Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
«Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la creació»
Què fem nosaltres ací al monestir? Si no anem per tot el món? Més aviat restem ací en l’estabilitat de la vida monàstica per la qual «s’eixampla el cor i és corre pels camins dels manaments en la inefable dolcesa» de l’evangeli.
Com des d’ací podem anunciar l’evangeli a tota la creació? «Que lloï el Senyor tot el que respira» (salm 150). La nostra missió és doncs la lloança. Respirem per lloar Déu. La nostra predicació de la paraula és el cant fet lloança. I, els senyals prodigiosos que l’acompanyen és el testimoni de la santedat de vida. Creu i seràs salvat. Creu-t’ho i seràs salvat.
Testimoni de vida des de cada petit treball del monestir: rentant i planxant, remenant l’olla i servint a taula, contestant el telèfon i obrint la porta, assajant i estudiant, acompanyant a un malalt o meditant en la lectio, netejant amb el drap de la pregària la pols de la incredulitat que de vegades s’acumula damunt.
Tenim fe en la vida que Crist en aquesta Pasqua ens anuncia? Sant Marc la tingué i la proclamà amb el seu text evangèlic. Quin és el vostre text?
«Revestiu-vos tots de sentiments d’humilitat els uns pels altres». «Vetlleu, resistiu fems en la fe». Respireu i salmegeu amb gust, proclamant la lloança de Déu: Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant. Amén.
25 d’abril del 2013
23 d’abril del 2013
SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 12,10-12; Sl 33,2-9; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8
«De la mateixa manera que l’esqueix de la vinya, dipositat a terra, fructifica al seu temps, i el gra de blat, que cau a terra i mor, es multiplica amb força per l’eficàcia de l’Esperit de Déu, que sosté totes les coses, i així aquestes criatures treballades amb destresa es posen al servei de l’home, i després quan sobre elles es pronuncia la Paraula de Déu es converteixen en Eucaristia». (Sant Ireneu, Adversus Haereses)
També nosaltres estem cridats a convertir-nos en Eucaristia, en la bona gràcia de Déu, manifestació d’amor als homes, i victòria que venç el món mitjançant la fe, com es va esdevenir en sant Jordi i en tants fills de Déu que han donat una resposta positiva a la seva crida.
L’Eucaristia és una crida a incorporar-nos a Déu, o, més precís encara, «a néixer de Déu». És el nostre horitzó. «Néixer de Déu». Naixem de Déu pel baptisme i per l’Esperit, però el baptisme queda en el passat, la vida segueix, i necessitem cada dia la força renovadora de l’Esperit que faci possible l’actualització diària del nostre baptisme, de la nostra incorporació al Misteri d’amor, revelat pel seu Fill.
Naixem de Déu quan creiem que Jesús és el Messies, i quan estimem tot el que ha nascut d’ell. Per això Joan posa en íntima relació aquest néixer amb l’estimació als germans que han nascut del mateix Pare, del mateix Déu.
«Aquesta és la victòria de la fe». Aquesta és la victòria de tot aquell que roman unit al cep per deixar-se podar, netejar pel Pare, el Vinyater, que espera de nosaltres un bon fruit, un fruit abundant.
El camí ens l’indica Jesús clarament a l’evangeli que acabem d’escoltar: «estigueu amb amb mi». Estar amb la vinya, romandre en Crist és la garantia de donar un fruit abundant. Estar amb ell és estar amb les seves paraules. És guardar les seves paraules. I guardar també el seu exemple: «estimar fins a l’extrem», ser un imitador de la seva Passió.
Les paraules es guarden al cor. Guardar la Paraula en el cor és guardar un foc que crema. El foc que consumeix per fer la voluntat de Déu, el foc que va moure sant Jordi i tants testimonis de la fe a donar el testimoni, i, fins i tot, la mateixa vida. El foc que impulsa estimar fins a l’extrem.
Seguir Crist és estar amb les seves paraules, guardar-les al cor i tastar-les, assaborir-les, com una font de vida. Com una preciosa experiència del seu amor.
