Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Mt 14,22-36
«Senyor, salveu-me»
«Senyor, salveu-me». Aquestes dues paraules plenes d’esperança que hem escoltat per boca de Pere, han de ser també la nostra jaculatòria en hores de por i de dubte, per vèncer així els obstacles o entrebancs que ens impedeixen avançar en el camí de la vida de l’esperit en nosaltres. Com Pere, nosaltres també ens trobem caminant sobre les aigües insegures del nostre món, de la nostra societat, del nostre treball, de les nostres relacions. I com Pere, sense el sosteniment de Jesús, correm el perill d’enfonsar-nos.
Jesús és l’únic que ens pot salvar. Ell ens sosté i ens salva si el nostre cor resta obert al seu amor gratuït, si corresponem al seu immens amor amb el nostre pobre amor, si confiem de veritat en Ell, si ens identifiquem i adherim a Ell.
Els seus innombrables miracles són signes per a nosaltres, perquè creguem i reconeguem que Ell és veritablement el Fill de Déu, ell és el Verb de Déu encarnat, fet home per la nostra salvació i per la salvació de tot el món.
Sant Joan Maria Vianney, la festa del qual avui celebrem, captà molt aviat en la seva vida aquesta saviesa, segur que la seva força li venia únicament del Senyor i que li calia confiar i demanar el seu ajut amb pregària insistent. A Joan Maria Vianney li tocà viure en una societat turbulenta i marcada per la Revolució Francesa de 1789, amb les seves conseqüències; en les seves limitacions humanes; en les seves dificultats en els estudis, la poca valoració de la seva persona per part dels seus formadors i superiors... Però Joan Maria tingué la fortalesa de superar amb fe i pregària perseverant cada contratemps, amb la certesa que Déu, amb la seva gràcia, era el qui tot ho feia possible.
Posem doncs els mitjans perquè Déu també ens pugui salvar a nosaltres, com ho féu amb Pere i amb sant Joan Maria Vianney. Estiguem disposats a deixar que Ell pugui realitzar meravelles en nosaltres i, sobretot, demanem-li que ens concedeixi amb urgència el gran miracle de la nostra conversió, per tal que, amb l’auxili de la seva gràcia, siguem alliberats de tot lligam terrenal i puguem ja en la nostra vida present ser del tot seus.
4 d’agost del 2015
31 de juliol del 2015
DIVENDRES DE LA SETMANA XVII DURANT L’ANY (I)
Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Mt 13,54-58
No és el fill del fuster? D’on li ve tot això?
L’evangeli ens presenta Jesús passant com un desconegut entre els seus, entre els del seu poble. Jesús a Natzaret era ben conegut pels seus contemporanis, era «el fill del fuster», fill de Maria, parent de Jaume, Josep, Simó i Judes. Els seus habitants l’havien vist créixer, l’havien vist treballar com qualsevol altre natzarè, havien resat amb ell a la sinagoga...
Però ara, Jesús retorna al seu poble, no com si fos el de sempre. Ara Jesús es presenta als seus com el Fill de Déu, que de paraula i amb obres porta a tots els homes l’alegria del Regne de Déu a la terra. Jesús és qui fa com de pont entre Déu i l’home, és qui fa possible la comunió plena de l’home amb Déu. Jesús dóna un rostre humà a aquest Déu distant i proper, conegut i desconegut a l’hora. Jesús és qui ens revela que Déu és Pare, Déu és el nostre Pare, Déu és Pare nostre. I això ho duu a terme des de la humilitat, la senzillesa i la pobresa, i no des del poder, la força i la majestat, tal com era esperat el «messies».
Però, la duresa de cor, la por, el costum, el conformisme, la superficialitat, la indiferència, és a dir amb una paraula, el no tenir un cor obert a Déu, fan que Jesús passi com el de sempre entre els seus. Per moltes paraules i miracles que faci, pels seus, Jesús no deixa de ser el de sempre.
Això també ens pot passar avui a nosaltres, cristians i deixebles de Jesús. Ens podem acostumar a la seva presència, sense escoltar-lo de debò, sinó de rutina i consegüentment sense entendre el seu missatge i obrant com no deuríem.
