4 de novembre del 2012
LA VEU DELS PARES
TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 31è durant l'any (Cicle B)
Dels sermons de sant Agustí, bisbe
No ignorem que els vostres cors s'alimenten cada dia amb les exhortacions de les lectures divines i amb la Paraula de Déu. Amb tot, com que desitgem estimar-nos cada vegada més els uns als altres, sento el deure d'entretenir-me una mica amb la vostra caritat sobre l'amor.
Qui vulgui parlar de l'amor no ha de preocupar-se d'escollir lectures que el descriguin d'una manera expressa. No hi ha cap pàgina de l'Escriptura que no parli de l'amor. El Senyor mateix ens ho testimonia i l'evangeli ens ho ensenya. Així, quan van preguntar-li quin era el primer manament de tots els de la Llei, Jesús respongué: «Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament. I estima els altres com a tu mateix». I perquè no busquéssim res més en les pàgines sagrades, afegí: «D'aquests dos manaments depenen tota la Llei i els profetes». Si tota la Llei i els profetes depenen d'aquests dos manaments, molt més l'evangeli.
L'amor renova l'home, el fa nou. Que la caritat és la porció de l'home nou, ho expressa personalment el Senyor quan diu: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres». Si, doncs, la Llei i els profetes, que és tan com dir tot l'Antic Testament, depenen de l'amor, molt més l'evangeli, és a dir, el Nou Testament, des del moment que el Senyor només proclamà com a seu aquest manament: «Que us estimeu els uns als altres». Després d'haver vingut a fer-nos homes nous, el declarà manament nou, i ens prometé una herència nova, una herència eterna.
L'amor és present en tots dos testaments. En el primer, però, d'una forma més velada, i, en canvi, amb el temor més a la vista. En el segon, contràriament, és més evident l'amor que el temor. Perquè com més creix l'amor, més minva el temor. En créixer en l'amor, l'ànima s'allibera del temor, i, en arribar a la plenitud d'aquest alliberament, desapareix el temor. Ho diu l'apòstol Joan: «L'amor foragita el temor».
LA CARTA DE L'ABAT
Estimada M. Lluïsa,
Aquests dies he pensat en alguns altres dels teus «silencis»: «el silenci de la pluja —escrius— és un soroll silenciós, omple d'unció l'ànima. Ho he experimentat moltes vegades i em sembla el cel a la terra». A Poblet «el silenci de la pluja» ha alternat amb el «crit de la pluja», ja que hi ha hagut moments de pluja forta, provocant al claustre un veritable espectacle, amb totes les gàrgoles funcionant a ple rendiment, engolint amb prou feines el devassall d'aigua.
A la teva terra és més freqüent la pluja suau, silenciosa, que va impregnant la terra i la fa fecundar fins a fer-ne tota una catifa verda de gran bellesa. Penso que són dues experiències interessants, i que ara, a mi, em porta el record del profeta Isaïes: «com la pluja i la neu cauen del cel, i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, fins que dóna llavor per a sembrar i pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. Farà el que jo volia, complirà la missió que jo li havia confiat» (Is 55,9).
El silenci de la pluja que amara la terra i la fecunda. El silenci de la paraula que amara la terra del cor i fa fecunda la vida humana. El silenci de la paraula de Jesús: «El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb tota la força... Estima els altres com a tu mateix» (Mc 12,29s).
Aquesta paraula de Jesús ens arriba com un regal preciós, embolcallat amb un mantell de silenci. La paraula de Jesús ens ve des del cor de Déu, que parla en silenci i en silenci ha de ser escoltada. La paraula de Jesús és una llavor preciosa, llavor de vida nova, que necessita ser acollida per la terra oberta del cor. Acollida en silenci i guardada en el cor, perquè en el nostre interior germini en silenci fins a donar fruit. La paraula val el que val el cor, ens revela el cor. Val el que val el silenci de qui la pronuncia, i que li proporciona la saviesa que necessita tota paraula per manifestar el seu valor.
És cert que, en la nostra vida, diem sovint moltes paraules, que la nostra vida és un malbaratament de paraules, que són com el «crit de la pluja», pluja forta que arrossega la terra, que de vegades fins i tot arriben a ser un espectacle davant del món, com les gàrgoles que desborden d'aigua. Però que passen com el vent. Com sons que neixen a les capes superficials de la nostra persona. Difícilment arriben al cor de l'altre.
Avui necessitem altres paraules. Paraules profundes, paraules amb saviesa, paraules que ens arribin com pluja fina, i que impregnin la terra del cor. Paraules que neixin del silenci. La Paraula de Jesús ens ensenya aquest camí. Perquè amb la seva paraula es dóna ell mateix. Passa fent el bé, donant la seva vida. I la dóna fins a l'extrem. La seva paraula, la seva vida, el seu amor ens convida a seguir-lo: «Estima el teu Déu, únic Senyor, estima el teu proïsme com a tu mateix». Paraules per ser escoltades, guardades en el silenci del cor, i pronunciades amb la vida des del silenci del cor.
Que el silenci de la pluja ompli encara d'unció la teva ànima. Una abraçada,
+ P. Abat
2 de novembre del 2012
TOTS ELS FIDELS DIFUNTS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Job 19,1.23-27; Salm 24; Filp 3,20-21; Jn 14,1-6
«La mort és la plenitud de la vida». Però potser, la nostra manera de pensar i sobretot la nostra manera de viure no ens ajuden a entendre la veritat d'aquesta afirmació: «La mort és la plenitud de la vida». Potser hauríem de començar corregint el nostre vocabulari. Pensem en esquerra i dreta, blanc i negre, bell i lleig, veritable i fals, bo i dolent, masculí i femení i també vida i mort. Però la vida i la mort no són duals. Una no és contraposició de l'altra, la mort no és una realitat contrària a la vida, la mort està dins de la vida.
