MISSA DEL DIA DE PASQUA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 10, 14.37-43; Sl 117,1-2.16-17.22-23; Col 3,1-4; Jn 20,1-9
«Realment el Senyor ha ressuscitat, al·leluia», és el crit desbordant d’admiració, sorpresa, alegria. Un crit que resumeix sobretot la paraula AL·LELUIA! Això ha estat possible perquè «ell no ens ha deixat de la seva mà, per la seva meravellosa saviesa», com canta una de les antífones d’entrada de la missa d’avui.
Les portes de la vida estan obertes, perquè, renovats per l’Esperit, visquem en l’esperança de la resurrecció futura ...
És a dir que la mort ha estat vençuda, Crist ha ressuscitat, i ha vessat el seu Esperit, perquè sota la seva acció es vagi transformant el nostre cor, i visquem ja per endavant l’experiència de la resurrecció futura, amb la transformació del nostre cos i poder contemplar cara a cara el Senyor.
Maria Magdalena va al sepulcre i el troba buit i torna corrent cap als deixebles dient-los: «S’han endut el Senyor fora del sepulcre, i no sabem on l’han posat». Nosaltres, que vivim la nostra fe en Jesús Ressuscitat, també ens podem plantejar aquesta pregunta: On hem posat el Ressuscitat? On el posem?
Nosaltres no tenim sepulcres buits, no tenim proves per demostrar la Resurrecció del Senyor; però si tot el sentit de la nostra vida és la fe que ens ve del Ressuscitat, sí que ens hem de preguntar per aquest Crist que diem que ha vençut la mort.
On és? On l’hem posat? On el trobem? ...
Ara bé, en la breu història de la salvació que escoltem en la Vetlla Pasqual, es percep que des del començament de l’obra de Déu en el temps, tot apunta al cor de l’home. Que Déu ha començat amb l’home una relació d’amor, mitjançant la qual Déu vol treballar dia a dia la nostra vida, tot incidint en el nostre cor. Canviar el nostre cor, com un principi del canvi del nostre cos. Com l’autèntic camí per arribar a la transformació o resurrecció del nostre cos.
Així doncs, aquest Crist Ressuscitat és dins nostre, obrant per mitjà del seu Esperit de vida. Si no el trobem dins nostre no el trobarem enlloc.
Maria està desconcertada, confusa, trista ... i no sortirà d’aquesta situació fins que se senti cridada pel seu nom: «Maria!» Maria s’omplirà de llum i d’alegria.
«I si de cas no sabies
on se’m podrà trobar,
no vagis cap aquí i cap allà;
si em vols trobar,
m’has de buscar en tu.»
Aquesta situació es repetirà en els dies successius amb els deixebles de Jesús. Necessitaran un encontre personal amb Jesús, i a partir d’aquí és quan neix la veritable alegria, una alegria que es vol comunicar, una alegria expansiva.
Els deixebles arriben a veure Crist Ressuscitat, tot recordant la història de Jesús, les experiències viscudes amb ell, reflexionant sobre els seus gestos i paraules. I descobreixen en la persona de Jesús: l’amor de Déu, la compassió infinita de Déu que els envolta amb la seva bondat, i comparteixen, comunicant-se aquestes experiències que els omplen d’alegria i de pau, que tenen necessitat de comunicar i compartir.
Realment el Senyor ha ressuscitat, al·leluia. És el crit nou, és la cançó nova. Però, et brolla del cor?
Escriu Benet XVI en la seva encíclica Deus caritas est: «Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona que dóna un nou horitzó a la vida, una orientació decisiva» (n. 1).
Aquesta experiència serà la que viuran els deixebles de Jesús amb motiu de la Resurrecció. Així comencen a entendre que Crist havia ressuscitat d’entre els morts, i un nou horitzó apareix en el seu camí, una orientació nova i decisiva en la seva vida: comencen a ressuscitar amb Crist, i a partir d’aquí busquen «allò que és de dalt», viuen la seva «vida amagada en Déu amb Crist».
I desprès sortim a la plaça a ser testimonis de l’amor, a anunciar l’amor. Ja no diem hem cregut en l’amor, sinó, hem vist l’amor, «l’hem contemplat, l’hem tocat amb les nostres mans», com en dóna testimoni sant Joan, n’ha fet l’experiència el nostre cor.
31 de març del 2013
DIUMENGE DE PASQUA. LA RESURRECCIÓ DEL SENYOR
VETLLA PASQUAL EN LA NIT SANTA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
També aquesta nit hi ha un crit: Al·lELUIA! És un crit nou. És un crit en la nit. És una cançó. Una cançó nova ha de néixer en un cor nou.