Jesús també ve avui i ara a nosaltres, i ens vol ben atents a la seva Paraula de vida, amb orella ben atenta i un cor ben disposat, un cor enamorat per acollir la seva Paraula i la seva força, perquè així, confortats per Ell, puguem comunicar als altres, amb les nostres obres, el seu amor.
Mt 13,54-58
No és el fill del fuster? D’on li ve tot això?
L’evangeli ens presenta Jesús passant com un desconegut entre els seus, entre els del seu poble. Jesús a Natzaret era ben conegut pels seus contemporanis, era «el fill del fuster», fill de Maria, parent de Jaume, Josep, Simó i Judes. Els seus habitants l’havien vist créixer, l’havien vist treballar com qualsevol altre natzarè, havien resat amb ell a la sinagoga...
Però ara, Jesús retorna al seu poble, no com si fos el de sempre. Ara Jesús es presenta als seus com el Fill de Déu, que de paraula i amb obres porta a tots els homes l’alegria del Regne de Déu a la terra. Jesús és qui fa com de pont entre Déu i l’home, és qui fa possible la comunió plena de l’home amb Déu. Jesús dóna un rostre humà a aquest Déu distant i proper, conegut i desconegut a l’hora. Jesús és qui ens revela que Déu és Pare, Déu és el nostre Pare, Déu és Pare nostre. I això ho duu a terme des de la humilitat, la senzillesa i la pobresa, i no des del poder, la força i la majestat, tal com era esperat el «messies».
Però, la duresa de cor, la por, el costum, el conformisme, la superficialitat, la indiferència, és a dir amb una paraula, el no tenir un cor obert a Déu, fan que Jesús passi com el de sempre entre els seus. Per moltes paraules i miracles que faci, pels seus, Jesús no deixa de ser el de sempre.
Això també ens pot passar avui a nosaltres, cristians i deixebles de Jesús. Ens podem acostumar a la seva presència, sense escoltar-lo de debò, sinó de rutina i consegüentment sense entendre el seu missatge i obrant com no deuríem.
Jesús també ve avui i ara a nosaltres, i ens vol ben atents a la seva Paraula de vida, amb orella ben atenta i un cor ben disposat, un cor enamorat per acollir la seva Paraula i la seva força, perquè així, confortats per Ell, puguem comunicar als altres, amb les nostres obres, el seu amor.
29 de juliol del 2015
SANTA MARTA, SANTA MARIA I SANT LLÀTZER, HOSTES DEL SENYOR
Homilia predicada per fra Salvador Batet, diaca
Lc 10,38-42
Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses
L’evangeli d’avui ens mostra diferents actituds de dues dones, de dues germanes, molt importants avui per a tots nosaltres deixebles de Jesús.
Una és l’actitud contemplativa que queda reflectida amb Maria, escoltant assossegada als peus de Jesús la seva Paraula de vida.
Una segona actitud és l’activa i aquesta queda reflectida amb el servei atent i delicat de Marta, servei que la fa estar preocupada i neguitosa per moltes coses, quan per a Jesús solament n’hi ha una d’important.
Maria ha triat la part millor, i no li serà pas presa! El cristià, el monjo, el vertader deixeble de Jesús és el qui escolta la seva Paraula i la guarda en el seu cor per posar-la en pràctica en les seves obres. És el qui després d’escoltar, escoltar, actitud molt monàstica, espera únicament del cel la força i el coratge per dur a bon terme tot el que es proposa en la seva vida.
Jesús ens vol fer entendre que contemplació i acció són dues cares d’una mateixa moneda què es complementen, però remarca que la més important és la contemplació, entesa com a font i principi de tota acció i servei.
Que en aquesta eucaristia el Senyor ens ajudi a descobrir què el vertader i desinteressat servei, neix únicament d’un cor contemplatiu i obert a Déu, amarat de la seva Paraula de vida. En Ell té origen tot el que existeix, totes les coses.
Lc 10,38-42
Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses
L’evangeli d’avui ens mostra diferents actituds de dues dones, de dues germanes, molt importants avui per a tots nosaltres deixebles de Jesús.