Ens ho diu sant Bernat quan escriu: «Diem que l'home mor quan s'acosta la mort amb tota certesa. Però des que vam començar a viure, què fem sinó acostar-nos a la mort i començar a morir?» (Sermó 17, 1, sobre el salm 90).
O la paraula del poeta:
«Som tan sols escorça i fulla.
La gran mort, que cadascú porta dintre,
és el fruit al voltant del qual tot gira».
(Rilke, Llibre de la pobresa i la mort)
També la mateixa paraula de Jesús: «Jo sóc la Vida». Però, per un moment tallen aquesta vida. Veritablement la tallen? Jo diria que només fereixen la Vida. Crist deixa que obrin en el seu misteri de vida una ferida perquè es vessi tota la seva riquesa d'amor, que s'havia anat manifestant quan passava fent el bé, anorreat en la nostra fràgil naturalesa. Qui dóna la vida des de la generositat de l'amor la torna a recobrar. La vida és com un exercitar-nos en el morir per preparar l'accés a la plenitud de la vida. Crist mor i ens obre a la plenitud de la vida. La mort acceptada amb amor, viscuda amb amor és la porta oberta de bat a bat a la vida. A la plenitud de la vida.
«Ets tu dels morts el primogènit,
tu el fruit, per la mort ja madur,
l'arbre de la vida ja madur
del qual hem de menjar...
Tu, amb la teva mort afirmes nostra vida».
(Miguel de Unamuno, El Cristo de Velázquez)
Aquesta és la nostra Veritat, la veritat del Crist, que resideix en el misteri de la nostra fe i que proclama avui amb força la litúrgia: «Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort amb ell». Però morir amb Jesús és viure ja ara amb ell. «Els qui creuen en mi tenen vida eterna». Creure en Jesús és viure una relació personal, profunda amb ell. És tenir Jesús, en tot moment com a camí, com a punt de referència permanent. Passar fent el bé, morint per donar vida. Viure i morir són dos verbs que es conjuguen tot junts.
Hauríem de tenir molt presents les paraules de Job. Són paraules profètiques. Ell viu, en la foscor, d'alguna manera, la presència divina i això el reafirma en l'esperança d'una vida contemplant el rostre de Déu. I ens mostra el desig de tenir aquesta experiència gravada en el seu cor per no oblidar un futur que l'obre a una gran esperança.
Aquest futur de Job per a nosaltres és ja una realitat. En el Crist. En ell coneixem l'amor que obre a la plenitud de la vida. Un amor que no és tan sols l'amor puntual de la creu, sinó l'amor viscut en la seva curta i intensa vida entre nosaltres, revestit de la nostra fràgil naturalesa, passant fent el bé, i culminant la seva obra de vida a la creu.
Crist és la Roca. En ell, la Roca, estan gravades les paraules de Job i de tots els profetes. En aquesta Roca estan gravades les paraules de Crist que van ser vida, veritat i camí per a molts homes i dones, una multitud que ningú pot comptar, ens deia la litúrgia de Tots Sants.
«Crist mor de pur amor». I aquesta és l'exigència que posa en la nostra vida la nostra fe en Crist: morir d'amor. És un do que necessitem demanar i rebre d'ell. Ell, que va marxar per preparar-nos la casa. Per això li diem: Dóna'ns vida, Jesús, que és flamarada que escalfa i il·lumina.
La vida del Crist és amor. Ell és l'amor que ens marca el camí, per gaudir de l'experiència veritable de la nostra vida, fins arribar a la plenitud.
Job 19,1.23-27; Salm 24; Filp 3,20-21; Jn 14,1-6
«La mort és la plenitud de la vida». Però potser, la nostra manera de pensar i sobretot la nostra manera de viure no ens ajuden a entendre la veritat d'aquesta afirmació: «La mort és la plenitud de la vida». Potser hauríem de començar corregint el nostre vocabulari. Pensem en esquerra i dreta, blanc i negre, bell i lleig, veritable i fals, bo i dolent, masculí i femení i també vida i mort. Però la vida i la mort no són duals. Una no és contraposició de l'altra, la mort no és una realitat contrària a la vida, la mort està dins de la vida.
Ens ho diu sant Bernat quan escriu: «Diem que l'home mor quan s'acosta la mort amb tota certesa. Però des que vam començar a viure, què fem sinó acostar-nos a la mort i començar a morir?» (Sermó 17, 1, sobre el salm 90).
O la paraula del poeta:
«Som tan sols escorça i fulla.
La gran mort, que cadascú porta dintre,
és el fruit al voltant del qual tot gira».
(Rilke, Llibre de la pobresa i la mort)
També la mateixa paraula de Jesús: «Jo sóc la Vida». Però, per un moment tallen aquesta vida. Veritablement la tallen? Jo diria que només fereixen la Vida. Crist deixa que obrin en el seu misteri de vida una ferida perquè es vessi tota la seva riquesa d'amor, que s'havia anat manifestant quan passava fent el bé, anorreat en la nostra fràgil naturalesa. Qui dóna la vida des de la generositat de l'amor la torna a recobrar. La vida és com un exercitar-nos en el morir per preparar l'accés a la plenitud de la vida. Crist mor i ens obre a la plenitud de la vida. La mort acceptada amb amor, viscuda amb amor és la porta oberta de bat a bat a la vida. A la plenitud de la vida.
