Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32
Celebrem la memòria dels sants màrtirs Bernat, Maria i Gràcia que amb ànima valenta i joiosa confessaren la seva fe en Crist i vencent en els combats d’aquest món entraren al paradís. Bernat, Maria i Gràcia tingueren en el Senyor el seu protector i el seu ajut. Nasqué Bernat com a Ahmet Ibn al-Mansur a Carlet, allí aprengué a estimar l’únic Déu sota la fe musulmana; però el Senyor li havia reservat de compartir la fe en Crist i naixent de nou a Poblet, fou renovat per l’aigua del baptisme com aquella aigua que renovà l’estepa del Nègueb; per a ser alliberat i salvat definitivament a Alzira tot confessant llur fe.
La llavor plantada en el seu cor, sembrada amb llàgrimes de joia als ulls, cridà de goig en la sega i la seva fe fou una joia compartida amb les seves germanes, i llurs boques s’ompliren de crits i de rialles. Els tres celebraren amb goig el que el Senyor havia fet a favor d’ells i guardant neta la seva consciència, donaren resposta serena i amb respecte de la raó de llur esperança i nasqueren així definitivament a la vida vertadera perquè preferiren més sofrir per haver obrat el bé que per haver obrat malament. Bernat, Maria i Gràcia nasqueren tres cops; el primer a la vida, el segon pel baptisme a la fe i el tercer pel martiri a la vida eterna i a la gloria. Essent odiats de tothom per portar el nom de Crist, traïts pel seu mateix germà, sofriren amb constància i a la fi se salvaren.
Són molts els sofriments del món, moltes les seves víctimes; arreu veiem dolor, fatigues i massa sovint més plors que rialles. És el sofriment dels emigrants, dels morts al mar cercant un refugi i un mínim per subsistir, dels infants impedits de néixer, dels qui són desnonats de la seva casa, dels malalts, dels empresonats, dels dominats per múltiples addiccions, dels ancians abandonats per llurs famílies, dels exiliats, dels represaliats, dels exclosos per no compartir el pensament de la majoria dominant, dels infants abusats, dels esclavitzats per la nostra societat; tots són víctimes del nostre segle i massa sovint som creients els causants del seu sofriment per acció o per omissió.
També avui, com en els primers segles del cristianisme, com al segles XII, XIX i XX, molts, en molts països són testimonis de Crist, màrtirs per la seva fe i llavor de nous cristians; ells sense por, sense arronsar-se, donen testimoni de Crist davant de tribunals i d’estrangers i també avui Déu els dona les paraules necessàries; perquè no són ells els qui parlen sinó que en ells parla l’Esperit del Pare.
«No tingueu por dels qui maten el cos però no poden matar l’ànima; temeu més aviat el qui pot fer que l’ànima i el cos es consumeixin a l’infern.» (Mt 10,28), paraules de Crist que s’apliquen als innombrables testimonis de la fe, insultats i perseguits, però mai vençuts per la força del mal. Allí on l’odi pot semblar guanyar, on sembla que els màrtirs perden la vida sense cap possibilitat de fugir, allí es manifesta que l’amor és més fort que la mort.
Tots ells lluitaren i lluiten per mantenir-se en la fe vertadera, per pertànyer a l’Església de Déu, per portar una vida santa. Lluitaren i lluiten sense saber que tenen una corona preparada, no pas una corona que es marceix, sinó una que mai no es marcirà (Cf. 1Co 9,25), «la corona de la vida, que el Senyor ha promès als qui l’estimen.» (Jm 1,12). En ells i amb ells Déu venç i aconsegueix una gran victòria, encara que ningú sembli veure-la; perquè han estat capaços de resistir i de mantenir-se ferms fins a la victòria total (Cf. Ef 6,13). És la força que dona la fe viscuda en plenitud. Màrtirs per a què? Màrtirs per donar testimoni de llur fe; màrtirs per a qui? Màrtirs per assaonar l’Església; màrtirs per a anar a on? Màrtirs per aconseguir la gloria eterna.
Demanem-li al Senyor, que per intercessió dels màrtirs Bernat, Maria i Gràcia, ens faci perseverants en la fe i fidels en l’amor al Senyor. Que res no ens separi de l’amor de Crist, ni la tribulació, ni l’angoixa, ni la persecució, ni la fam, ni la nuesa, ni el perill, ni la mort violenta (Cf. Rm 8,35). I que ens atorgui com als màrtirs el do del perdó; perquè així són com Crist, que en la Creu va perdonar als seus perseguidors. Demanem als màrtirs el do de la conversió, d’apartar-nos dels ídols de l’ambició egoista i de la cobdícia que corrompen la vida de les persones i dels pobles, i d’acostar-nos a la llibertat espiritual que permet voler el bé comú i la justícia, perquè no hi ha major llibertat espiritual que la de qui perdona als qui li lleven la vida. És la llibertat que brolla de l’esperança de la glòria, perquè qui dona la vida per la fe en Crist mai es cansa de perdonar.
Que els sants Bernat, Maria i Gràcia ens consolin, augmentin el vigor de la nostra fe, ens omplin de goig i no ens manqui mai la seva intercessió davant de Déu perquè reconeguem en els nostres cors que Crist és el Senyor i estiguem sempre promptes a donar testimoni de la nostra fe que és la nostra esperança.
2 de setembre del 2018
20 d’agost del 2018
SANT BERNAT, ABAT DEL NOSTRE ORDE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 39,8-14; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19
Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?
