DISSABTE DE LA SETMANA VII DURANT L’ANY

DIADA DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Jm 5,13-20; Sl 140,1-2.3 i 8 (R.: 2a); Mc 10,13-16

Nen, ésser un nen, acollir el Regne de Déu com el rep un nen.

El nen obre el braços perquè vol pujar més alt, vol veure més món des de les altures del pare, de la mare, del germà gran.

Si no ens fem com nens no entrarem al Regne del cel.

Cal humilitat per baixar a l’alçada del nen. Això, comporta veure els altres sempre més grans. Vol dir que el meu enfocament de les coses ha de ser un contrapicat, enfoco la meva mirada des de baix cap amunt, enfoco la meva vida des de la humilitat cap al cel.

Això, ens portarà, ens durà a ser, a viure, a conviure amb els altres des de la humilitat, és a dir, a no voler ser els primers sinó més bé deixar que els altres ho siguin.

Si volem que Jesús ens beneeixi, ens hem de posar a l’alçada del nen, a l’alçada de la humilitat. L’exemple d’humilitat és sempre Jesús, que va fer sempre la voluntat del Pare fins a la mort en creu.

Nosaltres tenim el mateix camí per seguir a Jesús, igual que els monjos, com sant Beda el Venerable, que avui celebrem. Sant Veda, sant monjo que fins al darrer alè de vida no deixava d’exhortar la seva comunitat, els seus deixebles, en l’aprenentatge de l’evangeli, en l’ensenyament del do de Déu.

El nostre camí s’inicia ara des de la pregària, ara en l’Eucaristia, i segueix en la pregària pels altres, i acaba amb la pregària per no perdre mai el camí de la humilitat, el camí del seguiment del Crist. I en aquest camí està el sagrament del perdó, la confessió dels nostres pecats, el sagrament de la unció pels malalts, i el cimal dels sagraments el lliurament total de Crist en l’Eucaristia.

Donem gràcies a Déu per tot el seu amor que vessa en les nostres vides, acollim la creu, i siguem instruments de reconciliació. Cal esdevenir nen, cal humilitat per viure la fe que hem rebut amb el baptisme.

Si ets membre de la Germandat, viu des de la humilitat i pregà per ajudar en la teva pregària aquesta comunitat de monjos de Poblet.

Així, Déu que és Pare totpoderós, Fill unigènit que va morir i va ressuscitar per cadascú de nosaltres i Esperit Sant que ens defensa de tot perill, ens guardarà tota la vida fins a l’encontre definitiu amb Ell, que viu i regna pels segle sense fi. Amén.

DIUMENGE DE PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30); Ga 5,16-25; Jo 15,26-27;16,12-15

Un temps i un espai, un lloc i un moment, així es trobaven tots junts en un mateix lloc. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant. Tots els sentien proclamar les grandeses de Déu en les seves pròpies llengües.

Això, és una comunitat que ha estat tocada per la mà de Déu. I Déu ens toca avui a nosaltres, ens toca cada vegada que ens reunim en un mateix lloc, en aquesta nau de Poblet.

La celebració de les hores litúrgiques, la celebració de l’Eucaristia son aquests moments on l’Esperit de Déu davalla sobre la comunitat reunida. Al mateix moment cadascú de nosaltres, amb la nostra veu, som instruments que proclamem les grandeses de Déu. Perquè, no deixem de ser testimonis de l’Esperit, de l’alè de l’Esperit Sant que ens ha estat enviat per renovar la faç de la terra.

De veres? Podem renovar la faç de la terra? No som nosaltres sinó l’Esperit que actua en nosaltres el qui renova les coses, això si no satisfem els nostres capricis de la carn i vivim conduits per l’Esperit.

Sant Pau és molt clar: «És ben clar on porten els impulsos terrenals: a la fornicació i a d’altres desordres, a la idolatria, als maleficis, a les enemistats, discòrdies, gelosies, enrabiades, rivalitats, divisions, sectarismes, enveges, excés de beure, orgies i coses semblants».

Si anem per aquest camí, anem clarament a la perdició.

En canvi si anem pel camí de l’Esperit: «L’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat»; serà el seu fruit i viurem la vida com a do de l’Esperit.

