Homilia predicada per fra Lluís Solà
Rm 10,9-18; Sl 18,2-3.4-5 (R.: 5a); Mt 4,18-22
Hem començat l'Advent, aquest temps que, cada any, ens confronta amb l'horitzó grandiós de les nostres vides i de la història. Cantàvem, com a comiat de l'any litúrgic, la colpidora seqüència del «Dies iræ», i, tot cantant-la, pensava en la visió no menys grandiosa de la paràbola del rei jutge i pastor de Mt 25, i les visions del llibre de Daniel, que, sens dubte, n'inspiraren la composició. El relat mateuà del judici final, igual com la seqüència del «Dies iræ», posen l'accent en la serietat de Déu i del seu projecte. I està bé que sigui així, envoltats com estem de frivolitat. Déu se'ns pren seriosament, i això vol dir que també nosaltres ens l'hi hem de prendre. És el missatge del «Dies iræ». La gravetat i la responsabilitat del jutge, però, no exclouen la confiança i l'esperança en el pastor. Per això, aquests dies, m'he fixat sobretot en aquesta estrofa del «Dies iræ»: «Recordare, Iesu pie, quod sum causa tuæ viæ, ne me perdas illa die»: Recorda't de mi, oh bon Jesús, jo que he estat la causa del teu camí, i no em perdis aquell dia! Sí, la seqüència del «Dies iræ» canta la serietat del Déu que es pren seriosament la meva vida i la meva veritat, per petites que siguin, i els surt a l'encontre, i, amb un gest acollidor, amb la seva mirada d'infinita tendresa, acull la història que fa camí cap ell, per donar-li sentit i plenitud, que això vol dir, en definitiva, el judici de Déu.
Per això avui, amb l'apòstol sant Andreu, un dels primers, sortim també nosaltres a l'encontre del Déu que ve a trobar-nos. Sí, som causa del seu camí, som causa que ell hagi vingut a ajudar-nos a desenredar les xarxes del nostre pecat. És el que celebra l'Advent: Déu que ve per adreçar-nos una paraula, per proposar-nos de compartir un camí, una aventura, un projecte, una il·lusió. Ens proposa un intercanvi: les nostres xarxes, per les seves, la nostra limitació per la seva infinitud, la nostra incomunicació i la nostra solitud, per l'àmbit obert de la xarxa divina, de l'internet de la gràcia sense pàgines protegides amb contrasenya. Cansat de cercar-me, Senyor, t'has assegut a la vora del pou, i per redimir-me has patit la creu. Que no sigui en va tant d'esforç!
30 de novembre del 2009
26 de novembre del 2009
DIJOUS XXXIV (I)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dn 6,12-28; Sl Dn 3; Lc 21,20-28
Estimats germans,
La coneguda pàgina de Daniel a la fossa dels lleons té una clara intenció: si som fidels al Senyor, malgrat les temptacions i persecucions, mai quedarem abandonats. Déu ens protegeix i ens dóna forces per resistir les forces que s'oposen a l'Evangeli. Cada dia té el seu afany i cada temps les seves dificultats. Daniel era obligat a adorar déus estrangers. Actualment també se'ns incita a adorar déus falsos que prometen una felicitat que només és aparença. ¿Què es pot esperar si adorem els diners, el poder, l'èxit social, els aplaudiments innecessaris?. La mateixa societat del benestar econòmic devora, com uns lleons dins de la fossa, els seus seguidors.
Jesús no és un profeta de calamitats quan anuncia la destrucció de Jerusalem. Jesús mostra el seu cor adolorit que s'entristeix per la sort del seu poble que no la volgut escoltar. Davant dels conflictes i de les divisions, que acabem pensant que són normals i naturals, Jesús insisteix: vol que siguem creadors de perdó i de reconciliació. Aquests són fruits de la pregària. La pregària transforma el nostre cor i ens allibera.