Al llarg del temps de Quaresma, hem buscat, en l'escolta i meditació de la Paraula de Déu, aquest cor nou. Perquè només Déu pot donar lloc en la nostra vida a un cor nou. Només Déu, que es fa present en la nit, i canvia la nit en llum, la mort en vida, la desesperança en esperança viva. A la nit es fa present Déu com a llum, però sobretot en la vida del creient cristià. Hi ha dues nits especialment significatives: la de Nadal, Nit que no hem de dormir, com diu la cançó, i aquesta Nit de Pasqua, Nit que hem de viure. És la nit per cantar la vida.
El crit d'aquesta nit és un crit harmònic que vol portar l'harmonia i l'alegria de Déu al nostre cor, obrint-nos a l'esperança d'una vida nova. L'esperança de la resurrecció. La presència de Déu, l'obra del dia nou, de la nova vida, comença pel cor. Per això diu un Sant Pare: «si no hi ha transformació del cor tampoc no hi haurà transformació del cos».
Aquesta nit ens porta l'albada d'un crit nou: Al·lELUIA! És el cant que el mateix Déu ha ajudat a preparar al llarg de la història de la salvació:
Déu ens prepara un escenari deliciós, un jardí, ple d'harmonia i vida per viure amistat amb ell. Déu i l'home comencen a viure en la història una relació de confiança, de fe. L'home va coneixent com l'opció preferent de Déu és sempre el camí de la llibertat, l'alliberament de tota opressió.
Hi ha moments en què Déu s'amaga a la mirada de l'home, per recobrar-lo després amb un afecte immens. És un joc deliciós de Déu que necessitem aprendre i entrar-hi. I anem tenint l'experiència que Déu està sempre prop de l'home immers en l'experiència de la mort. Que ell és font de vida, que la seva presència sadolla de vida. Que aquest camí de la vida és sempre un camí de saviesa i de llum. I alhora va despertant i configurant en nosaltres l'experiència del cor nou. I aquest cor nou, configurat segons el cor de Déu, manifestat en Jesucrist, ja no mor mai més; està obert a la transformació de tot el cos, a la Resurrecció.
Però necessitem aprendre també que el cant nou, l'Al·lELUIA de Pasqua, no és un cant individual, és el cant de l'Home nou, de la Humanitat nova, de l'Església. És un cant de la comunitat creient.
I per això la Solemnitat de Pasqua es perllonga durant set dies, i el temps pasqual durant cinquanta dies més, per assajar bé el nostre cant nou, l'Al·lELUIA PASQUAL, que ha de ser un celebrar tot junts aquesta vida nova, un viure junts una experiència nova de comunió. No és estrany que les comunitats cristianes, en aquest temps de Pasqua, celebrin trobades a les ermites, baptismes i confirmacions, matrimonis ... tot tendeix a procurar que de les nostres goles neixi amb més harmonia aquest crit d'alegria i esperança: Al·lELUIA!
I sobretot del nostre cor.
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
També aquesta nit hi ha un crit: Al·lELUIA! És un crit nou. És un crit en la nit. És una cançó. Una cançó nova ha de néixer en un cor nou.
Al llarg del temps de Quaresma, hem buscat, en l'escolta i meditació de la Paraula de Déu, aquest cor nou. Perquè només Déu pot donar lloc en la nostra vida a un cor nou. Només Déu, que es fa present en la nit, i canvia la nit en llum, la mort en vida, la desesperança en esperança viva. A la nit es fa present Déu com a llum, però sobretot en la vida del creient cristià. Hi ha dues nits especialment significatives: la de Nadal, Nit que no hem de dormir, com diu la cançó, i aquesta Nit de Pasqua, Nit que hem de viure. És la nit per cantar la vida.
El crit d'aquesta nit és un crit harmònic que vol portar l'harmonia i l'alegria de Déu al nostre cor, obrint-nos a l'esperança d'una vida nova. L'esperança de la resurrecció. La presència de Déu, l'obra del dia nou, de la nova vida, comença pel cor. Per això diu un Sant Pare: «si no hi ha transformació del cor tampoc no hi haurà transformació del cos».
Aquesta nit ens porta l'albada d'un crit nou: Al·lELUIA! És el cant que el mateix Déu ha ajudat a preparar al llarg de la història de la salvació:
Déu ens prepara un escenari deliciós, un jardí, ple d'harmonia i vida per viure amistat amb ell. Déu i l'home comencen a viure en la història una relació de confiança, de fe. L'home va coneixent com l'opció preferent de Déu és sempre el camí de la llibertat, l'alliberament de tota opressió.
