Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ac 14,20b-26; Sl 144,8-9.10-11.12-13ab; Ap, 21,1-5a; Jn 13,31-33a.34-35
Germans,
El temps pasqual va fent camí cap a la segona Pasqua, cap a la Solemnitat de la Pentecosta, precedida per l’Ascensió del Senyor, amb l’entronització gloriosa del Crist a la dreta del Pare.
Vegem què ens diu la litúrgia de la paraula d’aquest diumenge cinquè de Pasqua. La lectura dels Fets dels apòstols que hem escoltat ens narra la fi del primer viatge missioner de Pau amb Bernabé per les contrades d’Àsia Menor, missió que posa en relleu l’acció de Déu en favor dels no jueus. El salm responsorial ens ha proclamat la bondat de Déu reflectida en tota la creació així com la magnificència gloriosa del seu Regne que s’estén per tots els segles i generacions. El fragment de l’Apocalipsi, en la seva visió final, ens deixa entreveure la Jerusalem celestial, engalanada com una núvia per al seu espòs, una visió escatològica que referma l’esperança dels creients sotmesos a la persecució i al martiri. El missatge de l’autor del llibre encoratja els cristians a centrar la seva mirada en un cel nou i una terra nova on ja no existirà més ni el sofriment ni la mort.
Els tres darrers diumenges de Pasqua es llegeix, en els tres cicles, un fragment del Sermó del sant Sopar segons sant Joan. En ell el quart evangelista ens dóna el testament espiritual de Jesús. El fragment d’avui s’obre amb una proclama de victòria: l’Hora en què Jesús serà enlairat dalt la creu és la mateixa en què serà exaltat en la glòria, i acaba amb transmissió del manament nou de l’amor.
Per tant, ens trobem avui amb una tensió entre el que en podríem anomenar lluita i festa, entre immanència i transcendència, entre encarnació i escatologia, entre present i futur, entre temporalitat i eternitat, uns binomis no oposats sinó complementaris i mútuament necessaris. De la mateixa manera que la Pasqua ha estat el fruit de la Passió i Mort de Jesús —«si el gra de blat no mor...»— també hem d’assumir que no hi ha festa sense lluita ni escatologia sense encarnació.
Justament l’evangeli d’avui marca clarament aquest binomi escatologia-encarnació amb els termes: glorificació-estimació. Jesús anuncia la pròpia glorificació i la glorificació de Déu en ell pel seu Misteri Pasqual, terme aquest que es projecta vers l’escatologia, vers el triomf final del Fill de l’Home. Però tot seguit, com si Jesús s’hagués estant esplaiant en solitari sobre el terme glorificació, es dirigeix als deixebles amb un llenguatge més encarnat quan els parla de l’estimació dels uns pels altres. Però no es tracta d’un amor qualsevol, sinó tal com el que Jesús els ha demostrat. I l’amor de Jesús ha estat total, fins a donar la pròpia vida per ells. Vet aquí les dues cares d’una mateixa moneda: la glorificació de Jesús és fruit de l’amor. De l’amor al Pare en primer lloc, perquè Jesús ha rebut d’ell la seva missió i ell està incessantment en el Pare, en una dependència filial incondicional, i també de l’amor als deixebles, i entre ells hi som comptats també tots els qui creiem en Jesucrist. Des d’aleshores, doncs, el manament nou serà el distintiu dels veritables deixebles de Jesús. Tertul·lià, un escriptor eclesiàstic a cavall dels segles II i III, conta com els no cristians s’admiraven de l’emulació amb què s’estimaven els cristians del seu temps amb aquella bella expressió: «Mireu com s’estimen». Un testimoni que era el fruit de la presència de l’Esperit del Senyor Pasqual en els cristians de l’Església perseguida en aquells moments.
