Homilia predicada per F. Lluís Solà
2C 11,18.21b-30; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: cf. 18b); Mt 6,19-23
La mort no s’improvisa, i la vida tampoc. La mort és el segell posat al final de la vida, la signatura posada al capdavall d’un full de ruta per la mateixa persona que ha recorregut el camí, amb la mateixa mà i amb la mateixa lletra. La litúrgia d’avui uneix al misteri pasqual de la mort i resurrecció del Senyor, la vida i la mort de sant Lluís Gonzaga, justament en el dia del seu traspàs, del seu naixement al cel.
Quin va ser el full de ruta de sant Lluís Gonzaga? L’evangeli, és clar. Els evangelis que anem desgranant aquests dies ens van dibuixant com un plànol del tresor que hem de cercar, el mapa d’aquesta illa pressentida i desitjada, que és el Regne, el full de ruta d’aquest pelegrinatge que és la nostra vida des del naixement fins a la mort. La vida de sant Lluís, posada avui a la nostra consideració, ens ajuda a interpretar-lo, aquest full de ruta. Els títols humans dels quals es podia gloriar el jove Gonzaga no eren pas pocs, com els de Pau: una vida de luxe i de mollesa, l’accés a una cultura exquisida, els viatges amb el seu bagatge d’enriquiment i de relacions humanes... I, de cop i volta, el capgirament dels valors i de la ment, la troballa del veritable tresor: la renúncia i l’ingrés a la Companyia de Jesús, a l’amistat amb Jesús, el tresor, de tots, més valuós.
L’evangeli ens parla avui d’un tresor, metàfora recurrent en llavis de Jesús per designar el Regne. En la bonica novel·la d’Stevenson «L’illa del tresor», el tresor, amagat en una illa llunyana, somniat com un ideal de riquesa i de fantasia, és capaç de posar en joc la intel·ligència, la imaginació i l’aventura amb vista a la seva recerca; el tresor provoca la sortida de nosaltres mateixos i fa possible el viatge, el viatge cap a Ítaca, com canta el nostre Lluís Llach: «Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses».
Fer camí, d’això es tracta. Sigui curt o sigui llarg. El de sant Lluís va ser curt. Però, en albirar Ítaca a l’altra riba, es trobà que era ben ric de tot el que havia donat fent camí: el dia 3 de març de 1591, quan es carregava a les espatlles un empestat per portar-lo a l’hospital, es carregava el seu tresor, un tresor amagat en el cel, la Ítaca en majúscules del seu camí i de la seva felicitat. Que sant Lluís ens faci sempre ben joves i aventurers per solcar amb coratge els mars del nostre viatge i descobrir el tresor del Regne en el nostre cor i en el cor dels altres. Amén.
21 de juny del 2013
16 de juny del 2013
DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
2S 12,7-10.13; Sl 31,1-2.5.7.11 (R: 5c); Ga 2,16.19.21;Lc 7,36-8,3
Germanes, germans,
Penso que estem tots d’acord que ni el penediment ni el perdó no són moneda corrent en els nostres dies, com tampoc no ho són la humilitat i la compassió o la misericòrdia, virtuts engendradores del penediment i del perdó respectivament. L’home modern, amb la seva autosuficiència, considera una feblesa aquesta mena de manifestacions que li semblen posar obstacle al seu desig d’autoafirmació. Quan la imatge de Déu desapareix del propi horitzó, s’esvaeix també el sentit del pecat i ja no hi ha lloc pel temor de Déu. Aleshores hom esdevé jutge únic dels propis actes sense necessitat d’haver de donar comptes a ningú. D’aquesta manera hom viu satisfet de si mateix i enganyat al mateix temps.
El penediment brolla d’un cor conscient d’haver obrat malament i que sent la necessitat de confessar els propis torts davant d’aquell que tot ho sap i que es pot fer càrrec de la pròpia feblesa. El desencadenant del penediment és la virtut de la humilitat amb la qual hom reconeix la pròpia petitesa i el desig de ser objecte del perdó de Déu tot confiant en la seva misericòrdia. L’home humil recorre sovint al penediment per tal de no perdre l’amistat i la sintonia amb el Déu de qui depèn en tot.