Bernat vingué per ser omplert d’un esperit d’intel·ligència, a abocar com una pluja paraules de saviesa, a donar encertats consells, a fer conèixer la doctrina. Així la seva saviesa n’instruí molts. Profundament arrelat en la pietat, Bernat plasmà i propagà una íntima i afectuosa veneració a la humanitat del Senyor, sense anteposar res a Crist, Déu i home. Juntament a una altra espiritualitat, potser més pròpiament mística; l’espiritualitat centrada en el diví espòs que entra i surt de l’ànima del que està en gràcia. Així la veneració de la humanitat de Crist i dels seus misteris tendeix tota ella a traduir-se en la unió nupcial de l’ànima amb la Paraula de Déu. Íntimament relacionada tenim també la devoció mariana de Bernat. Sense dubtar per res de la posició singular de Crist; veu en Maria la mediadora entre Crist i l’Església, en el marc de l’única mediació que és la de Crist; perquè «Jesucrist és el sobirà mitjancer entre Déu i els homes.» (Sermó del Càntic dels Càntics, II, 3). Quan enalteix a María, ho fa perquè en ella veu realitzat el perfecte seguiment de Crist en la fe. María, per a Bernat, dista tant de trobar-se fora de la humanitat, que precisament quan ell li atribueix honors singulars, no li reconeix l’exempció del pecat original. Llur intel·ligència pouà en la doctrina dels Pares; ell va redescobrir els tresors continguts en ella per a la vida espiritual; però això no li va impedir beure abundantment, o més aviat preferentment, en les mateixes fonts que ells; en l’Escriptura. Tot plegat no li va impedir que, malgrat tenir una forta vinculació amb la tradició, sabes salvar-se dels perills del tradicionalisme. Perquè ell no transmetia res que no hagués viscut abans; com afirma el Papa Benet XVI dient «per a Bernat de Claravall, el veritable coneixement de Déu consisteix en l’experiència personal, profunda, de Jesucrist i del seu amor. I això val per a tot cristià.» (Audiència general 21 d’octubre de 2009). Bernat recollí i completà, essent el darrers dels Pares, tot allò que aquests havien establert abans, no vingué a desautoritzar-los, sinó a completar-los.
Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?
Bernat vingué a salvar a l’Església dels seus perills, perquè veia que molts pel seu estil de viure eren contraris a la creu de Crist, que s’encaminaven a la perdició i que el Déu que adoraven era el ventre. Reconeixent i rebutjant amb aspres censures els perills del clericalisme, que veia implícit en certs principis centralistes de la reforma gregoriana; no es va acontentar amb recordar al Papa Eugeni III, antic deixeble seu, la seva perenne feblesa o amb estigmatitzar les múltiples anomalies de l’Església i del clergat i, especialment, de la cúria papal; sinó que la seva crítica es va dirigir més aviat al fonament dels problemes de l’Església. «Sabem que la sort de l’Església no s’amida per les armes, sinó pels seus mèrits.» escriu al Papa Inocenci (Carta 176). L’Església no és per a Bernat sense més ni més la ciutat de Déu, o la Jerusalem celestial, que amb els seus innombrables sants es distingeix per la seva immaculada puresa del món del mal. Bernat s’até a la imatge de l’Església pelegrina, que en el seu camí no esdevé pas totalment pura; perquè com ens diu avui l’apòstol nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel i és d’allà que esperem un Salvador, Jesucrist el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós.
Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?
Bernat vingué a parlar-nos de santedat, que és parlar abans que res d’amor, amor vivificat per un excés de sentiment, governat per una voluntat heroica que exigeix del màxim de disciplina, mortificació i despreniment. Una ascètica que a molts va omplir de por, però que va atreure i va formar desenes de milers de monjos. Per a Bernat va ser evident que l’home no pot realitzar res útil per a la seva salvació si no és en la gràcia i per la gràcia; això és, en la fe sobrenatural. D’aquesta forma va reconèixer que l’home és i roman pecador. En aquest sentit, va confessar que la seva vida de monjo era inútil. Però al mateix temps, i durant tota la seva vida fins al final, va exigir-se de si mateix, del monjo i del cristià en general, una constant col·laboració. Escrivia que «per molt que corris, si no arribes fins a la mort no rebràs el premi. La corona és Crist. Però si Ell no deixa de córrer i tu t’atures, enlloc d’apropar-te a Crist t’hi aniràs allunyant» (Carta 254). La suprema forma de ser cristià va ser para ell la del monjo retirat del món en un monestir seguint l’esperit de la Regla de sant Benet. Sant Bernat va ser en molts aspectes una expressió de la síntesi cristiana; fugida del món i força que domina el món; vida de relació íntima amb Crist, però enterament arrelada a l’Església; santedat amb una ferma i vivíssima humanitat.
Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?
Perquè Bernat vingué a construir el món. L’home que va propugnar la més enèrgica fugida del món, l’home de l’oració contemplativa, de la més pura interioritat; va arribar a ser també l’home més obstinat en la construcció del món, l’home de la més àmplia i profundament eficaç activitat exterior. Bernat fou guia i jutge del seu segle; fou sal de la terra i llum del món; fou llum posat en un lloc alt per il·luminar a tots els qui són a l’Església; la seva llum resplendí davant la gent que veient el bé que obrava glorificà al Pare del cel. Procurà d’abastar els mèrits celestials amb les seves bones obres, però sense oblidar mai que els seus mèrits els havia rebut de Déu (Cf. Sermó del Càntic dels Càntics, 68, 69). Bernat complí i ensenyà a complir als altres la Paraula de Déu; per això és tingut per gran en el Regne del cel.
Vet aquí a què vingué Bernat.
Sir 39,8-14; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19
Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?
