SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2C 9,6-10; Sl 111,1-2.5-6.7-8.9 (R.: 5a); Jo 12,24-26

Celebrem avui un sant important de l’església romana, Llorenç, diaca i màrtir. La nostra litúrgia li reserva la categoria de festa i, a més, n’ha conservat, en bona part, un ofici antic i venerable. El seu nom s’ha recitat des de sempre en el cànon romà, al costat del dels apòstols, juntament amb el d’altres onze màrtirs, un nom, Laurentius, que prové del mot llatí laurus, llorer, amb les connotacions de la victòria, de la perennitat i de la bona olor del Crist.

Voldria apropar-me a la figura d’aquest sant —els sants són testimonis que ens ajuden a concretar el nostre seguiment de Crist— a partir de dos textos complementaris, un de litúrgic i un altre, diguem devocional. Començo per aquest darrer.

Es tracta de la Llegenda àuria, o Flos sanctorum, un recull de vides de sants del segle XIII escrita pel frare dominicà Jaume de Voràgine. És el llibre que, juntament amb la Vita Christi de Ludolf el Cartoixà va marcar la conversió de sant Ignasi de Loiola. Si bé aquestes flors de santedat estan brodades de llegenda, trobem, pel que fa a sant Llorenç, aquest detall evangèlic que ens mou també a nosaltres a conversió: el prefecte Valerià volia obtenir les riqueses que, com a diaca, responsable de la caritat de l’església, havien estat confiades a Llorenç pel seu bisbe, el papa Sixt II, que el precedí en el martiri: «—On són els tresors de l’Església? Sabem que els tens amagats». Llorenç va demanar un termini de tres dies, «i va reunir una multitud de pobres, coixos, cecs», i digué a Valerià: «—Vet ací els tresors. Mira’ls bé. Són autèntics, eterns i tan extraordinaris que no minven mai, al contrari, sempre creixen. Els béns que busques han estat repartits entre tots aquests, en ells han estat esmerçats i per mitjà d’ells han pujat al cel».

El Martirologi romà, que és el llibre oficial de l’església romana —molt poc conegut— per a la commemoració litúrgica diària dels sants inscrits al calendari, ens resumeix amb aquest text tan concís la mateixa realitat que trobàvem en la Llegenda àuria: «Festa de sant Llorenç, diaca i màrtir, que, desitjós, tal com refereix sant Lleó el Gran, de compartir la sort del papa Sixt també en el martiri, havent rebut l’ordre de lliurar els tresors de l’Església, rient-se del tirà, li mostrà els pobres que havia vestit i alimentat amb els recursos de les almoines. Al cap de tres dies vencé les flames per la fe en Crist i l’instrument del seu martiri es convertí en distintiu del seu triomf. El seu cos fou deposat a Roma al cementiri del Verano, conegut després amb el seu nom».

Tots dos textos subratllen aquesta realitat: el testimoni martirial, en aquest cas l’efusió de la sang, va lligat al testimoni del servei, que autentifica tot el martiri, tot el testimoniatge del deixeble de Crist. En l’església antiga el diaca, com diu el seu nom, era el ministre qualificat, el servidor de taula, l’encarregat, en nom del bisbe, de repartir les almoines de l’església, una paraula, almoina, que prové de la paraula grega éleos, que significa compassió, misericòrdia. «Vet ací els tresors de l’Església», digué sant Llorenç al jutge en presentar-li els pobres. Ressò de les paraules de Jesús: «De pobres, en tindreu sempre entre vosaltres» (Mc 14,7): el veritable tresor de l’església, perquè són l’objecte de la benaurança del Regne.

Que la veneració d’aquest sant, diaca i màrtir, ens ajudi a renovar la nostra identitat cristiana de testimonis de Crist en el nostre servei de cada dia, posant la nostra vida i els nostres béns generosament a disposició dels altres i de Crist de manera inseparable, sense mesquinesa, amb la pobresa evangèlica que sap donar i rebre en el compartir fratern. Amén.

DIUMENGE XVIII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Ex 16,2-4.12-15; Sl 77,3-4.23-24.25 i 54 (R.: cf. 24b); Ef 4,17.20-24; Jo 6,24-35

Creiem? Creiem que Jesús és el pa que dona la vida? No podem estar amunt i avall tot el dia amb la barca buscant Jesús, qui sap on. Veritat és que hem de creuar el nostre mar de dubtes. Hem de sortir de nosaltres mateixos i de les nostres falses seguretats per viure al ras, a la voluntat de Déu. Ens cal viure sempre en tensió cercant Jesús, posant l’oïda ben atenta a les seves paraules.

No ens hem d’escarrassar pensant es les coses caduques d’aquest món, en el menjar que es fa malbé.

Perquè tenim l’aliment més necessari per a la vida, per a la vida eterna en l’Eucaristia.