El seu exemple és per a nosaltres un repte que ens hauria d’esperonar a fer el mateix. Però de la mateixa manera que nosaltres no sabem com hem de pregar i hem de demanar a l’Esperit que ens n’ensenyi, tampoc no tenim l’amor com un instint natural sinó que l’hem de demanar a l’Esperit d’Amor, ja que nosaltres som carnals, egoistes i interessats. Estimar suposa justament renunciar a la pròpia comoditat, sortir d’un mateix per tal de veure en el rostre de l’altre un germà, algú que Déu estima amb un amor particular, i allò que Déu estima té un valor absolut, és a dir, és sempre amable, sigui qui sigui i com sigui. Jesús va donar la vida per tots, pels bons i els dolents, sense distincions, fins i tot pel mateix Judes que el va trair, i el seu amor universal li venia del fet que ell no es reservava res per a sí mateix, era un home per als altres, un home humil i oblidat de si mateix, sempre solidari amb els més febles i desemparats. Aprendre a estimar serà per a nosaltres una assignatura sempre pendent o mai assolida del tot, i si hem d’estimar com el Crist, aleshores no tenim més remei que trucar incansablement a la porta del seu cor amant i suplicar-li amb un desig vehement que ens ensenyi a estimar com ell. Perquè si sabem estimar així, també tindrem vida i la comunicarem amb joia i naturalitat als qui ens envolten.
El manament de l’amor fou donat per Jesús en ple sopar pasqual, en aquella primera eucaristia íntima i tensa. Per això, en cada eucaristia, que és el sagrament de l’amor, volem reviure el Misteri Pasqual del Senyor i fer ben nostre el seu testament d’amor. Tot rebent el seu Cos i la seva Sang, acollim també l’Esperit Sant que ens ensenya a adorar el Pare en esperit i en veritat. Aquesta és la síntesis de l’eucaristia. És el mateix Esperit qui, des del fons del cor, ens fa clamar: Abbà, Pare!, i ens agermana en un amor sempre renovat.
28 d’abril del 2013
27 d’abril del 2013
LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,12-14; Sl 86; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-47
L’escena de l’evangeli és atractiva i molt entranyable: Maria, amb una experiència de maternitat acabada d’estrenar, camina vers la muntanya de Judà, arriba a Ain Karem i saluda Elisabet, en un dels set moments en què l’evangeli recull paraules de Maria; la presència i la salutació commouen Elisabet fins al més profund de les seves entranyes, fins a fer saltar Joan, i li fan exclamar la belles paraules d’acollida, que nosaltres repetim tantes vegades a l’Ave Maria. L’escena es completa amb l’expressió més eloqüent i més abundant en paraules de Maria a l’Evangeli: tot el món interior de Maria, on l’Esperit està teixint l’Amor del Verb per manifestar-se com a Paraula en veu humana, s’estremeix fins al més profund i entranyable, i es vessa en aquesta lloança única en una criatura humana, i única també en la sensibilitat ja acollida de l’Amor
Estremit tot el seu ésser, se sap tota ella inaugurant un temps nou de llibertat i d’alegria. Saltant de festa davant la grandesa d’un Déu que fa coses grans i sorprenents, més enllà del que pot la nostra imaginació. Maria ens ensenya a enaltir Déu, a acollir amb goig la seva presència, a pujar a la muntanya des d’on tot es vessa en bellesa i en vida, i tornar des d’ell cap a la pròpia realitat, joiosos i transformats.
L’espontaneïtat, la gratuïtat, la novetat sorprenent de Déu. De la seva mirada. Ell mira, i la terra erma floreix; i la força i la grandesa parlen i s’expressen a través de la petitesa. Maria ens acosta a la lucidesa de Déu. És un canal lliure per on corre l’aigua sense mesura. L’aigua desbordant que fa néixer la Paraula acollida en el cor. L’aigua de la fe, l’aigua de la lloança, l’aigua de l’alegria:
«La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa».
La Paraula de Déu guardada en el cor i proclamada pel cor i la boca de Santa Maria, anuncia un temps nou, on la història es llegirà des de baix, des dels últims i menyspreats de la terra. Els cecs, els coixos, els leprosos, els deprimits, els fracassats, els desheretats, les prostitutes, els tartamuts, els lletjos, els solitaris, els malalts, tots s’obrien pas en la vida, en la lloança de Maria.
Déu és Déu de vida. I només els humils, els que estan tan buits per dins com per deixar-lo transparentar, poden gaudir del frenesí de la dansa de Déu.
