9 de juny de 2013

DIUMENGE X DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Benvolguts tots en el Senyor,

L’evangeli de Lluc ha anat desgranant sobre Jesús el seu contingut. Així ens el va presentar –a Jesús- com a profeta, en els diumenges passats 3, 4 i 5; el que fou seguit per la lectura del missatge profètic de Jesús, en els diumenges 6, 7 i 8; i ara continua amb la presentació de tres gestos o accions profètiques de Jesús, que són: la curació del criat del centurió, que és signe prodigiós de la «universalitat» de la «salvació» i de la «fe», en el diumenge 9è. I, avui, en aquest diumenge 10è, ens surt —sant Lluc— amb la «resurrecció» del fill de la viuda de Naïm, que és signe o prodigi de la «resurrecció del propi Jesús». I queda, pel diumenge vinent (l’11è), el perdó de la pecadora, signe o acció «significativa» de la «misericòrdia» de Déu, revelada en Jesucrist. A l’interior d’aquests signes o prodigis de Jesús es destaquen també unes actituds humanes, com són: la «fe» en el Crist, el reconeixement de la seva «divinitat», i l’«amor» desbordat. Concretant en el fragment d’aquest diumenge d’avui (el 10è), cal tenir present que es tracta d’una narració exclusiva de l’evangelista Lluc, i molt vinculada al tema fonamental de Crist com a nou Elies (tal com ha estat reflectit en el leccionari, en l’elecció de la primera lectura).

I és que la gent deia: «Déu ha visitat el seu poble». I sí, era Déu mateix, el Fill de Déu fet home, que s’havia dignat a visitar la gent d’aquest món. I havia baixat a viure entre nosaltres i donava senyals del seu poder i de la seva bondat. A l’entrada doncs d’aquell poble anomenat Naïm, s’havien trobat dues comitives: la que sortia i la que entrava. La comitiva que sortia era a l’entorn d’un jove difunt que duien a enterrar; era realment la comitiva trista de la mort. Però la comitiva que entrava era a l’entorn d’un profeta que era el Senyor de la vida; era, doncs, la comitiva alegre de la vida. I aquell qui era el Senyor de la vida es va avançar fins al fèretre de la mort i, posant a sobre la seva mà divina, digué al difunt: «Jove, aixeca’t». I, davant l’estupor i la meravella de tothom, el mort es posà assegut i començà a parlar. I és que el difunt havia sentit l’ordre del Senyor de la vida i l’havia obeït. I Jesús va tornar així el fill rediviu a la seva mare. D’aquesta manera va eixugar les seves llàgrimes i la seva pena, perquè li tornava l’alegria del fill. Amb això havia tingut raó quan li havia dit: «No ploris». Ell és, per tant, l’únic que pot calmar efectivament el nostre plor davant la tragèdia de la mort i de les desventures de la nostra existència. Confiem-hi, doncs, en Jesús, mentre som en aquest món de dolors, on nosaltres, dins els límits de la nostra escassa capacitat, hem de mirar d’eixugar també les llàgrimes que puguem, ben segurs que, en aquell Regne dels cels que ens va prometre, i a tots ens hi espera, Ell per sempre calmarà les nostres penes i ens darà la vida joiosa i perdurable.

Moltes vegades parlem de la missa com a festa, i això ens fa pensar en la conveniència d’ajuntar-hi elements dels que habitualment posem en joc en les festes humanes. No està pas malament, això, sempre que mantingui la fidelitat al context litúrgic. Però l’evangeli d’avui ens fa adonar d’una realitat més fonda en el concepte de festa aplicat a la missa: en ella, i per ella –per l’Eucaristia- el Senyor que ressuscità el fill de la viuda de Naïm torna una i altra vegada a donar-nos la seguretat de la seva paraula decisivament consoladora: la mort ha estat vençuda, i nosaltres, participant del seu COS i de la seva SANG, rebem la penyora de la vida eterna! «Jo us ho dic, alceu-vos!», ens diu Jesús. I l’Eucaristia és festa perquè hi celebrem que, en Jesús, s’ha inaugurat la seguretat que «tota llàgrima serà eixugada dels nostres ulls», perquè aquest món present, que ens porta al sepulcre ha restat aturat, i no pot deixar d’obeir la poderosa paraula de la Vida. Amén.