impossibles" i els "sants possibles". O com diu sant Bernat: hi ha sants del cel i també de la terra. I avui és la festa de tots els sants, els del cel i els de la terra... Cadascú encarna la santedat segons la seva personalitat... (Sermó V de Tots Sants)
Els "impossibles són els sants que fan miracles contínuament, han arribat a altures espirituals i cims ascètics que provoquen vertigen. Ens dirigim a ells en situacions d'emergència. Els admirem, però mirant-los de lluny.
Els "possibles", aquells que manifesten una santedat més al nostre abast, una santedat quotidiana, normal, comuna. De què està feta aquesta santedat "possible"? Per descomptat comptant sempre amb l'ingredient de la gràcia, la santedat "possible" comporta el coratge d'abandonar el terreny de la mediocritat, del conformisme, dels costums, i emprendre senderes poc fressades. Són persones amb un cor de pobre. Que saben somriure amb els ulls amarats de llàgrimes. Capaços d'aquesta força prodigiosa que és la dolcesa. Apassionats per la justícia. Que viuen la tendresa. Que saben oblidar les injúries rebudes i perdonar les ofenses. El seu cor és una deu neta. La seva presència dóna serenitat, pau. I que a més accepten com a preu de l'amor, les burles, els greuges, les crítiques, les incomprensions.
Jo diria que tot això és com el suc de les Benaurances que acabem de proclamar a l'evangeli d'aquesta festa solemne. I els qui s'obstinen a beure d'aquest suc solen ser aquelles persones que no s'acontenten a ser assenyades, prudents, bones, a no fer mal a ningú... Són persones que espremen la taronja o la llimona humanes, per beure Déu, sadollar-se de Déu. "Tan sols Déu sadolla" (St Tomàs, Symb 1)
La taronja o la llimona els tenim en aquest evangeli de les Benaurances, que "dibuixen el rostre de Jesucrist i descriuen la seva caritat, el seu amor; expressen la vocació dels fidels associats a la glòria de la Passió i de la seva Resurrecció; il·luminen les accions i actituds característiques de la vida cristiana; promeses paradoxals que sostenen l'esperança en les tribulacions"... (Catecisme de l'Església Catòlica, n. 1717)
Llegir les Benaurances és llegir el cor de Déu. Escoltar-les és escoltar el batec del seu cor, que hi queda perfectament descrit, en tant que la paraula humana pot descriure el cor de Déu. Escoltar les Benaurances és tenir l'oportunitat de contemplar el rostre i el cor de Crist que, amb el seu gest, la seva paraula, la seva vida, ens ofereix, ens presenta, ens convida a acollir el cor mateix de Déu.
Necessitem acollir aquest cor ja aquí baix, perquè la santedat comença a forjar-se aquí baix, ja que per això Crist va proclamar les Benaurances, per això ens va ensenyar que som fills de Déu, com deia la lectura de sant Joan recalcant l'especial, el singular amor de Déu, que fa de nosaltres fills seus, encara que el món no ho reconeix, i potser nosaltres tampoc som conscients del tot d'aquesta elecció de tots nosaltres que ha fet Déu per a constituir-se com a Pare. I això que cada dia repetim aquesta paraula de "Pare" dirigida a Ell, quan una i una altra vegada recitem el Parenostre. Hem de créixer en aquesta consciència de fills, hem de créixer en l'amor com a correspondència a la iniciativa de l'amor del Pare, i anar fent veritat la santedat "possible" ja des d'ara, vivint-la amb els nostres germans.
Posar-se en aquest camí de la santedat "possible" és fer cada dia l'opció de viure les Benaurances, que és com posar juntes unes engrunes: una mica de fe, esperança, amor; una mica de fidelitat, paciència, tenacitat; un poc de misericòrdia, humilitat, esperit de sacrifici, aguant dels altres; un poc de coherència, netedat, transparència...
Potser hem de reconèixer que, entre els sants "impossibles" i els "possibles", ens resignem a ser "sants fallits", acontentant-nos amb ser "simples cristians", cosa que sovint vol dir ser "cristians fallits".