Bernat vingué per ser omplert d’un esperit d’intel·ligència, a abocar com una pluja paraules de saviesa, a donar encertats consells, a fer conèixer la doctrina. Així la seva saviesa n’instruí molts. Profundament arrelat en la pietat, Bernat plasmà i propagà una íntima i afectuosa veneració a la humanitat del Senyor, sense anteposar res a Crist, Déu i home. Juntament a una altra espiritualitat, potser més pròpiament mística; l’espiritualitat centrada en el diví espòs que entra i surt de l’ànima del que està en gràcia. Així la veneració de la humanitat de Crist i dels seus misteris tendeix tota ella a traduir-se en la unió nupcial de l’ànima amb la Paraula de Déu. Íntimament relacionada tenim també la devoció mariana de Bernat. Sense dubtar per res de la posició singular de Crist; veu en Maria la mediadora entre Crist i l’Església, en el marc de l’única mediació que és la de Crist; perquè «Jesucrist és el sobirà mitjancer entre Déu i els homes.» (Sermó del Càntic dels Càntics, II, 3). Quan enalteix a María, ho fa perquè en ella veu realitzat el perfecte seguiment de Crist en la fe. María, per a Bernat, dista tant de trobar-se fora de la humanitat, que precisament quan ell li atribueix honors singulars, no li reconeix l’exempció del pecat original. Llur intel·ligència pouà en la doctrina dels Pares; ell va redescobrir els tresors continguts en ella per a la vida espiritual; però això no li va impedir beure abundantment, o més aviat preferentment, en les mateixes fonts que ells; en l’Escriptura. Tot plegat no li va impedir que, malgrat tenir una forta vinculació amb la tradició, sabes salvar-se dels perills del tradicionalisme. Perquè ell no transmetia res que no hagués viscut abans; com afirma el Papa Benet XVI dient «per a Bernat de Claravall, el veritable coneixement de Déu consisteix en l’experiència personal, profunda, de Jesucrist i del seu amor. I això val per a tot cristià.» (Audiència general 21 d’octubre de 2009). Bernat recollí i completà, essent el darrers dels Pares, tot allò que aquests havien establert abans, no vingué a desautoritzar-los, sinó a completar-los.
Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?
Bernat vingué a salvar a l’Església dels seus perills, perquè veia que molts pel seu estil de viure eren contraris a la creu de Crist, que s’encaminaven a la perdició i que el Déu que adoraven era el ventre. Reconeixent i rebutjant amb aspres censures els perills del clericalisme, que veia implícit en certs principis centralistes de la reforma gregoriana; no es va acontentar amb recordar al Papa Eugeni III, antic deixeble seu, la seva perenne feblesa o amb estigmatitzar les múltiples anomalies de l’Església i del clergat i, especialment, de la cúria papal; sinó que la seva crítica es va dirigir més aviat al fonament dels problemes de l’Església. «Sabem que la sort de l’Església no s’amida per les armes, sinó pels seus mèrits.» escriu al Papa Inocenci (Carta 176). L’Església no és per a Bernat sense més ni més la ciutat de Déu, o la Jerusalem celestial, que amb els seus innombrables sants es distingeix per la seva immaculada puresa del món del mal. Bernat s’até a la imatge de l’Església pelegrina, que en el seu camí no esdevé pas totalment pura; perquè com ens diu avui l’apòstol nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel i és d’allà que esperem un Salvador, Jesucrist el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós.
Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?
Bernat vingué a parlar-nos de santedat, que és parlar abans que res d’amor, amor vivificat per un excés de sentiment, governat per una voluntat heroica que exigeix del màxim de disciplina, mortificació i despreniment. Una ascètica que a molts va omplir de por, però que va atreure i va formar desenes de milers de monjos. Per a Bernat va ser evident que l’home no pot realitzar res útil per a la seva salvació si no és en la gràcia i per la gràcia; això és, en la fe sobrenatural. D’aquesta forma va reconèixer que l’home és i roman pecador. En aquest sentit, va confessar que la seva vida de monjo era inútil. Però al mateix temps, i durant tota la seva vida fins al final, va exigir-se de si mateix, del monjo i del cristià en general, una constant col·laboració. Escrivia que «per molt que corris, si no arribes fins a la mort no rebràs el premi. La corona és Crist. Però si Ell no deixa de córrer i tu t’atures, enlloc d’apropar-te a Crist t’hi aniràs allunyant» (Carta 254). La suprema forma de ser cristià va ser para ell la del monjo retirat del món en un monestir seguint l’esperit de la Regla de sant Benet. Sant Bernat va ser en molts aspectes una expressió de la síntesi cristiana; fugida del món i força que domina el món; vida de relació íntima amb Crist, però enterament arrelada a l’Església; santedat amb una ferma i vivíssima humanitat.
Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?
Perquè Bernat vingué a construir el món. L’home que va propugnar la més enèrgica fugida del món, l’home de l’oració contemplativa, de la més pura interioritat; va arribar a ser també l’home més obstinat en la construcció del món, l’home de la més àmplia i profundament eficaç activitat exterior. Bernat fou guia i jutge del seu segle; fou sal de la terra i llum del món; fou llum posat en un lloc alt per il·luminar a tots els qui són a l’Església; la seva llum resplendí davant la gent que veient el bé que obrava glorificà al Pare del cel. Procurà d’abastar els mèrits celestials amb les seves bones obres, però sense oblidar mai que els seus mèrits els havia rebut de Déu (Cf. Sermó del Càntic dels Càntics, 68, 69). Bernat complí i ensenyà a complir als altres la Paraula de Déu; per això és tingut per gran en el Regne del cel.
Vet aquí a què vingué Bernat.
19 d’agost del 2018
DIUMENGE XX DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Santa Coloma de Queralt, Festa Major de la Minerva, 19 agost 2018
Pr 9,1-6; Sl 33,2-3.10-11.12-13.14-15; Ef 5,15-20; Jo 6,51-58
Crist és el pa viu baixat del cel. Menjar a Crist és molt més que complir un ritus; combregar amb Crist ens demana un acte de fe especialment intens que no tant sols el vivim en el moment de rebre el pa i el vi, que són la seva carn i la seva sang, sinó que l’hem de viure al llarg de tota la nostra vida, l’hem de compartir amb els altres. No podem ser d’aquells que no fan cas de res sinó que la comunió amb Crist, de manera tan intensa com la podem fer menjant el seu cos i bevent la seva sang, ens ha de fer entendre, ens ha d’ajudar a entendre que vol el Senyor de nosaltres, com ens diu avui l’apòstol.