«Ets tu dels morts el primogènit,
tu el fruit, per la mort ja madur,
l'arbre de la vida ja madur
del qual hem de menjar...
Tu, amb la teva mort afirmes nostra vida».
(Miguel de Unamuno, El Cristo de Velázquez)
Aquesta és la nostra Veritat, la veritat del Crist, que resideix en el misteri de la nostra fe i que proclama avui amb força la litúrgia: «Déu s'endurà amb Jesús els qui han mort amb ell». Però morir amb Jesús és viure ja ara amb ell. «Els qui creuen en mi tenen vida eterna». Creure en Jesús és viure una relació personal, profunda amb ell. És tenir Jesús, en tot moment com a camí, com a punt de referència permanent. Passar fent el bé, morint per donar vida. Viure i morir són dos verbs que es conjuguen tot junts.
Hauríem de tenir molt presents les paraules de Job. Són paraules profètiques. Ell viu, en la foscor, d'alguna manera, la presència divina i això el reafirma en l'esperança d'una vida contemplant el rostre de Déu. I ens mostra el desig de tenir aquesta experiència gravada en el seu cor per no oblidar un futur que l'obre a una gran esperança.
Aquest futur de Job per a nosaltres és ja una realitat. En el Crist. En ell coneixem l'amor que obre a la plenitud de la vida. Un amor que no és tan sols l'amor puntual de la creu, sinó l'amor viscut en la seva curta i intensa vida entre nosaltres, revestit de la nostra fràgil naturalesa, passant fent el bé, i culminant la seva obra de vida a la creu.
Crist és la Roca. En ell, la Roca, estan gravades les paraules de Job i de tots els profetes. En aquesta Roca estan gravades les paraules de Crist que van ser vida, veritat i camí per a molts homes i dones, una multitud que ningú pot comptar, ens deia la litúrgia de Tots Sants.
«Crist mor de pur amor». I aquesta és l'exigència que posa en la nostra vida la nostra fe en Crist: morir d'amor. És un do que necessitem demanar i rebre d'ell. Ell, que va marxar per preparar-nos la casa. Per això li diem: Dóna'ns vida, Jesús, que és flamarada que escalfa i il·lumina.
La vida del Crist és amor. Ell és l'amor que ens marca el camí, per gaudir de l'experiència veritable de la nostra vida, fins arribar a la plenitud.
1 de novembre del 2012
TOTS SANTS
SOLIUS
Homilia predicada pel P. Maur Esteva, abat resignat de Poblet i abat general emèrit de l'Orde Cistercenc
Kerygma de Solius
Què és el kerigma [el sermó]?
És el contingut de la predicació apostòlica, de la qual tenim el primer exemple en els cinc discursos de Sant Pere, després vénen els de Pau (Fets, 13,16-40; kerigma als Gàlates, (Gal 3,1-5); a Damasc, (Fets 9,20-21)i els dels apòstols (Fets 2,37-41).
El kerigma és la proclamació oficial i autoritzada del gran esdeveniment cristià: el Crist mort i ressuscitat està present i actiu en la història humana, per conduir-la a la seva salvació final. Déu parla històricament i no pas màgicament. Parlar màgicament seria com l'aparició del Senyor a Teresa de Jesús com l'ensenyen al «Monasterio de la Encarnación» d'Avila, on es veu Teresa que baixa l'escala, on al primer graó hi ha el Nen Jesús que li demana:
—¿Quién eres?
—Yo soy Teresa de Jesús.
— Y Tu?
—Yo soy Jesús de Teresa.
Llavors, vaig dir al guia:
—Pues yo ésto no lo creo ni loco. Dios no habla mágicamente sino a través de los signos de los tiempos históricos.
Cal notar que el kerigma continua sempre al llarg dels segles, sota l'alenada de l'Esperit Sant, per testimoniar el fet constant i progressiu de la salvació en Crist, proclamat ininterrompudament per l'Església en l'exercici del seu ministeri. També és fa a Solius i vostès, fidels dels encontorns, en són els receptors.
Jo crec que Déu parla per medi dels signes dels temps històrics y no pas màgicament.
També cal observar, que el kerigma dels apòstols, com —per la resta— el de l'Església que camina en els segles, acaba amb una explícita invitació al penediment dels pecats i a la conversió, per tal d'obtenir el perdó i la salvació.
El Kerigma dels apòstols (Fets 2,37-41); l'esquema més antic dels kerigma el trobem a 1Cor 15,3-5 (entre el 50-52 després de Crist, passats vint anys de la mort del Senyor!).
«Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les escriptures, i fou sepultat: ressuscità el tercer dia, com deien les Escriptures, i s'aparegué a Quefes, i als Dotze. Després es va aparèixer a més de cinc–cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts». Després d'escoltar el discurs de Pere (Fets 2,11-41 la predicació del apòstols) s'aplegaren i es batejaren prop de tres mil persones. El sermó de Pere és ben curt. A vosaltres, els monjos us han ensenyat moltes més coses. En sabeu moltes més de les que no sabien Lleó XIII, Pius XII, Joan XXIII. Ells no conegueren el Concili Vaticà II amb els seus decrets, declaracions i constitucions Gaudium et spes, Sacrosanctum Concilium, Lumen gentium, Perfectae caritatis, (de Statibus perfectionis) que, cinquanta anys després del Concili, hem de tornar llegir, perquè el seu llenguatge ja no es del nostre tems, l'hem aprofundit més, per exemple: «En l'església hi ha uns instituts que hom ha anomenat estat de perfecció i els qui hi pertanyen s'obliguen a fer quelcom més del què està manat, (consells i preceptes), però els qui en formen part, finalment, han de confessar que l'"estat de perfecció" revela dramàticament la perpètua imperfecció de l'home, que està sempre al començament» (J. Ratzinger, Introducció al cristianisme, Ed. Sígueme, 1970 pp. 222-223). Com a RB, 73, on sant Benet diu que ha escrit una regla per a principiants, per a aquells que estan sempre al començament, que són novicis perpetus.