Una és l’actitud contemplativa que queda reflectida amb Maria, escoltant assossegada als peus de Jesús la seva Paraula de vida.
Una segona actitud és l’activa i aquesta queda reflectida amb el servei atent i delicat de Marta, servei que la fa estar preocupada i neguitosa per moltes coses, quan per a Jesús solament n’hi ha una d’important.
Maria ha triat la part millor, i no li serà pas presa! El cristià, el monjo, el vertader deixeble de Jesús és el qui escolta la seva Paraula i la guarda en el seu cor per posar-la en pràctica en les seves obres. És el qui després d’escoltar, escoltar, actitud molt monàstica, espera únicament del cel la força i el coratge per dur a bon terme tot el que es proposa en la seva vida.
Jesús ens vol fer entendre que contemplació i acció són dues cares d’una mateixa moneda què es complementen, però remarca que la més important és la contemplació, entesa com a font i principi de tota acció i servei.
Que en aquesta eucaristia el Senyor ens ajudi a descobrir què el vertader i desinteressat servei, neix únicament d’un cor contemplatiu i obert a Déu, amarat de la seva Paraula de vida. En Ell té origen tot el que existeix, totes les coses.
25 de juliol del 2015
SANT JAUME, APÒSTOL
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, prior de Poblet
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Sl 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15; Mt 20,20-28
«Nosaltres vivim, però per causa de Jesús, sempre estem a mercè de la mort, i així la vida de Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal» (2Co 4,11).
El camí de Jaume és el camí que fan tots els apòstols, els deixebles, les dones que acompanyen a Jesús i el camí que al llarg dels temps anem fent cadascun de nosaltres. Els apòstols també han de fer el seu camí, fins i tot Pere, Jaume i Joan, els més propers a Jesús. Ells són dels cridats a primera hora; Pere i Andreu; Jaume i Joan; abandonant les seves barques ho deixen tot, cases i famílies, per seguir a Crist. Ho fan fiats en el Senyor sense saber encara quasi bé res del camí que han començat ni a on els durà.
Jaume és, segons els relats dels sinòptics, dels qui amb Pere i Joan formen el cercle més proper a Jesús, testimonis de la resurrecció de la filla de Jaire, van plegats a casa de Pere, on Jesús guareix a la seva sogra, comparteixen l’experiència gloriosa de la transfiguració; són els deixebles que tenen un grau més elevat d’accés a Jesús, de més intimitat i són testimonis privilegiats d’esdeveniments i receptors de confidències. Però, fins i tot ells no saben massa de que va tot plegat. Jaume i Joan, els fills del tro, es mouen com la resta per ambicions terrenals, com ho demostra la petició que l’evangelista posa en boca de la seva mare, cercant un lloc de privilegi en el Regne, provocant la protesta dels altres dèu; o quan ofereixen a Jesús de demanar al Pare, ells, com si no tinguessin al seu costat al Fill de Déu, que baixi foc del cel per castigar als samaritans que rebutgen d’acollir-los.
Avui però el mestre els posa davant els ulls dues premisses del full de ruta dels qui van amb Ell; cal beure el calze de l’amargor i és el Pare qui concedeix un lloc o altre en el Regne. Jesús sap, sap el que els espera i els anuncia que certament beuran el calze i sap també que no el beuran amb temor, sinó amb la fortalesa que els donarà l’Esperit que farà dir a Pere, aquell Pere que havia negat a Jesús per por, que «Obeir Déu és primer que obeir els homes».
Els apòstols un cop viscuda l’agonia de Getsemaní, la solitud del calvari, el desconcert de les aparicions del Crist ressuscitat, la seva ascensió al cel i la vinguda de l’Esperit; han fet molt de camí i han començat a saber. Jaume fa el seu camí des de les mires terrenals fins a la plena consciència de la messianitat de Jesús, esdevenint el primer d’ells que donarà la seva vida pel Crist. Les paraules de Pau se li escauen ben bé, viu però per causa de Crist sempre està a mercè de la mort i és així com la vida de Jesús manifesta el seu esclat, en la seva pobre carn mortal.