És el cas del rei David, en l’escena que hem escoltat avui, quan tot i haver comès una sèrie de greus pecats encadenats: adulteri-fornicació, manipulació mentidera per encobrir el propi pecat i finalment provocació d’assassinat del seu fidel soldat Uries, espòs de Betsabé, davant l’acusació directa que li fa el profeta Natan, reconeix el seu pecat i obté així el perdó de Déu. L’autor del text vol posar en relleu tant la gravetat del pecat del rei David com el seu esperit de penediment sincer. D’aquesta manera dóna a entendre que ni el mateix rei no queda exempt del judici de Déu, malgrat que sigui l’Ungit de Déu. La justícia de Déu val per a tots, com també per a tots hi ha possibilitat de perdó i de reconciliació. L’exemple del rei penedit és també un referent a imitar per tot el poble, ja que, per gran que sigui el pecat que s’hagi comès, la misericòrdia de Déu no té límits.
L’evangeli ens ha presentat el cas d’una dona pecadora de domini públic que, penedida, s’acosta a Jesús, sense cap mena de respecte humà, moguda per un desig invencible d’estar prop d’aquell de qui reconeix la seva bondat i la seva comprensió. Al llarg del seu evangeli Lluc dóna un cert protagonisme a la dona, diumenge passat vam veure-ho en el cas de la viuda de Naïm i al final de l’evangeli d’avui hem vist com un grup de dones acompanyen Jesús al llarg del seu ministeri itinerant. Aquesta dona, que el fariseu Simó té etiquetada com a pecadora, porta a terme en Jesús una sèrie de gestos que corresponia al mateix Simó d’haver-los fet com a protocol. Jesús no es fixa en la condició pecadora de la dona sinó en el seu penediment sincer i l’amor que li manifesta. Tot plegat li ha valgut el perdó del Mestre, perquè ha estimat molt. Sant Pau dirà que l’amor cobreix una multitud de pecats. L’escena recalca la fe de la dona com a font del seu penediment. Veiem doncs, com la fe engendra l’amor i aquest es fa mereixedor del perdó diví.
Observem en aquesta perícope un doble tribunal, un condemnatori, el de Simó, i un altre absolutori, el de Jesús. Siguem sincers amb nosaltres mateixos i diguem-nos per quin cantó ens decantem alhora d’opinar sobre els altres. Ben segur que molt sovint ens mou més la severitat i el menyspreu que no pas la comprensió i la compassió. Tots portem un petit fariseu dins nostre que ens fa sentir cofois de nosaltres mateixos i ens mou a ser rigorosos i despietats amb els altres. Hauríem de fer més nostra l’actitud benvolent de Jesús envers els altres per tal que també nosaltres meresquem de ser tractats per ell amb la mateixa deferència.
Mirem de fer circular amb més freqüència la moneda del penediment i del perdó, que ens fa més autèntics i senzills, i així podrem gaudir de la misericòrdia d’Aquell que derroca els poderosos del soli i exalça els humils, tal com cantem en el càntic de Maria. I no oblidem que sempre que perdonem ens assemblem més a Déu, ja que com ha insistit recentment el papa Francesc, Déu no es cansa mai de perdonar. No ens cansem, doncs, tampoc nosaltres de demanar-li perdó.
2S 12,7-10.13; Sl 31,1-2.5.7.11 (R: 5c); Ga 2,16.19.21;Lc 7,36-8,3
Germanes, germans,
Penso que estem tots d’acord que ni el penediment ni el perdó no són moneda corrent en els nostres dies, com tampoc no ho són la humilitat i la compassió o la misericòrdia, virtuts engendradores del penediment i del perdó respectivament. L’home modern, amb la seva autosuficiència, considera una feblesa aquesta mena de manifestacions que li semblen posar obstacle al seu desig d’autoafirmació. Quan la imatge de Déu desapareix del propi horitzó, s’esvaeix també el sentit del pecat i ja no hi ha lloc pel temor de Déu. Aleshores hom esdevé jutge únic dels propis actes sense necessitat d’haver de donar comptes a ningú. D’aquesta manera hom viu satisfet de si mateix i enganyat al mateix temps.
El penediment brolla d’un cor conscient d’haver obrat malament i que sent la necessitat de confessar els propis torts davant d’aquell que tot ho sap i que es pot fer càrrec de la pròpia feblesa. El desencadenant del penediment és la virtut de la humilitat amb la qual hom reconeix la pròpia petitesa i el desig de ser objecte del perdó de Déu tot confiant en la seva misericòrdia. L’home humil recorre sovint al penediment per tal de no perdre l’amistat i la sintonia amb el Déu de qui depèn en tot.