Seria ben pobre el contingut de l’Eucaristia, del misteri eucarístic, si oblidéssim que en ell trobem l’aliment que ens dona vida, la vida per sempre. Potser ens pot semblar que l’Eucaristia és una simple trobada, un memorial, la reunió dels qui professem una mateixa fe; certament és això però alhora és molt més que això. Està clara la presència real de Crist en l’Eucaristia, una presència sacramental, però Crist no s’hi fa present perquè sí; hi és present sobretot perquè Ell mateix és ofrena; el sacrifici de la creu, la més gran realitat de la història de la salvació, es fa present en cada Eucaristia, es renova sobre l’altar.
Si per a viure certament ens cal menjar i beure; per a viure espiritualment, per a viure la nostra fe ens cal menjar el seu cos i beure la seva sang. La comunió és font de vida eterna, de la vida vertadera per això l’accent del text del quart evangelista està posat en el mot veritat. Jesús parla amb tota veritat, la seva carn és un veritable menjar i la seva sang una veritable beguda; per això els qui mengen d’aquest pa viuran per sempre i han de ser testimonis de la veritat.
La característica central de l’Eucaristia és la comunió amb Crist, viure gràcies a Crist, tal com Crist viu gràcies al Pare. La nostra societat és esquerpa davant del misteri, necessita certeses, realitats palpables. L’Eucaristia és pa de vida i calze de salvació; menjar que alimenta la nostra vida però ho és tant sols si estem en comunió amb Crist, per la fe i per la gràcia. El pa i el vi que representen, són també fruit del nostre treball, del treball de l’home i de la dona; fins a esdevenir pa i vi, han estat segats i veremats; pastats o premsats, cuits al forn o elaborats en cups. Així quan presentem el pa i el vi sobre la taula de l’Eucaristia compartim en certa manera el sofriment de Crist; nosaltres hi posem quelcom que ha costat suor i fatiga elaborar; mentre que Jesús hi posa la seva pròpia vida.
L’Eucaristia està en relació molt directe amb el misteri de la passió, mort i resurrecció de Crist. La celebrem amb solemnitat els diumenges, dia per excel·lència de record de la resurrecció, perquè el diumenge és el dia del Senyor, el dia en que Crist vencé la mort i, en cert sentit, cada diumenge celebrem la Pasqua. Per aquesta raó l’Eucaristia ha de transformar la nostra vida. En ella ens reunim en nom de Crist, escoltem la seva paraula, se’ns fa present el seu cos i la seva sang, a partir del pa i del vi; però cal que també nosaltres el fem present, cal que cada Eucaristia ens transformi en missatgers de la Paraula i de la resurrecció de Crist i tant sols podrem transmetre-ho si és l’amor el que ens guia, el que ens motiva, el que ens mou, el que ens alimenta. Compartir amb Crist el seu cos i la seva sang és voler compartir Crist amb els nostres germans; amb tots: amb els qui creuen i els qui no, amb els que són d’un color o d’un altre; amb els qui tenen una religió, un altre o no creuen en res; amb els rics i amb els pobres; amb els poderosos i amb els qui es juguen i massa sovint perden la vida navegant en una pastera o saltant una balla construïda per nosaltres per preservar-nos de la seva fam de justícia. Compartir l’Eucaristia ha de significar compartir la nostra fe i compartir la nostra fe no ho podem d’altra manera que compartint el nostre amor amb tots els homes i dones, amb tots els fills de Déu.
En una bella catequesi el Papa Francesc (21 de març de 2018) ens deia que celebrem l’eucaristia per nodrir-nos de Crist, que se’ns dóna a si mateix, tant en la Paraula com en el sagrament de l’altar. Som nosaltres els qui ens apropem a l’altar per rebre el seu cos i la seva sang¸ però en realitat és Crist qui ve a trobar-nos. Perquè quan rebem l’eucaristia ens convertim en cos de Crist. La comunió ens uneix a Crist, arrencant-nos dels nostres egoismes, i sols aleshores la comunió ens obre als altres i ens uneix a tots aquells que són una sola cosa en Ell. És el misteri de l’Eucaristia, de la comunió; ens convertim en el que rebem. Per això tot just després de rebre a Crist, ens hi ajuda el silenci, l’oració silenciosa o algun cant; allargant aquest moment de silenci, parlant amb Jesús en el nostre cor. Així l’eucaristia ens fa forts per donar fruits de bones obres per viure com a cristians, per compartir-la amb tots els germans i germanes, que són tots els homes i dones del món sencer.
Com podem transmetre la fe si tenim un entorn viciat de xafarderies, de calúmnies? Ens cal ser testimonis de la veritat. Que diguin de nosaltres «Mira, aquest mai parla malament de l’altre; aquest quan hi ha algú malalt va a visitar-ho, si coneix algú que és a la presó va a veure’l; si veu que algú te fam cerca com donar-li de menjar; per què ho fa això?» Que es preguntin, per què vivim així? I amb el testimoniatge apareixerà la resposta, perquè així es transmet la fe, perquè tenim fe, perquè seguim les petjades de Crist.
Visquem germans i germanes en plenitud cada Eucaristia, apropem-nos a l’altar amb joia i amb voluntat de ser emplenats per Crist i que aquesta participació del seu cos ens transformi cada dia més per fer-nos testimonis de Crist en el món que ens envolta.
Santa Coloma de Queralt, Festa Major de la Minerva, 19 agost 2018
Pr 9,1-6; Sl 33,2-3.10-11.12-13.14-15; Ef 5,15-20; Jo 6,51-58
Crist és el pa viu baixat del cel. Menjar a Crist és molt més que complir un ritus; combregar amb Crist ens demana un acte de fe especialment intens que no tant sols el vivim en el moment de rebre el pa i el vi, que són la seva carn i la seva sang, sinó que l’hem de viure al llarg de tota la nostra vida, l’hem de compartir amb els altres. No podem ser d’aquells que no fan cas de res sinó que la comunió amb Crist, de manera tan intensa com la podem fer menjant el seu cos i bevent la seva sang, ens ha de fer entendre, ens ha d’ajudar a entendre que vol el Senyor de nosaltres, com ens diu avui l’apòstol.