Hi ha moments en què Déu s'amaga a la mirada de l'home, per recobrar-lo després amb un afecte immens. És un joc deliciós de Déu que necessitem aprendre i entrar-hi. I anem tenint l'experiència que Déu està sempre prop de l'home immers en l'experiència de la mort. Que ell és font de vida, que la seva presència sadolla de vida. Que aquest camí de la vida és sempre un camí de saviesa i de llum. I alhora va despertant i configurant en nosaltres l'experiència del cor nou. I aquest cor nou, configurat segons el cor de Déu, manifestat en Jesucrist, ja no mor mai més; està obert a la transformació de tot el cos, a la Resurrecció.
Però necessitem aprendre també que el cant nou, l'Al·lELUIA de Pasqua, no és un cant individual, és el cant de l'Home nou, de la Humanitat nova, de l'Església. És un cant de la comunitat creient.
I per això la Solemnitat de Pasqua es perllonga durant set dies, i el temps pasqual durant cinquanta dies més, per assajar bé el nostre cant nou, l'Al·lELUIA PASQUAL, que ha de ser un celebrar tot junts aquesta vida nova, un viure junts una experiència nova de comunió. No és estrany que les comunitats cristianes, en aquest temps de Pasqua, celebrin trobades a les ermites, baptismes i confirmacions, matrimonis ... tot tendeix a procurar que de les nostres goles neixi amb més harmonia aquest crit d'alegria i esperança: Al·lELUIA!
I sobretot del nostre cor.
29 de març del 2013
DIVENDRES SANT. LA PASSIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,13-52,12; Sl 30,2.6.12-17.25; He 4,14-16; 5,7-9; Jn 18,1-19.42
«Des del migdia es va estendre una foscor per tota la terra. I cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força: “Eli, Eli! ¿Lema sabactani?”, que vol dir: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” ... llavors inclinà el cap i expirà».
L’amor és el més lluminós de la vida humana; l’amor posa la llum de migdia al cor humà. Ahir vam celebrar l’anunci d’un amor que es lliura fins a l’extrem. Quan un enamorat obre el seu cor i el vessa en l’altra persona, la vida de tots dos queda il•luminada; una nova llum, una nova esperança, una nova vida ... com un sol de migdia s’aixeca sobre nosaltres. Però un Déu enamorat de nosaltres, de la criatura humana ha portat el seu amor fins a l’extrem... Què contemplem avui? El silenci de la creu. Perquè després que hom ha estimat fins a l’extrem, queda tan sols el silenci contemplatiu, tot esperant en silenci la correspondència d’una altra mirada i un altre gest d’amor.
Avui, en aquest migdia de la humanitat, continua havent-hi foscor sobre tota la terra. I sentim com si el rellotge del temps s’hagués aturat i es percep com molt llunyà aquell matí de l’albada del Diumenge del Ressuscitat. I en aquesta hora de nona Jesús continua cridant amb veu forta: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?»
Avui hauríem de ser conscients que aquest crit surt de milions de gorges i de cors destrossats, sense esperança. Avui, el silenci de la Creu és també el crit del silenci de Crist. Avui contemplem el silenci de Crist. Però aquest silenci no és el que contemplem quan besem aquest Crist, un Crist de fusta clavat en una creu. El nostre bes ha de portar la nostra mirada i la nostra oïda més enllà, fins a escoltar el crit del silenci: d’una infància menyspreada en la seva educació, de joves immersos en una societat sense rumb, de famílies llançades al vent del carrer, gràcies a actituds immorals, i de lleis que afavoreixen els poderosos d’aquest món; portar la mirada cap a la multitud de persones que perden el seu perfil de persones a les llargues files de l’atur.
Però aquests crits encara no arriben als egos monstruosos i malalts que no en tenen prou amb les caixes d’estalvi de casa que necessiten la seguretat i rendibilitat de les de fora. És el crit d’una progressiva desigualtat que sembla voler posar al seu lloc el 95% de la població: en el silenci de la creu, mentre el 5% restant, s’erigeix en l’elit de comandament o govern, que aspira a disposar de la riquesa del món . El silenci de Crist torna. I Crist torna a pujar a la creu. I avui torna a cridar el seu silenci des de la creu ...