El mal que s'escampa no té l'última paraula. També el mal passa. Jesús ens presenta un món nou que hem de fer possible ja aquí i ara. Hi ha amagat un missatge d'esperança dins de les imatges apocalíptiques que hem escoltat: "Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats". Fa falta, doncs, superar l'egoisme, donar una paraula amable al qui la necessita, ser una mà amiga, fer-se present per amor i no per recompenses. Quan participem en l'Eucaristia i s'eixampla el nostre cor, aprenem que hem d'esperar el món que vol el Senyor amb una actitud activa i compromesa.
Daniel va superar els perills perquè "pregava tres vegades cada dia". Voldria acabar amb una bellíssima invocació de Sant Agustí, que pot ser un model de pregària per a tots nosaltres: "Senyor Déu meu, única esperança meva, escolteu-me perquè no em deixi anar al cansament i em desdigui de buscar-vos, sinó que busqui sempre, ardentment, la vostra faç. Doneu-me forces per a buscar-vos, vós que m'heu donat de trobar-vos i em doneu l'esperança de trobar-vos més i més. Davant vós teniu la meva força i la meva feblesa: conserveu-me la fermesa, guariu-me la debilitat... Feu que em recordi de vós, que us entengui a vós, que us estimi a vós. Amén!" ("De Trinitate", 15,18,51).
Dn 6,12-28; Sl Dn 3; Lc 21,20-28
Estimats germans,
La coneguda pàgina de Daniel a la fossa dels lleons té una clara intenció: si som fidels al Senyor, malgrat les temptacions i persecucions, mai quedarem abandonats. Déu ens protegeix i ens dóna forces per resistir les forces que s'oposen a l'Evangeli. Cada dia té el seu afany i cada temps les seves dificultats. Daniel era obligat a adorar déus estrangers. Actualment també se'ns incita a adorar déus falsos que prometen una felicitat que només és aparença. ¿Què es pot esperar si adorem els diners, el poder, l'èxit social, els aplaudiments innecessaris?. La mateixa societat del benestar econòmic devora, com uns lleons dins de la fossa, els seus seguidors.
Jesús no és un profeta de calamitats quan anuncia la destrucció de Jerusalem. Jesús mostra el seu cor adolorit que s'entristeix per la sort del seu poble que no la volgut escoltar. Davant dels conflictes i de les divisions, que acabem pensant que són normals i naturals, Jesús insisteix: vol que siguem creadors de perdó i de reconciliació. Aquests són fruits de la pregària. La pregària transforma el nostre cor i ens allibera.
El mal que s'escampa no té l'última paraula. També el mal passa. Jesús ens presenta un món nou que hem de fer possible ja aquí i ara. Hi ha amagat un missatge d'esperança dins de les imatges apocalíptiques que hem escoltat: "Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats". Fa falta, doncs, superar l'egoisme, donar una paraula amable al qui la necessita, ser una mà amiga, fer-se present per amor i no per recompenses. Quan participem en l'Eucaristia i s'eixampla el nostre cor, aprenem que hem d'esperar el món que vol el Senyor amb una actitud activa i compromesa.
Daniel va superar els perills perquè "pregava tres vegades cada dia". Voldria acabar amb una bellíssima invocació de Sant Agustí, que pot ser un model de pregària per a tots nosaltres: "Senyor Déu meu, única esperança meva, escolteu-me perquè no em deixi anar al cansament i em desdigui de buscar-vos, sinó que busqui sempre, ardentment, la vostra faç. Doneu-me forces per a buscar-vos, vós que m'heu donat de trobar-vos i em doneu l'esperança de trobar-vos més i més. Davant vós teniu la meva força i la meva feblesa: conserveu-me la fermesa, guariu-me la debilitat... Feu que em recordi de vós, que us entengui a vós, que us estimi a vós. Amén!" ("De Trinitate", 15,18,51).