Seria ben pobre el contingut de l’Eucaristia, del misteri eucarístic, si oblidéssim que en ell trobem l’aliment que ens dona vida, la vida per sempre. Potser ens pot semblar que l’Eucaristia és una simple trobada, un memorial, la reunió dels qui professem una mateixa fe; certament és això però alhora és molt més que això. Està clara la presència real de Crist en l’Eucaristia, una presència sacramental, però Crist no s’hi fa present perquè sí; hi és present sobretot perquè Ell mateix és ofrena; el sacrifici de la creu, la més gran realitat de la història de la salvació, es fa present en cada Eucaristia, es renova sobre l’altar.
Si per a viure certament ens cal menjar i beure; per a viure espiritualment, per a viure la nostra fe ens cal menjar el seu cos i beure la seva sang. La comunió és font de vida eterna, de la vida vertadera per això l’accent del text del quart evangelista està posat en el mot veritat. Jesús parla amb tota veritat, la seva carn és un veritable menjar i la seva sang una veritable beguda; per això els qui mengen d’aquest pa viuran per sempre i han de ser testimonis de la veritat.
La característica central de l’Eucaristia és la comunió amb Crist, viure gràcies a Crist, tal com Crist viu gràcies al Pare. La nostra societat és esquerpa davant del misteri, necessita certeses, realitats palpables. L’Eucaristia és pa de vida i calze de salvació; menjar que alimenta la nostra vida però ho és tant sols si estem en comunió amb Crist, per la fe i per la gràcia. El pa i el vi que representen, són també fruit del nostre treball, del treball de l’home i de la dona; fins a esdevenir pa i vi, han estat segats i veremats; pastats o premsats, cuits al forn o elaborats en cups. Així quan presentem el pa i el vi sobre la taula de l’Eucaristia compartim en certa manera el sofriment de Crist; nosaltres hi posem quelcom que ha costat suor i fatiga elaborar; mentre que Jesús hi posa la seva pròpia vida.
L’Eucaristia està en relació molt directe amb el misteri de la passió, mort i resurrecció de Crist. La celebrem amb solemnitat els diumenges, dia per excel·lència de record de la resurrecció, perquè el diumenge és el dia del Senyor, el dia en que Crist vencé la mort i, en cert sentit, cada diumenge celebrem la Pasqua. Per aquesta raó l’Eucaristia ha de transformar la nostra vida. En ella ens reunim en nom de Crist, escoltem la seva paraula, se’ns fa present el seu cos i la seva sang, a partir del pa i del vi; però cal que també nosaltres el fem present, cal que cada Eucaristia ens transformi en missatgers de la Paraula i de la resurrecció de Crist i tant sols podrem transmetre-ho si és l’amor el que ens guia, el que ens motiva, el que ens mou, el que ens alimenta. Compartir amb Crist el seu cos i la seva sang és voler compartir Crist amb els nostres germans; amb tots: amb els qui creuen i els qui no, amb els que són d’un color o d’un altre; amb els qui tenen una religió, un altre o no creuen en res; amb els rics i amb els pobres; amb els poderosos i amb els qui es juguen i massa sovint perden la vida navegant en una pastera o saltant una balla construïda per nosaltres per preservar-nos de la seva fam de justícia. Compartir l’Eucaristia ha de significar compartir la nostra fe i compartir la nostra fe no ho podem d’altra manera que compartint el nostre amor amb tots els homes i dones, amb tots els fills de Déu.
En una bella catequesi el Papa Francesc (21 de març de 2018) ens deia que celebrem l’eucaristia per nodrir-nos de Crist, que se’ns dóna a si mateix, tant en la Paraula com en el sagrament de l’altar. Som nosaltres els qui ens apropem a l’altar per rebre el seu cos i la seva sang¸ però en realitat és Crist qui ve a trobar-nos. Perquè quan rebem l’eucaristia ens convertim en cos de Crist. La comunió ens uneix a Crist, arrencant-nos dels nostres egoismes, i sols aleshores la comunió ens obre als altres i ens uneix a tots aquells que són una sola cosa en Ell. És el misteri de l’Eucaristia, de la comunió; ens convertim en el que rebem. Per això tot just després de rebre a Crist, ens hi ajuda el silenci, l’oració silenciosa o algun cant; allargant aquest moment de silenci, parlant amb Jesús en el nostre cor. Així l’eucaristia ens fa forts per donar fruits de bones obres per viure com a cristians, per compartir-la amb tots els germans i germanes, que són tots els homes i dones del món sencer.
Com podem transmetre la fe si tenim un entorn viciat de xafarderies, de calúmnies? Ens cal ser testimonis de la veritat. Que diguin de nosaltres «Mira, aquest mai parla malament de l’altre; aquest quan hi ha algú malalt va a visitar-ho, si coneix algú que és a la presó va a veure’l; si veu que algú te fam cerca com donar-li de menjar; per què ho fa això?» Que es preguntin, per què vivim així? I amb el testimoniatge apareixerà la resposta, perquè així es transmet la fe, perquè tenim fe, perquè seguim les petjades de Crist.
Visquem germans i germanes en plenitud cada Eucaristia, apropem-nos a l’altar amb joia i amb voluntat de ser emplenats per Crist i que aquesta participació del seu cos ens transformi cada dia més per fer-nos testimonis de Crist en el món que ens envolta.