I es voldria silenciar el crit de la creu. Avui hi ha candidats a inquisidors. Si, lamentablement, en el passat l’Església va donar lloc a una Inquisició que va voler silenciar l’evangeli, avui hi ha aprenents, deixebles, molt ben dotats sobre aquesta Inquisició, que volen silenciar Crist i el seu evangeli. Així ens ho recorda el diàleg del Gran Inquisidor amb el Crist:
«Per què has vingut a molestar-nos? ... Saps prou bé que la teva vinguda és inoportuna. Però jo t’asseguro que demà mateix et condemnaré a la foguera... No vull saber si ets Ell o només la seva aparença; siguis qui siguis, demà et condemnaré, moriràs a la foguera com el pitjor dels heretges. Veuràs com aquest mateix poble que aquesta tarda et besava els peus, s’afanya, a una senyal meva, a tirar llenya al foc. Potser res d’això no et sorprengui... Crist sense dir una paraula el mira en silenci per donar-li finalment un petó. L’Inquisidor li obre la porta i li diu: Marxa i no tornis més».
Però els inquisidors no saben, o no volen saber-ho, que Crist va prometre la seva presència permanent, que està venint contínuament al nostre món, i que el silenci de Crist a la Creu de cada dia de tants milions de persones és el crit del silenci que anirà creixent fins a colpejar els timpans dels grans inquisidors, que volen exiliar un cop i un altre el qui porta una bona notícia per a tota la humanitat.
Per això faríem bé d’escoltar la invitació que ens feia Benet XVI: «L’assemblea cristiana es recull per meditar sobre el gran misteri del mal i del pecat que oprimeixen la humanitat, per meditar a la llum de la Paraula de Déu, i ajudats pels gestos litúrgics que ens commouen, els sofriments del Senyor pels nostres pecats.
Tenim necessitat, realment, d’un dia de silenci per meditar sobre la realitat de la vida humana, sobre les forces del mal i sobre la gran força del bé que neix de la Passió i de la Resurrecció del Senyor».
Però pensem que des de la Mort i la Resurrecció de Crist a Jerusalem, Crist no té un altre cos visible que el dels cristians ni un altre amor que el dels cristians. Per això, avui cal que se senti el crit del silenci de la Creu. I que meditem una mica sobre el seu amor portat fins a l’extrem.
Is 52,13-52,12; Sl 30,2.6.12-17.25; He 4,14-16; 5,7-9; Jn 18,1-19.42
«Des del migdia es va estendre una foscor per tota la terra. I cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força: “Eli, Eli! ¿Lema sabactani?”, que vol dir: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” ... llavors inclinà el cap i expirà».
L’amor és el més lluminós de la vida humana; l’amor posa la llum de migdia al cor humà. Ahir vam celebrar l’anunci d’un amor que es lliura fins a l’extrem. Quan un enamorat obre el seu cor i el vessa en l’altra persona, la vida de tots dos queda il•luminada; una nova llum, una nova esperança, una nova vida ... com un sol de migdia s’aixeca sobre nosaltres. Però un Déu enamorat de nosaltres, de la criatura humana ha portat el seu amor fins a l’extrem... Què contemplem avui? El silenci de la creu. Perquè després que hom ha estimat fins a l’extrem, queda tan sols el silenci contemplatiu, tot esperant en silenci la correspondència d’una altra mirada i un altre gest d’amor.
Avui, en aquest migdia de la humanitat, continua havent-hi foscor sobre tota la terra. I sentim com si el rellotge del temps s’hagués aturat i es percep com molt llunyà aquell matí de l’albada del Diumenge del Ressuscitat. I en aquesta hora de nona Jesús continua cridant amb veu forta: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?»
Avui hauríem de ser conscients que aquest crit surt de milions de gorges i de cors destrossats, sense esperança. Avui, el silenci de la Creu és també el crit del silenci de Crist. Avui contemplem el silenci de Crist. Però aquest silenci no és el que contemplem quan besem aquest Crist, un Crist de fusta clavat en una creu. El nostre bes ha de portar la nostra mirada i la nostra oïda més enllà, fins a escoltar el crit del silenci: d’una infància menyspreada en la seva educació, de joves immersos en una societat sense rumb, de famílies llançades al vent del carrer, gràcies a actituds immorals, i de lleis que afavoreixen els poderosos d’aquest món; portar la mirada cap a la multitud de persones que perden el seu perfil de persones a les llargues files de l’atur.
Però aquests crits encara no arriben als egos monstruosos i malalts que no en tenen prou amb les caixes d’estalvi de casa que necessiten la seguretat i rendibilitat de les de fora. És el crit d’una progressiva desigualtat que sembla voler posar al seu lloc el 95% de la població: en el silenci de la creu, mentre el 5% restant, s’erigeix en l’elit de comandament o govern, que aspira a disposar de la riquesa del món . El silenci de Crist torna. I Crist torna a pujar a la creu. I avui torna a cridar el seu silenci des de la creu ...