La realitat és dura, i ens mostra que aquest temps nou no té encara una vigència completa en aquest món. Queda molt camí per recórrer. O molt de temps, millor, per perllongar l’escena dels Fets dels Apòstols, és a dir, assistir unànimement a la pregària en comú, amb els nostres germans i amb Maria, la Mare de Jesús.
«El Senyor té el palau, té la seva casa a la muntanya santa», ens diu el salmista. Maria encara no ha abandonat Ain Karem, en els atris del Muntanya Santa ens espera per a la pregària. Continua venint a nosaltres amb el Fill en el seu si, perquè en l’abraçada de la pregària, es commogui el nostre espai interior, les nostres entranyes, i aprenguem a cantar el Magnificat, el Magnificat que encara ignora la nostra societat.
Maria, continua oferint-nos la seva companyia singular, avui, en aquesta solemnitat bonica de la Muntanya Santa de Montserrat, per recordar-nos que «Déu ens ha beneït amb tota mena de benediccions espirituals, que ens ha elegit ja abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als els seus ulls, consagrats sota la seva mirada per l’amor».
Però sense oblidar que tot encontre amb santa Maria és per a nosaltres una invitació a portar a terme en la nostra vida un nou assaig del cant del MAGNIFICAT.
Per no davallar buits de la Muntanya.
Ac 1,12-14; Sl 86; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-47
L’escena de l’evangeli és atractiva i molt entranyable: Maria, amb una experiència de maternitat acabada d’estrenar, camina vers la muntanya de Judà, arriba a Ain Karem i saluda Elisabet, en un dels set moments en què l’evangeli recull paraules de Maria; la presència i la salutació commouen Elisabet fins al més profund de les seves entranyes, fins a fer saltar Joan, i li fan exclamar la belles paraules d’acollida, que nosaltres repetim tantes vegades a l’Ave Maria. L’escena es completa amb l’expressió més eloqüent i més abundant en paraules de Maria a l’Evangeli: tot el món interior de Maria, on l’Esperit està teixint l’Amor del Verb per manifestar-se com a Paraula en veu humana, s’estremeix fins al més profund i entranyable, i es vessa en aquesta lloança única en una criatura humana, i única també en la sensibilitat ja acollida de l’Amor
Estremit tot el seu ésser, se sap tota ella inaugurant un temps nou de llibertat i d’alegria. Saltant de festa davant la grandesa d’un Déu que fa coses grans i sorprenents, més enllà del que pot la nostra imaginació. Maria ens ensenya a enaltir Déu, a acollir amb goig la seva presència, a pujar a la muntanya des d’on tot es vessa en bellesa i en vida, i tornar des d’ell cap a la pròpia realitat, joiosos i transformats.
L’espontaneïtat, la gratuïtat, la novetat sorprenent de Déu. De la seva mirada. Ell mira, i la terra erma floreix; i la força i la grandesa parlen i s’expressen a través de la petitesa. Maria ens acosta a la lucidesa de Déu. És un canal lliure per on corre l’aigua sense mesura. L’aigua desbordant que fa néixer la Paraula acollida en el cor. L’aigua de la fe, l’aigua de la lloança, l’aigua de l’alegria:
«La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa».
La Paraula de Déu guardada en el cor i proclamada pel cor i la boca de Santa Maria, anuncia un temps nou, on la història es llegirà des de baix, des dels últims i menyspreats de la terra. Els cecs, els coixos, els leprosos, els deprimits, els fracassats, els desheretats, les prostitutes, els tartamuts, els lletjos, els solitaris, els malalts, tots s’obrien pas en la vida, en la lloança de Maria.
Déu és Déu de vida. I només els humils, els que estan tan buits per dins com per deixar-lo transparentar, poden gaudir del frenesí de la dansa de Déu.
La realitat és dura, i ens mostra que aquest temps nou no té encara una vigència completa en aquest món. Queda molt camí per recórrer. O molt de temps, millor, per perllongar l’escena dels Fets dels Apòstols, és a dir, assistir unànimement a la pregària en comú, amb els nostres germans i amb Maria, la Mare de Jesús.