18 d’agost del 2018
DIUMENGE XX DURANT L’ANY (Cicle B)
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Capella de Sant Jordi
Missa en sufragi del senyor Josep Barruè, pare del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Pr 9,1-6; Sl 33,2-3.10-11.12-13.14-15; Ef 5,15-20; Jo 6,51-58
Jesús és el pa viu, és aliment i és vida. El més important en la nostra fe, en la nostra vida de creients és sentir-nos famolencs d’aquest pa de vida, tenir desig d’aquest pa, de la seva carn i de la seva sang que donen la vida eterna. La vida del creient és un més o menys llarg pelegrinar per aquest món vers quelcom que esdevé molt més important. La vida en aquest món és un regal de Déu, ens el fa perquè el visquem amb profunditat i generositat; amb amor. Ens hem de fixar com vivim, ens diu l’apòstol Pau a la Carta als Efesis, hem de ser gent de seny, mirant de treure bé del moment present; hem de mirar d’entendre que vol Déu de nosaltres, deixant que ens ompli l’Esperit Sant, donant gràcies de tot a Déu. Quan entenem la vida com un regal de Déu se’ns fa fàcil compartir-la, quan guardem la llengua del mal, no diem res de falç, fem el bé i procurem cercar i aconseguir la pau, com ens diu avui el salmista; anem camí de la saviesa, deixem la nostra ignorància i avancem pel camí del coneixement, com ens diu el llibre dels Proverbis. Fer camí vers Crist, vers el pa de vida, tastant-lo i veient que n’és de bo per a nosaltres.
La vida del nostre germà Josep, del vostre pare, marit i avi; ha estat un camí no pas curt però ple a cada revolt d’aquest desig de Déu que ara demanem que a la fi de la seva vida s’hagi acomplert i gaudeixi de la vida per sempre. De què serveix pregar pels difunts? De què ens serveix a nosaltres? En primer lloc a nosaltres ens serveix de consol, ens fa bé perquè d’una banda omple la nostra tristesa d’esperança i per l’altra ens el fa present d’una manera nova; pels creients diríem que ens fa present al nostre germà amb una vida en plenitud, perquè tal com fem avui, demanem que participi de la resurrecció de Crist i de la vida que mai no acaba.
Fa ben pocs dies celebràvem l’assumpció de la Mare de Déu; ella per desig del seu Fill fou enduta al cel per participar ja de la seva gloria; en certa manera Maria ens obre el camí, ens mostra la ruta vers aquesta vida vertadera i plena de la que sols el pa baixat del cel ens permet de participar-hi. Hi participem, mengem d’aquest pa, fent el bé, cercant la pau, estimant.
Tot això és el que el nostre germà Josep us ha deixat; per això demanem que hagi perdut ara ja sí, totes les limitacions d’aquests darrers anys i participi d’una vida nova, plena de joia com correspon a qui està vora el Pare. La vostra tristor d’avui, d’aquests darrers mesos cal que la transformeu amb esperança. El vostre pare i marit us ho va mostrar al llarg de la seva vida, ell creia que alimentat amb aquest pa baixat del cel es reuniria per sempre amb els justos i en certa manera com Maria, ens mostra el camí. L’edat, el declivi físic, la vellesa és una part important del camí de molts germans i germanes; sovint ens angoixa quan els nostres germans el recorren però hem de vèncer aquesta angoixa. La vellesa pot ser un dels moments més intensos d’amor entre els nostres germans grans i nosaltres, plens de petits gestos que fins i tot ens poden semblar poc agraïts, però a la fi plens de tendresa i llavor de bons records. El judici de Déu serà només sobre l’amor als germans; l’amor amb que el vostre marit i pare us ha estimat; l’amor amb que l’heu cuida’t aquests darrers anys; l’amor que us ha deixat com ha llegat més preuat.
Demanem al Senyor que el nostre germà Josep a qui ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port d’aquesta vida, que ha lluitat en aquest noble combat que és la vida, que ha acabat la cursa i ha conservat la fe (Cf. 2Tm 4,7), gaudeixi ja de la gloria eterna, d’aquella corona que el Senyor li havia reservat i que s’ha anat guanyant al llarg d’aquesta cursa estimant als seus; demanem-li el consol per a la seva esposa i els seus fills que amorosament l’enyoren; i demanem també per a tots nosaltres fam i set, fam d’aquest pa de vida que és el cos de Crist i set d’aquesta beguda que és la seva sang.
Capella de Sant Jordi
Missa en sufragi del senyor Josep Barruè, pare del P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Pr 9,1-6; Sl 33,2-3.10-11.12-13.14-15; Ef 5,15-20; Jo 6,51-58
Jesús és el pa viu, és aliment i és vida. El més important en la nostra fe, en la nostra vida de creients és sentir-nos famolencs d’aquest pa de vida, tenir desig d’aquest pa, de la seva carn i de la seva sang que donen la vida eterna. La vida del creient és un més o menys llarg pelegrinar per aquest món vers quelcom que esdevé molt més important. La vida en aquest món és un regal de Déu, ens el fa perquè el visquem amb profunditat i generositat; amb amor. Ens hem de fixar com vivim, ens diu l’apòstol Pau a la Carta als Efesis, hem de ser gent de seny, mirant de treure bé del moment present; hem de mirar d’entendre que vol Déu de nosaltres, deixant que ens ompli l’Esperit Sant, donant gràcies de tot a Déu. Quan entenem la vida com un regal de Déu se’ns fa fàcil compartir-la, quan guardem la llengua del mal, no diem res de falç, fem el bé i procurem cercar i aconseguir la pau, com ens diu avui el salmista; anem camí de la saviesa, deixem la nostra ignorància i avancem pel camí del coneixement, com ens diu el llibre dels Proverbis. Fer camí vers Crist, vers el pa de vida, tastant-lo i veient que n’és de bo per a nosaltres.
La vida del nostre germà Josep, del vostre pare, marit i avi; ha estat un camí no pas curt però ple a cada revolt d’aquest desig de Déu que ara demanem que a la fi de la seva vida s’hagi acomplert i gaudeixi de la vida per sempre. De què serveix pregar pels difunts? De què ens serveix a nosaltres? En primer lloc a nosaltres ens serveix de consol, ens fa bé perquè d’una banda omple la nostra tristesa d’esperança i per l’altra ens el fa present d’una manera nova; pels creients diríem que ens fa present al nostre germà amb una vida en plenitud, perquè tal com fem avui, demanem que participi de la resurrecció de Crist i de la vida que mai no acaba.