Les Benaurances ens descriuen el cor de Déu, ens parlen d'Ell. Són paraules que parlen al cor. Cal tenir cura del propi cor. Ens ensenya sant Ireneu: "Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu". Certament, segons la seva grandesa i la seva glòria "ningú no pot veure Déu i continuar vivint", perquè el Pare és inassequible; però el seu amor, la seva bondat envers els homes i la seva omnipotència arriben fins a al punt de concedir als qui l'estimen el privilegi de veure Déu... perquè allò que és impossible per als homes és possible per a Déu". (Adversus Haereses 4, 20, 5)
1 de novembre del 2009
ENTRADA AL NOVICIAT I VESTICIÓ DE FRA DAVID RENART
Al·locució pronunciada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet, a la sala capitular
Regla de sant Benet, capítol 72
El bon zel que cal que tinguin els monjos
Nosaltres, però, tenim el pensament de Crist (1Co 2, 16). És per això que gemeguem, pel gran desig que tenim de revestir-nos de la nostra casa celestial… Els qui ara vivim en aquesta tenda, gemeguem apesarats, perquè no voldríem despullar-nos d’aquest cos, sinó revestir-nos de l’altre, i que així la nostra condició mortal quedés absorbida per la vida immortal (2Co 5, 3). Revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat (Ef 4, 24). Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres (Col 3, 12).
Allò que Déu ha començat en tu, que ho dugui a terme... ESCOLTA, David. ESCOLTA, avui i cada dia dels que vindran, aquesta Paraula de l’Escriptura que acabo de llegir. Aquí tens l’autèntic hàbit, sempre nou, sempre amatent per a tu. No oblidis mai aquesta Paraula de l’Escriptura i recorda-la tot exercitant la primera paraula de la Regla: ESCOLTA.
Llavors el que Déu ha començat en tu, ho durà Ell mateix a feliç terme. Aquesta obra bona que va començar en la teva família, amb els teus pares, Salvador i Lluïsa... En el teu camí, fins aquí, hi ha llums i ombres. Però, gràcies a l’obra bona que el Senyor va començar en tu, i que ha trobat unes circumstàncies favorables en el teu ambient, ha anat prenent força la llum. Avui vols correspondre a l’obra bona de Déu amb la resposta generosa de lliurar-te més a Ell. D’aquesta manera, va madurant l’obra bona amb un creixement en la teva vida espiritual.
I ho vols fer en una comunitat monàstica, en aquesta comunitat de Poblet. La comunitat ajuda amb les seves virtuts que, evidentment, en té. Una comunitat sempre és positiva per a la persona. Sigui la família, comunitat religiosa, civil, eclesial... També ajuda amb els seus defectes, que, evidentment, també en té. Tu, també en tens. Però qui navega amb saviesa, i l’ajuda del Senyor, que la tindràs si la cerques, sap aprofitar els vents favorables i els desfavorables. I creix en la vida de l’Esperit. Viu la vida monàstica! Creix!
Comences aquest camí amb el símbol important de deixar una peça de roba que duies fins ara per fora. Un gest simbòlic però ple de vida. Aprofita’l. Viu aquest gest simbòlic cada dia.
Ets una persona amb gust, ordenada, que busca cuidar els detalls. Busques cuidar l’estil, el color, la marca... Això està bé. Una bona base per a una vida monàstica. Però davant aquesta nova opció que fas davant el Senyor, Ell et crida a un canvi important. I et suggereixo que, si ets generós en la teva resposta, trobaràs bona i nova resposta generosa per part del Senyor. Ell no es deixa guanyar en generositat.
Cal girar del revés la camisa. Canviar de marca, de color, d’estil... Et revesteixes d’una nova peça, d’un hàbit. Blanc. Aquí no n’hi ha, de colors. Tot ho ha d’omplir el color de Déu. Ara bé, cal cuidar també el color, l’estil, la marca. Però per dintre. L’interior. L’important ara és el color de Déu en el teu cor. La resta són escombraries. Que la nostra condició mortal sigui absorbida per la vida immortal (2Co 5, 3) diu la Paraula. Llavors creixerà la teva alegria i la teva pau.