22 de novembre del 2009
SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN
Professió solemne de fra Josep Antoni Peramos Díaz
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dn 7, 13-14; Sl 92, 1-2. 5; Ap 1, 5-8; Jn 18, 33-37
La festa de Crist, Rei de tot el món, va ser instaurada per Pius XI l'11 de març de 1925. Per Europa tot eren aires anticlericals i republicans. Segurament es pretenia amb la festa afirmar la sobirania del Crist i de l'Església en totes les esferes de la vida humana. El Concili Vaticà II, el 1962, va modificar el sentit d'aquesta festa.
Jo crec que el sentit de la festa va per aquí: la sobirania del Crist en totes les esferes de la vida humana. Però des d'un altre punt de vista. No des d'una força i un influx exterior per a exercir pressió de privilegi sobre les estructures de la societat, sinó des de la naturalesa d'aquest Crist que és Alfa i Omega, principi i fi, el qui és, el qui era, el qui ha de venir, el Déu de l'univers. Un Crist que és veritat i vida. Que ha nascut, que ha vingut al món per donar testimoni de la veritat, per donar vida. Un Crist que, com continua dient el prefaci d'aquest dia, és santedat i gràcia, un Crist que porta la justícia, l'amor i la pau. Un Crist Rei, la naturalesa del qual l'obliga a ser amor, a estimar. I s'estima donant vida, donant la vida. Així culminarà la seva obra de servei a l'home en la creu.
Dirà Lactanci: Va estendre els seus braços a la creu i va abraçar al món, per mostrar ja llavors, que el gran poble congregat des de la sortida del sol fins al seu ocàs, de totes les llengües i pobles, es congregaria sota les seves ales, per rebre al front aquell senyal màxim i sublim. (Institucions divines, 4, 26, PL 6, 530)
I vessarà el seu Esperit, per continuar el seu domini en l'espai més sensible de l'home, allí on pot actuar amb més força i eficàcia el domini de l'amor: en el cor. En el cor que és on comença a regenerar-se la humanitat.
I per aquí hauria d'anar el nostre culte a Crist, Rei de l'Univers. Contemplar el qui Pilat va presentar com a Ecce homo. L'Home. Necessitem créixer cap a aquest punt Omega, cap al Crist, que ens dóna la talla de l'home veritable, per ser també servidors de la veritat.
És el que ens comunica també amb la seva paraula plena de bellesa, el poeta León Felipe: "L'home no té cap altre ofici ni ocupació que la d'aprendre a ser Home. Qui és l'Home? Tal vegada sigui el Crist. Perquè el Crist no ha mort. I el Crist no és el Rei, com voldrien els «cristeros», els catòlics polítics i tramposos. El Crist és l'Home. La sang de l'Home, de qualsevol Home. Això ho afirmo. No ho pregunto.
Per ventura no ho puc afirmar?
La litúrgia d'aquest dia et suggereix Josep Antoni, i ens suggereix a tots, unes línies valuoses per viure la nostra vocació monàstica. Créixer com a homes cap a l'Home. Caminar per senderes de profunda humanitat. Ser humans, molt humans, en una societat molt deshumanitzada. La vida monàstica té molt a dir a la societat d'avui. Però necessitem prèviament viure una sincera i profunda fidelitat.
Viure la nostra vocació, segons el pensament de sant Benet que ens diu que el monjo és un cercador de Déu. Aquesta és una tasca de cada dia. A Déu no se'l troba una vegada per totes. Cada dia necessitem buscar-lo, per viure la seva experiència. Una experiència de goig profund.
Buscar Déu no és allunyar-se del món, és créixer com a homes cap a l'Home. Créixer en humanitat cap el qui és ric i prototipus d'humanitat. Buscar Déu és allunyar-se del món per ser rebut per Déu, i viure l'experiència d'un profund creixement humà que ens fa girar la mirada i el cor cap el món. Això seria viure el que ens diu Evagri Pòntic sobre allò que és el monjo:
Monjo és el qui està allunyat de tots i unit a tots. El qui es considera una sola cosa amb tots pel costum de veure's a si mateix en cadascun d'ells.
