LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Gràcies per la teva carta. I pel «silenci del terrat» que m'hi expliques: «Dorm en pau, la meva nena, sola al terrat. Quin silenci busques? Que la llum de les estrelles t'acompanyi, nena meva, que t'acompanyi la lluna, que la remor del vent et doni somnis bonics. Vaig plorar. Mentre hi hagi una nena que hagi de dormir al terrat per evitar l'amuntegament... aquest país és pobre».

Aquest és el panorama de la nostra societat: pisos on s'amunteguen diverses famílies per haver estat desallotjades dels seus pisos, per no poder pagar la hipoteca a entitats bancàries que segueixen tenint beneficis, i que, a falta d'espai, algú prefereix la llum i la calor dels astres del firmament. Terrats per dormir. També hi ha terrats per l'aterratge d'helicòpters d'executius que busquen més seguretat en els seus desplaçaments a les seves grans empreses.

És el panorama d'una societat on hi ha d'haver 400.000 desnonaments, perquè els grans partits polítics se senten a parlar per buscar una solució.

Hem signat la Declaració dels Drets humans; l'article 25 diu: «Tota persona té dret a un nivell de vida necessari per a viure, així com a la seva família, la salut i el benestar, i especialment quant a alimentació, el vestit, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris».

Així que hom es pregunta qui és «tota persona», perquè hi ha persones a les quals no arriba aquest article. O potser estan «despersonalitzades» per la societat?

Malauradament, hi ha molts més silencis en aquesta societat. Des de les nostres terrats es poden percebre molts silencis.

Però davant la situació profundament trista, o dramàtica, cobren força paraules que escoltem aquests dies, en finalitzar l'Any Litúrgic: «Seran temps difícils com no n'hi ha hagut des que hi ha nacions fins ara». No sé si globalment els nostres temps són més o menys durs que els temps passats, però el que apareix clar és que abans la societat no disposava de recursos com ara, i, no obstant això, per a molta gent la vida se'ls presenta com un problema de supervivència, de profund dramatisme.

Hi ha més paraules per a la reflexió: «després d'una gran tribulació, el sol s'enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles cauran del cel». Fins i tot als terrats no hi haurà, o no n'hi ha ja ara, la llum i la calor dels astres del firmament.

M. Lluïsa, no vull dir amb tot això que la fi del món sigui imminent, com semblen suggerir aquestes paraules de la celebració litúrgica, però sí que estem treballant «molt i bé» en aquesta societat, perquè a tots ens embolcalli una tenebra densa, i que aquesta foscor ens porti per camins que ningú no sap a on condueixen.

Aquesta, evidentment, és una hora difícil, profundament difícil, dramàtica, de vida o de mort per a moltes persones. Per això jo també crec que ha de ser una hora de profunda humanitat, de sobrietat en la nostra vida, que se'ns ha donat un temps perquè l'administrem bé. Tan sols que en el nostre cas no es comptabilitzen diners, encara que no tots ho creuen així, sinó que es tracta de comptabilitzar humanitat.

Res més, continua essent molt humana. Una abraçada,

+ P. Abat