Tens aquest capítol 72 com a punt de referència per anar assumint en la teva vida la Paraula de Déu que t’anirà revestint amb una vida nova. És una pàgina de gran vigor espiritual, propi d’un home de Déu. I per a un home de Déu, o que vol ser de Déu.
Aquest capítol ens ofereix una clau per llegir la Regla. Aquí hi ha l’arrel de totes les vides monàstiques, les que han arribat al seu objectiu i les que no hi han arribat.
El bon zel que han de tenir els monjos fa referència a l’actitud primordial, gràcies a la qual la vida del monjo es converteix en camí de foc cap a la plenitud de la caritat, sense la qual la vida es redueix a un conjunt de frustracions.
La vida de comunitat és exigent i requereix un llarg aprenentatge. I en aquesta vida comunitària el novici està cridat a aprendre contemplant la comunitat, l’autèntica mestra de novicis. Sense caure en el perill evident de jutjar. Contemplar-ho tot i quedar-se amb el bo perquè es vagi encenent aquest foc interior.
Dels vuit punts que concretament recomana sant Benet, cinc es refereixen a relacions dintre de la comunitat. La qual cosa és prou eloqüent del fonamental que és viure una bona relació humana i de fe dintre de la comunitat. Després hi ha altres tres punts: Déu, Crist i l’abat, que hi seran per a ajudar-te a caminar amb esperança, perquè, duts pel mateix Esperit, arribem tots junts a la vida eterna.
Escolta, guarda, viu, aquest capítol 72 de la Regla, perquè el teu cor se senti embolcallat amb el vestit sempre nou de la Paraula divina.
29 d’octubre del 2009
DIJOUS XXX (I)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Ressona en els textos l'alegria de la Pasqua en la nostra missa (antífona de comunió, 2n). I és que l'alegria cristiana consisteix radicalment en la joia de saber-se salvats. I reposa en el fet de que "Crist ens va estimar i es va entregar ell mateix per nosaltres" (ibídem). I és el fruit espontani d'aquesta fe, esperança i caritat que demanem al Senyor perquè les augmenti en nosaltres (col·lecta) i que, en si mateixes, es desprenguin del misteri pasqual de Crist (prefaci comú). En la mesura en que les nostres vides s'enforteixin amb aquesta saba, podrem nosaltres "estimar els seus preceptes" per a poder així "assolir els béns que ens promet" (col·lecta).
La primera lectura ha estat treta de la carta de sant Pau als cristians de Roma [8, 31b-39], que ens ha dit que "res de l'univers creat no serà capaç d'allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, ha demostrat com ens estima". I és que sant Pau no és cap babau, ja que amb realisme veu bé tot el que s'oposa al designi de Déu i podria fer dubtar del seu amor; per part seva també n'ha fet l'experiència en el seu ministeri apostòlic (verset 35). Però ni l'horror de la mort, ni l'angoixa de la vida, ni les "fatalitats" naturals o històriques, ni tan sols l'odi que divideix els homes, no poden fer trontollar els cristià (38-39). Per malament que vagi el món, res no pot obstaculitzar la realització del designi de Déu, ja que el seu èxit està com arrelat en la persona de Crist. Per tant, creure en la "providència" és, en el fons de si mateix, treure de la comunió amb Crist la força d'estimar per part nostra a través de tota la densitat de mort que ens escomet.
El salm responsorial (SR) triat és el 108, que ens ha explicat que no s'ha de tornar mal per bé, sinó bé per mal, i pregar per aquells que t'acusen. I si recordes les terribles malediccions que t'adrecen, que sigui per a no fer-ne cas i anar dient: "Ja em poden maleir, si vós em beneïu, Senyor".
El fragment de l'evangeli escollit ha estat de sant Lluc [13, 31-35] que ens ha volgut reafirmar que "un profeta no ha de morir fora de Jerusalem". I és que avisat Jesús per alguns fariseus de les intencions del rei Herodes, torna a parlar novament de la seva passió, i que aquesta tindrà lloc, i morirà, a Jerusalem i això precisament en compliment de les Escriptures. I acaba amb una fórmula de lamentació precisament sobre la Ciutat santa. Amén.