Jesús ens diu avui: «Jo soc el pa que dona la vida: els qui venen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set».

No podem perdre el temps en el menjar que es fa malbé, no. Ens hem de posar a treballar pel menjar que es conserva sempre i dona la vida eterna.

Per això, hem de deixar la nostra antiga manera de viure. Cal abandonar els desigs que porten a la mort. Ens cal despullar-nos de la naturalesa envellida per poder revestir-nos de la nova naturalesa que Déu ha creat a imatge seva: una vida justa, bona i santa de veritat.

Tot el nostre quefer diari ha de ser mogut per la pregària, perquè tota la nostra vida ha de ser amarada de fe, d’esperança i de caritat.

Ell és amb nosaltres cada dia. L’Eucaristia ens ha de transformar de bo a millor en la nostra experiència de Déu, en la nostra relació amb el seu Fill Jesucrist que se’ns ha estat donat com a veritable salvador.

Amb la força de l’Esperit Sant hem de donar testimoni del que vivim, del que ens movem i som, seguidors del pa de vida, caminants cap a la vida eterna. Des de la comunió amb Crist i amb els germans, des de la vida monàstica la nostra vida està lliurada a ser pa, aliment, nutrient per a la nostra societat. Donant la vida guanyarem la vida eterna a exemple del Crist. A ell sigui per sempre la glòria, amb el Pare i l’Esperit Sant. Amén.

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Dt 4,32-34.39-40; Sl 32,4-5.6 i 9.18-19.20 i 22 (R.: 12b); Rm 8,14-17; Mt 28,16-20

En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Amb aquest nom hem estat batejats. Sí, en nom de Déu, que és u, que és trinitat de persones. En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. Així, segueix la nostra vida de batejats caminant cap a la vida eterna.

Nosaltres els monjos no ens postrem com els deixebles al veure Jesús; però, ens inclinem amb una inclinació profunda cada vegada que cantem la doxologia: glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant.

També els monjos som febles i de vegades dubtem com els deixebles davant de la presència de Jesús.

La vida del cristià, la vida del monjo més, si cal, està lligada al Misteri de Déu que és u i tri.

Déu Pare li ha donat tota l’autoritat a Jesús el seu Fill. I amb aquesta relació d’amor Jesús ens ha transmès l’autoritat per anar, per tot arreu, per anunciar la Bona Nova.

I així, se’ns ha proposat que de part nostra tenim la tasca de convertir tots els pobles, batejar-los i ensenyar-los a guardar tot el que ens ha estat manat.

Avui hem de reconèixer que el Senyor és l’únic Déu, que el Senyor ens parla al cor i ens dona els seus manaments perquè els complim i els ensenyem a complir-los.

Nosaltres com a monjos sols ho podem fer des del nostre testimoniatge de vida de pregària, amb cada hora de la litúrgia, amb la pregària personal i el treball manual.

Som fills de Déu i l’Esperit ens fa cridar: «Abbà, Pare!». Per això, som hereus de Déu i hereus amb Crist.

No malgastem l’herència, posem-nos ha treballar en tot això que ens ha estat donat, cada talent que hem rebut. Perquè l’amor trinitari entri en joc en la nostra percepció de les coses, en l’estil de vida, en la manera d’afrontar els reptes, perquè mostrem l’interessant camí de la vida contemplativa.

Pot ser, la nostra vida sigui una vida de sofriment. Però, hem de posar-nos sempre al costat de Jesús, així anem sofrint amb ell. Així també tenim l’esperança que serem glorificats amb ell.

«Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món». La confiança que tenim d’això, sols l’experimentem des de la fe, des de la pregària contemplativa, on la nostra existència es veu com a protegida, abraçada, envoltada d’amor que ve de Déu.

Hem vingut a cantar les lloances de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. I si no deixem mai de cantar, pujarem amb la nostra veu com pregària a les estances del cel, per viure la glòria de Déu que ens és Pare, amb el seu Fill, i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.

DISSABTE DE LA SETMANA VII DURANT L’ANY

DIADA DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Jm 5,13-20; Sl 140,1-2.3 i 8 (R.: 2a); Mc 10,13-16

Nen, ésser un nen, acollir el Regne de Déu com el rep un nen.

El nen obre el braços perquè vol pujar més alt, vol veure més món des de les altures del pare, de la mare, del germà gran.

Si no ens fem com nens no entrarem al Regne del cel.

Cal humilitat per baixar a l’alçada del nen. Això, comporta veure els altres sempre més grans. Vol dir que el meu enfocament de les coses ha de ser un contrapicat, enfoco la meva mirada des de baix cap amunt, enfoco la meva vida des de la humilitat cap al cel.

Això, ens portarà, ens durà a ser, a viure, a conviure amb els altres des de la humilitat, és a dir, a no voler ser els primers sinó més bé deixar que els altres ho siguin.

