11 de novembre del 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Va trigar a arribar la teva carta de tardor, però a la fi arribà amb una interessant reflexió sobre el silenci que et comentaré un altre dia. Però avui vull aturar-me en les paraules que vénen a la teva carta després de parlar sobre el silenci: «el soroll comporta el desordre, l'avarícia, l'egoisme, l'odi, la paraula vana, la prepotència... aquests temps són així. El capitalisme ferotge en el seu desig d'acaparar les riqueses i les voluntats dels homes, és un immens soroll que devora la pau, que enfonsa en la desesperació. Els filòsofs, els polítics, els bisbes, els “salvadors” s'entesten a buscar la solució en el tro, en l'huracà... i no. La solució està en la brisa, que passa gairebé desapercebuda».

Així anem fent el camí en aquest món. D'una banda el soroll, el desordre, la prepotència, d'altra banda, la multitud immensa de gent senzilla que neix, viu i mor sense més, la «humanitat silenciosa», en què em fa pensar l'episodi de la vídua pobra de l'evangeli, que llança unes poques monedes, allò que té per viure, al temple. I mereix un gran elogi del Senyor.

Jo crec que el soroll del tro i l'huracà allunyen de nosaltres tota possibilitat d'escoltar la remor de la brisa de vida. La «humanitat silenciosa» immersa en aquesta remor de la brisa, no té altres recursos, altra força que el néixer, viure i morir. I no obstant això com va subratllar en alguna ocasió el monjo Tomàs Merton és possible que sigui en aquesta majoria silenciosa on es troba aquella ànima contemplativa que encara manté el món en la seva existència.

Però això no és suficient. Un creient no es pot deixar seduir pel desordre, l'odi, el poder, la paraula vana... sinó estar preocupat per escoltar la remor suau de la brisa, signe de la proximitat de Déu, que li dóna fortalesa per caminar. I això tampoc és gens fàcil, i insuficient, ja que necessitem una «presència» més forta i determinant com suggereix en la seva obra el mateix Merton: «Potser seria massa dir que el món necessita un altre moviment com el que va conduir a aquests homes als deserts d'Egipte i Palestina... Hem d'alliberar-nos, a la nostra manera, de les implicacions d'un món que es precipita cap al desastre. Però el nostre món és diferent del seu... No podem fer exactament el mateix que ells van fer. Però hem de ser, amb una consciència ben desvetllada, implacables en la nostra determinació de trencar totes les cadenes espirituals i rebutjar el domini de coaccions alienes, per trobar el nostre veritable ésser, per descobrir i desenvolupar la nostra inalienable llibertat espiritual i emprar-la en construir, a la terra, el Regne de Déu... Necessitem aprendre d'aquests homes del segle IV com ignorar els prejudicis, desafiar les coaccions i endinsar-nos sense por a allò desconegut».

Hi ha aquí una sèrie d'afirmacions molt importants, i encara més important viure-les perquè l'home es realitzi, perquè la societat no se senti frustrada: alliberament, implicació en el món, cadenes espirituals, construir el Regne... En el fons, tot això suposa apostar per la llibertat. Però s'ha escrit: hi ha una por a la llibertat, i tenim una inclinació a abdicar del nostre camí de llibertat, per deixar-lo en altres mans, que no són una veritable garantia de perseguir aquest objectiu que ens ha de portar a una dimensió humana i creient més profunda.

Que la tardor faci renéixer en tu els sentiments de la millor nostàlgia. Una abraçada,

+ P. Abat