Vivim una vida completament terrenal i desordenada?

Vivim una vida en la qual hem clavat a la creu totes les passions i els desigs terrenals?

Vivim amb por, o amb fe?

Perquè sovint podem tancar les portes del nostre cor per por, per por a la novetat de l’Esperit Sant, per por a la voluntat de Déu, per por de perdre la nostra dignitat impulsiva i terrenal dels capricis de la carn i no acceptar la dignitat de fills de Déu que ens ve de l’alenada de l’Esperit Sant.

Una alenada que ens impulsa a viure amb la llibertat de fills en el Fill, amb la pau que ens ha estat donada, amb l’enviament que hem rebut com a cristians, com a monjos. És a dir, ens cal esdevenir testimonis de Crist en el món d’avui, enmig de la nostra societat postmoderna on sovint la persona va perduda a les palpentes intentant sobreviure i moltes vegades desesperançada.

Obrim les portes del cor i deixem-nos guiar per l’Esperit per poder fructificar en bé dels altres germans nostres amb els dons rebuts de l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat, l’esperança.

Tot sigui per a donar un bon testimoni de la fe que tenim en Déu, que és Pare, que ha enviat el seu Fill i amb el Fill ens ha comunicat l’Esperit Sant defensor, per caminar cap a la vida eterna i assolir la seva glòria pels segles sense fi. Amén.

SOLEMNITAT TRASLLADADA DE L’ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Is 7,10-14;8,10; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

«Ací em teniu: Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Crist ha vingut a fer la voluntat del Pare. I la voluntat ha passat per l’encarnació, pel naixement, per la predicació, per la passió, per la mort, per la resurrecció, per l’ascensió a la dreta del Pare.

Aquest lliurament total de Crist al Pare toca al cor de cada cristià. Perquè cada cristià, ha d’estar disponible a la voluntat de Déu.

No podem tancar les portes del cor a la voluntat del Pare. No podem fugir corrents davant de la visita de Déu. Perquè Déu ens visita en cada moment que en la nostra pregària, en el nostre treball, en la nostra vida ens abandonem al seu Misteri d’Amor.

El senyal que els profetes anunciaven s’ha acomplit. El Senyor mateix us donarà un senyal: La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres.

La noia és Maria, la plena de gràcia. L’àngel del Senyor l’ha visitada per anunciar-li la nova de part de Déu, la voluntat del Pare per a ella: Tindràs un fill, serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’altíssim, el seu regnat no tindrà fi.

És veritat, el regne de Déu és enmig nostre i cada vegada que celebrem l’Eucaristia Jesús se’ns manifesta present en el seu cos i la seva sang, vessada per a la nostra salvació. Per això, el nom de Jesús, el qui salva.

Donem gràcies a la disponibilitat de Maria, que acull el Misteri i es fa clau mestra per a l’entrada de la salvació a la humanitat, concebent per obra de l’Esperit Sant el Fill de Déu.

Avui celebrem aquest Misteri de la nostra salvació il·luminat amb la llum Pasqual. Tot ens indica l’amor de Déu i la seva misericòrdia per la humanitat sencera.

Donem gràcies a Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 4,13-21; Sl 117,1 i 14-15.16ab-18.19-21 (R.: 21a); Mc 16,9-15

«El Senyor tragué el seu poble d’elegits, entre cants de festa i d’alegria, al·leluia» hem cantat com a introit d’aquest dissabte in albis. Se m’ha acudit d’estirar el fil dels introits d’aquests dies de l’octava de Pasqua per trobar algunes paraules per a aquesta homilia.