És el cas del rei David, en l’escena que hem escoltat avui, quan tot i haver comès una sèrie de greus pecats encadenats: adulteri-fornicació, manipulació mentidera per encobrir el propi pecat i finalment provocació d’assassinat del seu fidel soldat Uries, espòs de Betsabé, davant l’acusació directa que li fa el profeta Natan, reconeix el seu pecat i obté així el perdó de Déu. L’autor del text vol posar en relleu tant la gravetat del pecat del rei David com el seu esperit de penediment sincer. D’aquesta manera dóna a entendre que ni el mateix rei no queda exempt del judici de Déu, malgrat que sigui l’Ungit de Déu. La justícia de Déu val per a tots, com també per a tots hi ha possibilitat de perdó i de reconciliació. L’exemple del rei penedit és també un referent a imitar per tot el poble, ja que, per gran que sigui el pecat que s’hagi comès, la misericòrdia de Déu no té límits.
L’evangeli ens ha presentat el cas d’una dona pecadora de domini públic que, penedida, s’acosta a Jesús, sense cap mena de respecte humà, moguda per un desig invencible d’estar prop d’aquell de qui reconeix la seva bondat i la seva comprensió. Al llarg del seu evangeli Lluc dóna un cert protagonisme a la dona, diumenge passat vam veure-ho en el cas de la viuda de Naïm i al final de l’evangeli d’avui hem vist com un grup de dones acompanyen Jesús al llarg del seu ministeri itinerant. Aquesta dona, que el fariseu Simó té etiquetada com a pecadora, porta a terme en Jesús una sèrie de gestos que corresponia al mateix Simó d’haver-los fet com a protocol. Jesús no es fixa en la condició pecadora de la dona sinó en el seu penediment sincer i l’amor que li manifesta. Tot plegat li ha valgut el perdó del Mestre, perquè ha estimat molt. Sant Pau dirà que l’amor cobreix una multitud de pecats. L’escena recalca la fe de la dona com a font del seu penediment. Veiem doncs, com la fe engendra l’amor i aquest es fa mereixedor del perdó diví.
Observem en aquesta perícope un doble tribunal, un condemnatori, el de Simó, i un altre absolutori, el de Jesús. Siguem sincers amb nosaltres mateixos i diguem-nos per quin cantó ens decantem alhora d’opinar sobre els altres. Ben segur que molt sovint ens mou més la severitat i el menyspreu que no pas la comprensió i la compassió. Tots portem un petit fariseu dins nostre que ens fa sentir cofois de nosaltres mateixos i ens mou a ser rigorosos i despietats amb els altres. Hauríem de fer més nostra l’actitud benvolent de Jesús envers els altres per tal que també nosaltres meresquem de ser tractats per ell amb la mateixa deferència.
Mirem de fer circular amb més freqüència la moneda del penediment i del perdó, que ens fa més autèntics i senzills, i així podrem gaudir de la misericòrdia d’Aquell que derroca els poderosos del soli i exalça els humils, tal com cantem en el càntic de Maria. I no oblidem que sempre que perdonem ens assemblem més a Déu, ja que com ha insistit recentment el papa Francesc, Déu no es cansa mai de perdonar. No ens cansem, doncs, tampoc nosaltres de demanar-li perdó.
9 de juny del 2013
DIUMENGE X DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Benvolguts tots en el Senyor,
L’evangeli de Lluc ha anat desgranant sobre Jesús el seu contingut. Així ens el va presentar –a Jesús- com a profeta, en els diumenges passats 3, 4 i 5; el que fou seguit per la lectura del missatge profètic de Jesús, en els diumenges 6, 7 i 8; i ara continua amb la presentació de tres gestos o accions profètiques de Jesús, que són: la curació del criat del centurió, que és signe prodigiós de la «universalitat» de la «salvació» i de la «fe», en el diumenge 9è. I, avui, en aquest diumenge 10è, ens surt —sant Lluc— amb la «resurrecció» del fill de la viuda de Naïm, que és signe o prodigi de la «resurrecció del propi Jesús». I queda, pel diumenge vinent (l’11è), el perdó de la pecadora, signe o acció «significativa» de la «misericòrdia» de Déu, revelada en Jesucrist. A l’interior d’aquests signes o prodigis de Jesús es destaquen també unes actituds humanes, com són: la «fe» en el Crist, el reconeixement de la seva «divinitat», i l’«amor» desbordat. Concretant en el fragment d’aquest diumenge d’avui (el 10è), cal tenir present que es tracta d’una narració exclusiva de l’evangelista Lluc, i molt vinculada al tema fonamental de Crist com a nou Elies (tal com ha estat reflectit en el leccionari, en l’elecció de la primera lectura).