El camí de Jaume, com el de Pere i Joan, el de tots els apòstols i deixebles, el de les dones que els acompanyaven i també el nostre; és llarg. El punt de sortida és la total disponibilitat de seguir a Jesús, sense saber encara ni on anem, ni com, ni gairebé perquè; poc a poc anem sabent, Crist se’ns va revelant, mai del tot, i és així com Jaume arriba a saber, a oferir la seva vida pel Mestre, aquell que els havia dit «qui perdi la seva vida per mi, la trobarà». Jaume a la fi sap i farà «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als altres, i a donar la seva vida.» El camí de Jaume és el camí cap a la saviesa a través del servei i del lliurament de la seva vida per Crist; a la fi ha sabut que havia demanat.
Fets 4,33;5,12.27-33;12,1b.2; Sl 66,2-3.5.7-8; 2C 4,7-15; Mt 20,20-28
«Nosaltres vivim, però per causa de Jesús, sempre estem a mercè de la mort, i així la vida de Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal» (2Co 4,11).
El camí de Jaume és el camí que fan tots els apòstols, els deixebles, les dones que acompanyen a Jesús i el camí que al llarg dels temps anem fent cadascun de nosaltres. Els apòstols també han de fer el seu camí, fins i tot Pere, Jaume i Joan, els més propers a Jesús. Ells són dels cridats a primera hora; Pere i Andreu; Jaume i Joan; abandonant les seves barques ho deixen tot, cases i famílies, per seguir a Crist. Ho fan fiats en el Senyor sense saber encara quasi bé res del camí que han començat ni a on els durà.
Jaume és, segons els relats dels sinòptics, dels qui amb Pere i Joan formen el cercle més proper a Jesús, testimonis de la resurrecció de la filla de Jaire, van plegats a casa de Pere, on Jesús guareix a la seva sogra, comparteixen l’experiència gloriosa de la transfiguració; són els deixebles que tenen un grau més elevat d’accés a Jesús, de més intimitat i són testimonis privilegiats d’esdeveniments i receptors de confidències. Però, fins i tot ells no saben massa de que va tot plegat. Jaume i Joan, els fills del tro, es mouen com la resta per ambicions terrenals, com ho demostra la petició que l’evangelista posa en boca de la seva mare, cercant un lloc de privilegi en el Regne, provocant la protesta dels altres dèu; o quan ofereixen a Jesús de demanar al Pare, ells, com si no tinguessin al seu costat al Fill de Déu, que baixi foc del cel per castigar als samaritans que rebutgen d’acollir-los.
Avui però el mestre els posa davant els ulls dues premisses del full de ruta dels qui van amb Ell; cal beure el calze de l’amargor i és el Pare qui concedeix un lloc o altre en el Regne. Jesús sap, sap el que els espera i els anuncia que certament beuran el calze i sap també que no el beuran amb temor, sinó amb la fortalesa que els donarà l’Esperit que farà dir a Pere, aquell Pere que havia negat a Jesús per por, que «Obeir Déu és primer que obeir els homes».
Els apòstols un cop viscuda l’agonia de Getsemaní, la solitud del calvari, el desconcert de les aparicions del Crist ressuscitat, la seva ascensió al cel i la vinguda de l’Esperit; han fet molt de camí i han començat a saber. Jaume fa el seu camí des de les mires terrenals fins a la plena consciència de la messianitat de Jesús, esdevenint el primer d’ells que donarà la seva vida pel Crist. Les paraules de Pau se li escauen ben bé, viu però per causa de Crist sempre està a mercè de la mort i és així com la vida de Jesús manifesta el seu esclat, en la seva pobre carn mortal.
El camí de Jaume, com el de Pere i Joan, el de tots els apòstols i deixebles, el de les dones que els acompanyaven i també el nostre; és llarg. El punt de sortida és la total disponibilitat de seguir a Jesús, sense saber encara ni on anem, ni com, ni gairebé perquè; poc a poc anem sabent, Crist se’ns va revelant, mai del tot, i és així com Jaume arriba a saber, a oferir la seva vida pel Mestre, aquell que els havia dit «qui perdi la seva vida per mi, la trobarà». Jaume a la fi sap i farà «Com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als altres, i a donar la seva vida.» El camí de Jaume és el camí cap a la saviesa a través del servei i del lliurament de la seva vida per Crist; a la fi ha sabut que havia demanat.