Ressona en els textos l'alegria de la Pasqua en la nostra missa (antífona de comunió, 2n). I és que l'alegria cristiana consisteix radicalment en la joia de saber-se salvats. I reposa en el fet de que "Crist ens va estimar i es va entregar ell mateix per nosaltres" (ibídem). I és el fruit espontani d'aquesta fe, esperança i caritat que demanem al Senyor perquè les augmenti en nosaltres (col·lecta) i que, en si mateixes, es desprenguin del misteri pasqual de Crist (prefaci comú). En la mesura en que les nostres vides s'enforteixin amb aquesta saba, podrem nosaltres "estimar els seus preceptes" per a poder així "assolir els béns que ens promet" (col·lecta).
La primera lectura ha estat treta de la carta de sant Pau als cristians de Roma [8, 31b-39], que ens ha dit que "res de l'univers creat no serà capaç d'allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, ha demostrat com ens estima". I és que sant Pau no és cap babau, ja que amb realisme veu bé tot el que s'oposa al designi de Déu i podria fer dubtar del seu amor; per part seva també n'ha fet l'experiència en el seu ministeri apostòlic (verset 35). Però ni l'horror de la mort, ni l'angoixa de la vida, ni les "fatalitats" naturals o històriques, ni tan sols l'odi que divideix els homes, no poden fer trontollar els cristià (38-39). Per malament que vagi el món, res no pot obstaculitzar la realització del designi de Déu, ja que el seu èxit està com arrelat en la persona de Crist. Per tant, creure en la "providència" és, en el fons de si mateix, treure de la comunió amb Crist la força d'estimar per part nostra a través de tota la densitat de mort que ens escomet.
El salm responsorial (SR) triat és el 108, que ens ha explicat que no s'ha de tornar mal per bé, sinó bé per mal, i pregar per aquells que t'acusen. I si recordes les terribles malediccions que t'adrecen, que sigui per a no fer-ne cas i anar dient: "Ja em poden maleir, si vós em beneïu, Senyor".
El fragment de l'evangeli escollit ha estat de sant Lluc [13, 31-35] que ens ha volgut reafirmar que "un profeta no ha de morir fora de Jerusalem". I és que avisat Jesús per alguns fariseus de les intencions del rei Herodes, torna a parlar novament de la seva passió, i que aquesta tindrà lloc, i morirà, a Jerusalem i això precisament en compliment de les Escriptures. I acaba amb una fórmula de lamentació precisament sobre la Ciutat santa. Amén.
26 d’octubre del 2009
DILLUNS XXX (I)
Homilia predicada per fra Lluís Solà
Rm 8, 12-17; Sl 67, 2 i 4. 6-7ab. 20-21 (R.: 21a); Lc 13, 10-17
«Beneït sigui el Senyor, dia rere dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort». Ho hem cantat en el salm responsorial amb la música de l'Esperit Sant brollant de les cordes del nostre cor. Aquest verset de salm hauria de ser com la clau d'interpretació amb la qual llegim, obrim el sentit de la història. I, tanmateix, l'evangeli que hem proclamat ens posa en guàrdia. No és fàcil fer aquesta lectura de la història, comprendre-la com el pas de Déu, portador de benedicció. Fixeu-vos-hi: «El cap de la sinagoga, en veure que Jesús havia curat la dona en dissabte, es disgustà». Se m'acut que l'Església, aquesta nostra mare i mestra que estimem, té un deute pendent amb aquest evangeli. Encara hi ha molts caps de sinagoga que no han entès el gest de Jesús i estan disgustats, emmurriats.
Què en fem, de la dona, en l'església, aquesta filla d'Abraham, és a dir, amb tots els drets teològics d'una filla d'Israel, que Jesús redreça i allibera? Què en fem? Li concedim, en les estructures eclesials, el lloc que li pertoca? No, és clar. Sempre la deixem a segon terme, en un lloc digne sí, com el matroneu de les antigues basíliques romanes, però, al cap i a la fi, a segon terme. Jesús, amb el seu capteniment, va indicar clarament que el camí era tot un altre. Des de Maria, la seva mare, fins a Maria Magdalena, va proposar la dona com a model de deixebla, com a model de la comunitat creient, la va posar a primer terme, deixebla amb els deixebles. Si més no, l'evangeli d'avui hauria de qüestionar la nostra sensibilitat encara massa masclista.