Fa uns quinze dies contemplàvem les vinyes que apareixien com un conjunt de troncs secs i recargolats. Ara les podem contemplar amb uns preciosos rebrots verds, evidentment no uns rebrots verds com els que veuen els optimistes d’aquest món, que volen dir-nos que la crisi s’acaba, ja que les crisis difícilment s’acaben quan els nous rebrots no neixen de l’arrel del cor. A les vinyes contemplem rebrots de vida nova, que porten l’esperança del vi nou, rebrots que neixen des d’una saba interior, tocada per un veritable esperit de vida.
Aquesta és la saba que cal que reneixi des del nostre espai interior, és la saba que el salmista ens convida a tastar i assaborir, a experimentar. Viure l’experiència de la Paraula de vida guardada al cor. I quan vivim la contemplació d’aquesta paraula de vida al nostre interior neix dins nostre un moviment de benedicció a la bondat de Déu. I la nostra vida es fa més lluminosa.
Sant Jordi, ens recorda quelcom més d’aquesta victòria de la seva fe en el martiri: «la rosa i el llibre». Ens recorda l’aroma de la rosa i la saviesa d’un bon llibre. També és una cosa que necessitem. Tenim necessitat de no perdre l’aroma de la nostra fe, l’aroma del Crist, la nostra vinya, i tenim necessitat de la saviesa de la seva Paraula.
Aquí podrem trobar sempre camins de sortida de tota crisi, camins de saviesa per il·luminar els passos de la nostra vida.
Ap 12,10-12; Sl 33,2-9; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8
«De la mateixa manera que l’esqueix de la vinya, dipositat a terra, fructifica al seu temps, i el gra de blat, que cau a terra i mor, es multiplica amb força per l’eficàcia de l’Esperit de Déu, que sosté totes les coses, i així aquestes criatures treballades amb destresa es posen al servei de l’home, i després quan sobre elles es pronuncia la Paraula de Déu es converteixen en Eucaristia». (Sant Ireneu, Adversus Haereses)
També nosaltres estem cridats a convertir-nos en Eucaristia, en la bona gràcia de Déu, manifestació d’amor als homes, i victòria que venç el món mitjançant la fe, com es va esdevenir en sant Jordi i en tants fills de Déu que han donat una resposta positiva a la seva crida.
L’Eucaristia és una crida a incorporar-nos a Déu, o, més precís encara, «a néixer de Déu». És el nostre horitzó. «Néixer de Déu». Naixem de Déu pel baptisme i per l’Esperit, però el baptisme queda en el passat, la vida segueix, i necessitem cada dia la força renovadora de l’Esperit que faci possible l’actualització diària del nostre baptisme, de la nostra incorporació al Misteri d’amor, revelat pel seu Fill.
Naixem de Déu quan creiem que Jesús és el Messies, i quan estimem tot el que ha nascut d’ell. Per això Joan posa en íntima relació aquest néixer amb l’estimació als germans que han nascut del mateix Pare, del mateix Déu.
«Aquesta és la victòria de la fe». Aquesta és la victòria de tot aquell que roman unit al cep per deixar-se podar, netejar pel Pare, el Vinyater, que espera de nosaltres un bon fruit, un fruit abundant.
El camí ens l’indica Jesús clarament a l’evangeli que acabem d’escoltar: «estigueu amb amb mi». Estar amb la vinya, romandre en Crist és la garantia de donar un fruit abundant. Estar amb ell és estar amb les seves paraules. És guardar les seves paraules. I guardar també el seu exemple: «estimar fins a l’extrem», ser un imitador de la seva Passió.
Les paraules es guarden al cor. Guardar la Paraula en el cor és guardar un foc que crema. El foc que consumeix per fer la voluntat de Déu, el foc que va moure sant Jordi i tants testimonis de la fe a donar el testimoni, i, fins i tot, la mateixa vida. El foc que impulsa estimar fins a l’extrem.
Seguir Crist és estar amb les seves paraules, guardar-les al cor i tastar-les, assaborir-les, com una font de vida. Com una preciosa experiència del seu amor.
