12 de maig de 2013

L'ASCENSIÓ DEL SENYOR (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Lc 24,46-53

Déu puja enmig d'aclamacions, al so dels corns puja el Senyor, canta el salmista tot descrivint un escenari grandiós, de victòria i de festa. L'escena que ens suggereix és majestuosa, d'una bellesa singular. Per això ens convida a sumar-nos a la festa, a l'alegria de la victòria de Crist: «Aplaudiu pobles, aclameu Déu, canteu», repeteix varies vegades. «Déu és rei de reis a tot el món».

Déu regna? Déu regna, domina en la teva vida? Déu seu a l'espai preciós, únic, del teu cor?

Potser és oportú recordar les paraules de l'abat Guerric en el seu sermó sobre l'Ascensió: «Penseu que pot ascendir, volar sobtadament de la terra al cel qui ara no aprèn a volar mitjançant l'exercici i la pràctica quotidians? Per ventura Crist, com l'àguila, no incitava a volar els seus pollets (Dt 32,11) quan voleiava damunt d'ells, quan a la seva vista era elevat i durant temps ells el continuaven mirant? D'una banda procurava atreure cap amunt, darrere d'ell, els seus cors a impulsos de l'amor, i per una altra els prometia, amb l'exemple del seu cos, que els seus cossos podrien ser elevats de la mateixa manera. Condescendint amb la teva feblesa, estendrà les seves ales, et prendrà i et portarà sobre les seves espatlles, per tal que no siguis un aguiló degenerat, per tal que no temis ser enlairat de la terra i gaudir d'un aire pur».

Com estendrà les seves ales sobre nosaltres? Per mitjà del seu Esperit que enviarà immediatament.

El relat de l'Ascensió, com ens suggereix la Paraula de Déu, estableix una separació de dos fets: el temps de Jesús i el temps de l'Esperit. L'Ascensió és el final d'una època salvífica, de la crida d'Israel i del testimoni davant els poders d'aquest món.

Sant Lluc ha tingut cura de diferenciar cadascun d'aquests dos moments: d'una banda el que els homes van fer donant mort a Jesús (fet tancat i verificat per la sepultura), el que Déu va fer amb Jesús (fet conclòs i obert per les aparicions), el que va fer Jesús, un cop ressuscitat, vessant l'Esperit sobre els apòstols.

L'Ascensió separa dos moments, dos temps fonamentals: la vida i l'obra de Jesús, Déu anorreat, revestit de la nostra fràgil naturalesa, per obrir-nos el camí, per dir-nos que estem destinats a la vida, a ser introduïts en la glòria del Déu viu. I d'altra banda l'obra de l'Esperit. «Us convé que me'n vagi, perquè així us enviaré l'Esperit que us ho ensenyarà tot, que us portarà a la veritat completa».

Entre l'obra de Jesús i l'obra de l'Esperit, el moment de l'Ascensió, que anuncia també, com diu l'oració col·lecta, «la nostra victòria, o elevació, i que estem destinats a participar de la glòria on avui arriba ell». L'Ascensió és el moment en què Crist incita a volar, com l'àguila els seus pollets.

Però aquest exercici de volar no és com si ell estigués descrivint moviments damunt dels nostres caps, com poden ser les piruetes d'un exercici acrobàtic en l'aire. Aquest exercici és més aviat una invitació a un temps de pregària com ens suggereix sant Pau: «Perquè ens concedeixi una comprensió profunda del seu misteri, els dons de la seva revelació, de la seva Paraula perquè arribem a comprendre l'esperança a la qual ens crida, les riqueses de glòria que ens té preparades, i sobretot i per sobre de tot perquè arribem a comprendre la grandesa de l'immens poder que obra en nosaltres els creients, és a dir l'eficàcia de la seva força, que és la mateixa que va ressuscitar el Crist d'entre els morts».

És a dir, una crida a preparar els nostres cors per obrar i viure en sintonia amb la força de Déu, amb la força i saviesa de l'Esperit de Jesús.

Una crida a preparar-nos per viure portats per aquest Esperit de Jesús en la nostra vida de fe, en el camí d'aquesta vida. A viure amb una llum nova. L'Ascensió és la invitació a viure un salt profund, que és el salt de la fe. Escriu sant Agustí: «Ara ja no es troba a Crist parlant a la terra, sinó des del cel. Em vaig elevar al cel, però estic encara a la terra. Allà assegut a la dreta del Pare; aquí patint encara fam i set i sent pelegrí».

Així que no podem estar mirant al cel, sinó obrir els ulls del cor i contemplar-lo aquí a la terra.