I és que la gent deia: «Déu ha visitat el seu poble». I sí, era Déu mateix, el Fill de Déu fet home, que s’havia dignat a visitar la gent d’aquest món. I havia baixat a viure entre nosaltres i donava senyals del seu poder i de la seva bondat. A l’entrada doncs d’aquell poble anomenat Naïm, s’havien trobat dues comitives: la que sortia i la que entrava. La comitiva que sortia era a l’entorn d’un jove difunt que duien a enterrar; era realment la comitiva trista de la mort. Però la comitiva que entrava era a l’entorn d’un profeta que era el Senyor de la vida; era, doncs, la comitiva alegre de la vida. I aquell qui era el Senyor de la vida es va avançar fins al fèretre de la mort i, posant a sobre la seva mà divina, digué al difunt: «Jove, aixeca’t». I, davant l’estupor i la meravella de tothom, el mort es posà assegut i començà a parlar. I és que el difunt havia sentit l’ordre del Senyor de la vida i l’havia obeït. I Jesús va tornar així el fill rediviu a la seva mare. D’aquesta manera va eixugar les seves llàgrimes i la seva pena, perquè li tornava l’alegria del fill. Amb això havia tingut raó quan li havia dit: «No ploris». Ell és, per tant, l’únic que pot calmar efectivament el nostre plor davant la tragèdia de la mort i de les desventures de la nostra existència. Confiem-hi, doncs, en Jesús, mentre som en aquest món de dolors, on nosaltres, dins els límits de la nostra escassa capacitat, hem de mirar d’eixugar també les llàgrimes que puguem, ben segurs que, en aquell Regne dels cels que ens va prometre, i a tots ens hi espera, Ell per sempre calmarà les nostres penes i ens darà la vida joiosa i perdurable.
Moltes vegades parlem de la missa com a festa, i això ens fa pensar en la conveniència d’ajuntar-hi elements dels que habitualment posem en joc en les festes humanes. No està pas malament, això, sempre que mantingui la fidelitat al context litúrgic. Però l’evangeli d’avui ens fa adonar d’una realitat més fonda en el concepte de festa aplicat a la missa: en ella, i per ella –per l’Eucaristia- el Senyor que ressuscità el fill de la viuda de Naïm torna una i altra vegada a donar-nos la seguretat de la seva paraula decisivament consoladora: la mort ha estat vençuda, i nosaltres, participant del seu COS i de la seva SANG, rebem la penyora de la vida eterna! «Jo us ho dic, alceu-vos!», ens diu Jesús. I l’Eucaristia és festa perquè hi celebrem que, en Jesús, s’ha inaugurat la seguretat que «tota llàgrima serà eixugada dels nostres ulls», perquè aquest món present, que ens porta al sepulcre ha restat aturat, i no pot deixar d’obeir la poderosa paraula de la Vida. Amén.
Benvolguts tots en el Senyor,
L’evangeli de Lluc ha anat desgranant sobre Jesús el seu contingut. Així ens el va presentar –a Jesús- com a profeta, en els diumenges passats 3, 4 i 5; el que fou seguit per la lectura del missatge profètic de Jesús, en els diumenges 6, 7 i 8; i ara continua amb la presentació de tres gestos o accions profètiques de Jesús, que són: la curació del criat del centurió, que és signe prodigiós de la «universalitat» de la «salvació» i de la «fe», en el diumenge 9è. I, avui, en aquest diumenge 10è, ens surt —sant Lluc— amb la «resurrecció» del fill de la viuda de Naïm, que és signe o prodigi de la «resurrecció del propi Jesús». I queda, pel diumenge vinent (l’11è), el perdó de la pecadora, signe o acció «significativa» de la «misericòrdia» de Déu, revelada en Jesucrist. A l’interior d’aquests signes o prodigis de Jesús es destaquen també unes actituds humanes, com són: la «fe» en el Crist, el reconeixement de la seva «divinitat», i l’«amor» desbordat. Concretant en el fragment d’aquest diumenge d’avui (el 10è), cal tenir present que es tracta d’una narració exclusiva de l’evangelista Lluc, i molt vinculada al tema fonamental de Crist com a nou Elies (tal com ha estat reflectit en el leccionari, en l’elecció de la primera lectura).