I es voldria silenciar el crit de la creu. Avui hi ha candidats a inquisidors. Si, lamentablement, en el passat l’Església va donar lloc a una Inquisició que va voler silenciar l’evangeli, avui hi ha aprenents, deixebles, molt ben dotats sobre aquesta Inquisició, que volen silenciar Crist i el seu evangeli. Així ens ho recorda el diàleg del Gran Inquisidor amb el Crist:
«Per què has vingut a molestar-nos? ... Saps prou bé que la teva vinguda és inoportuna. Però jo t’asseguro que demà mateix et condemnaré a la foguera... No vull saber si ets Ell o només la seva aparença; siguis qui siguis, demà et condemnaré, moriràs a la foguera com el pitjor dels heretges. Veuràs com aquest mateix poble que aquesta tarda et besava els peus, s’afanya, a una senyal meva, a tirar llenya al foc. Potser res d’això no et sorprengui... Crist sense dir una paraula el mira en silenci per donar-li finalment un petó. L’Inquisidor li obre la porta i li diu: Marxa i no tornis més».
Però els inquisidors no saben, o no volen saber-ho, que Crist va prometre la seva presència permanent, que està venint contínuament al nostre món, i que el silenci de Crist a la Creu de cada dia de tants milions de persones és el crit del silenci que anirà creixent fins a colpejar els timpans dels grans inquisidors, que volen exiliar un cop i un altre el qui porta una bona notícia per a tota la humanitat.
Per això faríem bé d’escoltar la invitació que ens feia Benet XVI: «L’assemblea cristiana es recull per meditar sobre el gran misteri del mal i del pecat que oprimeixen la humanitat, per meditar a la llum de la Paraula de Déu, i ajudats pels gestos litúrgics que ens commouen, els sofriments del Senyor pels nostres pecats.
Tenim necessitat, realment, d’un dia de silenci per meditar sobre la realitat de la vida humana, sobre les forces del mal i sobre la gran força del bé que neix de la Passió i de la Resurrecció del Senyor».
Però pensem que des de la Mort i la Resurrecció de Crist a Jerusalem, Crist no té un altre cos visible que el dels cristians ni un altre amor que el dels cristians. Per això, avui cal que se senti el crit del silenci de la Creu. I que meditem una mica sobre el seu amor portat fins a l’extrem.
28 de març del 2013
DIJOUS SANT. LA CENA DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 1-8.11-14; Sl 115,12-18, 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15
Aquesta Setmana hauríem de fer nostre, una mica més, el crit del Crist sofrent, l'home sofrent de la nostra societat. És una cosa que escapa a les nostres forces o possibilitats, pel que fa a donar una resposta a tant de dolor, però si més no des de la nostra confusió i impotència fem viu el nostre desig, cridem el Senyor des del fons del cor. Per un home més humà. Per una societat més justa i més humana. Perquè el problema és al cor de l'home, en el teu, en el meu, en el de cadascun de nosaltres. Per això llegeixo el vers del poeta:
«Diré el que he vist, cridaré: encara l'amor habita en l'oblit ...»
Aquest podria ser avui el nostre crit a Déu, a la societat, als nostres germans... «L'amor habita en l'oblit». Tot i que avui s'alça, en la celebració litúrgica, un crit molt fort: «Ens va estimar fins a l'extrem».
És l'amor que no es reserva per a si mateix, sinó que tota la persona de Jesús centrada, recollida en el seu cor, s'obre per deixar vessar una força de vida nova, amb un gest que, pràcticament, escandalitza els seus deixebles: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus, diu Pere». Però l'amor fins a l'extrem passa necessàriament per la humiliació, per un rebaixar-se fins on sigui. I aquest «fins on sigui» pot ser l'amor fins a l'extrem, és l'amor fins a l'extrem, és l'amor fins a donar la vida. Per això Jesús ha de completar la seva catequesi a Pere i als altres deixebles: «Si no et rento, tu no ets dels meus».
Aquí, al Cenacle, en el dia de Dijous Sant, Jesús anticipa el signe d'allò que farà tot seguit: l'amor que es lliura fins a l'extrem, i que restarà com una experiència única en la vida dels Apòstols: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial».
Ens hem banyat en aquest amor? Perquè potser necessitem banyar-nos els peus i el cap, i tot el nostre cos. És a dir, dit de manera més directa i clara: banyar el nostre cor en aquest amor del Crist. Perquè és possible que se'ns puguin aplicar les paraules de Jesús: «no tots esteu nets».