Després d'aquesta notícia, aquesta predicació de Pere, tres mil persones s'aplegaren i es batejarem; potser era afegida per Pau al kerigma de Damasc —la paraula culta que es va posar de moda fa uns anys—, i ens indica quins van ser els primers passos de l'Església: molt abans de la conversió de l'apòstol, Crist ressuscitat s'havia aparegut a un grup de més de cinc–centes persones que estaven reunides a la vegada i es consideraven germans. Es tracta, probablement, de tots aquells qui, vinguts dels diversos indrets on Jesús havia predicat, formaven l'Església de Jerusalem.
A partir d'aquí es podria passar a l'època post apostòlica, a la patrística, a l'alta Edat Mitjana, a l'escolàstica, fins arribar al Vaticà II (brúixola del Papes Joan Pau II i Benet XVI com ells han confessat) que són formes epocals de presentar, desenvolupat i aprofundit, el Kerigma de Pere i de Pau, aprofundiment provocat també per haver de fer front a les heretgies, que no eren altra cosa que el fruit de l'esforç humà per comprendre la persona de Crist, accentuant-ne la divinitat i disminuint-ne la humanitat o bé el revés, i també altres aspectes. D'aquest esforç se n'ha dit intellectus fidei, credo ut intelligam, fides quaerens intellectum o simplement teologia. Josep Ratzinger ens donà amb a la seva Introducció al Cristianisme un seu primer kerigma que ara ha estat presentat d'altra manera, més adient als nostre temps, amb la seva Cristologia, Jesús de Natzaret, «un home amb els altres i per als altres», i continua en totes les seves homilies, al·locucions, encícliques, és a dir, en tot el seu Magisteri, que ja podem anomenar Kerigma de Benet XVI. Si podem parlar de Kerigma de Damasc, després esperàvem el Kerigma de Sao Paulo o sigui, tot el que el Papa digué al Brasil i a qualsevol lloc on vagi, com darrerament al Líban i en cada viatge que fa.
L'Església que camina en el segles també sou vosaltres, clients de Solius, que feu camí juntament amb els monjos i veniu per créixer plegats amb ells, pregant amb la mateixa paraula de Déu, l'ofici diví, els salms, que és el llibre de la Bíblia que més llegeixen els monjos; és el seu llibre de pregària, i també el vostre, perquè «nosaltres no sabem com ho hem de fer per a pregar com cal i per això l'Esperit, que ve en ajut nostre», com posaren els liturgistes en el Missal per la introducció al Pare nostre, ens fa pregar amb la mateixa paraula de Déu.
Avui, dia de Tots Sants, el Pare Prior m'ha demanat que el Kerigma de Solius el faci jo i cal dir, d'entrada, que Solius no són solament els monjos, sinó que també hem de comptar-hi els qui us hi aplegueu per escoltar la Paraula de Déu comentada pels monjos, per celebrar el sopar del Senyor i participar a l'hora de vespres, o en altres moments per a pregar amb els monjos, tal com recomana la Sacrosanctum Concilium, la Constitució del Concili Vaticà II sobre la Litúrgia, que també hi participin els fidels. Justament aquest any en fa cinquanta que s'inaugurà el Concili Vaticà II i la constitució sobre la Litúrgia és el primer document que va aprovar.
Els representants de la teologia monàstica eren i són els monjos, generalment Abats, dotats de saviesa del cor —aquella que entre les moltes ocupacions, preocupacions, tristeses i joies, ens ensenya conèixer Déu, els homes i un xic a nosaltres mateixos—; dotats també de fervor evangèlic, homes dedicats essencialment a suscitar i a alimentar el desig amorós de Déu en ells mateixos i en els altres.
En els monestirs del segle XII, el mètode teològic estava vinculat principalment a la explicació de la Sagrada Escriptura, de la sacra pàgina, per expressar-nos com deien els autors d'aquest període. Es practicava, doncs, especialment la teologia bíblica. Tots els monjos escoltaven i llegien devotament les Sagrades Escriptures, i una de les seves principals ocupacions consistia en la lectio divina, és a dir, en la lectura orant de la Bíblia. Par a ells, i per tots vostès fidels de Solius també, la simple lectura del text sagrat no era, ni és, suficient per a percebre el seu sentit profund, la seva unitat interior i el missatge transcendent. Por tant, era, i és, necessari practicar una "lectura espiritual" duta a terme amb docilitat a l'Esperit Sant. En l'Escola dels Pares —període de la història que va des de la mort dels apòstols fins a Sant Bernat, anomenat el darrer dels Pares de l'Església—, la Bíblia venia interpretada així al·legòricament, para descobrir en cada pàgina, tant del Vell como del Nou Testament, allò que diu de Crist i de la seva obra de salvació (el kerigma).