La pregària de consagració a Déu de la professió solemne ens parla d'un Déu que des del seu misteri insondable d'amor s'obre i es vessa com a amor sobre tota la humanitat. Un Déu, no solitari, sinó Trinitat, que ve a incorporar-nos a tots els homes al seu misteri d'amor. El monjo és el qui viu aquest misteri d'amor com una especial i singular relació d'amistat amb Déu, per col·laborar amb Ell, a fi que, gràcies al nostre testimoniatge, molts més s'incorporin a aquest misteri.
Això ens demana viure la nostra vocació amb aquell tarannà que ens suggereix Cassià en dir-nos que el monjo és un home profundament pacient, humil, i exemple de paciència.
No és gaire fàcil aquest camí. Jo diria que és un camí laboriós. Però també, malgrat tot, apassionant, perquè és un treball sobre un mateix. En l'àmbit d'una comunitat, però amb l'objectiu de créixer-hi cap a Aquell que ens crida pel nostre nom. En definitiva, un camí feliç. Viu aquesta felicitat. Com diu un pensador:
Feliços aquells els dies dels quals són tots iguals! Es fiquen al llit tranquils tot esperant un nou dia, i s'aixequen alegres per a viure'l. Viuen Déu, que és més que pensar-lo, sentir-lo o voler-lo. La seva oració no és quelcom que destaca, i allunyada de les seves altres obres. Preguen vivint.
Però duen a dins el color i la melodia.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dn 7, 13-14; Sl 92, 1-2. 5; Ap 1, 5-8; Jn 18, 33-37
La festa de Crist, Rei de tot el món, va ser instaurada per Pius XI l'11 de març de 1925. Per Europa tot eren aires anticlericals i republicans. Segurament es pretenia amb la festa afirmar la sobirania del Crist i de l'Església en totes les esferes de la vida humana. El Concili Vaticà II, el 1962, va modificar el sentit d'aquesta festa.
Jo crec que el sentit de la festa va per aquí: la sobirania del Crist en totes les esferes de la vida humana. Però des d'un altre punt de vista. No des d'una força i un influx exterior per a exercir pressió de privilegi sobre les estructures de la societat, sinó des de la naturalesa d'aquest Crist que és Alfa i Omega, principi i fi, el qui és, el qui era, el qui ha de venir, el Déu de l'univers. Un Crist que és veritat i vida. Que ha nascut, que ha vingut al món per donar testimoni de la veritat, per donar vida. Un Crist que, com continua dient el prefaci d'aquest dia, és santedat i gràcia, un Crist que porta la justícia, l'amor i la pau. Un Crist Rei, la naturalesa del qual l'obliga a ser amor, a estimar. I s'estima donant vida, donant la vida. Així culminarà la seva obra de servei a l'home en la creu.
Dirà Lactanci: Va estendre els seus braços a la creu i va abraçar al món, per mostrar ja llavors, que el gran poble congregat des de la sortida del sol fins al seu ocàs, de totes les llengües i pobles, es congregaria sota les seves ales, per rebre al front aquell senyal màxim i sublim. (Institucions divines, 4, 26, PL 6, 530)
I vessarà el seu Esperit, per continuar el seu domini en l'espai més sensible de l'home, allí on pot actuar amb més força i eficàcia el domini de l'amor: en el cor. En el cor que és on comença a regenerar-se la humanitat.
I per aquí hauria d'anar el nostre culte a Crist, Rei de l'Univers. Contemplar el qui Pilat va presentar com a Ecce homo. L'Home. Necessitem créixer cap a aquest punt Omega, cap al Crist, que ens dóna la talla de l'home veritable, per ser també servidors de la veritat.
És el que ens comunica també amb la seva paraula plena de bellesa, el poeta León Felipe: "L'home no té cap altre ofici ni ocupació que la d'aprendre a ser Home. Qui és l'Home? Tal vegada sigui el Crist. Perquè el Crist no ha mort. I el Crist no és el Rei, com voldrien els «cristeros», els catòlics polítics i tramposos. El Crist és l'Home. La sang de l'Home, de qualsevol Home. Això ho afirmo. No ho pregunto.