19 de juliol del 2015
DIUMENGE XVI DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Jr 23,1-6; Sl 22,1-3.4.5.6; Ef 2,13-18; Mc 6,30-34
Jesús cercava una mica de calma i de pau, intentava anar a un lloc despoblat per poder reposar amb els seus de retorn de la missió; però molts varen saber on anava i en desembarcar se’ls va trobar de nou palplantats davant seu; però lluny de rebutjar-los, se’n compadí i els instruí llargament.
Jesús és aquell a qui les ovelles cerquen, aquell qui les aplega i les acull, qui de dos pobles en fa un; mentre que nosaltres, sovint, som les ovelles esgarriades o aquells qui hem dispersat, les ovelles de les que Déu passa comptes, com ens diu Jeremies, de tot el mal que els hi hàgim pogut fer. El Senyor, vetlla per les ovelles que Ell ha creat, no són com les de qualsevol ramat, el pastor de les quals sols les pastura; Ell les coneix una a una; perquè Ell que porta la pau, morint en la creu ha fet morir l’enemistat, com ens diu sant Pau en la carta als Efesis, i el seu amor i la seva bondat han creat una nova humanitat centrada en Ell; una humanitat cristològica.
La compassió és la mirada a través de la qual Jesús observa al seu voltant. Jesús sent compassió pels malalts i pels endimoniats que se li apropen, però també la sent per tots els homes i dones, per la gentada, que viu en la incertesa, en la indefinició, i en l’angoixa que això els produeix i en adonar-se’n el cerquen.
Tots nosaltres som alhora les ovelles febles i dispersades que el Senyor recull i fa tornar al seus prats des dels països on hem fugit i també, som sovint alhora els pastors maldestres, quan ajudem a fer-les fugir. Ens cal mirar a través dels ulls de la compassió, de la mirada de Jesús.
Són molts els qui s’allunyen de l’Església, d’aquest poble del que Jesús en feu un i del que nosaltres n’hem fet molts, amb una vida plena d’incoherències, de rigideses, d’intransigències en lloc d’esdevenir un lloc on la misericòrdia, tant cops invocada pel Papa Francesc, sigui la protagonista. Tantes vegades excloem aquell qui no fa allò que volem, quan volem i com volem que en lloc d’apropar-nos tots junts als prats del Senyor els hi allunyem aconseguint, potser cristians anònims, que resten en el silenci espiritual perquè el seu rostre no és mirat amb compassió.
La mirada de l’Església, la mirada del Poble de Déu, és la compassió, la misericòrdia; aquella de la que sant Benet ens convida a no desesperar mai.
Però ningú no pot mirar amb compassió, no pot anar a cercar les altres ovelles per portar-les amb el bon pastor, si no està en pau amb si mateix, com ens diu el Papa Francesc en la seva darrera Encíclica, perquè part d’una adequada comprensió de l’espiritualitat consisteix en la pau interior de les persones. A partir de la pau interior, deixant sentir dins nostre la veu de Déu, que la Paraula per la força de l’Esperit ens ofereix, restarem oberts als altres i a Déu, i aleshores amb una vida coherent podrem mirar a través d’ulls compassius, com ho fa Jesús.
El que mou a Jesús en tota circumstància és la compassió, amb la qual llegeix el cor dels seus interlocutors i respon a les seves necessitats més reals. La compassió és «una actitud del cor, que ho viu tot amb serena atenció, sense estar pensant en el que ve després, que es lliura a cada moment», com Jesús a qui han destorbat quan cercava una estona de calma. També a nosaltres, Poble de Déu, ens ha de moure sempre la compassió ja què com ens diu el Papa Francesc: «La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu.»
Jesús cercava calma i pau, i ha acabat essent Ell el cercat i qui ha donat calma i pau als qui el cercaven; i amb serena atenció, compadint-se de tots nosaltres, que som com ovelles esgarriades, perdudes i maldestres pastors, ens ha instruït llargament, i hem descobert en Ell el bon pastor.