Així doncs, aquesta és l'estampa que necessitem contemplar cada dia en celebrar l'Eucaristia, perquè l'Eucaristia que avui celebrem és la mateixa que celebrem cada dia. L'amor fins a l'extrem. Aquest és l'amor en el qual necessita banyar-se el nostre cor. Ja que «cada vegada que celebrem l'Eucaristia, cada vegada que mengem i bevem d'aquest calze proclamem la mort del Senyor». Proclamem l'amor fins a l'extrem. Que és possible.
Cada vegada que el sacerdot aixeca el Pa de Vida de l'Eucaristia i diu: «Això és el meu cos». Cada vegada que aixeca el calze i diu: «Aquest és el calze de la meva sang. Feu això en memòria meva», hauríem de pensar que ens convida a viure el seu mateix amor, l'amor fins a l'extrem.
Avui hauríem meditar una mica com està el nostre nivell d'amor. Caldria repetir moltes vegades al cor: «Ens va estimar fins a l'extrem». Fins que s'encengui el foc al cor com s'encén al cor del poeta:
«Amor de tu ens crema, blanc cos;
amor que és fam, amor de les entranyes;
fam de la Paraula creadora
que es va fer carn, ferotge amor de vida
que no se sacia amb abraçades, petons,
ni amb qualsevol enllaç conjugal.
Només menjar-te s'ens apaga l'ànsia,
pa d'immortalitat, carn divina.
El nostre amor endinsat, amor fet fam».
Aquest amor endinsat fins allò de més íntim, que és amor profund de vida no és gaire fàcil, però ens n'adonem que quan prenem el Pa de Vida en l'Eucaristia, rebem el Pa d'immortalitat? «Qui em menja viurà per sempre». Llavors perquè tenir por d'obrir el cor? Tenim por de Déu, de l'amor fins a l'extrem? Si, potser en tenim, en els nostres grups, en les nostres comunitats, en la mateixa Església. Mireu, el Papa Francesc va dir en la seva homilia d'inici del seu pontificat: «No tingueu por de la tendresa i la bondat».
Perquè tenim por de la tendresa, de la bondat, de l'amor fins a l'extrem. I per aquest camí la nostra societat i la nostra vida no milloraran en humanitat. I finalment, una pregunta en aquesta línia del que vaig dient: Tu que participes amb freqüència en l'Eucaristia, a la taula de la comunió. Et passa, si més no, pel cap, de reconciliar-te amb alguna persona, amb la qual no et relaciones o no et parles?
Ex 1-8.11-14; Sl 115,12-18, 1Co 11,23-26; Jn 13,1-15
Aquesta Setmana hauríem de fer nostre, una mica més, el crit del Crist sofrent, l'home sofrent de la nostra societat. És una cosa que escapa a les nostres forces o possibilitats, pel que fa a donar una resposta a tant de dolor, però si més no des de la nostra confusió i impotència fem viu el nostre desig, cridem el Senyor des del fons del cor. Per un home més humà. Per una societat més justa i més humana. Perquè el problema és al cor de l'home, en el teu, en el meu, en el de cadascun de nosaltres. Per això llegeixo el vers del poeta:
«Diré el que he vist, cridaré: encara l'amor habita en l'oblit ...»
Aquest podria ser avui el nostre crit a Déu, a la societat, als nostres germans... «L'amor habita en l'oblit». Tot i que avui s'alça, en la celebració litúrgica, un crit molt fort: «Ens va estimar fins a l'extrem».
És l'amor que no es reserva per a si mateix, sinó que tota la persona de Jesús centrada, recollida en el seu cor, s'obre per deixar vessar una força de vida nova, amb un gest que, pràcticament, escandalitza els seus deixebles: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus, diu Pere». Però l'amor fins a l'extrem passa necessàriament per la humiliació, per un rebaixar-se fins on sigui. I aquest «fins on sigui» pot ser l'amor fins a l'extrem, és l'amor fins a l'extrem, és l'amor fins a donar la vida. Per això Jesús ha de completar la seva catequesi a Pere i als altres deixebles: «Si no et rento, tu no ets dels meus».
Aquí, al Cenacle, en el dia de Dijous Sant, Jesús anticipa el signe d'allò que farà tot seguit: l'amor que es lliura fins a l'extrem, i que restarà com una experiència única en la vida dels Apòstols: «Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això per celebrar el meu memorial».
Ens hem banyat en aquest amor? Perquè potser necessitem banyar-nos els peus i el cap, i tot el nostre cos. És a dir, dit de manera més directa i clara: banyar el nostre cor en aquest amor del Crist. Perquè és possible que se'ns puguin aplicar les paraules de Jesús: «no tots esteu nets».