«No calia, ni que fos en dissabte, alliberar aquesta dona filla d'A¬braham, que Satanàs tenia lligada?». Penseu una mica en totes les altres dones amb qui es trobà Jesús. En la sogra de Pere, per exemple, admesa a la diaconia, al servei de taula —l'Eucaristia?— en la casa de l'església.
Jo penso, i perdoneu-me l'expressió, potser poc afinada, que si ens obstinem en el disgust del cap de la sinagoga ens perdem, ni més ni menys, la meitat de Déu, que «va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, el creà home i dona».
Rm 8, 12-17; Sl 67, 2 i 4. 6-7ab. 20-21 (R.: 21a); Lc 13, 10-17
«Beneït sigui el Senyor, dia rere dia; és ell qui ens porta, el Déu salvador nostre. Per a nosaltres és el Déu que salva, que pot rescatar de la mort». Ho hem cantat en el salm responsorial amb la música de l'Esperit Sant brollant de les cordes del nostre cor. Aquest verset de salm hauria de ser com la clau d'interpretació amb la qual llegim, obrim el sentit de la història. I, tanmateix, l'evangeli que hem proclamat ens posa en guàrdia. No és fàcil fer aquesta lectura de la història, comprendre-la com el pas de Déu, portador de benedicció. Fixeu-vos-hi: «El cap de la sinagoga, en veure que Jesús havia curat la dona en dissabte, es disgustà». Se m'acut que l'Església, aquesta nostra mare i mestra que estimem, té un deute pendent amb aquest evangeli. Encara hi ha molts caps de sinagoga que no han entès el gest de Jesús i estan disgustats, emmurriats.
Què en fem, de la dona, en l'església, aquesta filla d'Abraham, és a dir, amb tots els drets teològics d'una filla d'Israel, que Jesús redreça i allibera? Què en fem? Li concedim, en les estructures eclesials, el lloc que li pertoca? No, és clar. Sempre la deixem a segon terme, en un lloc digne sí, com el matroneu de les antigues basíliques romanes, però, al cap i a la fi, a segon terme. Jesús, amb el seu capteniment, va indicar clarament que el camí era tot un altre. Des de Maria, la seva mare, fins a Maria Magdalena, va proposar la dona com a model de deixebla, com a model de la comunitat creient, la va posar a primer terme, deixebla amb els deixebles. Si més no, l'evangeli d'avui hauria de qüestionar la nostra sensibilitat encara massa masclista.
«No calia, ni que fos en dissabte, alliberar aquesta dona filla d'A¬braham, que Satanàs tenia lligada?». Penseu una mica en totes les altres dones amb qui es trobà Jesús. En la sogra de Pere, per exemple, admesa a la diaconia, al servei de taula —l'Eucaristia?— en la casa de l'església.
Jo penso, i perdoneu-me l'expressió, potser poc afinada, que si ens obstinem en el disgust del cap de la sinagoga ens perdem, ni més ni menys, la meitat de Déu, que «va crear l'home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, el creà home i dona».
25 d’octubre del 2009
DIUMENGE XXX (B)
Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Jr 31, 7-9; Sl 125; He 5, 1-6; Mc 10, 46-52
Germans,
En la darrera pujada de Jesús a Jerusalem, arriba avui en una etapa obligada, Jericó, la ciutat més antiga del món. Jericó es troba vora el riu Jordà, prop de la Mar Morta i en una depressió d'uns tres-cents metres sota el nivell del mar. A partir d'aquesta ciutat, la ruta a Jerusalem es desvia cap a la dreta, en direcció oest, i en una trentena de quilòmetres se salva un desnivell de més de mil metres.