Per ventura no ho puc afirmar?
La litúrgia d'aquest dia et suggereix Josep Antoni, i ens suggereix a tots, unes línies valuoses per viure la nostra vocació monàstica. Créixer com a homes cap a l'Home. Caminar per senderes de profunda humanitat. Ser humans, molt humans, en una societat molt deshumanitzada. La vida monàstica té molt a dir a la societat d'avui. Però necessitem prèviament viure una sincera i profunda fidelitat.
Viure la nostra vocació, segons el pensament de sant Benet que ens diu que el monjo és un cercador de Déu. Aquesta és una tasca de cada dia. A Déu no se'l troba una vegada per totes. Cada dia necessitem buscar-lo, per viure la seva experiència. Una experiència de goig profund.
Buscar Déu no és allunyar-se del món, és créixer com a homes cap a l'Home. Créixer en humanitat cap el qui és ric i prototipus d'humanitat. Buscar Déu és allunyar-se del món per ser rebut per Déu, i viure l'experiència d'un profund creixement humà que ens fa girar la mirada i el cor cap el món. Això seria viure el que ens diu Evagri Pòntic sobre allò que és el monjo:
Monjo és el qui està allunyat de tots i unit a tots. El qui es considera una sola cosa amb tots pel costum de veure's a si mateix en cadascun d'ells.
La pregària de consagració a Déu de la professió solemne ens parla d'un Déu que des del seu misteri insondable d'amor s'obre i es vessa com a amor sobre tota la humanitat. Un Déu, no solitari, sinó Trinitat, que ve a incorporar-nos a tots els homes al seu misteri d'amor. El monjo és el qui viu aquest misteri d'amor com una especial i singular relació d'amistat amb Déu, per col·laborar amb Ell, a fi que, gràcies al nostre testimoniatge, molts més s'incorporin a aquest misteri.
Això ens demana viure la nostra vocació amb aquell tarannà que ens suggereix Cassià en dir-nos que el monjo és un home profundament pacient, humil, i exemple de paciència.
No és gaire fàcil aquest camí. Jo diria que és un camí laboriós. Però també, malgrat tot, apassionant, perquè és un treball sobre un mateix. En l'àmbit d'una comunitat, però amb l'objectiu de créixer-hi cap a Aquell que ens crida pel nostre nom. En definitiva, un camí feliç. Viu aquesta felicitat. Com diu un pensador:
Feliços aquells els dies dels quals són tots iguals! Es fiquen al llit tranquils tot esperant un nou dia, i s'aixequen alegres per a viure'l. Viuen Déu, que és més que pensar-lo, sentir-lo o voler-lo. La seva oració no és quelcom que destaca, i allunyada de les seves altres obres. Preguen vivint.
Però duen a dins el color i la melodia.
21 de novembre del 2009
PROFESSIÓ SOLEMNE DE F. JOSEP ANTONI PERAMOS DÍAZ PROFESSIÓ REGULAR D'OBEDIÈNCIA
Al·locució pronunciada pel P. Abat Josep Alegre
a la sala capitular, comentant el capítol 5è de la Regla de sant Benet, «L'obediència»
El regne dels cels roman místicament en el teu interior.
Aquestes són les bondats que estan ocultes dintre nostre,
i des d'allí resplendeixen a l'exterior
gràcies a una vida viscuda amb serenor.
La persona que s'ha compromès amb Déu,
mitjançant la fe i l'oració,
ja no serà turmentada
per la preocupació de si mateixa.
(Isaac de Nínive)
Aquestes paraules d'Isaac de Nínive ens confirmen que el monjo és el qui cerca Déu de veritat, i el cerca perquè ja l'ha trobat. El Regne dels cels està dintre teu. Déu resideix en el centre més íntim del teu ésser. Però la nostra vida es mou en un moviment des de fora cap a dintre i des de dintre cap a fora. Comprometre's amb Déu és fer cada dia el nostre esforç per arribar al centre profund del nostre ésser. Fer-nos conscients de la presència de Déu.