Així doncs, aquesta és l'estampa que necessitem contemplar cada dia en celebrar l'Eucaristia, perquè l'Eucaristia que avui celebrem és la mateixa que celebrem cada dia. L'amor fins a l'extrem. Aquest és l'amor en el qual necessita banyar-se el nostre cor. Ja que «cada vegada que celebrem l'Eucaristia, cada vegada que mengem i bevem d'aquest calze proclamem la mort del Senyor». Proclamem l'amor fins a l'extrem. Que és possible.
Cada vegada que el sacerdot aixeca el Pa de Vida de l'Eucaristia i diu: «Això és el meu cos». Cada vegada que aixeca el calze i diu: «Aquest és el calze de la meva sang. Feu això en memòria meva», hauríem de pensar que ens convida a viure el seu mateix amor, l'amor fins a l'extrem.
Avui hauríem meditar una mica com està el nostre nivell d'amor. Caldria repetir moltes vegades al cor: «Ens va estimar fins a l'extrem». Fins que s'encengui el foc al cor com s'encén al cor del poeta:
«Amor de tu ens crema, blanc cos;
amor que és fam, amor de les entranyes;
fam de la Paraula creadora
que es va fer carn, ferotge amor de vida
que no se sacia amb abraçades, petons,
ni amb qualsevol enllaç conjugal.
Només menjar-te s'ens apaga l'ànsia,
pa d'immortalitat, carn divina.
El nostre amor endinsat, amor fet fam».
Aquest amor endinsat fins allò de més íntim, que és amor profund de vida no és gaire fàcil, però ens n'adonem que quan prenem el Pa de Vida en l'Eucaristia, rebem el Pa d'immortalitat? «Qui em menja viurà per sempre». Llavors perquè tenir por d'obrir el cor? Tenim por de Déu, de l'amor fins a l'extrem? Si, potser en tenim, en els nostres grups, en les nostres comunitats, en la mateixa Església. Mireu, el Papa Francesc va dir en la seva homilia d'inici del seu pontificat: «No tingueu por de la tendresa i la bondat».
Perquè tenim por de la tendresa, de la bondat, de l'amor fins a l'extrem. I per aquest camí la nostra societat i la nostra vida no milloraran en humanitat. I finalment, una pregunta en aquesta línia del que vaig dient: Tu que participes amb freqüència en l'Eucaristia, a la taula de la comunió. Et passa, si més no, pel cap, de reconciliar-te amb alguna persona, amb la qual no et relaciones o no et parles?
24 de març del 2013
DIUMENGE DE RAMS. LA PASSIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56
Quan no se sap posar ordre en els pensaments, quan no es poden dir les coses seguides, quan un està immers en una profunda confusió, fins al punt que no pot ni parlar, l'oració és un «crit». Però un crit de l'ànima que arriba fins a Déu. La millor oració és la que està inspirada pel sentiment de la necessitat o la violència del cor.
Penso que la Setmana Santa que iniciem és la setmana per fer aquest crit. De fet ja el fa l'home, Crist. Crist és l'home, el punt de referència per a aquesta humanitat sofrent, cada dia més callada, més confusa i desorientada. Avui, Diumenge de Rams, i al llarg dels oficis litúrgics d'aquests dies sants, podrem escoltar aquest crit.
Crida la multitud: «Beneït sigui el Rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau al cel i glòria allà dalt!»
Criden els fariseus: «Mestre, renya els teus seguidors. Jesús respongué: Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres».
Crida Jesús: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans!»
Contemplem aquest Jesús entre llums i ombres, com també hi podem contemplar l'home d'aquesta societat del segle XXI:
«El Senyor Déu m'ha donat una llengua de mestre, perquè sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l'orella perquè escolti com un deixeble».
«Crist no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Es va fer no-res fins a prendre la condició d'esclau, passant per un de tants. Com un home qualsevol s'abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Déu l'ha exalçat, perquè tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor».
Tot això són pinzellades molt expressives que ens ofereixen les lectures de la Paraula de Déu, i que es repetiran al llarg d'aquests dies sants. Per aquí podem percebre l'amor de Déu per nosaltres les seves criatures. També podem percebre, com a contrast, el perfil de l'home d'avui.
L'home segur de si mateix, enaltit, glorificat, i també dominador, opressor, injust ... que pretén tenir-ho tot lligat i ben lligat sota el seu domini. I, simultàniament, l'home humiliat, esclau, oprimit, víctima de la injustícia, abandonat a la seva sort, que és la mort.