Què vol dir tot aquest llarg preàmbul del sermó en la missa de Tots Sants, a la Vall d'Aro? Sembla que avui tocaria parlar d'una immensa multitud de tota nació, raça, poble i llengua de la primera lectura; en al segona lectura se'ns diu que veurem Déu tal com ell és, i en l'evangeli «alegreu-vos i exulteu, perquè la vostra recompensa serà gran en el cels». Què vol dir aquest llarg preàmbul? Doncs que tant, els monjos com vosaltres sou creadors d'un nou monaquisme, que solament té en comú amb l'antic l'absència d'altres aspiracions que no siguin les de una vida segons el Sermó de la Muntanya (acabat d'escoltar en aquesta solemnitat), en la Sequela Christi, Nachfolge Christi, en el seguiment de Crist, com ens el marca també Pau en les cartes als Gàlates i als Efesis i que avui, dia de Tots Sants, és el Crist qui ho fa en l'evangeli (el Sermó de la Muntanya), i a més la Litúrgia ens fa cantar les benaurances en l'antífona després de la comunió, en les antífones de la Litúrgia de les Hores. Ara ens detindrem un moment a reflexionar solament en el missatge que avui em dóna una de les benaurances que ens ha colpit i il·luminat.
Em sembla que, de l'onze de setembre ençà, sorpresos, per no dir astorats, davant del què veiem, llegim i sentim, l'evangeli d'avui ens obre la nostra ment per apropiar-nos aquella benaurança del text de Mateu que diu: «benaurats els perseguits per causa de la justícia», però en els dies històrics que estem vivint, si llegim allò que el Papa Joan XXIII, en una afortunada frase, ens deia, fa cinquanta anys, que calia llegir els signes dels temps històrics, la podem traduir així: benaurats els perseguits per una causa justa.
Crec que defensar la pròpia llengua, la pròpia cultura i consegüentment la pròpia nació i autoafirmar-les, amb tots els mitjans i amb voluntat de ser un estat sobirà, és una causa justa, fins i tot, si cal, essent perseguits ni que sigui patint persecució, més encara, amb persecució espiritual, dialèctica, perquè qui té la màgia de la paraula pot fer terrorisme espiritual. Si, en lloc de «perseguits a causa de la justícia», o «patir fam i set de justícia o de ser justos», llegim «per una causa justa», per una causa justa, he dit, no és pas forçar el text; em sembla que més aviat pot ser llum per als nostres passos i ajudar-nos a caminar endavant decidits i sense por. Sé que això no és el Kerigma, la catequesi de Solius, sinó la d'un passavolant com jo, però... us transmeto la meva predicació, la meva lectura personal de: perseguits per una causa justa.
Homilia predicada pel P. Maur Esteva, abat resignat de Poblet i abat general emèrit de l'Orde Cistercenc
Kerygma de Solius
Què és el kerigma [el sermó]?
És el contingut de la predicació apostòlica, de la qual tenim el primer exemple en els cinc discursos de Sant Pere, després vénen els de Pau (Fets, 13,16-40; kerigma als Gàlates, (Gal 3,1-5); a Damasc, (Fets 9,20-21)i els dels apòstols (Fets 2,37-41).
El kerigma és la proclamació oficial i autoritzada del gran esdeveniment cristià: el Crist mort i ressuscitat està present i actiu en la història humana, per conduir-la a la seva salvació final. Déu parla històricament i no pas màgicament. Parlar màgicament seria com l'aparició del Senyor a Teresa de Jesús com l'ensenyen al «Monasterio de la Encarnación» d'Avila, on es veu Teresa que baixa l'escala, on al primer graó hi ha el Nen Jesús que li demana:
—¿Quién eres?
—Yo soy Teresa de Jesús.
— Y Tu?
—Yo soy Jesús de Teresa.
Llavors, vaig dir al guia:
—Pues yo ésto no lo creo ni loco. Dios no habla mágicamente sino a través de los signos de los tiempos históricos.
Cal notar que el kerigma continua sempre al llarg dels segles, sota l'alenada de l'Esperit Sant, per testimoniar el fet constant i progressiu de la salvació en Crist, proclamat ininterrompudament per l'Església en l'exercici del seu ministeri. També és fa a Solius i vostès, fidels dels encontorns, en són els receptors.
Jo crec que Déu parla per medi dels signes dels temps històrics y no pas màgicament.
També cal observar, que el kerigma dels apòstols, com —per la resta— el de l'Església que camina en els segles, acaba amb una explícita invitació al penediment dels pecats i a la conversió, per tal d'obtenir el perdó i la salvació.
El Kerigma dels apòstols (Fets 2,37-41); l'esquema més antic dels kerigma el trobem a 1Cor 15,3-5 (entre el 50-52 després de Crist, passats vint anys de la mort del Senyor!).
«Primer de tot us vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut: Crist morí pels nostres pecats, com deien ja les escriptures, i fou sepultat: ressuscità el tercer dia, com deien les Escriptures, i s'aparegué a Quefes, i als Dotze. Després es va aparèixer a més de cinc–cents germans a la vegada, la majoria dels quals encara viuen, però alguns ja són morts». Després d'escoltar el discurs de Pere (Fets 2,11-41 la predicació del apòstols) s'aplegaren i es batejaren prop de tres mil persones. El sermó de Pere és ben curt. A vosaltres, els monjos us han ensenyat moltes més coses. En sabeu moltes més de les que no sabien Lleó XIII, Pius XII, Joan XXIII. Ells no conegueren el Concili Vaticà II amb els seus decrets, declaracions i constitucions Gaudium et spes, Sacrosanctum Concilium, Lumen gentium, Perfectae caritatis, (de Statibus perfectionis) que, cinquanta anys després del Concili, hem de tornar llegir, perquè el seu llenguatge ja no es del nostre tems, l'hem aprofundit més, per exemple: «En l'església hi ha uns instituts que hom ha anomenat estat de perfecció i els qui hi pertanyen s'obliguen a fer quelcom més del què està manat, (consells i preceptes), però els qui en formen part, finalment, han de confessar que l'"estat de perfecció" revela dramàticament la perpètua imperfecció de l'home, que està sempre al començament» (J. Ratzinger, Introducció al cristianisme, Ed. Sígueme, 1970 pp. 222-223). Com a RB, 73, on sant Benet diu que ha escrit una regla per a principiants, per a aquells que estan sempre al començament, que són novicis perpetus.
