20 d’agost de 2018

SANT BERNAT, ABAT DEL NOSTRE ORDE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Sir 39,8-14; Salm 62; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?

Bernat vingué per ser omplert d’un esperit d’intel·ligència, a abocar com una pluja paraules de saviesa, a donar encertats consells, a fer conèixer la doctrina. Així la seva saviesa n’instruí molts. Profundament arrelat en la pietat, Bernat plasmà i propagà una íntima i afectuosa veneració a la humanitat del Senyor, sense anteposar res a Crist, Déu i home. Juntament a una altra espiritualitat, potser més pròpiament mística; l’espiritualitat centrada en el diví espòs que entra i surt de l’ànima del que està en gràcia. Així la veneració de la humanitat de Crist i dels seus misteris tendeix tota ella a traduir-se en la unió nupcial de l’ànima amb la Paraula de Déu. Íntimament relacionada tenim també la devoció mariana de Bernat. Sense dubtar per res de la posició singular de Crist; veu en Maria la mediadora entre Crist i l’Església, en el marc de l’única mediació que és la de Crist; perquè «Jesucrist és el sobirà mitjancer entre Déu i els homes.» (Sermó del Càntic dels Càntics, II, 3). Quan enalteix a María, ho fa perquè en ella veu realitzat el perfecte seguiment de Crist en la fe. María, per a Bernat, dista tant de trobar-se fora de la humanitat, que precisament quan ell li atribueix honors singulars, no li reconeix l’exempció del pecat original. Llur intel·ligència pouà en la doctrina dels Pares; ell va redescobrir els tresors continguts en ella per a la vida espiritual; però això no li va impedir beure abundantment, o més aviat preferentment, en les mateixes fonts que ells; en l’Escriptura. Tot plegat no li va impedir que, malgrat tenir una forta vinculació amb la tradició, sabes salvar-se dels perills del tradicionalisme. Perquè ell no transmetia res que no hagués viscut abans; com afirma el Papa Benet XVI dient «per a Bernat de Claravall, el veritable coneixement de Déu consisteix en l’experiència personal, profunda, de Jesucrist i del seu amor. I això val per a tot cristià.» (Audiència general 21 d’octubre de 2009). Bernat recollí i completà, essent el darrers dels Pares, tot allò que aquests havien establert abans, no vingué a desautoritzar-los, sinó a completar-los.

Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?

Bernat vingué a salvar a l’Església dels seus perills, perquè veia que molts pel seu estil de viure eren contraris a la creu de Crist, que s’encaminaven a la perdició i que el Déu que adoraven era el ventre. Reconeixent i rebutjant amb aspres censures els perills del clericalisme, que veia implícit en certs principis centralistes de la reforma gregoriana; no es va acontentar amb recordar al Papa Eugeni III, antic deixeble seu, la seva perenne feblesa o amb estigmatitzar les múltiples anomalies de l’Església i del clergat i, especialment, de la cúria papal; sinó que la seva crítica es va dirigir més aviat al fonament dels problemes de l’Església. «Sabem que la sort de l’Església no s’amida per les armes, sinó pels seus mèrits.» escriu al Papa Inocenci (Carta 176). L’Església no és per a Bernat sense més ni més la ciutat de Déu, o la Jerusalem celestial, que amb els seus innombrables sants es distingeix per la seva immaculada puresa del món del mal. Bernat s’até a la imatge de l’Església pelegrina, que en el seu camí no esdevé pas totalment pura; perquè com ens diu avui l’apòstol nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel i és d’allà que esperem un Salvador, Jesucrist el Senyor, que transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós.

Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?

Bernat vingué a parlar-nos de santedat, que és parlar abans que res d’amor, amor vivificat per un excés de sentiment, governat per una voluntat heroica que exigeix del màxim de disciplina, mortificació i despreniment. Una ascètica que a molts va omplir de por, però que va atreure i va formar desenes de milers de monjos. Per a Bernat va ser evident que l’home no pot realitzar res útil per a la seva salvació si no és en la gràcia i per la gràcia; això és, en la fe sobrenatural. D’aquesta forma va reconèixer que l’home és i roman pecador. En aquest sentit, va confessar que la seva vida de monjo era inútil. Però al mateix temps, i durant tota la seva vida fins al final, va exigir-se de si mateix, del monjo i del cristià en general, una constant col·laboració. Escrivia que «per molt que corris, si no arribes fins a la mort no rebràs el premi. La corona és Crist. Però si Ell no deixa de córrer i tu t’atures, enlloc d’apropar-te a Crist t’hi aniràs allunyant» (Carta 254). La suprema forma de ser cristià va ser para ell la del monjo retirat del món en un monestir seguint l’esperit de la Regla de sant Benet. Sant Bernat va ser en molts aspectes una expressió de la síntesi cristiana; fugida del món i força que domina el món; vida de relació íntima amb Crist, però enterament arrelada a l’Església; santedat amb una ferma i vivíssima humanitat.

Bernarde ad quid venisti?
Bernat a què has vingut?

Perquè Bernat vingué a construir el món. L’home que va propugnar la més enèrgica fugida del món, l’home de l’oració contemplativa, de la més pura interioritat; va arribar a ser també l’home més obstinat en la construcció del món, l’home de la més àmplia i profundament eficaç activitat exterior. Bernat fou guia i jutge del seu segle; fou sal de la terra i llum del món; fou llum posat en un lloc alt per il·luminar a tots els qui són a l’Església; la seva llum resplendí davant la gent que veient el bé que obrava glorificà al Pare del cel. Procurà d’abastar els mèrits celestials amb les seves bones obres, però sense oblidar mai que els seus mèrits els havia rebut de Déu (Cf. Sermó del Càntic dels Càntics, 68, 69). Bernat complí i ensenyà a complir als altres la Paraula de Déu; per això és tingut per gran en el Regne del cel.

Vet aquí a què vingué Bernat.