I és que la gent deia: «Déu ha visitat el seu poble». I sí, era Déu mateix, el Fill de Déu fet home, que s’havia dignat a visitar la gent d’aquest món. I havia baixat a viure entre nosaltres i donava senyals del seu poder i de la seva bondat. A l’entrada doncs d’aquell poble anomenat Naïm, s’havien trobat dues comitives: la que sortia i la que entrava. La comitiva que sortia era a l’entorn d’un jove difunt que duien a enterrar; era realment la comitiva trista de la mort. Però la comitiva que entrava era a l’entorn d’un profeta que era el Senyor de la vida; era, doncs, la comitiva alegre de la vida. I aquell qui era el Senyor de la vida es va avançar fins al fèretre de la mort i, posant a sobre la seva mà divina, digué al difunt: «Jove, aixeca’t». I, davant l’estupor i la meravella de tothom, el mort es posà assegut i començà a parlar. I és que el difunt havia sentit l’ordre del Senyor de la vida i l’havia obeït. I Jesús va tornar així el fill rediviu a la seva mare. D’aquesta manera va eixugar les seves llàgrimes i la seva pena, perquè li tornava l’alegria del fill. Amb això havia tingut raó quan li havia dit: «No ploris». Ell és, per tant, l’únic que pot calmar efectivament el nostre plor davant la tragèdia de la mort i de les desventures de la nostra existència. Confiem-hi, doncs, en Jesús, mentre som en aquest món de dolors, on nosaltres, dins els límits de la nostra escassa capacitat, hem de mirar d’eixugar també les llàgrimes que puguem, ben segurs que, en aquell Regne dels cels que ens va prometre, i a tots ens hi espera, Ell per sempre calmarà les nostres penes i ens darà la vida joiosa i perdurable.
Moltes vegades parlem de la missa com a festa, i això ens fa pensar en la conveniència d’ajuntar-hi elements dels que habitualment posem en joc en les festes humanes. No està pas malament, això, sempre que mantingui la fidelitat al context litúrgic. Però l’evangeli d’avui ens fa adonar d’una realitat més fonda en el concepte de festa aplicat a la missa: en ella, i per ella –per l’Eucaristia- el Senyor que ressuscità el fill de la viuda de Naïm torna una i altra vegada a donar-nos la seguretat de la seva paraula decisivament consoladora: la mort ha estat vençuda, i nosaltres, participant del seu COS i de la seva SANG, rebem la penyora de la vida eterna! «Jo us ho dic, alceu-vos!», ens diu Jesús. I l’Eucaristia és festa perquè hi celebrem que, en Jesús, s’ha inaugurat la seguretat que «tota llàgrima serà eixugada dels nostres ulls», perquè aquest món present, que ens porta al sepulcre ha restat aturat, i no pot deixar d’obeir la poderosa paraula de la Vida. Amén.
7 de juny del 2013
EL SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Benvolguts tots en el Senyor,
Celebrem avui la festa del Sagrat Cor de Jesús. I celebrem que Déu ens ha estimat infinitament i ha vessat damunt nostre el tresor de la seva misericòrdia, cosa que ha fet per mitjà de Jesús, el nostre germà, i el nostre Senyor. I és que el cor de Jesús és per a nosaltres senyal d’una entrega sense reserves, capaç de carregar damunt seu els mals i els dolors de tots els éssers humans. I és alhora per a tots una font d’aigua viva que no s’estronca mai, una font que acompanya sempre el nostre camí.
I és que, d’alguna manera, avui celebrem la festa de l’amor. De l’amor diví. D’aquell amor que Déu sent per nosaltres, que el mou a estimar-nos sense que ho meresquem, i que l’ha mogut a donar-nos el seu Fill com a víctima pels nostres pecats i font de vida eterna. I és que aquest amor de Déu envers nosaltres està contingut en el cor de Jesús, amb que Déu ens estima a manera humana. També doncs el nostre amor envers el Pare està contingut en el cor de Jesús, el qual va estimar el Pare del cel amb total plenitud d’agraïment i d’obediència.