«El Senyor té el palau, té la seva casa a la muntanya santa», ens diu el salmista. Maria encara no ha abandonat Ain Karem, en els atris del Muntanya Santa ens espera per a la pregària. Continua venint a nosaltres amb el Fill en el seu si, perquè en l’abraçada de la pregària, es commogui el nostre espai interior, les nostres entranyes, i aprenguem a cantar el Magnificat, el Magnificat que encara ignora la nostra societat.
Maria, continua oferint-nos la seva companyia singular, avui, en aquesta solemnitat bonica de la Muntanya Santa de Montserrat, per recordar-nos que «Déu ens ha beneït amb tota mena de benediccions espirituals, que ens ha elegit ja abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als els seus ulls, consagrats sota la seva mirada per l’amor».
Però sense oblidar que tot encontre amb santa Maria és per a nosaltres una invitació a portar a terme en la nostra vida un nou assaig del cant del MAGNIFICAT.
Per no davallar buits de la Muntanya.
25 d’abril del 2013
SANT MARC, EVANGELISTA
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
«Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la creació»
Què fem nosaltres ací al monestir? Si no anem per tot el món? Més aviat restem ací en l’estabilitat de la vida monàstica per la qual «s’eixampla el cor i és corre pels camins dels manaments en la inefable dolcesa» de l’evangeli.
Com des d’ací podem anunciar l’evangeli a tota la creació? «Que lloï el Senyor tot el que respira» (salm 150). La nostra missió és doncs la lloança. Respirem per lloar Déu. La nostra predicació de la paraula és el cant fet lloança. I, els senyals prodigiosos que l’acompanyen és el testimoni de la santedat de vida. Creu i seràs salvat. Creu-t’ho i seràs salvat.
Testimoni de vida des de cada petit treball del monestir: rentant i planxant, remenant l’olla i servint a taula, contestant el telèfon i obrint la porta, assajant i estudiant, acompanyant a un malalt o meditant en la lectio, netejant amb el drap de la pregària la pols de la incredulitat que de vegades s’acumula damunt.
Tenim fe en la vida que Crist en aquesta Pasqua ens anuncia? Sant Marc la tingué i la proclamà amb el seu text evangèlic. Quin és el vostre text?
«Revestiu-vos tots de sentiments d’humilitat els uns pels altres». «Vetlleu, resistiu fems en la fe». Respireu i salmegeu amb gust, proclamant la lloança de Déu: Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant. Amén.
«Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la creació»
Què fem nosaltres ací al monestir? Si no anem per tot el món? Més aviat restem ací en l’estabilitat de la vida monàstica per la qual «s’eixampla el cor i és corre pels camins dels manaments en la inefable dolcesa» de l’evangeli.
Com des d’ací podem anunciar l’evangeli a tota la creació? «Que lloï el Senyor tot el que respira» (salm 150). La nostra missió és doncs la lloança. Respirem per lloar Déu. La nostra predicació de la paraula és el cant fet lloança. I, els senyals prodigiosos que l’acompanyen és el testimoni de la santedat de vida. Creu i seràs salvat. Creu-t’ho i seràs salvat.
Testimoni de vida des de cada petit treball del monestir: rentant i planxant, remenant l’olla i servint a taula, contestant el telèfon i obrint la porta, assajant i estudiant, acompanyant a un malalt o meditant en la lectio, netejant amb el drap de la pregària la pols de la incredulitat que de vegades s’acumula damunt.
Tenim fe en la vida que Crist en aquesta Pasqua ens anuncia? Sant Marc la tingué i la proclamà amb el seu text evangèlic. Quin és el vostre text?
«Revestiu-vos tots de sentiments d’humilitat els uns pels altres». «Vetlleu, resistiu fems en la fe». Respireu i salmegeu amb gust, proclamant la lloança de Déu: Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant. Amén.