Per això necessitem la pedagogia divina. I què ens ensenya aquesta pedagogia? Que Déu ha sortit del seu misteri amagat, i s'ha manifestat en el Crist, s'ha anorreat, fent-se home, i des d'aquí ha viscut una experiència de contínua obediència al Pare, i també d'obediència als homes. Perquè, com diu Ell mateix, no ha vingut a ser servit sinó a servir i donar la vida. I el camí per a realitzar això és l'obediència.
Aquesta obediència que és pròpia d'aquells que res no s'estimen tant com el Crist. Tan sols aquesta actitud d'imitar el Crist, de viure per a Ell i amb Ell, pot donar sentit i justificar la nostra existència monàstica.
Crist és el gran obedient. Tota la nostra vida ha de ser una resposta de llibertat a Crist, l'Únic que pot exigir-nos-ho tot sense alienar-nos. I venim al monestir perquè volem acceptar aquesta exigència de Crist sobre la nostra vida. Solament Déu, en el seu amor absolut, pot demanar i aconseguir de l'home que es lliuri totalment, alhora que l'obre a horitzons de més llibertat.
L'obediència fa sortir l'home de l'aïllament egoista, i del replegament mediocre sobre un mateix. I és l'obediència la que allibera el monjo de la incomunicació amb Déu i amb els germans, i l'empeny a córrer pel camí del servei humil i de l'amor abnegat.
De vegades hi ha a les comunitats monàstiques monjos o monges que es queixen de falta de comunicació. Aquests monjos o monges, acostumen a ser persones que viuen molt superficialment la seva relació amb Déu, i que en la relació amb els altres membres es busquen a si mateixos. L'obediència és el millor camí de llibertat, i de comunicació també, que ens duu sempre, si és autèntica, a un servei generós cap als altres. Tota la resta seran paraules vanes, o folklore sense color. I perquè vegeu que no són meres paraules meves, contempleu l'exemple del Crist, interioritzeu les seves paraules, els seus gestos. Considereu també els testimonis molt lluminosos sobre el Crist que, al llarg de la història, hi ha hagut en els espais monàstics.
La promptitud a obeir que Benet descriu amb riquesa d'imatges —escoltar, mans buides, peus amatents, pujar a la vida, camí estret, comunitat— és un símptoma positiu d'una disponibilitat joiosa. Perquè Déu estima el qui dóna amb alegria.
És gran l'obediència! Tant, que solament arriben a viure-la plenament els monjos humanament i cristianament madurs. L'obediència no va pels camins d'actituds infantils de submissió, no és un mitjà per a domesticar, o una tàctica astuta per fer la nostra, en certes situacions anecdòtiques de l'experiència quotidiana de la vida.
L'obediència és gran. Allò de més gran que hi ha en la vida monàstica. És gran, per damunt de tot, quan la vivim tots i cadascun de nosaltres, i tota la comunitat, quan ens arrossega el desig viu de conèixer la voluntat de Déu.
L'obediència és gran, veritablement gran quan la vivim tots i cadascun, i tota la comunitat, amb el propòsit de contrastar la nostra vida amb les exigències de la Regla i de l'Evangeli, a fi d'anar donant fruit cada dia, humana i cristianament, oberts a un seguiment sincer, apassionat del Crist.
a la sala capitular, comentant el capítol 5è de la Regla de sant Benet, «L'obediència»
El regne dels cels roman místicament en el teu interior.
Aquestes són les bondats que estan ocultes dintre nostre,
i des d'allí resplendeixen a l'exterior
gràcies a una vida viscuda amb serenor.
La persona que s'ha compromès amb Déu,
mitjançant la fe i l'oració,
ja no serà turmentada
per la preocupació de si mateixa.