Fa uns quinze dies contemplàvem les vinyes que apareixien com un conjunt de troncs secs i recargolats. Ara les podem contemplar amb uns preciosos rebrots verds, evidentment no uns rebrots verds com els que veuen els optimistes d’aquest món, que volen dir-nos que la crisi s’acaba, ja que les crisis difícilment s’acaben quan els nous rebrots no neixen de l’arrel del cor. A les vinyes contemplem rebrots de vida nova, que porten l’esperança del vi nou, rebrots que neixen des d’una saba interior, tocada per un veritable esperit de vida.
Aquesta és la saba que cal que reneixi des del nostre espai interior, és la saba que el salmista ens convida a tastar i assaborir, a experimentar. Viure l’experiència de la Paraula de vida guardada al cor. I quan vivim la contemplació d’aquesta paraula de vida al nostre interior neix dins nostre un moviment de benedicció a la bondat de Déu. I la nostra vida es fa més lluminosa.
Sant Jordi, ens recorda quelcom més d’aquesta victòria de la seva fe en el martiri: «la rosa i el llibre». Ens recorda l’aroma de la rosa i la saviesa d’un bon llibre. També és una cosa que necessitem. Tenim necessitat de no perdre l’aroma de la nostra fe, l’aroma del Crist, la nostra vinya, i tenim necessitat de la saviesa de la seva Paraula.
Aquí podrem trobar sempre camins de sortida de tota crisi, camins de saviesa per il·luminar els passos de la nostra vida.
21 d’abril del 2013
DIUMENGE IV DE PASQUA (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ac 13,14.43-52; Sl 99; Ap 7,9.14b-17; Jn 10,27-30
«Jo i el Pare som u», afirma Jesús. I aquesta unitat del Pare i el Fill amb l’Esperit Sant és la fe que professem, la fe que ens ha convocat a viure la vida monàstica, la vida cristiana, la vocació de cadascú de nosaltres en el seguiment de Jesús ressuscitat.
Com a criatures tots som fills de Déu. Podem dir que coneixem Déu. Podem afirmar la seva existència. Però, cal ser ovella per reconèixer la veu del pastor que ens guia cap al Pare.
Una veu ens ha exhortat, una veu que hem reconegut i l’hem seguida. Hem rebut la Paraula i hem reconegut la veu. Una veu que ens exhorta a seguir-lo amb llibertat i seguretat de vida per sempre. És Jesús qui ha mort i ha ressuscitat per tu i per cada ovella esgarriada, per endur-nos a les mans del Pare. Què més vols?
Vivim salvats en la mesura que vivim en comunió en la tessitura de la unitat del Pare i del Fill en l’Esperit Sant. Vivim per sempre en la participació del seguiment autèntic de Jesús.
«Jo els dono la vida eterna», diu Jesús. Ell ens dóna el seu cos i la seva sang com aliment per a la vida eterna. I així, no ens perdrem mai en el nostre peregrinatge «a les fonts on brolla l’aigua de la vida», en el camí cap a la plena comunió amb el Pare, perquè siguem u com Jesús i el Pare son u. Què més vols?
Cal reconèixer la veu de Jesús. On la podem escoltar? Val que coneixem Déu. Però, reconeixem Crist ressuscitat, en l’altre germà, en les persones que ens interpel•len amb els seus problemes, en els qui s’han quedat sense feina, en els esdeveniments de cada dia, en el treball o el lleure, en el culte, la litúrgia i la pregària, en el teu espai interior?
Realment el Senyor ha ressuscitat. Però, de veres reconeixes la seva veu? Volem rebre la paraula de Déu, per fer-nos dignes de la vida eterna? O no més volem sentir allò que ens interessa, per fer-nos indignes de la vida present? Cal estar oberts amb les orelles netes, ben netes, per escoltar la veu del qui és la Paraula de Déu.
Ac 13,14.43-52; Sl 99; Ap 7,9.14b-17; Jn 10,27-30
«Jo i el Pare som u», afirma Jesús. I aquesta unitat del Pare i el Fill amb l’Esperit Sant és la fe que professem, la fe que ens ha convocat a viure la vida monàstica, la vida cristiana, la vocació de cadascú de nosaltres en el seguiment de Jesús ressuscitat.