23 d’abril del 2013
SANT JORDI, MÀRTIR, PATRÓ DE CATALUNYA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 12,10-12; Sl 33,2-9; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8
«De la mateixa manera que l’esqueix de la vinya, dipositat a terra, fructifica al seu temps, i el gra de blat, que cau a terra i mor, es multiplica amb força per l’eficàcia de l’Esperit de Déu, que sosté totes les coses, i així aquestes criatures treballades amb destresa es posen al servei de l’home, i després quan sobre elles es pronuncia la Paraula de Déu es converteixen en Eucaristia». (Sant Ireneu, Adversus Haereses)
També nosaltres estem cridats a convertir-nos en Eucaristia, en la bona gràcia de Déu, manifestació d’amor als homes, i victòria que venç el món mitjançant la fe, com es va esdevenir en sant Jordi i en tants fills de Déu que han donat una resposta positiva a la seva crida.
L’Eucaristia és una crida a incorporar-nos a Déu, o, més precís encara, «a néixer de Déu». És el nostre horitzó. «Néixer de Déu». Naixem de Déu pel baptisme i per l’Esperit, però el baptisme queda en el passat, la vida segueix, i necessitem cada dia la força renovadora de l’Esperit que faci possible l’actualització diària del nostre baptisme, de la nostra incorporació al Misteri d’amor, revelat pel seu Fill.
Naixem de Déu quan creiem que Jesús és el Messies, i quan estimem tot el que ha nascut d’ell. Per això Joan posa en íntima relació aquest néixer amb l’estimació als germans que han nascut del mateix Pare, del mateix Déu.
«Aquesta és la victòria de la fe». Aquesta és la victòria de tot aquell que roman unit al cep per deixar-se podar, netejar pel Pare, el Vinyater, que espera de nosaltres un bon fruit, un fruit abundant.
El camí ens l’indica Jesús clarament a l’evangeli que acabem d’escoltar: «estigueu amb amb mi». Estar amb la vinya, romandre en Crist és la garantia de donar un fruit abundant. Estar amb ell és estar amb les seves paraules. És guardar les seves paraules. I guardar també el seu exemple: «estimar fins a l’extrem», ser un imitador de la seva Passió.
Les paraules es guarden al cor. Guardar la Paraula en el cor és guardar un foc que crema. El foc que consumeix per fer la voluntat de Déu, el foc que va moure sant Jordi i tants testimonis de la fe a donar el testimoni, i, fins i tot, la mateixa vida. El foc que impulsa estimar fins a l’extrem.
Seguir Crist és estar amb les seves paraules, guardar-les al cor i tastar-les, assaborir-les, com una font de vida. Com una preciosa experiència del seu amor.
Fa uns quinze dies contemplàvem les vinyes que apareixien com un conjunt de troncs secs i recargolats. Ara les podem contemplar amb uns preciosos rebrots verds, evidentment no uns rebrots verds com els que veuen els optimistes d’aquest món, que volen dir-nos que la crisi s’acaba, ja que les crisis difícilment s’acaben quan els nous rebrots no neixen de l’arrel del cor. A les vinyes contemplem rebrots de vida nova, que porten l’esperança del vi nou, rebrots que neixen des d’una saba interior, tocada per un veritable esperit de vida.
Aquesta és la saba que cal que reneixi des del nostre espai interior, és la saba que el salmista ens convida a tastar i assaborir, a experimentar. Viure l’experiència de la Paraula de vida guardada al cor. I quan vivim la contemplació d’aquesta paraula de vida al nostre interior neix dins nostre un moviment de benedicció a la bondat de Déu. I la nostra vida es fa més lluminosa.
Sant Jordi, ens recorda quelcom més d’aquesta victòria de la seva fe en el martiri: «la rosa i el llibre». Ens recorda l’aroma de la rosa i la saviesa d’un bon llibre. També és una cosa que necessitem. Tenim necessitat de no perdre l’aroma de la nostra fe, l’aroma del Crist, la nostra vinya, i tenim necessitat de la saviesa de la seva Paraula.
Aquí podrem trobar sempre camins de sortida de tota crisi, camins de saviesa per il·luminar els passos de la nostra vida.