De part de Déu, vivim totalment sota una cascada d’amor. Un text bíblic ens ho diu: «l és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. No ens castiga els pecats com mereixeríem, no ens paga com deuria les nostres culpes». I per això també hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu i perquè Déu és amor. Així, tot aquell qui està en l’òrbita de l’amor està en l’òrbita de Déu. En canvi, tot aquell qui està en l’òrbita de l’odi no és amic de Déu. Ja sant Joan ens ha dit: «Qui viu en l’amor està en Déu, i Déu està en ell».
En el cor de Jesús, hi ha tot l’amor diví, l’amor de Déu per nosaltres, i tot l’amor humà, l’amor que nosaltres podem sentir per Déu. Que és amor de gratitud i d’obediència: d’agraïment pels seus favors immerescuts i d’obediència als seus preceptes i designis. I el precepte i el designi de Déu sobre nosaltres és que ens estimem mútuament, que estimem i servim i ajudem el pobre i el desvalgut, veient en ell la figura de Jesús. Així corresponem a l’amor de Jesús, que —com bé diu un text de la litúrgia—: «penjat a l’arbre de la creu, s’immolà a si mateix per nosaltres; i del seu costat traspassat en sortí sang i aigua perquè tots, atrets al seu cor obert, poguéssim beure a les fonts de salvació». Amén.
Benvolguts tots en el Senyor,
Celebrem avui la festa del Sagrat Cor de Jesús. I celebrem que Déu ens ha estimat infinitament i ha vessat damunt nostre el tresor de la seva misericòrdia, cosa que ha fet per mitjà de Jesús, el nostre germà, i el nostre Senyor. I és que el cor de Jesús és per a nosaltres senyal d’una entrega sense reserves, capaç de carregar damunt seu els mals i els dolors de tots els éssers humans. I és alhora per a tots una font d’aigua viva que no s’estronca mai, una font que acompanya sempre el nostre camí.
I és que, d’alguna manera, avui celebrem la festa de l’amor. De l’amor diví. D’aquell amor que Déu sent per nosaltres, que el mou a estimar-nos sense que ho meresquem, i que l’ha mogut a donar-nos el seu Fill com a víctima pels nostres pecats i font de vida eterna. I és que aquest amor de Déu envers nosaltres està contingut en el cor de Jesús, amb que Déu ens estima a manera humana. També doncs el nostre amor envers el Pare està contingut en el cor de Jesús, el qual va estimar el Pare del cel amb total plenitud d’agraïment i d’obediència.
De part de Déu, vivim totalment sota una cascada d’amor. Un text bíblic ens ho diu: «l és compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. No ens castiga els pecats com mereixeríem, no ens paga com deuria les nostres culpes». I per això també hem d’estimar-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu i perquè Déu és amor. Així, tot aquell qui està en l’òrbita de l’amor està en l’òrbita de Déu. En canvi, tot aquell qui està en l’òrbita de l’odi no és amic de Déu. Ja sant Joan ens ha dit: «Qui viu en l’amor està en Déu, i Déu està en ell».
En el cor de Jesús, hi ha tot l’amor diví, l’amor de Déu per nosaltres, i tot l’amor humà, l’amor que nosaltres podem sentir per Déu. Que és amor de gratitud i d’obediència: d’agraïment pels seus favors immerescuts i d’obediència als seus preceptes i designis. I el precepte i el designi de Déu sobre nosaltres és que ens estimem mútuament, que estimem i servim i ajudem el pobre i el desvalgut, veient en ell la figura de Jesús. Així corresponem a l’amor de Jesús, que —com bé diu un text de la litúrgia—: «penjat a l’arbre de la creu, s’immolà a si mateix per nosaltres; i del seu costat traspassat en sortí sang i aigua perquè tots, atrets al seu cor obert, poguéssim beure a les fonts de salvació». Amén.
2 de juny del 2013
EL COS I LA SANG DE CRIST (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 14,18-20; Sl 109,1-4; 1Co 11,23-26; Lc 9,11-17
«Feu-ho per celebrar el meu memorial»
Però això no és una festa d'aniversari, on cantem, «el Senyor ens alimenta amb la flor de blat» com podríem cantar «Anys i anys, per molts anys».