Responen, aquests textos, a una realitat que ara a nosaltres ja no ens és permès d’experimentar, si més no d’una manera immediata, i per això se’ns demana un cert esforç imaginatiu. En aquesta primera setmana de Pasqua, sobretot en les grans seus episcopals de l’església antiga, la comunitat cristiana s’alegrava amb la presència dels neòfits, els batejats la nit de Pasqua que, per primera vegada, abillats amb les seves vestes blanques, embellien la celebració eucarística i rebien, a més, aquests dies, del bisbe, la catequesi mistagògica, és a dir, la introducció al sentit profund dels misteris de la iniciació i de la vida cristiana. Aquesta joiosa realitat, la dels renascuts en les fonts baptismals, és la que ressona rere les paraules dels introits que cantem aquests dies. El del dilluns, per exemple: «El Senyor us ha fet entrar en un país que regalima llet i mel, perquè sempre tingueu als llavis la seva llei». El país que regalima llet i mel, és, per al neòfit, imatge de la novetat insondable del sagrament de la nova vida en Crist, un Crist que, menjat en el pa i el vi eucarístics, és assaborit en la seva dolcesa com a llet i mel espirituals.

És una vivència, d’altra banda, que evoca tot naturalment l’experiència de l’alliberament del poble d’Egipte, i per això aquests introits hi fan referència: el d’ahir: «El Senyor els conduí segurs, la mar va sepultar els seus enemics», i el que hem cantat avui. Els nous batejats incorporats a la vida de l’església han de trobar, en la relectura de l’Èxode feta durant la Vetlla Pasqual i actualitzada en aquests introits, la pista per articular aquest nou compromís de vida de ressuscitats, de renascuts. «Déu els donà l’aigua de la intel·ligència», fa el del dimarts, amb paraules de Jesús fill de Sira. L’aigua de la intel·ligència és la que, mitjançant el bany regenerador, els obre a la saviesa i a l’alegria de Déu, una saviesa i una alegria inaugurades amb l’introit del diumenge de Pasqua: «He ressuscitat, m’he retrobat amb vós, [...], és admirable la vostra saviesa», i que culmina demà, diumenge in albis, amb les paraules de la primera carta de sant Pere: «Com infants nascuts avui, glatiu per aquella llet espiritual i sense engany, que us farà créixer i us salvarà». Perquè el sagrament se’ns dona amb vista al creixement en la vida de Déu i a la salvació de les nostres ànimes.

Ajuntem, doncs, el nostre prec al de l’Església, amb l’oració col·lecta d’avui, i fem-nos mereixedors, o, si més no, amb el nostre capteniment de batejats, fem de la nostra vida un assaig general de la felicitat immortal que Déu ens promet en el seu Fill ressuscitat: «Oh Déu, que amb l’abundor de la vostra gràcia multipliqueu els pobles que creuen en vós, mireu benignament els vostres elegits que pel baptisme han renascut a una nova vida i revestiu-los de la felicitat immortal». Amén.

DILLUNS DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
Fets 2,14.22b-33; Sl 15,1-2 i 5.7-8.9-10.11 (R.: 1); Mt 28,8-15

Por i alegria. Les dones han rebut el missatge de l’àngel, han vist el lloc, la sepultura buida.

Aquell cos clavat a la creu, que havien baixat, i que havien deixat, no hi és.

«Ha ressuscitat» aquest és el missatge.

I aquesta és la missió que ara elles tenen que anunciar. Però, Jesús es fa present en la missió, els surt al pas. A nosaltres també Jesús ens surt al pas en la nostra missió monàstica. Ara bé, ens cal estar ben atents per adonar-nos-en.

De vegades ens venç la por, i ens agrada romandre en la immobilitat per por a la novetat, al canvi, a la nova experiència. No, no podem romandre en la por de la immobilitat.

Hem d’anar a anunciar, a proclamar amb alegria allò que hem viscut com a testimonis de la nostra fe en Jesús ressuscitat, que amb la força de l’Esperit Sant se’ns ha donat en profusió.

La por ens fa immòbils, l’alegria ens mou, ens posa en camí, ens fa avançar sortint de nosaltres mateixos per anar cap als altres.

Sí, també nosaltres som testimonis de la resurrecció, cada vegada que passem de la mort a la vida, cada vegada que vivim l’experiència de la conversió del pecat a la gràcia santificant, cada vegada que sortim del nostre propi sepulcre a l’alegria del compartir la vida en comunitat.

Perquè la fe, s’ha de viure en comunitat, l’esperança s’ha de viure en comunitat, la caritat s’ha de viure en comunitat. Així, en comunitat assolirem la visió de Crist ressuscitat i la meta proposada de la gloria eterna amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Amén.