Ap 12,10-12; Sl 33,2-9; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8
«De la mateixa manera que l’esqueix de la vinya, dipositat a terra, fructifica al seu temps, i el gra de blat, que cau a terra i mor, es multiplica amb força per l’eficàcia de l’Esperit de Déu, que sosté totes les coses, i així aquestes criatures treballades amb destresa es posen al servei de l’home, i després quan sobre elles es pronuncia la Paraula de Déu es converteixen en Eucaristia». (Sant Ireneu, Adversus Haereses)
També nosaltres estem cridats a convertir-nos en Eucaristia, en la bona gràcia de Déu, manifestació d’amor als homes, i victòria que venç el món mitjançant la fe, com es va esdevenir en sant Jordi i en tants fills de Déu que han donat una resposta positiva a la seva crida.
L’Eucaristia és una crida a incorporar-nos a Déu, o, més precís encara, «a néixer de Déu». És el nostre horitzó. «Néixer de Déu». Naixem de Déu pel baptisme i per l’Esperit, però el baptisme queda en el passat, la vida segueix, i necessitem cada dia la força renovadora de l’Esperit que faci possible l’actualització diària del nostre baptisme, de la nostra incorporació al Misteri d’amor, revelat pel seu Fill.
Naixem de Déu quan creiem que Jesús és el Messies, i quan estimem tot el que ha nascut d’ell. Per això Joan posa en íntima relació aquest néixer amb l’estimació als germans que han nascut del mateix Pare, del mateix Déu.
«Aquesta és la victòria de la fe». Aquesta és la victòria de tot aquell que roman unit al cep per deixar-se podar, netejar pel Pare, el Vinyater, que espera de nosaltres un bon fruit, un fruit abundant.
El camí ens l’indica Jesús clarament a l’evangeli que acabem d’escoltar: «estigueu amb amb mi». Estar amb la vinya, romandre en Crist és la garantia de donar un fruit abundant. Estar amb ell és estar amb les seves paraules. És guardar les seves paraules. I guardar també el seu exemple: «estimar fins a l’extrem», ser un imitador de la seva Passió.
Les paraules es guarden al cor. Guardar la Paraula en el cor és guardar un foc que crema. El foc que consumeix per fer la voluntat de Déu, el foc que va moure sant Jordi i tants testimonis de la fe a donar el testimoni, i, fins i tot, la mateixa vida. El foc que impulsa estimar fins a l’extrem.
Seguir Crist és estar amb les seves paraules, guardar-les al cor i tastar-les, assaborir-les, com una font de vida. Com una preciosa experiència del seu amor.
Fa uns quinze dies contemplàvem les vinyes que apareixien com un conjunt de troncs secs i recargolats. Ara les podem contemplar amb uns preciosos rebrots verds, evidentment no uns rebrots verds com els que veuen els optimistes d’aquest món, que volen dir-nos que la crisi s’acaba, ja que les crisis difícilment s’acaben quan els nous rebrots no neixen de l’arrel del cor. A les vinyes contemplem rebrots de vida nova, que porten l’esperança del vi nou, rebrots que neixen des d’una saba interior, tocada per un veritable esperit de vida.
Aquesta és la saba que cal que reneixi des del nostre espai interior, és la saba que el salmista ens convida a tastar i assaborir, a experimentar. Viure l’experiència de la Paraula de vida guardada al cor. I quan vivim la contemplació d’aquesta paraula de vida al nostre interior neix dins nostre un moviment de benedicció a la bondat de Déu. I la nostra vida es fa més lluminosa.
Sant Jordi, ens recorda quelcom més d’aquesta victòria de la seva fe en el martiri: «la rosa i el llibre». Ens recorda l’aroma de la rosa i la saviesa d’un bon llibre. També és una cosa que necessitem. Tenim necessitat de no perdre l’aroma de la nostra fe, l’aroma del Crist, la nostra vinya, i tenim necessitat de la saviesa de la seva Paraula.
Aquí podrem trobar sempre camins de sortida de tota crisi, camins de saviesa per il·luminar els passos de la nostra vida.
21 d’abril del 2013
DIUMENGE IV DE PASQUA (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ac 13,14.43-52; Sl 99; Ap 7,9.14b-17; Jn 10,27-30
«Jo i el Pare som u», afirma Jesús. I aquesta unitat del Pare i el Fill amb l’Esperit Sant és la fe que professem, la fe que ens ha convocat a viure la vida monàstica, la vida cristiana, la vocació de cadascú de nosaltres en el seguiment de Jesús ressuscitat.