Fa ben pocs dies celebràvem l’assumpció de la Mare de Déu; ella per desig del seu Fill fou enduta al cel per participar ja de la seva gloria; en certa manera Maria ens obre el camí, ens mostra la ruta vers aquesta vida vertadera i plena de la que sols el pa baixat del cel ens permet de participar-hi. Hi participem, mengem d’aquest pa, fent el bé, cercant la pau, estimant.
Tot això és el que el nostre germà Josep us ha deixat; per això demanem que hagi perdut ara ja sí, totes les limitacions d’aquests darrers anys i participi d’una vida nova, plena de joia com correspon a qui està vora el Pare. La vostra tristor d’avui, d’aquests darrers mesos cal que la transformeu amb esperança. El vostre pare i marit us ho va mostrar al llarg de la seva vida, ell creia que alimentat amb aquest pa baixat del cel es reuniria per sempre amb els justos i en certa manera com Maria, ens mostra el camí. L’edat, el declivi físic, la vellesa és una part important del camí de molts germans i germanes; sovint ens angoixa quan els nostres germans el recorren però hem de vèncer aquesta angoixa. La vellesa pot ser un dels moments més intensos d’amor entre els nostres germans grans i nosaltres, plens de petits gestos que fins i tot ens poden semblar poc agraïts, però a la fi plens de tendresa i llavor de bons records. El judici de Déu serà només sobre l’amor als germans; l’amor amb que el vostre marit i pare us ha estimat; l’amor amb que l’heu cuida’t aquests darrers anys; l’amor que us ha deixat com ha llegat més preuat.
Demanem al Senyor que el nostre germà Josep a qui ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port d’aquesta vida, que ha lluitat en aquest noble combat que és la vida, que ha acabat la cursa i ha conservat la fe (Cf. 2Tm 4,7), gaudeixi ja de la gloria eterna, d’aquella corona que el Senyor li havia reservat i que s’ha anat guanyant al llarg d’aquesta cursa estimant als seus; demanem-li el consol per a la seva esposa i els seus fills que amorosament l’enyoren; i demanem també per a tots nosaltres fam i set, fam d’aquest pa de vida que és el cos de Crist i set d’aquesta beguda que és la seva sang.
15 d’agost del 2018
ASSUMPCIÓ DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56
«Mira que linda donzella, relumbrante como estrella, Madre y Virgen preservada», escrivia per a una de les seves famoses composicions Mateu Fletxa el Vell.
Maria com a model o, més aviat com a figura, està present en el misteri de Crist, està també constantment present en el misteri de l’Església en paraules de sant Joan Pau II (RM, 42). Així l’any 1950 el papa Pius XII definia com a dogma l’Assumpció de la Mare de Déu, perquè és inimaginable pensar que aquella que concebé a Crist, el crià, el tingué en braços; aquella dona sortosa perquè les seves entranyes el van dur i els seus pits el van criar; fos separada en cos o en ànima del seu Fill. Rebia així Maria la corona suprema dels seus privilegis essent conservada immune a la corrupció del sepulcre, tal com ho havia estat el seu fill abans i vencent també ella la mort per voluntat divina, fou portada en cos i ànima a la gloria del cel. L’assumpció de Maria tant sols té sentit entesa des del misteri pasqual, com a participació de la resurrecció de Crist. I qui millor per ser la primera a participar-ne que la seva mare; destinada des de sempre i arca del primer dels qui han mort, d’aquell per qui ha vingut la resurrecció dels morts.
Maria, la concebuda sense màcula, la sempre verge; resta unida per tota l’eternitat al Crist gloriós com a primícia i model d’aquella Església que serà la definitiva, la celestial. Oberta la porta del cel pel seu Fill, el nou Adam; Maria esdevé la nova Eva que ens mostra el camí de la salvació i ens convida a seguir-lo. Essent Crist carn de Maria, aquesta esdevé arca de la nova aliança, vestida pel sol i coronada per dotze estrelles; ella no ha conegut la corrupció ni en l’ànima ni en el cos; no ha conegut ni la del pecat ni la del sepulcre.
Escollida des de sempre, dona decidida i entregada, beneïda per tots els segles, amb la seva petitesa ha servit Déu i per això totes les generacions li diuen benaurada; perquè Déu ha fet en ella la més gran obra de la història de la salvació, s’hi ha fet carn. A més de ser concebuda immaculada, de ser la Mare de Déu i romandre verge alhora; ha rebut anticipadament la sort que Déu té reservada per tots els justos, en paraules del beat Pau VI. Maria representa per a nosaltres, com Crist mateix, la victòria sobre la mort; en ella la fe, aparentment petita i dèbil, esdevé la vertadera força que transforma al món; que transforma la mort en vida.
L’assumpció de María és model de la nostra identificació amb Crist; ens infon esperança en la vida eterna, perquè hi observem quina és la veritable meta a la qual estem cridats a participar-hi. No coneixent la corrupció del sepulcre i assumpta al cel esdevé la intercessora de tots els homes davant de Crist. «El cor maternal de María coneix bé el cor de Jesús i sap molt bé que Jesús no li pot refusar res» (Sant Bernat, Sermó sobre Santa María, Reina dels Àngels i dels Sants). Unim així la nostra pregària a la de Sant Bernat, que no dubta a anomenar a María mare de misericòrdia i demanem-li que la seva bondat manifesti al món la gràcia que Déu ens ha concedit: perdó pels nostres pecats, alleujament per als malalts, entusiasme per als pusil·lànimes, pau per als afligits, suport i llibertat pels qui es troben en perill (Cf. Sant Bernat, Sermó IV en l’Assumpció de Santa María, IX).