Després d'aquesta notícia, aquesta predicació de Pere, tres mil persones s'aplegaren i es batejarem; potser era afegida per Pau al kerigma de Damasc —la paraula culta que es va posar de moda fa uns anys—, i ens indica quins van ser els primers passos de l'Església: molt abans de la conversió de l'apòstol, Crist ressuscitat s'havia aparegut a un grup de més de cinc–centes persones que estaven reunides a la vegada i es consideraven germans. Es tracta, probablement, de tots aquells qui, vinguts dels diversos indrets on Jesús havia predicat, formaven l'Església de Jerusalem.
A partir d'aquí es podria passar a l'època post apostòlica, a la patrística, a l'alta Edat Mitjana, a l'escolàstica, fins arribar al Vaticà II (brúixola del Papes Joan Pau II i Benet XVI com ells han confessat) que són formes epocals de presentar, desenvolupat i aprofundit, el Kerigma de Pere i de Pau, aprofundiment provocat també per haver de fer front a les heretgies, que no eren altra cosa que el fruit de l'esforç humà per comprendre la persona de Crist, accentuant-ne la divinitat i disminuint-ne la humanitat o bé el revés, i també altres aspectes. D'aquest esforç se n'ha dit intellectus fidei, credo ut intelligam, fides quaerens intellectum o simplement teologia. Josep Ratzinger ens donà amb a la seva Introducció al Cristianisme un seu primer kerigma que ara ha estat presentat d'altra manera, més adient als nostre temps, amb la seva Cristologia, Jesús de Natzaret, «un home amb els altres i per als altres», i continua en totes les seves homilies, al·locucions, encícliques, és a dir, en tot el seu Magisteri, que ja podem anomenar Kerigma de Benet XVI. Si podem parlar de Kerigma de Damasc, després esperàvem el Kerigma de Sao Paulo o sigui, tot el que el Papa digué al Brasil i a qualsevol lloc on vagi, com darrerament al Líban i en cada viatge que fa.
L'Església que camina en el segles també sou vosaltres, clients de Solius, que feu camí juntament amb els monjos i veniu per créixer plegats amb ells, pregant amb la mateixa paraula de Déu, l'ofici diví, els salms, que és el llibre de la Bíblia que més llegeixen els monjos; és el seu llibre de pregària, i també el vostre, perquè «nosaltres no sabem com ho hem de fer per a pregar com cal i per això l'Esperit, que ve en ajut nostre», com posaren els liturgistes en el Missal per la introducció al Pare nostre, ens fa pregar amb la mateixa paraula de Déu.
Avui, dia de Tots Sants, el Pare Prior m'ha demanat que el Kerigma de Solius el faci jo i cal dir, d'entrada, que Solius no són solament els monjos, sinó que també hem de comptar-hi els qui us hi aplegueu per escoltar la Paraula de Déu comentada pels monjos, per celebrar el sopar del Senyor i participar a l'hora de vespres, o en altres moments per a pregar amb els monjos, tal com recomana la Sacrosanctum Concilium, la Constitució del Concili Vaticà II sobre la Litúrgia, que també hi participin els fidels. Justament aquest any en fa cinquanta que s'inaugurà el Concili Vaticà II i la constitució sobre la Litúrgia és el primer document que va aprovar.
Els representants de la teologia monàstica eren i són els monjos, generalment Abats, dotats de saviesa del cor —aquella que entre les moltes ocupacions, preocupacions, tristeses i joies, ens ensenya conèixer Déu, els homes i un xic a nosaltres mateixos—; dotats també de fervor evangèlic, homes dedicats essencialment a suscitar i a alimentar el desig amorós de Déu en ells mateixos i en els altres.
En els monestirs del segle XII, el mètode teològic estava vinculat principalment a la explicació de la Sagrada Escriptura, de la sacra pàgina, per expressar-nos com deien els autors d'aquest període. Es practicava, doncs, especialment la teologia bíblica. Tots els monjos escoltaven i llegien devotament les Sagrades Escriptures, i una de les seves principals ocupacions consistia en la lectio divina, és a dir, en la lectura orant de la Bíblia. Par a ells, i per tots vostès fidels de Solius també, la simple lectura del text sagrat no era, ni és, suficient per a percebre el seu sentit profund, la seva unitat interior i el missatge transcendent. Por tant, era, i és, necessari practicar una "lectura espiritual" duta a terme amb docilitat a l'Esperit Sant. En l'Escola dels Pares —període de la història que va des de la mort dels apòstols fins a Sant Bernat, anomenat el darrer dels Pares de l'Església—, la Bíblia venia interpretada així al·legòricament, para descobrir en cada pàgina, tant del Vell como del Nou Testament, allò que diu de Crist i de la seva obra de salvació (el kerigma).