Com a criatures tots som fills de Déu. Podem dir que coneixem Déu. Podem afirmar la seva existència. Però, cal ser ovella per reconèixer la veu del pastor que ens guia cap al Pare.
Una veu ens ha exhortat, una veu que hem reconegut i l’hem seguida. Hem rebut la Paraula i hem reconegut la veu. Una veu que ens exhorta a seguir-lo amb llibertat i seguretat de vida per sempre. És Jesús qui ha mort i ha ressuscitat per tu i per cada ovella esgarriada, per endur-nos a les mans del Pare. Què més vols?
Vivim salvats en la mesura que vivim en comunió en la tessitura de la unitat del Pare i del Fill en l’Esperit Sant. Vivim per sempre en la participació del seguiment autèntic de Jesús.
«Jo els dono la vida eterna», diu Jesús. Ell ens dóna el seu cos i la seva sang com aliment per a la vida eterna. I així, no ens perdrem mai en el nostre peregrinatge «a les fonts on brolla l’aigua de la vida», en el camí cap a la plena comunió amb el Pare, perquè siguem u com Jesús i el Pare son u. Què més vols?
Cal reconèixer la veu de Jesús. On la podem escoltar? Val que coneixem Déu. Però, reconeixem Crist ressuscitat, en l’altre germà, en les persones que ens interpel•len amb els seus problemes, en els qui s’han quedat sense feina, en els esdeveniments de cada dia, en el treball o el lleure, en el culte, la litúrgia i la pregària, en el teu espai interior?
Realment el Senyor ha ressuscitat. Però, de veres reconeixes la seva veu? Volem rebre la paraula de Déu, per fer-nos dignes de la vida eterna? O no més volem sentir allò que ens interessa, per fer-nos indignes de la vida present? Cal estar oberts amb les orelles netes, ben netes, per escoltar la veu del qui és la Paraula de Déu.
Ac 13,14.43-52; Sl 99; Ap 7,9.14b-17; Jn 10,27-30
«Jo i el Pare som u», afirma Jesús. I aquesta unitat del Pare i el Fill amb l’Esperit Sant és la fe que professem, la fe que ens ha convocat a viure la vida monàstica, la vida cristiana, la vocació de cadascú de nosaltres en el seguiment de Jesús ressuscitat.
Com a criatures tots som fills de Déu. Podem dir que coneixem Déu. Podem afirmar la seva existència. Però, cal ser ovella per reconèixer la veu del pastor que ens guia cap al Pare.
Una veu ens ha exhortat, una veu que hem reconegut i l’hem seguida. Hem rebut la Paraula i hem reconegut la veu. Una veu que ens exhorta a seguir-lo amb llibertat i seguretat de vida per sempre. És Jesús qui ha mort i ha ressuscitat per tu i per cada ovella esgarriada, per endur-nos a les mans del Pare. Què més vols?
Vivim salvats en la mesura que vivim en comunió en la tessitura de la unitat del Pare i del Fill en l’Esperit Sant. Vivim per sempre en la participació del seguiment autèntic de Jesús.
«Jo els dono la vida eterna», diu Jesús. Ell ens dóna el seu cos i la seva sang com aliment per a la vida eterna. I així, no ens perdrem mai en el nostre peregrinatge «a les fonts on brolla l’aigua de la vida», en el camí cap a la plena comunió amb el Pare, perquè siguem u com Jesús i el Pare son u. Què més vols?
Cal reconèixer la veu de Jesús. On la podem escoltar? Val que coneixem Déu. Però, reconeixem Crist ressuscitat, en l’altre germà, en les persones que ens interpel•len amb els seus problemes, en els qui s’han quedat sense feina, en els esdeveniments de cada dia, en el treball o el lleure, en el culte, la litúrgia i la pregària, en el teu espai interior?
Realment el Senyor ha ressuscitat. Però, de veres reconeixes la seva veu? Volem rebre la paraula de Déu, per fer-nos dignes de la vida eterna? O no més volem sentir allò que ens interessa, per fer-nos indignes de la vida present? Cal estar oberts amb les orelles netes, ben netes, per escoltar la veu del qui és la Paraula de Déu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
