LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Aquests dies he pensat en alguns altres dels teus «silencis»: «el silenci de la pluja —escrius— és un soroll silenciós, omple d'unció l'ànima. Ho he experimentat moltes vegades i em sembla el cel a la terra». A Poblet «el silenci de la pluja» ha alternat amb el «crit de la pluja», ja que hi ha hagut moments de pluja forta, provocant al claustre un veritable espectacle, amb totes les gàrgoles funcionant a ple rendiment, engolint amb prou feines el devassall d'aigua.

A la teva terra és més freqüent la pluja suau, silenciosa, que va impregnant la terra i la fa fecundar fins a fer-ne tota una catifa verda de gran bellesa. Penso que són dues experiències interessants, i que ara, a mi, em porta el record del profeta Isaïes: «com la pluja i la neu cauen del cel, i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, fins que dóna llavor per a sembrar i pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà a mi infecunda. Farà el que jo volia, complirà la missió que jo li havia confiat» (Is 55,9).

El silenci de la pluja que amara la terra i la fecunda. El silenci de la paraula que amara la terra del cor i fa fecunda la vida humana. El silenci de la paraula de Jesús: «El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb tota la força... Estima els altres com a tu mateix» (Mc 12,29s).

Aquesta paraula de Jesús ens arriba com un regal preciós, embolcallat amb un mantell de silenci. La paraula de Jesús ens ve des del cor de Déu, que parla en silenci i en silenci ha de ser escoltada. La paraula de Jesús és una llavor preciosa, llavor de vida nova, que necessita ser acollida per la terra oberta del cor. Acollida en silenci i guardada en el cor, perquè en el nostre interior germini en silenci fins a donar fruit. La paraula val el que val el cor, ens revela el cor. Val el que val el silenci de qui la pronuncia, i que li proporciona la saviesa que necessita tota paraula per manifestar el seu valor.

És cert que, en la nostra vida, diem sovint moltes paraules, que la nostra vida és un malbaratament de paraules, que són com el «crit de la pluja», pluja forta que arrossega la terra, que de vegades fins i tot arriben a ser un espectacle davant del món, com les gàrgoles que desborden d'aigua. Però que passen com el vent. Com sons que neixen a les capes superficials de la nostra persona. Difícilment arriben al cor de l'altre.

Avui necessitem altres paraules. Paraules profundes, paraules amb saviesa, paraules que ens arribin com pluja fina, i que impregnin la terra del cor. Paraules que neixin del silenci. La Paraula de Jesús ens ensenya aquest camí. Perquè amb la seva paraula es dóna ell mateix. Passa fent el bé, donant la seva vida. I la dóna fins a l'extrem. La seva paraula, la seva vida, el seu amor ens convida a seguir-lo: «Estima el teu Déu, únic Senyor, estima el teu proïsme com a tu mateix». Paraules per ser escoltades, guardades en el silenci del cor, i pronunciades amb la vida des del silenci del cor.

Que el silenci de la pluja ompli encara d'unció la teva ànima. Una abraçada,

+ P. Abat