Si volem que Jesús ens beneeixi, ens hem de posar a l’alçada del nen, a l’alçada de la humilitat. L’exemple d’humilitat és sempre Jesús, que va fer sempre la voluntat del Pare fins a la mort en creu.

Nosaltres tenim el mateix camí per seguir a Jesús, igual que els monjos, com sant Beda el Venerable, que avui celebrem. Sant Veda, sant monjo que fins al darrer alè de vida no deixava d’exhortar la seva comunitat, els seus deixebles, en l’aprenentatge de l’evangeli, en l’ensenyament del do de Déu.

El nostre camí s’inicia ara des de la pregària, ara en l’Eucaristia, i segueix en la pregària pels altres, i acaba amb la pregària per no perdre mai el camí de la humilitat, el camí del seguiment del Crist. I en aquest camí està el sagrament del perdó, la confessió dels nostres pecats, el sagrament de la unció pels malalts, i el cimal dels sagraments el lliurament total de Crist en l’Eucaristia.

Donem gràcies a Déu per tot el seu amor que vessa en les nostres vides, acollim la creu, i siguem instruments de reconciliació. Cal esdevenir nen, cal humilitat per viure la fe que hem rebut amb el baptisme.

Si ets membre de la Germandat, viu des de la humilitat i pregà per ajudar en la teva pregària aquesta comunitat de monjos de Poblet.

Així, Déu que és Pare totpoderós, Fill unigènit que va morir i va ressuscitar per cadascú de nosaltres i Esperit Sant que ens defensa de tot perill, ens guardarà tota la vida fins a l’encontre definitiu amb Ell, que viu i regna pels segle sense fi. Amén.

DIUMENGE DE PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, abat de Poblet
Fets 2,1-11; Sl 103,1ab i 24ac.29bc-30.31 i 34 (R.: 30); Ga 5,16-25; Jo 15,26-27;16,12-15

Un temps i un espai, un lloc i un moment, així es trobaven tots junts en un mateix lloc. Tots quedaren plens de l’Esperit Sant. Tots els sentien proclamar les grandeses de Déu en les seves pròpies llengües.

Això, és una comunitat que ha estat tocada per la mà de Déu. I Déu ens toca avui a nosaltres, ens toca cada vegada que ens reunim en un mateix lloc, en aquesta nau de Poblet.

La celebració de les hores litúrgiques, la celebració de l’Eucaristia son aquests moments on l’Esperit de Déu davalla sobre la comunitat reunida. Al mateix moment cadascú de nosaltres, amb la nostra veu, som instruments que proclamem les grandeses de Déu. Perquè, no deixem de ser testimonis de l’Esperit, de l’alè de l’Esperit Sant que ens ha estat enviat per renovar la faç de la terra.

De veres? Podem renovar la faç de la terra? No som nosaltres sinó l’Esperit que actua en nosaltres el qui renova les coses, això si no satisfem els nostres capricis de la carn i vivim conduits per l’Esperit.

Sant Pau és molt clar: «És ben clar on porten els impulsos terrenals: a la fornicació i a d’altres desordres, a la idolatria, als maleficis, a les enemistats, discòrdies, gelosies, enrabiades, rivalitats, divisions, sectarismes, enveges, excés de beure, orgies i coses semblants».

Si anem per aquest camí, anem clarament a la perdició.

En canvi si anem pel camí de l’Esperit: «L’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat»; serà el seu fruit i viurem la vida com a do de l’Esperit.

Vivim una vida completament terrenal i desordenada?

Vivim una vida en la qual hem clavat a la creu totes les passions i els desigs terrenals?

Vivim amb por, o amb fe?

Perquè sovint podem tancar les portes del nostre cor per por, per por a la novetat de l’Esperit Sant, per por a la voluntat de Déu, per por de perdre la nostra dignitat impulsiva i terrenal dels capricis de la carn i no acceptar la dignitat de fills de Déu que ens ve de l’alenada de l’Esperit Sant.

Una alenada que ens impulsa a viure amb la llibertat de fills en el Fill, amb la pau que ens ha estat donada, amb l’enviament que hem rebut com a cristians, com a monjos. És a dir, ens cal esdevenir testimonis de Crist en el món d’avui, enmig de la nostra societat postmoderna on sovint la persona va perduda a les palpentes intentant sobreviure i moltes vegades desesperançada.

Obrim les portes del cor i deixem-nos guiar per l’Esperit per poder fructificar en bé dels altres germans nostres amb els dons rebuts de l’amor, el goig, la pau, la paciència, la bondat, la fidelitat, la mansuetud, la sobrietat, l’esperança.

Tot sigui per a donar un bon testimoni de la fe que tenim en Déu, que és Pare, que ha enviat el seu Fill i amb el Fill ens ha comunicat l’Esperit Sant defensor, per caminar cap a la vida eterna i assolir la seva glòria pels segles sense fi. Amén.