(Isaac de Nínive)
Aquestes paraules d'Isaac de Nínive ens confirmen que el monjo és el qui cerca Déu de veritat, i el cerca perquè ja l'ha trobat. El Regne dels cels està dintre teu. Déu resideix en el centre més íntim del teu ésser. Però la nostra vida es mou en un moviment des de fora cap a dintre i des de dintre cap a fora. Comprometre's amb Déu és fer cada dia el nostre esforç per arribar al centre profund del nostre ésser. Fer-nos conscients de la presència de Déu.
Per això necessitem la pedagogia divina. I què ens ensenya aquesta pedagogia? Que Déu ha sortit del seu misteri amagat, i s'ha manifestat en el Crist, s'ha anorreat, fent-se home, i des d'aquí ha viscut una experiència de contínua obediència al Pare, i també d'obediència als homes. Perquè, com diu Ell mateix, no ha vingut a ser servit sinó a servir i donar la vida. I el camí per a realitzar això és l'obediència.
Aquesta obediència que és pròpia d'aquells que res no s'estimen tant com el Crist. Tan sols aquesta actitud d'imitar el Crist, de viure per a Ell i amb Ell, pot donar sentit i justificar la nostra existència monàstica.
Crist és el gran obedient. Tota la nostra vida ha de ser una resposta de llibertat a Crist, l'Únic que pot exigir-nos-ho tot sense alienar-nos. I venim al monestir perquè volem acceptar aquesta exigència de Crist sobre la nostra vida. Solament Déu, en el seu amor absolut, pot demanar i aconseguir de l'home que es lliuri totalment, alhora que l'obre a horitzons de més llibertat.
L'obediència fa sortir l'home de l'aïllament egoista, i del replegament mediocre sobre un mateix. I és l'obediència la que allibera el monjo de la incomunicació amb Déu i amb els germans, i l'empeny a córrer pel camí del servei humil i de l'amor abnegat.
De vegades hi ha a les comunitats monàstiques monjos o monges que es queixen de falta de comunicació. Aquests monjos o monges, acostumen a ser persones que viuen molt superficialment la seva relació amb Déu, i que en la relació amb els altres membres es busquen a si mateixos. L'obediència és el millor camí de llibertat, i de comunicació també, que ens duu sempre, si és autèntica, a un servei generós cap als altres. Tota la resta seran paraules vanes, o folklore sense color. I perquè vegeu que no són meres paraules meves, contempleu l'exemple del Crist, interioritzeu les seves paraules, els seus gestos. Considereu també els testimonis molt lluminosos sobre el Crist que, al llarg de la història, hi ha hagut en els espais monàstics.
La promptitud a obeir que Benet descriu amb riquesa d'imatges —escoltar, mans buides, peus amatents, pujar a la vida, camí estret, comunitat— és un símptoma positiu d'una disponibilitat joiosa. Perquè Déu estima el qui dóna amb alegria.
És gran l'obediència! Tant, que solament arriben a viure-la plenament els monjos humanament i cristianament madurs. L'obediència no va pels camins d'actituds infantils de submissió, no és un mitjà per a domesticar, o una tàctica astuta per fer la nostra, en certes situacions anecdòtiques de l'experiència quotidiana de la vida.
L'obediència és gran. Allò de més gran que hi ha en la vida monàstica. És gran, per damunt de tot, quan la vivim tots i cadascun de nosaltres, i tota la comunitat, quan ens arrossega el desig viu de conèixer la voluntat de Déu.
L'obediència és gran, veritablement gran quan la vivim tots i cadascun, i tota la comunitat, amb el propòsit de contrastar la nostra vida amb les exigències de la Regla i de l'Evangeli, a fi d'anar donant fruit cada dia, humana i cristianament, oberts a un seguiment sincer, apassionat del Crist.
PROFESSIÓ REGULAR D’OBEDIÈNCIA DE F. JOSEP ANTONI PERAMOS
Al·locució pronunciada pel P. Abat Josep Alegre a la sala capitular
Regla de sant Benet, capítol 5è,
L’obediència
El regne dels cels roman místicament en el teu interior.
Aquestes són les bondats que estan ocultes dintre nostre,
i des d’allí resplendeixen a l’exterior
gràcies a una vida viscuda amb serenor.