«Feu-ho per celebrar el meu memorial». No recordem un fet històric succeït fa dos mil anys. Estem, jo diria, com perllongant aquell moment del calvari, on Crist ha arribat posant en joc per nosaltres el seu amor fins a l'extrem. Un amor que lliura gratuïtament la seva vida. L'amor, que és més fort que la mort, que desborda el temps, i ens situa en els confins de l'eternitat.
«Anunciem la mort del Senyor». L'Eucaristia és celebrar l'amor extrem, sense mesura. Fem això en memòria del Senyor, per fer nostre el seu mateix amor. «Per això, cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze anunciem la mort del Senyor fins que torni».
Aquest gest de Jesús seria tan sols un record històric si després de la mort no se'ls hagués aparegut i els l'hagués repetit i renovat partint el pa, beneint-lo i donant-lo. En partir el pa, en menjar amb ells després de la seva resurrecció, Jesús els torna a acollir en la seva amistat després de la seva traïció i abandó; els ofereix de nou la seva amistat després de la dispersió. Jesús admet de nou els apòstols a la taula de la seva resurrecció.
Ens trobem amb tres elements de la vida de Jesús que convergeixen en l'Eucaristia: primer, el record dels seus àpats amb publicans i pecadors, als quals Jesús atorgava la seva amistat, la dignitat i el perdó de Déu; en segon lloc, l'Últim Sopar, que va celebrar la vigília de la seva Passió i Mort; en tercer lloc, els àpats del Ressuscitat. Els evangelis estableixen una continuïtat entre els àpats de Jesús durant la seva vida amb els pecadors, el sopar de Jesús i la taula del Senyor ressuscitat. Menjar el pa i beure del vi del Senyor és tenir part en el cos i la sang del Senyor, participar en la seva pròpia vida que és la vida de Déu.
«El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». (Jn 6,51s)
Tenim aquí un doble moviment: d'una banda Déu es gira cap a la humanitat tot abaixant-se. Déu mostra la seva proximitat, la seva solidaritat, comparteix el nostre destí humà, que els homes, llavors i ara, rebutgen amb els seus odis i violències. En l'Eucaristia, memorial de la vida, mort i resurrecció de Jesucrist, contemplem la condescendència de Déu envers els homes, en manifestar-se Déu en la història humana sense deixar de ser el Déu etern.
Però l'Eucaristia és també el moviment invers. La resposta de l'home al moviment de Déu cap a nosaltres, i ho fa amb una actitud de responsabilitat davant el món i de solidaritat amb els homes, com ho va fer Jesucrist.
El Verb de Déu s'ha unit a cada home per l'encarnació, i porta aquesta unió a la seva realització màxima amb el seu amor extrem a la Passió, on lliura el seu Esperit, que es vessa sobre tothom perquè pugui viure amb els mateixos sentiments de Crist, i poder així correspondre a l'amor extrem de Déu.
Això és una realitat en la nostra naturalesa humana, però no arribem a tenir consciència d'aquesta realitat si no entra en joc la nostra llibertat per incorporar-nos a viure aquest misteri d'amor. Aquest misteri d'amor és una cosa viva, quelcom tan viu i actual com en el calvari fa vint segles. Però ara com aleshores, no tots van quedar-se al costat de la creu, també avui podem ser aliens a aquest misteri d'amor, de donació, de servei i de vida.
Tal com en el calvari, fa vint segles, Déu va fer una oferta a l'home amb el seu amor manifestat en la vida, mort i resurrecció, avui, en l'Eucaristia, Déu ens torna a oferir el seu amor. Per viure amb els mateixos sentiments de Crist.
«La Santa Eucaristia és un misteri, però és un misteri lluminós. Apropem-nos a ell i quedarem il·luminats» —diu Torras i Bages.
Amb l'Eucaristia el Senyor et fa instrument seu, instrument del seu amor envers tots els homes. Mira d'emprar-lo bé, aquest preciós instrument. Reps el pa de la vida. Procura no tenir una mala digestió. Deixa't il·luminar i enfortir...