Diumenge passat, llegíem la perícope immediata a la d'avui en la qual vèiem com dos dels deixebles preferits del Senyor, Jaume i Joan, s'entusiasmaven tot anant vers Jerusalem imaginant-se una apoteosi triomfalista amb Jesús com a capdavanter i els seus deixebles com els nous ministres del somniat regne messiànic, tot passant per alt el misteri de la creu que es revelarà a Jerusalem. Jesús, però, els va capgirar els plans tot proposant-los un programa menys engrescador als ulls dels deixebles, però més realista i d'acord amb la missió que el Pare li havia confiat. El deixeble de Jesús està cridat a servir i a ser el darrer de tots més que voler imposar-se pel domini i el poder.
Marc crea les seves narracions amb una intencionalitat concreta. En la d'avui, escena immediata a l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, ens ve a dir clarament que els deixebles no són capaços per ells mateixos d'assumir el projecte de Jesús. L'escena del cec de Jericó donarà peu a l'evangelista per fer comprendre com el seguiment autèntic és un do del mateix Jesús. Per començar cal que definim el quadre escènic d'avui. Jericó és la ciutat del benestar, pel clima propici que respira i per la situació política favorable de què gaudeix. Per això Jesús hi passa de llarg, no s'hi deté, ell que predica la renúncia i el servei humil. Jericó és el símbol de la mundanitat i del confort, i no pot entendre el missatge de Jesús. En canvi, és curiós com el segueix una gran gentada, però, amb quina finalitat?, ens podríem preguntar. Un cop fora de la ciutat i en direcció a Jerusalem, apareix en escena un cec vora el camí. Aquest serà el segon encontre guaridor de Jesús amb un cec. El primer fou el del cec de Bet-Saida, a Galilea. Curiosament, Marc, i només ell entre els sinòptics, ens diu el seu nom referit al seu pare, Bar-Timeu, el fill de Timeu. Aquest detall indica no solament que era conegut sinó que l'evangelista vol conferir-li una identitat personal.
Tal com dèiem, Bar-Timeu no està en el camí per on transita Jesús, sinó al marge d'ell, però es troba fora de la ciutat mundana de Jericó. És interessant, com podeu veure, aquesta precisió, perquè el deixeble de Jesús és aquell que fa camí amb ell, conscient del que li espera. Aquest cec no està encara en el camí, sinó vora el mateix. És cec, i per tant, no veu bé la figura de Jesús, com tampoc no la veuen els mateixos deixebles, malgrat veure-hi amb els propis ulls. El programa de Jesús els resta velat encara a la seva comprensió. El cec ha sentit a parlar de Jesús com el Natzarè. Què sap, però, de Jesús aquest cec de Jericó perquè l'invoqui tot cridant: "Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi ", un títol clarament messiànic? En principi només sap que Jesús és poderós, i això el motiva a cridar-lo. A més, ara es troba davant una oportunitat única donat que Jesús ja no tornarà a passar per aquell indret. La comitiva, però, fa cas omís del cec i fins i tot l'increpa a què no interrompi la marxa de Jesús vers Jerusalem cridant d'aquella manera. Com si el programa de Jesús no inclogués l'atenció als minusvàlids! A més, és tan gran la insistència del cec, que els seus crits roben el cor de Jesús, que s'atura i amb ell tota la comitiva. Quin canvi d'actitud la d'aquesta quan veu que Jesús s'interessa pel cec. Ara tots es desfan per ell: "Anima't i vine, que et crida". Jesús, efectivament, crida el cec, que estava fora del camí, perquè se li acosti. En el fons el crida a seguir-lo, a ser deixeble seu. El cec ho abandona tot per llançar-se als peus de Jesús. Marc veu en aquest gest l'actitud de renúncia decidida i total necessària per tal de posar-se en el camí del Mestre. I a la pregunta de Jesús sobre què vol que li faci, el cec tracta a Jesús de Rabuni, que vol dir mestre. L'apelatiu Rabuni apareix només aquí i a l'evangeli de sant Joan en boca de Maria Magdalena, en el seu trobament amb Jesús ressuscitat, cosa que ens permet d'establir un lligam entre ambdues escenes, en el sentit que Marc anticipa d'alguna manera una confessió de fe pasqual en boca del cec. Noteu, a més, que Bar-Timeu confessa Jesús com a Rabuni quan encara té closos els ulls corporals. D'aquesta manera esdevé ja hereu de la promesa anunciada per Jesús ressuscitat a Tomàs, quan li diu: "Feliços els qui creuran sense haver vist". Un cop Jesús ha guarit Bar-Timeu gràcies a la seva fe, comença a ser deixeble tot anant darrere Jesús. La forma verbal emprada per Marc, en l'imperfecte, "el seguia camí enllà" , indica una acció continuada, sense parar. Bar-Timeu, doncs, ha entrat en el camí de Jesús i se'n va amb ell a morir a Jerusalem. Així ha esdevingut l'autèntic deixeble.