Com a criatures tots som fills de Déu. Podem dir que coneixem Déu. Podem afirmar la seva existència. Però, cal ser ovella per reconèixer la veu del pastor que ens guia cap al Pare.
Una veu ens ha exhortat, una veu que hem reconegut i l’hem seguida. Hem rebut la Paraula i hem reconegut la veu. Una veu que ens exhorta a seguir-lo amb llibertat i seguretat de vida per sempre. És Jesús qui ha mort i ha ressuscitat per tu i per cada ovella esgarriada, per endur-nos a les mans del Pare. Què més vols?
Vivim salvats en la mesura que vivim en comunió en la tessitura de la unitat del Pare i del Fill en l’Esperit Sant. Vivim per sempre en la participació del seguiment autèntic de Jesús.
«Jo els dono la vida eterna», diu Jesús. Ell ens dóna el seu cos i la seva sang com aliment per a la vida eterna. I així, no ens perdrem mai en el nostre peregrinatge «a les fonts on brolla l’aigua de la vida», en el camí cap a la plena comunió amb el Pare, perquè siguem u com Jesús i el Pare son u. Què més vols?
Cal reconèixer la veu de Jesús. On la podem escoltar? Val que coneixem Déu. Però, reconeixem Crist ressuscitat, en l’altre germà, en les persones que ens interpel•len amb els seus problemes, en els qui s’han quedat sense feina, en els esdeveniments de cada dia, en el treball o el lleure, en el culte, la litúrgia i la pregària, en el teu espai interior?
Realment el Senyor ha ressuscitat. Però, de veres reconeixes la seva veu? Volem rebre la paraula de Déu, per fer-nos dignes de la vida eterna? O no més volem sentir allò que ens interessa, per fer-nos indignes de la vida present? Cal estar oberts amb les orelles netes, ben netes, per escoltar la veu del qui és la Paraula de Déu.
8 d’abril del 2013
L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR
Solemnitat traslladada
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 7,10-14; Sl 39,7-11; He 10,4-10; Lc 1,26-38
«El Fill pren la naturalesa humana per RECONCILIAR i vèncer la divisió. Pren la baixesa de la nostra condició, s'anorrea sense deixar de ser el que era i assumint el que no era: la majestat es revesteix d'humilitat, la força de debilitat, l'eternitat de caducitat. Tot associat a la UNITAT d'un sol Senyor. Donem gràcies a Déu, per la misericòrdia amb la qual ens ha estimat, que ens ressuscita a la vida del Crist, per ser una nova criatura, una nova obra de les seves mans. Reconeix, oh cristià, la teva dignitat, que participes de la naturalesa divina. Recorda't que, arrencat de les tenebres, se t'ofereix la claredat de Déu». (Sant Lleó el Gran, Hom. I per Nadal)
Tenim en les paraules de sant Lleó una resposta, o una llum que ens il·lustra sobre el misteri de l'Encarnació de Déu que avui celebrem.
L'antífona del cant d'entrada diu: «Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat». Aquesta voluntat queda clara segons sant Lleó, com també ho posa de relleu sant Pau en els seus escrits: «Reconciliar i vèncer la divisió».
En l'oració-col·lecta demanem: «ja que nosaltres creiem i confessem que el nostre Redemptor és Déu i home, concediu-nos de participar de la seva naturalesa divina».
Això per als Pares de l'Església també és una realitat: Déu s'ha fet home, perquè l'home esdevingui Déu. Un intercanvi de naturaleses. D'aquí les paraules de sant Lleó convidant-nos a reconèixer la nostra dignitat, com a participants de la naturalesa divina. Doctrina usual en els Pares, sobretot els de l'Església d'Orient.
Però tenim una consciència molt feble d'aquesta dignitat nostra. Un camí per despertar aquesta consciència és viure aquest Misteri, viure'l amb el mateix tarannà amb què el viu el Déu encarnat. Si som participants de la seva naturalesa, i tenim l'Esperit de Jesucrist, és clar que hem d'assumir des del que som allò que encara no som.
Tenim una gran dignitat, però no som humils. Ens sentim plens de força, però no assumim la nostra feblesa i la dels altres. Sentim, desitgem viure eternament, però ens falta viure amb més paciència, més esperança, més fe, la nostra vida caduca.