Gn 14,18-20; Sl 109,1-4; 1Co 11,23-26; Lc 9,11-17
«Feu-ho per celebrar el meu memorial»
Però això no és una festa d'aniversari, on cantem, «el Senyor ens alimenta amb la flor de blat» com podríem cantar «Anys i anys, per molts anys».
«Feu-ho per celebrar el meu memorial». No recordem un fet històric succeït fa dos mil anys. Estem, jo diria, com perllongant aquell moment del calvari, on Crist ha arribat posant en joc per nosaltres el seu amor fins a l'extrem. Un amor que lliura gratuïtament la seva vida. L'amor, que és més fort que la mort, que desborda el temps, i ens situa en els confins de l'eternitat.
«Anunciem la mort del Senyor». L'Eucaristia és celebrar l'amor extrem, sense mesura. Fem això en memòria del Senyor, per fer nostre el seu mateix amor. «Per això, cada vegada que mengem aquest pa i bevem aquest calze anunciem la mort del Senyor fins que torni».
Aquest gest de Jesús seria tan sols un record històric si després de la mort no se'ls hagués aparegut i els l'hagués repetit i renovat partint el pa, beneint-lo i donant-lo. En partir el pa, en menjar amb ells després de la seva resurrecció, Jesús els torna a acollir en la seva amistat després de la seva traïció i abandó; els ofereix de nou la seva amistat després de la dispersió. Jesús admet de nou els apòstols a la taula de la seva resurrecció.
Ens trobem amb tres elements de la vida de Jesús que convergeixen en l'Eucaristia: primer, el record dels seus àpats amb publicans i pecadors, als quals Jesús atorgava la seva amistat, la dignitat i el perdó de Déu; en segon lloc, l'Últim Sopar, que va celebrar la vigília de la seva Passió i Mort; en tercer lloc, els àpats del Ressuscitat. Els evangelis estableixen una continuïtat entre els àpats de Jesús durant la seva vida amb els pecadors, el sopar de Jesús i la taula del Senyor ressuscitat. Menjar el pa i beure del vi del Senyor és tenir part en el cos i la sang del Senyor, participar en la seva pròpia vida que és la vida de Déu.
«El pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell». (Jn 6,51s)
Tenim aquí un doble moviment: d'una banda Déu es gira cap a la humanitat tot abaixant-se. Déu mostra la seva proximitat, la seva solidaritat, comparteix el nostre destí humà, que els homes, llavors i ara, rebutgen amb els seus odis i violències. En l'Eucaristia, memorial de la vida, mort i resurrecció de Jesucrist, contemplem la condescendència de Déu envers els homes, en manifestar-se Déu en la història humana sense deixar de ser el Déu etern.
Però l'Eucaristia és també el moviment invers. La resposta de l'home al moviment de Déu cap a nosaltres, i ho fa amb una actitud de responsabilitat davant el món i de solidaritat amb els homes, com ho va fer Jesucrist.
El Verb de Déu s'ha unit a cada home per l'encarnació, i porta aquesta unió a la seva realització màxima amb el seu amor extrem a la Passió, on lliura el seu Esperit, que es vessa sobre tothom perquè pugui viure amb els mateixos sentiments de Crist, i poder així correspondre a l'amor extrem de Déu.
Això és una realitat en la nostra naturalesa humana, però no arribem a tenir consciència d'aquesta realitat si no entra en joc la nostra llibertat per incorporar-nos a viure aquest misteri d'amor. Aquest misteri d'amor és una cosa viva, quelcom tan viu i actual com en el calvari fa vint segles. Però ara com aleshores, no tots van quedar-se al costat de la creu, també avui podem ser aliens a aquest misteri d'amor, de donació, de servei i de vida.
Tal com en el calvari, fa vint segles, Déu va fer una oferta a l'home amb el seu amor manifestat en la vida, mort i resurrecció, avui, en l'Eucaristia, Déu ens torna a oferir el seu amor. Per viure amb els mateixos sentiments de Crist.
«La Santa Eucaristia és un misteri, però és un misteri lluminós. Apropem-nos a ell i quedarem il·luminats» —diu Torras i Bages.
Amb l'Eucaristia el Senyor et fa instrument seu, instrument del seu amor envers tots els homes. Mira d'emprar-lo bé, aquest preciós instrument. Reps el pa de la vida. Procura no tenir una mala digestió. Deixa't il·luminar i enfortir...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