La persona que s’ha compromès amb Déu,
mitjançant la fe i l’oració,
ja no serà turmentada
per la preocupació de si mateixa.
(Isaac de Nínive)
Aquestes paraules d’Isaac de Nínive ens confirmen que el monjo és el qui cerca Déu de veritat, i el cerca perquè ja l’ha trobat. El Regne dels cels està dintre teu. Déu resideix en el centre més íntim del teu ésser. Però la nostra vida es mou en un moviment des de fora cap a dintre i des de dintre cap a fora. Comprometre’s amb Déu és fer cada dia el nostre esforç per arribar al centre profund del nostre ésser. Fer-nos conscients de la presència de Déu.
Per això necessitem la pedagogia divina. I què ens ensenya aquesta pedagogia? Que Déu ha sortit del seu misteri amagat, i s’ha manifestat en el Crist, s’ha anorreat, fent-se home, i des d’aquí ha viscut una experiència de contínua obediència al Pare, i també d’obediència als homes. Perquè, com diu Ell mateix, no ha vingut a ser servit sinó a servir i donar la vida. I el camí per a realitzar això és l’obediència.
Aquesta obediència que és pròpia d’aquells que res no s’estimen tant com el Crist. Tan sols aquesta actitud d’imitar el Crist, de viure per a Ell i amb Ell, pot donar sentit i justificar la nostra existència monàstica.
Crist és el gran obedient. Tota la nostra vida ha de ser una resposta de llibertat a Crist, l’Únic que pot exigir-nos-ho tot sense alienar-nos. I venim al monestir perquè volem acceptar aquesta exigència de Crist sobre la nostra vida. Solament Déu, en el seu amor absolut, pot demanar i aconseguir de l’home que es lliuri totalment, alhora que l’obre a horitzons de més llibertat.
L’obediència fa sortir l’home de l’aïllament egoista, i del replegament mediocre sobre un mateix. I és l’obediència la que allibera el monjo de la incomunicació amb Déu i amb els germans, i l’empeny a córrer pel camí del servei humil i de l’amor abnegat.
De vegades hi ha a les comunitats monàstiques monjos o monges que es queixen de falta de comunicació. Aquests monjos o monges, acostumen a ser persones que viuen molt superficialment la seva relació amb Déu, i que en la relació amb els altres membres es busquen a si mateixos. L’obediència és el millor camí de llibertat, i de comunicació també, que ens duu sempre, si és autèntica, a un servei generós cap als altres. Tota la resta seran paraules vanes, o folklore sense color. I perquè vegeu que no són meres paraules meves, contempleu l’exemple del Crist, interioritzeu les seves paraules, els seus gestos. Considereu també els testimonis molt lluminosos sobre el Crist que, al llarg de la història, hi ha hagut en els espais monàstics.
La promptitud a obeir que Benet descriu amb riquesa d’imatges —escoltar, mans buides, peus amatents, pujar a la vida, camí estret, comunitat— és un símptoma positiu d’una disponibilitat joiosa. Perquè Déu estima el qui dóna amb alegria.
És gran l’obediència! Tant, que solament arriben a viure-la plenament els monjos humanament i cristianament madurs. L’obediència no va pels camins d’actituds infantils de submissió, no és un mitjà per a domesticar, o una tàctica astuta per fer la nostra, en certes situacions anecdòtiques de l’experiència quotidiana de la vida.
L’obediència és gran. Allò de més gran que hi ha en la vida monàstica. És gran, per damunt de tot, quan la vivim tots i cadascun de nosaltres, i tota la comunitat, quan ens arrossega el desig viu de conèixer la voluntat de Déu.
L’obediència és gran, veritablement gran quan la vivim tots i cadascun, i tota la comunitat, amb el propòsit de contrastar la nostra vida amb les exigències de la Regla i de l’Evangeli, a fi d’anar donant fruit cada dia, humana i cristianament, oberts a un seguiment sincer, apassionat del Crist.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