I per damunt de tot no tenim consciència clara de la nostra responsabilitat, com a seguidors d'aquest Déu encarnat, de ser RECONCILIADORS, que és el que ens posarà en el camí de la UNITAT de la nostra vida.
Necessitem dir avui, i cada dia, en escoltar la Paraula de Déu, les paraules de Santa Maria: «Sóc l'esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules».
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 7,10-14; Sl 39,7-11; He 10,4-10; Lc 1,26-38
«El Fill pren la naturalesa humana per RECONCILIAR i vèncer la divisió. Pren la baixesa de la nostra condició, s'anorrea sense deixar de ser el que era i assumint el que no era: la majestat es revesteix d'humilitat, la força de debilitat, l'eternitat de caducitat. Tot associat a la UNITAT d'un sol Senyor. Donem gràcies a Déu, per la misericòrdia amb la qual ens ha estimat, que ens ressuscita a la vida del Crist, per ser una nova criatura, una nova obra de les seves mans. Reconeix, oh cristià, la teva dignitat, que participes de la naturalesa divina. Recorda't que, arrencat de les tenebres, se t'ofereix la claredat de Déu». (Sant Lleó el Gran, Hom. I per Nadal)
Tenim en les paraules de sant Lleó una resposta, o una llum que ens il·lustra sobre el misteri de l'Encarnació de Déu que avui celebrem.
L'antífona del cant d'entrada diu: «Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat». Aquesta voluntat queda clara segons sant Lleó, com també ho posa de relleu sant Pau en els seus escrits: «Reconciliar i vèncer la divisió».
En l'oració-col·lecta demanem: «ja que nosaltres creiem i confessem que el nostre Redemptor és Déu i home, concediu-nos de participar de la seva naturalesa divina».
Això per als Pares de l'Església també és una realitat: Déu s'ha fet home, perquè l'home esdevingui Déu. Un intercanvi de naturaleses. D'aquí les paraules de sant Lleó convidant-nos a reconèixer la nostra dignitat, com a participants de la naturalesa divina. Doctrina usual en els Pares, sobretot els de l'Església d'Orient.
Però tenim una consciència molt feble d'aquesta dignitat nostra. Un camí per despertar aquesta consciència és viure aquest Misteri, viure'l amb el mateix tarannà amb què el viu el Déu encarnat. Si som participants de la seva naturalesa, i tenim l'Esperit de Jesucrist, és clar que hem d'assumir des del que som allò que encara no som.
Tenim una gran dignitat, però no som humils. Ens sentim plens de força, però no assumim la nostra feblesa i la dels altres. Sentim, desitgem viure eternament, però ens falta viure amb més paciència, més esperança, més fe, la nostra vida caduca.
I per damunt de tot no tenim consciència clara de la nostra responsabilitat, com a seguidors d'aquest Déu encarnat, de ser RECONCILIADORS, que és el que ens posarà en el camí de la UNITAT de la nostra vida.
Necessitem dir avui, i cada dia, en escoltar la Paraula de Déu, les paraules de Santa Maria: «Sóc l'esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules».
7 d’abril del 2013
DIUMENGE DE L’OCTAVA DE PASQUA
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 5,12-16; Sl 117,2-4.22-27; Ap 1,9-13.17-19; Jn 20,19-31
«Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist»
Em sembla que en aquest any de la fe no trobarem una lectura més adient per parlar de la fe que aquest evangeli que acabem d’escoltar. Hi veiem el nucli de la nostra fe: la resurrecció de Crist. En efecte, som al vespre del dia de Pasqua, el dia de la victòria de Crist sobre el pecat i la mort, el dia mateix que dóna ple sentit a la nostre fe. L’aparició de Crist enmig dels deixebles, junt amb les altres aparicions que aquests dies la litúrgia ens recorda, són la ratificació divina de la realitat d’aquesta resurrecció de Crist d’entre els morts. Veiem també en aquest evangeli com la nostra fe és comunitària: els apòstols es troben reunits quan Crist entra i els ofereix la seva pau, primer de manera incompleta —manca Tomàs— vuit dies després en la plenitud del col·legi apostòlic. Sobretot ressalten dues paraules de Jesús que s’adrecen molt especialment a tots nosaltres. «En aquella ocasió Jesús digué a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient”». I, encara, «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».