Què vol dir tot aquest llarg preàmbul del sermó en la missa de Tots Sants, a la Vall d'Aro? Sembla que avui tocaria parlar d'una immensa multitud de tota nació, raça, poble i llengua de la primera lectura; en al segona lectura se'ns diu que veurem Déu tal com ell és, i en l'evangeli «alegreu-vos i exulteu, perquè la vostra recompensa serà gran en el cels». Què vol dir aquest llarg preàmbul? Doncs que tant, els monjos com vosaltres sou creadors d'un nou monaquisme, que solament té en comú amb l'antic l'absència d'altres aspiracions que no siguin les de una vida segons el Sermó de la Muntanya (acabat d'escoltar en aquesta solemnitat), en la Sequela Christi, Nachfolge Christi, en el seguiment de Crist, com ens el marca també Pau en les cartes als Gàlates i als Efesis i que avui, dia de Tots Sants, és el Crist qui ho fa en l'evangeli (el Sermó de la Muntanya), i a més la Litúrgia ens fa cantar les benaurances en l'antífona després de la comunió, en les antífones de la Litúrgia de les Hores. Ara ens detindrem un moment a reflexionar solament en el missatge que avui em dóna una de les benaurances que ens ha colpit i il·luminat.
Em sembla que, de l'onze de setembre ençà, sorpresos, per no dir astorats, davant del què veiem, llegim i sentim, l'evangeli d'avui ens obre la nostra ment per apropiar-nos aquella benaurança del text de Mateu que diu: «benaurats els perseguits per causa de la justícia», però en els dies històrics que estem vivint, si llegim allò que el Papa Joan XXIII, en una afortunada frase, ens deia, fa cinquanta anys, que calia llegir els signes dels temps històrics, la podem traduir així: benaurats els perseguits per una causa justa.
Crec que defensar la pròpia llengua, la pròpia cultura i consegüentment la pròpia nació i autoafirmar-les, amb tots els mitjans i amb voluntat de ser un estat sobirà, és una causa justa, fins i tot, si cal, essent perseguits ni que sigui patint persecució, més encara, amb persecució espiritual, dialèctica, perquè qui té la màgia de la paraula pot fer terrorisme espiritual. Si, en lloc de «perseguits a causa de la justícia», o «patir fam i set de justícia o de ser justos», llegim «per una causa justa», per una causa justa, he dit, no és pas forçar el text; em sembla que més aviat pot ser llum per als nostres passos i ajudar-nos a caminar endavant decidits i sense por. Sé que això no és el Kerigma, la catequesi de Solius, sinó la d'un passavolant com jo, però... us transmeto la meva predicació, la meva lectura personal de: perseguits per una causa justa.
TOTS SANTS
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12
«Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som». La Paraula de Déu fa el que diu; així, doncs, si fa aquesta afirmació de la nostra condició de fills, llavors és certa, és veritat. Però per què serveix una veritat que no influeix en la nostra vida? Perquè pot ser així.
I a continuació afirma: «el món no ens reconeix com a fills, perquè no l'ha reconegut a ell». Això és evident: si no coneix Déu, com reconeixerà els qui són fills seus?
Però hi ha una segona afirmació: «ara ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem». Quina cosa s'ha de manifestar? La nostra condició de fills. Una condició que es va manifestant a mesura que vivim amb aquesta esperança, que no és una actitud passiva de rebre, sinó un exercici permanent de purificació. La vida humana, la vida del creient és com un camí. Un camí que cal viure apassionadament.
L'home és camí cap a Déu. És una cosa que han dit totes les filosofies i religions. Però el cristianisme afegeix: Déu és camí cap a l'home. Déu s'ha obert camí per la història, que l'home ha forjat per arribar on està. Déu venint a nosaltres ha fet camí per mitjà del Fill, i ens ha deixat el seu propi Fill com a camí. Més encara: en ell ens ha fet fills. Llavors, si estem amb Déu, «com a fills hem de fer, hem d'actuar com va fer i actuar Jesús» (1Jn 2,6).
En cas contrari ja no ens comportem com a fills, i com diu sant Agustí: «Als que s'anomenen fills de Déu, sense ser-ho, ¿de què els aprofita portar-ne el nom si estan privats de la realitat?, a quants se'ls anomena metges i no saben curar?, a quants se'ls anomena serens i passen la nit sencera dormint?, a quants se'ls anomena cristians o monjos i estan en excedència? No són tals en la realitat, ja no són el que indica aquest nom, és a dir no ho són en la vida, en els costums, en la fe, en l'esperança, en la caritat». (Homilia 4a sobre la 1a carta de Joan).
I com va procedir Jesús?
Jesús viu la realitat insondable de Déu «com un misteri de compassió. El que defineix Déu no és el poder sinó les seves entranyes maternals de Pare. La compassió és la manera de ser de Déu, la seva manera de mirar el món i de reaccionar davant les criatures». És la compassió de Déu la que fa a Jesús tan sensible al sofriment i a la humiliació de la gent. La primera mirada de Jesús no és cap al pecat de l'ésser humà, sinó cap al seu patiment. Des d'aquesta experiència de la compassió de Déu introdueix un principi radical: «sigueu compassius com ho és el vostre Pare». La compassió no és una virtut més, sinó l'únic camí per reaccionar davant el clam dels que pateixen, i per construir un món més humà.
I amb aquest estil parla Jesús un llenguatge provocatiu, original i inconfusible: les benaurances. Una d'elles és aquesta de la compassió, de la misericòrdia.
Jesús amb el missatge de les benaurances ens mostra una saviesa que dóna primacia als últims, als pobres, als que pateixen. Ser compassius com el Pare, exigeix buscar la justícia de Déu començant pels últims. El camí cap a un món més digne i feliç, per a tots, es comença a construir des d'ells. Així ho vol Déu. Així ho manifesta el seu Fill, així crida els seus fills a fer-ho.
