3 de maig del 2013

SANT FELIP I SANT JAUME, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens

Germanes, germans,

La festa d’un apòstol és sempre un motiu de joia per a l’Església ja que ella viu de la fe dels apòstols i en ells s’hi reconeix. Per això proclamem en el Credo que creiem en una sola Església, santa, catòlica i apostòlica.

Avui l’Església celebra amb joia la festa de dos apòstols, sant Felip i sant Jaume, anomenat el Menor. Els dos apòstols sempre s’han festejat aparellats però no sempre en aquest dia. Primer fou l’1 de maig, aniversari de la dedicació de l’Església dels Sants Apòstols a Roma. L’any 1955, amb motiu de la festa de sant Josep Obrer, es traslladà a l’11 de maig i finalment en aquest dia, a partir de 1969 en la revisió del santoral del Calendari Romà.

De sant Jaume en sabem ben poca cosa. Nascut pel que sembla a Canà de Galilea, fill d’Alfeu i de Maria Salomé, era germà de Josep i de Judes Tadeu, i pel que sembla també cosí germà de Jesús ja que els pares d’ambdós serien germans. Segons l’historiador jueu Flavi Josep, l’any 62 hauria estat jutjat pel sanedrí i executat per lapidació. Sembla que també és l’autor de la carta que porta el seu nom.

De l’apòstol Felip, natural de Betsaida, a la Galilea, els evangelis ens diuen alguna cosa més. Fou un dels deixebles del Baptista com sant Andreu i sant Joan. Fou també un dels primers deixebles de Jesús que va respondre immediatament a la seva crida amb un simple ‘segueix-me’. Aquesta docilitat a la invitació de Jesús i la forma com el va captivar la persona del Mestre, féu d’ell també un fervorós apòstol que va parlar tot seguit de Jesús al seu amic escèptic Natanael, que també fou guanyat per Jesús.

De Felip podríem dir que era un jove força ingenu, recordem quan Jesús li preguntà quants pans necessitarien per aquella munió de gent que seguia Jesús i que foren agraciats amb la multiplicació dels pans. Felip li respongué que ni amb dos-cents denaris no en tindrien prou, però sant Joan ens diu clarament que Jesús li féu la pregunta per provar-lo, un delicat sentit de l’humor del Mestre que es prenia la llibertat de prendre una mica el pèl al seu bon deixeble.

L’evangeli d’avui ens dóna una dada més d’aquesta ingenuïtat de sant Felip, quan li diu a Jesús: «Senyor, mostra’ns el Pare i no ens cal res mes». Com aquell que acaba de trobar la millor solució al problema. Però, Felip, li diu Jesús: «Fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?» Fixeu-vos quina teologia més profunda i més captivadora se’ns ha donat a conèixer per culpa i gràcia d’una pregunta ingènua de l’apòstol Felip. Jesús és el rostre humà del Pare, a través de la seva humanitat es trasllueix el rostre inefable del Pare. Identificats en un mateix i infinit amor, el Fill revela el Pare i el Pare es dóna a conèixer en el Fill. Jesús esdevé així la perfecta transparència del rostre del Pare. Sense passar per Jesús no podem anar al Pare. Gràcies, Felip, perquè per la teva ingenuïtat se’ns ha fet el do d’un misteri inefable entre el Pare i el Fill. I això també després de tant de temps pensant que ja coneixíem Jesús.

Ara mirem les conseqüències que té aquest emmirallament entre el Fill i el Pare. Si també en el rostre de cada germà hi hem de veure el rostre de Jesús, aleshores, no hi ha dubte que el rostre de cada germà és també el reflex del rostre del Pare per la mediació del rostre de Jesús. I això és més que un joc de miralls. Potser hauríem d’aprendre de mirar-nos més pel rostre que pel clatell, no sigui que se’ns perdi la semblança divina amagada en cada rostre humà.