Veiem, doncs, com aquesta pàgina evangèlica presenta una marcada intencionalitat catequètica. Marc se serveix d'una guarició de Jesús per tal de mostrar als seus oients, nosaltres que escoltem avui aquest evangeli, quin és l'estatut del deixeble i en quines coordenades cal que se situï per tal de no desviar-se del camí del seguiment del Mestre. No perdem de vista, però, que aquest seguiment és fruit d'una crida personal i que tan sols Jesús pot obrir els ulls del nostre cor, sovint entelats per tantes sol·licituds disperses, per tal que descobrim el camí que ens permeti seguir les seves petjades. Disposem d'una eina imprescindible per entrar en aquest camí, la mateixa de què se serví Bar-Timeu quan cridava: "Fill de David, Jesús compadiu-vos de mi". Si ens habituem a fer ús d'aquesta pregària, que s'ha anomenat la pregària de Jesús, tan estimada per l'església d'Orient primer i ara també per la nostra Església, captivarem el cor de Jesús, ell ens guarirà de la nostra ceguesa i ens transformarà en seguidors seus.
Jr 31, 7-9; Sl 125; He 5, 1-6; Mc 10, 46-52
Germans,
En la darrera pujada de Jesús a Jerusalem, arriba avui en una etapa obligada, Jericó, la ciutat més antiga del món. Jericó es troba vora el riu Jordà, prop de la Mar Morta i en una depressió d'uns tres-cents metres sota el nivell del mar. A partir d'aquesta ciutat, la ruta a Jerusalem es desvia cap a la dreta, en direcció oest, i en una trentena de quilòmetres se salva un desnivell de més de mil metres.
Diumenge passat, llegíem la perícope immediata a la d'avui en la qual vèiem com dos dels deixebles preferits del Senyor, Jaume i Joan, s'entusiasmaven tot anant vers Jerusalem imaginant-se una apoteosi triomfalista amb Jesús com a capdavanter i els seus deixebles com els nous ministres del somniat regne messiànic, tot passant per alt el misteri de la creu que es revelarà a Jerusalem. Jesús, però, els va capgirar els plans tot proposant-los un programa menys engrescador als ulls dels deixebles, però més realista i d'acord amb la missió que el Pare li havia confiat. El deixeble de Jesús està cridat a servir i a ser el darrer de tots més que voler imposar-se pel domini i el poder.
Marc crea les seves narracions amb una intencionalitat concreta. En la d'avui, escena immediata a l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem, ens ve a dir clarament que els deixebles no són capaços per ells mateixos d'assumir el projecte de Jesús. L'escena del cec de Jericó donarà peu a l'evangelista per fer comprendre com el seguiment autèntic és un do del mateix Jesús. Per començar cal que definim el quadre escènic d'avui. Jericó és la ciutat del benestar, pel clima propici que respira i per la situació política favorable de què gaudeix. Per això Jesús hi passa de llarg, no s'hi deté, ell que predica la renúncia i el servei humil. Jericó és el símbol de la mundanitat i del confort, i no pot entendre el missatge de Jesús. En canvi, és curiós com el segueix una gran gentada, però, amb quina finalitat?, ens podríem preguntar. Un cop fora de la ciutat i en direcció a Jerusalem, apareix en escena un cec vora el camí. Aquest serà el segon encontre guaridor de Jesús amb un cec. El primer fou el del cec de Bet-Saida, a Galilea. Curiosament, Marc, i només ell entre els sinòptics, ens diu el seu nom referit al seu pare, Bar-Timeu, el fill de Timeu. Aquest detall indica no solament que era conegut sinó que l'evangelista vol conferir-li una identitat personal.