L'Església en els seus orígens va viure profundament aquesta crida de Jesús a la compassió, sensible al sofriment. I al llarg dels segles, fins avui, no han faltat institucions, associacions i persones al servei dels malalts, famolencs, refugiats... No es va apagar mai la compassió, però al mateix temps es va posar l'accent en excés en la qüestió de la culpa, i es va relativitzar la del sofriment. Si primer va ser una religió sensible al sofriment, va passar, desprès a ser una religió sensible al pecat. La primera mirada de Déu és pel sofriment de la criatura, i no per la culpa.
Aquest esperit de Jesús es recull en les Benaurances, nucli central del que va viure i va ensenyar Jesús. I que pot resumir-se en aquesta paraula de la compassió.
Per això les Benaurances són una benedicció de Jesús, la manera que té Déu d'estimar. El camí que ens ofereix per assumir a la nostra vida i fer-lo nostre.
Qui funda la seva vida a Déu, la funda sobre Jesucrist, viu com ell. La vida de Jesucrist és molt humana, però amb una humanitat que ens porta al coneixement del Pare. És la realització més assenyada i acabada de la vida.
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jn 3,1-3; Mt 5,1-12
«Mireu quina prova d'amor ens ha donat el Pare: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som». La Paraula de Déu fa el que diu; així, doncs, si fa aquesta afirmació de la nostra condició de fills, llavors és certa, és veritat. Però per què serveix una veritat que no influeix en la nostra vida? Perquè pot ser així.
I a continuació afirma: «el món no ens reconeix com a fills, perquè no l'ha reconegut a ell». Això és evident: si no coneix Déu, com reconeixerà els qui són fills seus?
Però hi ha una segona afirmació: «ara ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem». Quina cosa s'ha de manifestar? La nostra condició de fills. Una condició que es va manifestant a mesura que vivim amb aquesta esperança, que no és una actitud passiva de rebre, sinó un exercici permanent de purificació. La vida humana, la vida del creient és com un camí. Un camí que cal viure apassionadament.
L'home és camí cap a Déu. És una cosa que han dit totes les filosofies i religions. Però el cristianisme afegeix: Déu és camí cap a l'home. Déu s'ha obert camí per la història, que l'home ha forjat per arribar on està. Déu venint a nosaltres ha fet camí per mitjà del Fill, i ens ha deixat el seu propi Fill com a camí. Més encara: en ell ens ha fet fills. Llavors, si estem amb Déu, «com a fills hem de fer, hem d'actuar com va fer i actuar Jesús» (1Jn 2,6).
En cas contrari ja no ens comportem com a fills, i com diu sant Agustí: «Als que s'anomenen fills de Déu, sense ser-ho, ¿de què els aprofita portar-ne el nom si estan privats de la realitat?, a quants se'ls anomena metges i no saben curar?, a quants se'ls anomena serens i passen la nit sencera dormint?, a quants se'ls anomena cristians o monjos i estan en excedència? No són tals en la realitat, ja no són el que indica aquest nom, és a dir no ho són en la vida, en els costums, en la fe, en l'esperança, en la caritat». (Homilia 4a sobre la 1a carta de Joan).
I com va procedir Jesús?
Jesús viu la realitat insondable de Déu «com un misteri de compassió. El que defineix Déu no és el poder sinó les seves entranyes maternals de Pare. La compassió és la manera de ser de Déu, la seva manera de mirar el món i de reaccionar davant les criatures». És la compassió de Déu la que fa a Jesús tan sensible al sofriment i a la humiliació de la gent. La primera mirada de Jesús no és cap al pecat de l'ésser humà, sinó cap al seu patiment. Des d'aquesta experiència de la compassió de Déu introdueix un principi radical: «sigueu compassius com ho és el vostre Pare». La compassió no és una virtut més, sinó l'únic camí per reaccionar davant el clam dels que pateixen, i per construir un món més humà.
I amb aquest estil parla Jesús un llenguatge provocatiu, original i inconfusible: les benaurances. Una d'elles és aquesta de la compassió, de la misericòrdia.
Jesús amb el missatge de les benaurances ens mostra una saviesa que dóna primacia als últims, als pobres, als que pateixen. Ser compassius com el Pare, exigeix buscar la justícia de Déu començant pels últims. El camí cap a un món més digne i feliç, per a tots, es comença a construir des d'ells. Així ho vol Déu. Així ho manifesta el seu Fill, així crida els seus fills a fer-ho.
L'Església en els seus orígens va viure profundament aquesta crida de Jesús a la compassió, sensible al sofriment. I al llarg dels segles, fins avui, no han faltat institucions, associacions i persones al servei dels malalts, famolencs, refugiats... No es va apagar mai la compassió, però al mateix temps es va posar l'accent en excés en la qüestió de la culpa, i es va relativitzar la del sofriment. Si primer va ser una religió sensible al sofriment, va passar, desprès a ser una religió sensible al pecat. La primera mirada de Déu és pel sofriment de la criatura, i no per la culpa.
Aquest esperit de Jesús es recull en les Benaurances, nucli central del que va viure i va ensenyar Jesús. I que pot resumir-se en aquesta paraula de la compassió.
Per això les Benaurances són una benedicció de Jesús, la manera que té Déu d'estimar. El camí que ens ofereix per assumir a la nostra vida i fer-lo nostre.
Qui funda la seva vida a Déu, la funda sobre Jesucrist, viu com ell. La vida de Jesucrist és molt humana, però amb una humanitat que ens porta al coneixement del Pare. És la realització més assenyada i acabada de la vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