La primera paraula és una exhortació a creure: «No siguis tan incrèdul. Sigues creient». És una invitació que des del dia que es va dir a Tomàs, s’estén a tots els homes i dones que han vingut a aquest món. Jesús ens invita a tots a creure. A creure en ell: perquè a ressuscitat d’entre els morts, perquè ha vençut la mort i el pecat, podem creure en ell com a únic salvador de tots els homes.
La segona paraula sembla una reprensió a Tomàs i una benedicció per tots els altres. «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist». Nosaltres que creiem, com que no hem vist el Senyor, devem de ser d’aquests feliços, d’aquests benaurats. Vol dir això que Tomàs no és del grup dels benaurats? I els altres apòstols i els primers deixebles? Tots ells van creure després d’haver vist... Em sembla que no podem dir que els apòstols no siguin benaurats... Aleshores, què volen dir-nos aquestes paraules que el Senyor va adreçar a Tomàs i a tots nosaltres?
Les aparicions del Senyor ressuscitat, la seva presència tangible entre els deixebles, que mengen i beuen amb ell, després de la seva mort, miren a fonamentar la fe dels apòstols. La resurrecció és real, Crist viu: i la manera humana d’entendre la vida és de forma tangible, experimentable, visible. Crist ressuscitat es fa present per fonamentar sensiblement la fe dels apòstols en la seva resurrecció. Els apòstols creuen perquè han vist i han comprès. No n’hi ha prou amb veure: molts van veure i no van creure, diu Joan. Calia veure i comprendre, certament: però primer calia veure. «Feliços els qui creuran sense haver vist». Nosaltres no hem vist. No hem vist, segur? No hem vist el Crist com els apòstols. Però la nostra fe té per fonament la fe dels apòstols que sí que han vist. La fe, a més, diu sant Pau, es transmet per l’oïda. I el Papa Pau VI afirmava que tot l’edifici del cristianisme reposa en el testimoniatge. No hem vist el Crist com els apòstols, però si no haguéssim sentit el Crist per la predicació de l’Església, amb la nostra oïda física, una predicació que es refà de generació en generació als mateixos apòstols; si no haguéssim vist, amb els nostres ulls, el Crist en el testimoni de l’Església (el «mireu com s’estimen!», de la comunitat apostòlica és perenne), ara no seriem aquí perquè no creuríem. La fe neix sempre de l’experiència tangible, experimentable, visible. Per uns va ser directament del Crist, pels altres també ha estat del Crist però a través del seu Cos, que és l’Església. No diem que l’Església és apostòlica? Ho diem perquè la nostra fe és la fe dels apòstols i, a l’hora de creure, nosaltres no som diferents dels apòstols. També ens cal veure per creure: només que ara veiem el Cos de Crist, a través dels seus membres. Per això, Crist proclama feliços el qui creuran sense haver vist, és a dir, sense veure’l a ell directament, sinó veient-lo a ell per mediació del seu Cos, el fonament del qual són els apòstols, que cregueren perquè el veieren.
Per això és tant important que continuem predicant la victòria de Crist sobre el pecat i la mort de paraula, però sobretot amb la nostra vida, amb el nostre testimoniatge, perquè només així fem visible als altres homes i dones del nostre temps que encara no creuen, el mateix Crist ressuscitat, i fem possible que la benedicció de Crist recaigui també sobre tots ells. I que la Pau de Crist reposi sempre damunt dels vostres cors!
