28 d’abril del 2013

DIUMENGE V DE PASQUA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ac 14,20b-26; Sl 144,8-9.10-11.12-13ab; Ap, 21,1-5a; Jn 13,31-33a.34-35

Germans,

El temps pasqual va fent camí cap a la segona Pasqua, cap a la Solemnitat de la Pentecosta, precedida per l’Ascensió del Senyor, amb l’entronització gloriosa del Crist a la dreta del Pare.

Vegem què ens diu la litúrgia de la paraula d’aquest diumenge cinquè de Pasqua. La lectura dels Fets dels apòstols que hem escoltat ens narra la fi del primer viatge missioner de Pau amb Bernabé per les contrades d’Àsia Menor, missió que posa en relleu l’acció de Déu en favor dels no jueus. El salm responsorial ens ha proclamat la bondat de Déu reflectida en tota la creació així com la magnificència gloriosa del seu Regne que s’estén per tots els segles i generacions. El fragment de l’Apocalipsi, en la seva visió final, ens deixa entreveure la Jerusalem celestial, engalanada com una núvia per al seu espòs, una visió escatològica que referma l’esperança dels creients sotmesos a la persecució i al martiri. El missatge de l’autor del llibre encoratja els cristians a centrar la seva mirada en un cel nou i una terra nova on ja no existirà més ni el sofriment ni la mort.

Els tres darrers diumenges de Pasqua es llegeix, en els tres cicles, un fragment del Sermó del sant Sopar segons sant Joan. En ell el quart evangelista ens dóna el testament espiritual de Jesús. El fragment d’avui s’obre amb una proclama de victòria: l’Hora en què Jesús serà enlairat dalt la creu és la mateixa en què serà exaltat en la glòria, i acaba amb transmissió del manament nou de l’amor.

Per tant, ens trobem avui amb una tensió entre el que en podríem anomenar lluita i festa, entre immanència i transcendència, entre encarnació i escatologia, entre present i futur, entre temporalitat i eternitat, uns binomis no oposats sinó complementaris i mútuament necessaris. De la mateixa manera que la Pasqua ha estat el fruit de la Passió i Mort de Jesús —«si el gra de blat no mor...»— també hem d’assumir que no hi ha festa sense lluita ni escatologia sense encarnació.

Justament l’evangeli d’avui marca clarament aquest binomi escatologia-encarnació amb els termes: glorificació-estimació. Jesús anuncia la pròpia glorificació i la glorificació de Déu en ell pel seu Misteri Pasqual, terme aquest que es projecta vers l’escatologia, vers el triomf final del Fill de l’Home. Però tot seguit, com si Jesús s’hagués estant esplaiant en solitari sobre el terme glorificació, es dirigeix als deixebles amb un llenguatge més encarnat quan els parla de l’estimació dels uns pels altres. Però no es tracta d’un amor qualsevol, sinó tal com el que Jesús els ha demostrat. I l’amor de Jesús ha estat total, fins a donar la pròpia vida per ells. Vet aquí les dues cares d’una mateixa moneda: la glorificació de Jesús és fruit de l’amor. De l’amor al Pare en primer lloc, perquè Jesús ha rebut d’ell la seva missió i ell està incessantment en el Pare, en una dependència filial incondicional, i també de l’amor als deixebles, i entre ells hi som comptats també tots els qui creiem en Jesucrist. Des d’aleshores, doncs, el manament nou serà el distintiu dels veritables deixebles de Jesús. Tertul·lià, un escriptor eclesiàstic a cavall dels segles II i III, conta com els no cristians s’admiraven de l’emulació amb què s’estimaven els cristians del seu temps amb aquella bella expressió: «Mireu com s’estimen». Un testimoni que era el fruit de la presència de l’Esperit del Senyor Pasqual en els cristians de l’Església perseguida en aquells moments.

El seu exemple és per a nosaltres un repte que ens hauria d’esperonar a fer el mateix. Però de la mateixa manera que nosaltres no sabem com hem de pregar i hem de demanar a l’Esperit que ens n’ensenyi, tampoc no tenim l’amor com un instint natural sinó que l’hem de demanar a l’Esperit d’Amor, ja que nosaltres som carnals, egoistes i interessats. Estimar suposa justament renunciar a la pròpia comoditat, sortir d’un mateix per tal de veure en el rostre de l’altre un germà, algú que Déu estima amb un amor particular, i allò que Déu estima té un valor absolut, és a dir, és sempre amable, sigui qui sigui i com sigui. Jesús va donar la vida per tots, pels bons i els dolents, sense distincions, fins i tot pel mateix Judes que el va trair, i el seu amor universal li venia del fet que ell no es reservava res per a sí mateix, era un home per als altres, un home humil i oblidat de si mateix, sempre solidari amb els més febles i desemparats. Aprendre a estimar serà per a nosaltres una assignatura sempre pendent o mai assolida del tot, i si hem d’estimar com el Crist, aleshores no tenim més remei que trucar incansablement a la porta del seu cor amant i suplicar-li amb un desig vehement que ens ensenyi a estimar com ell. Perquè si sabem estimar així, també tindrem vida i la comunicarem amb joia i naturalitat als qui ens envolten.

El manament de l’amor fou donat per Jesús en ple sopar pasqual, en aquella primera eucaristia íntima i tensa. Per això, en cada eucaristia, que és el sagrament de l’amor, volem reviure el Misteri Pasqual del Senyor i fer ben nostre el seu testament d’amor. Tot rebent el seu Cos i la seva Sang, acollim també l’Esperit Sant que ens ensenya a adorar el Pare en esperit i en veritat. Aquesta és la síntesis de l’eucaristia. És el mateix Esperit qui, des del fons del cor, ens fa clamar: Abbà, Pare!, i ens agermana en un amor sempre renovat.