Tal com dèiem, Bar-Timeu no està en el camí per on transita Jesús, sinó al marge d'ell, però es troba fora de la ciutat mundana de Jericó. És interessant, com podeu veure, aquesta precisió, perquè el deixeble de Jesús és aquell que fa camí amb ell, conscient del que li espera. Aquest cec no està encara en el camí, sinó vora el mateix. És cec, i per tant, no veu bé la figura de Jesús, com tampoc no la veuen els mateixos deixebles, malgrat veure-hi amb els propis ulls. El programa de Jesús els resta velat encara a la seva comprensió. El cec ha sentit a parlar de Jesús com el Natzarè. Què sap, però, de Jesús aquest cec de Jericó perquè l'invoqui tot cridant: "Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi ", un títol clarament messiànic? En principi només sap que Jesús és poderós, i això el motiva a cridar-lo. A més, ara es troba davant una oportunitat única donat que Jesús ja no tornarà a passar per aquell indret. La comitiva, però, fa cas omís del cec i fins i tot l'increpa a què no interrompi la marxa de Jesús vers Jerusalem cridant d'aquella manera. Com si el programa de Jesús no inclogués l'atenció als minusvàlids! A més, és tan gran la insistència del cec, que els seus crits roben el cor de Jesús, que s'atura i amb ell tota la comitiva. Quin canvi d'actitud la d'aquesta quan veu que Jesús s'interessa pel cec. Ara tots es desfan per ell: "Anima't i vine, que et crida". Jesús, efectivament, crida el cec, que estava fora del camí, perquè se li acosti. En el fons el crida a seguir-lo, a ser deixeble seu. El cec ho abandona tot per llançar-se als peus de Jesús. Marc veu en aquest gest l'actitud de renúncia decidida i total necessària per tal de posar-se en el camí del Mestre. I a la pregunta de Jesús sobre què vol que li faci, el cec tracta a Jesús de Rabuni, que vol dir mestre. L'apelatiu Rabuni apareix només aquí i a l'evangeli de sant Joan en boca de Maria Magdalena, en el seu trobament amb Jesús ressuscitat, cosa que ens permet d'establir un lligam entre ambdues escenes, en el sentit que Marc anticipa d'alguna manera una confessió de fe pasqual en boca del cec. Noteu, a més, que Bar-Timeu confessa Jesús com a Rabuni quan encara té closos els ulls corporals. D'aquesta manera esdevé ja hereu de la promesa anunciada per Jesús ressuscitat a Tomàs, quan li diu: "Feliços els qui creuran sense haver vist". Un cop Jesús ha guarit Bar-Timeu gràcies a la seva fe, comença a ser deixeble tot anant darrere Jesús. La forma verbal emprada per Marc, en l'imperfecte, "el seguia camí enllà" , indica una acció continuada, sense parar. Bar-Timeu, doncs, ha entrat en el camí de Jesús i se'n va amb ell a morir a Jerusalem. Així ha esdevingut l'autèntic deixeble.
Veiem, doncs, com aquesta pàgina evangèlica presenta una marcada intencionalitat catequètica. Marc se serveix d'una guarició de Jesús per tal de mostrar als seus oients, nosaltres que escoltem avui aquest evangeli, quin és l'estatut del deixeble i en quines coordenades cal que se situï per tal de no desviar-se del camí del seguiment del Mestre. No perdem de vista, però, que aquest seguiment és fruit d'una crida personal i que tan sols Jesús pot obrir els ulls del nostre cor, sovint entelats per tantes sol·licituds disperses, per tal que descobrim el camí que ens permeti seguir les seves petjades. Disposem d'una eina imprescindible per entrar en aquest camí, la mateixa de què se serví Bar-Timeu quan cridava: "Fill de David, Jesús compadiu-vos de mi". Si ens habituem a fer ús d'aquesta pregària, que s'ha anomenat la pregària de Jesús, tan estimada per l'església d'Orient primer i ara també per la nostra Església, captivarem el cor de Jesús, ell ens guarirà de la nostra ceguesa i ens transformarà en seguidors seus.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