Ac 5,12-16; Sl 117,2-4.22-27; Ap 1,9-13.17-19; Jn 20,19-31
«Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist»
Em sembla que en aquest any de la fe no trobarem una lectura més adient per parlar de la fe que aquest evangeli que acabem d’escoltar. Hi veiem el nucli de la nostra fe: la resurrecció de Crist. En efecte, som al vespre del dia de Pasqua, el dia de la victòria de Crist sobre el pecat i la mort, el dia mateix que dóna ple sentit a la nostre fe. L’aparició de Crist enmig dels deixebles, junt amb les altres aparicions que aquests dies la litúrgia ens recorda, són la ratificació divina de la realitat d’aquesta resurrecció de Crist d’entre els morts. Veiem també en aquest evangeli com la nostra fe és comunitària: els apòstols es troben reunits quan Crist entra i els ofereix la seva pau, primer de manera incompleta —manca Tomàs— vuit dies després en la plenitud del col·legi apostòlic. Sobretot ressalten dues paraules de Jesús que s’adrecen molt especialment a tots nosaltres. «En aquella ocasió Jesús digué a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient”». I, encara, «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist».
La primera paraula és una exhortació a creure: «No siguis tan incrèdul. Sigues creient». És una invitació que des del dia que es va dir a Tomàs, s’estén a tots els homes i dones que han vingut a aquest món. Jesús ens invita a tots a creure. A creure en ell: perquè a ressuscitat d’entre els morts, perquè ha vençut la mort i el pecat, podem creure en ell com a únic salvador de tots els homes.
La segona paraula sembla una reprensió a Tomàs i una benedicció per tots els altres. «Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist». Nosaltres que creiem, com que no hem vist el Senyor, devem de ser d’aquests feliços, d’aquests benaurats. Vol dir això que Tomàs no és del grup dels benaurats? I els altres apòstols i els primers deixebles? Tots ells van creure després d’haver vist... Em sembla que no podem dir que els apòstols no siguin benaurats... Aleshores, què volen dir-nos aquestes paraules que el Senyor va adreçar a Tomàs i a tots nosaltres?
Les aparicions del Senyor ressuscitat, la seva presència tangible entre els deixebles, que mengen i beuen amb ell, després de la seva mort, miren a fonamentar la fe dels apòstols. La resurrecció és real, Crist viu: i la manera humana d’entendre la vida és de forma tangible, experimentable, visible. Crist ressuscitat es fa present per fonamentar sensiblement la fe dels apòstols en la seva resurrecció. Els apòstols creuen perquè han vist i han comprès. No n’hi ha prou amb veure: molts van veure i no van creure, diu Joan. Calia veure i comprendre, certament: però primer calia veure. «Feliços els qui creuran sense haver vist». Nosaltres no hem vist. No hem vist, segur? No hem vist el Crist com els apòstols. Però la nostra fe té per fonament la fe dels apòstols que sí que han vist. La fe, a més, diu sant Pau, es transmet per l’oïda. I el Papa Pau VI afirmava que tot l’edifici del cristianisme reposa en el testimoniatge. No hem vist el Crist com els apòstols, però si no haguéssim sentit el Crist per la predicació de l’Església, amb la nostra oïda física, una predicació que es refà de generació en generació als mateixos apòstols; si no haguéssim vist, amb els nostres ulls, el Crist en el testimoni de l’Església (el «mireu com s’estimen!», de la comunitat apostòlica és perenne), ara no seriem aquí perquè no creuríem. La fe neix sempre de l’experiència tangible, experimentable, visible. Per uns va ser directament del Crist, pels altres també ha estat del Crist però a través del seu Cos, que és l’Església. No diem que l’Església és apostòlica? Ho diem perquè la nostra fe és la fe dels apòstols i, a l’hora de creure, nosaltres no som diferents dels apòstols. També ens cal veure per creure: només que ara veiem el Cos de Crist, a través dels seus membres. Per això, Crist proclama feliços el qui creuran sense haver vist, és a dir, sense veure’l a ell directament, sinó veient-lo a ell per mediació del seu Cos, el fonament del qual són els apòstols, que cregueren perquè el veieren.
Per això és tant important que continuem predicant la victòria de Crist sobre el pecat i la mort de paraula, però sobretot amb la nostra vida, amb el nostre testimoniatge, perquè només així fem visible als altres homes i dones del nostre temps que encara no creuen, el mateix Crist ressuscitat, i fem possible que la benedicció de Crist recaigui també sobre tots ells. I que la Pau de Crist reposi sempre damunt dels vostres cors!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