En qualsevol cas, o en ambdós casos, l'home confús, desorientat, perdut, incapaç de parlar, un perquè parla un llenguatge de la injustícia, que és inacceptable, i l'altre perquè no pot parlar, condemnat a un silenci que ningú no escolta.
Aquest pot ser el perfil de la nostra societat. La societat de l'home injust. La societat de l'home oprimit. La societat de l'home que només té paraules buides, i la de l'home que només té silenci, perquè no el deixen parlar.
Per aquest camí no hi ha home, no hi ha humanitat en la nostra societat. S'elimina Déu i l'home s'elimina a si mateix, eliminant els altres. Per aquest camí només cal el crit, el crit de la nostra oració.
Aquesta setmana, la Setmana Santa, podem, i hem de fer-ho, contemplar l'Home, Aquell que ens dóna la talla del veritable home, que ens mostra el camí d'una autèntica humanitat. Crist, el Senyor.
Aquesta Setmana hauríem de fer nostre, una mica més, el crit del Crist sofrent, l'home sofrent de la nostra societat. És una cosa que s'escapa als nostres recursos o possibilitats de solució, però almenys des de la nostra confusió i impotència fem la nostra pregària cridant vers el Senyor. Per un home més humà. Per una societat més justa i més humana.
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11; Lc 22,14-23,56
Quan no se sap posar ordre en els pensaments, quan no es poden dir les coses seguides, quan un està immers en una profunda confusió, fins al punt que no pot ni parlar, l'oració és un «crit». Però un crit de l'ànima que arriba fins a Déu. La millor oració és la que està inspirada pel sentiment de la necessitat o la violència del cor.
Penso que la Setmana Santa que iniciem és la setmana per fer aquest crit. De fet ja el fa l'home, Crist. Crist és l'home, el punt de referència per a aquesta humanitat sofrent, cada dia més callada, més confusa i desorientada. Avui, Diumenge de Rams, i al llarg dels oficis litúrgics d'aquests dies sants, podrem escoltar aquest crit.
Crida la multitud: «Beneït sigui el Rei, el qui ve en nom del Senyor! Pau al cel i glòria allà dalt!»
Criden els fariseus: «Mestre, renya els teus seguidors. Jesús respongué: Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres».
Crida Jesús: «Pare, confio el meu alè a les vostres mans!»
Contemplem aquest Jesús entre llums i ombres, com també hi podem contemplar l'home d'aquesta societat del segle XXI:
«El Senyor Déu m'ha donat una llengua de mestre, perquè sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l'orella perquè escolti com un deixeble».
«Crist no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu. Es va fer no-res fins a prendre la condició d'esclau, passant per un de tants. Com un home qualsevol s'abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu. Déu l'ha exalçat, perquè tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor».
Tot això són pinzellades molt expressives que ens ofereixen les lectures de la Paraula de Déu, i que es repetiran al llarg d'aquests dies sants. Per aquí podem percebre l'amor de Déu per nosaltres les seves criatures. També podem percebre, com a contrast, el perfil de l'home d'avui.
L'home segur de si mateix, enaltit, glorificat, i també dominador, opressor, injust ... que pretén tenir-ho tot lligat i ben lligat sota el seu domini. I, simultàniament, l'home humiliat, esclau, oprimit, víctima de la injustícia, abandonat a la seva sort, que és la mort.
En qualsevol cas, o en ambdós casos, l'home confús, desorientat, perdut, incapaç de parlar, un perquè parla un llenguatge de la injustícia, que és inacceptable, i l'altre perquè no pot parlar, condemnat a un silenci que ningú no escolta.
Aquest pot ser el perfil de la nostra societat. La societat de l'home injust. La societat de l'home oprimit. La societat de l'home que només té paraules buides, i la de l'home que només té silenci, perquè no el deixen parlar.
Per aquest camí no hi ha home, no hi ha humanitat en la nostra societat. S'elimina Déu i l'home s'elimina a si mateix, eliminant els altres. Per aquest camí només cal el crit, el crit de la nostra oració.
Aquesta setmana, la Setmana Santa, podem, i hem de fer-ho, contemplar l'Home, Aquell que ens dóna la talla del veritable home, que ens mostra el camí d'una autèntica humanitat. Crist, el Senyor.
Aquesta Setmana hauríem de fer nostre, una mica més, el crit del Crist sofrent, l'home sofrent de la nostra societat. És una cosa que s'escapa als nostres recursos o possibilitats de solució, però almenys des de la nostra confusió i impotència fem la nostra pregària cridant vers el Senyor. Per un home més humà. Per una societat més justa i més humana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