Ara amb Ell, amant i amat, a la vora, ja no ens manca res.
Jr 23,1-6; Sl 22,1-3.4.5.6; Ef 2,13-18; Mc 6,30-34
Jesús cercava una mica de calma i de pau, intentava anar a un lloc despoblat per poder reposar amb els seus de retorn de la missió; però molts varen saber on anava i en desembarcar se’ls va trobar de nou palplantats davant seu; però lluny de rebutjar-los, se’n compadí i els instruí llargament.
Jesús és aquell a qui les ovelles cerquen, aquell qui les aplega i les acull, qui de dos pobles en fa un; mentre que nosaltres, sovint, som les ovelles esgarriades o aquells qui hem dispersat, les ovelles de les que Déu passa comptes, com ens diu Jeremies, de tot el mal que els hi hàgim pogut fer. El Senyor, vetlla per les ovelles que Ell ha creat, no són com les de qualsevol ramat, el pastor de les quals sols les pastura; Ell les coneix una a una; perquè Ell que porta la pau, morint en la creu ha fet morir l’enemistat, com ens diu sant Pau en la carta als Efesis, i el seu amor i la seva bondat han creat una nova humanitat centrada en Ell; una humanitat cristològica.
La compassió és la mirada a través de la qual Jesús observa al seu voltant. Jesús sent compassió pels malalts i pels endimoniats que se li apropen, però també la sent per tots els homes i dones, per la gentada, que viu en la incertesa, en la indefinició, i en l’angoixa que això els produeix i en adonar-se’n el cerquen.
Tots nosaltres som alhora les ovelles febles i dispersades que el Senyor recull i fa tornar al seus prats des dels països on hem fugit i també, som sovint alhora els pastors maldestres, quan ajudem a fer-les fugir. Ens cal mirar a través dels ulls de la compassió, de la mirada de Jesús.
Són molts els qui s’allunyen de l’Església, d’aquest poble del que Jesús en feu un i del que nosaltres n’hem fet molts, amb una vida plena d’incoherències, de rigideses, d’intransigències en lloc d’esdevenir un lloc on la misericòrdia, tant cops invocada pel Papa Francesc, sigui la protagonista. Tantes vegades excloem aquell qui no fa allò que volem, quan volem i com volem que en lloc d’apropar-nos tots junts als prats del Senyor els hi allunyem aconseguint, potser cristians anònims, que resten en el silenci espiritual perquè el seu rostre no és mirat amb compassió.
La mirada de l’Església, la mirada del Poble de Déu, és la compassió, la misericòrdia; aquella de la que sant Benet ens convida a no desesperar mai.
Però ningú no pot mirar amb compassió, no pot anar a cercar les altres ovelles per portar-les amb el bon pastor, si no està en pau amb si mateix, com ens diu el Papa Francesc en la seva darrera Encíclica, perquè part d’una adequada comprensió de l’espiritualitat consisteix en la pau interior de les persones. A partir de la pau interior, deixant sentir dins nostre la veu de Déu, que la Paraula per la força de l’Esperit ens ofereix, restarem oberts als altres i a Déu, i aleshores amb una vida coherent podrem mirar a través d’ulls compassius, com ho fa Jesús.
El que mou a Jesús en tota circumstància és la compassió, amb la qual llegeix el cor dels seus interlocutors i respon a les seves necessitats més reals. La compassió és «una actitud del cor, que ho viu tot amb serena atenció, sense estar pensant en el que ve després, que es lliura a cada moment», com Jesús a qui han destorbat quan cercava una estona de calma. També a nosaltres, Poble de Déu, ens ha de moure sempre la compassió ja què com ens diu el Papa Francesc: «La credibilitat de l’Església passa a través del camí de l’amor misericordiós i compassiu.»
Jesús cercava calma i pau, i ha acabat essent Ell el cercat i qui ha donat calma i pau als qui el cercaven; i amb serena atenció, compadint-se de tots nosaltres, que som com ovelles esgarriades, perdudes i maldestres pastors, ens ha instruït llargament, i hem descobert en Ell el bon pastor.
Ara amb Ell, amant i amat, a la vora, ja no ens manca res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