Jesús ha començat el nostre alliberament amb Santa María, amb la seva mare santíssima; és Ella el darrer graó de l’escala que Déu ha recorregut per baixar fins a nosaltres i fer-se home com nosaltres, llevat del pecat; és la seva petitesa la que Déu ha estimat, en ella s’ha complagut, en ella s’ha fet carn, de manera que ha esdevingut la Mare de Déu. Mare nostra perquè llur proximitat, com a mare ens ajuda a descobrir el que manca a la nostra vida; ens ho mostra amb cura de mare, amb llur presència i bon consell; com a mare, que ens vol protegir a tots.
Feliç ella que ha cregut, perquè ha escoltat la Paraula de Déu i l’ha servada en el seu interior. Concebuda immaculada per preparar l’estança de les seves entranyes al Fill de Déu, esdevé arca de la nova aliança; és assumpta al cel en cos i ànima, per parar-nos l’estatge de salvació. Maria és per a nosaltres model d’esperança i consol en el camí vers Crist, el seu fill, que és alhora l’únic mitjancer (LG, 8) i plenitud de tota la revelació (DV, 2).
Que Maria ens aconsegueixi la sobreabundància de l’Esperit, per ser bons servents i fidels servents de Crist com ella ho fou, com ella ho és.
Ap 11,19a;12,1-6a.10ab; Sl 44,10bc.11-12ab.16; 1C 15,20-27a; Lc 1,39-56
«Mira que linda donzella, relumbrante como estrella, Madre y Virgen preservada», escrivia per a una de les seves famoses composicions Mateu Fletxa el Vell.
Maria com a model o, més aviat com a figura, està present en el misteri de Crist, està també constantment present en el misteri de l’Església en paraules de sant Joan Pau II (RM, 42). Així l’any 1950 el papa Pius XII definia com a dogma l’Assumpció de la Mare de Déu, perquè és inimaginable pensar que aquella que concebé a Crist, el crià, el tingué en braços; aquella dona sortosa perquè les seves entranyes el van dur i els seus pits el van criar; fos separada en cos o en ànima del seu Fill. Rebia així Maria la corona suprema dels seus privilegis essent conservada immune a la corrupció del sepulcre, tal com ho havia estat el seu fill abans i vencent també ella la mort per voluntat divina, fou portada en cos i ànima a la gloria del cel. L’assumpció de Maria tant sols té sentit entesa des del misteri pasqual, com a participació de la resurrecció de Crist. I qui millor per ser la primera a participar-ne que la seva mare; destinada des de sempre i arca del primer dels qui han mort, d’aquell per qui ha vingut la resurrecció dels morts.
Maria, la concebuda sense màcula, la sempre verge; resta unida per tota l’eternitat al Crist gloriós com a primícia i model d’aquella Església que serà la definitiva, la celestial. Oberta la porta del cel pel seu Fill, el nou Adam; Maria esdevé la nova Eva que ens mostra el camí de la salvació i ens convida a seguir-lo. Essent Crist carn de Maria, aquesta esdevé arca de la nova aliança, vestida pel sol i coronada per dotze estrelles; ella no ha conegut la corrupció ni en l’ànima ni en el cos; no ha conegut ni la del pecat ni la del sepulcre.
Escollida des de sempre, dona decidida i entregada, beneïda per tots els segles, amb la seva petitesa ha servit Déu i per això totes les generacions li diuen benaurada; perquè Déu ha fet en ella la més gran obra de la història de la salvació, s’hi ha fet carn. A més de ser concebuda immaculada, de ser la Mare de Déu i romandre verge alhora; ha rebut anticipadament la sort que Déu té reservada per tots els justos, en paraules del beat Pau VI. Maria representa per a nosaltres, com Crist mateix, la victòria sobre la mort; en ella la fe, aparentment petita i dèbil, esdevé la vertadera força que transforma al món; que transforma la mort en vida.
L’assumpció de María és model de la nostra identificació amb Crist; ens infon esperança en la vida eterna, perquè hi observem quina és la veritable meta a la qual estem cridats a participar-hi. No coneixent la corrupció del sepulcre i assumpta al cel esdevé la intercessora de tots els homes davant de Crist. «El cor maternal de María coneix bé el cor de Jesús i sap molt bé que Jesús no li pot refusar res» (Sant Bernat, Sermó sobre Santa María, Reina dels Àngels i dels Sants). Unim així la nostra pregària a la de Sant Bernat, que no dubta a anomenar a María mare de misericòrdia i demanem-li que la seva bondat manifesti al món la gràcia que Déu ens ha concedit: perdó pels nostres pecats, alleujament per als malalts, entusiasme per als pusil·lànimes, pau per als afligits, suport i llibertat pels qui es troben en perill (Cf. Sant Bernat, Sermó IV en l’Assumpció de Santa María, IX).
Jesús ha començat el nostre alliberament amb Santa María, amb la seva mare santíssima; és Ella el darrer graó de l’escala que Déu ha recorregut per baixar fins a nosaltres i fer-se home com nosaltres, llevat del pecat; és la seva petitesa la que Déu ha estimat, en ella s’ha complagut, en ella s’ha fet carn, de manera que ha esdevingut la Mare de Déu. Mare nostra perquè llur proximitat, com a mare ens ajuda a descobrir el que manca a la nostra vida; ens ho mostra amb cura de mare, amb llur presència i bon consell; com a mare, que ens vol protegir a tots.
Feliç ella que ha cregut, perquè ha escoltat la Paraula de Déu i l’ha servada en el seu interior. Concebuda immaculada per preparar l’estança de les seves entranyes al Fill de Déu, esdevé arca de la nova aliança; és assumpta al cel en cos i ànima, per parar-nos l’estatge de salvació. Maria és per a nosaltres model d’esperança i consol en el camí vers Crist, el seu fill, que és alhora l’únic mitjancer (LG, 8) i plenitud de tota la revelació (DV, 2).
Que Maria ens aconsegueixi la sobreabundància de l’Esperit, per ser bons servents i fidels servents de Crist com ella ho fou, com ella ho és.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
