Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 49,1-6; Sl 138; Ac 13,22-26; Lc 1,57-66.80
Estimats germans i germanes:
El naixement de Joan Baptista és motiu d'alegria per a tot el poble. L'amor converteix les situacions normals en extraordinàries. Esperem la «llum de tots els pobles, la llum que apunta en la fosca». Joan crida que arriba la Llum, Jesús, el «missatger que anuncia la pau». També hi ha falsos profetes que prometen la felicitat en coses que no la donen.
«Què serà aquest noi?», preguntaven sobre Joan. Què serà de nosaltres i d'allò que estimem? Què serà del nostre món en el futur? Escoltem l'Evangeli: «El noi creixia i s'enfortia en l'Esperit». Jesús continua oferint unes idees i uns valors, que tenen en compte la nostra pròpia realitat, però amb la Presència de l'Esperit que ens ajuda a superar-la. Meditant el Salm 18, hi trobo connexions amb l'Evangeli d'avui, com anirem veient. Quan l'Esperit ens fa créixer en coneixements i valentia, veiem clar que les Paraules del Senyor «són més desitjables que l'or fi..., més dolces que la mel». L'Amor de Déu és la màxima riquesa, l'única que dóna joia i esperança. La dolcesa de la seva misericòrdia és pau i serenor. Doncs bé, les Paraules del Senyor «omplen el cor de goig... il·luminen els ulls». Aleshores, el nostre cor reposa confiat; i contemplem els petits miracles de cada dia, quan l'Esperit de Déu actua en nosaltres.
Els Profetes repeteixen la idea del poble que camina a les fosques, que desitja veure la Llum. Joan, el gran profeta, ens presenta Jesús, que és la Llum desitjada i Aquell que perdona els pecats del món. Vivim, plorant o rient, en un món que sempre portarà les cicatrius del pecat i de la rebel·lió humana. La llum al ulls i el goig al cor hi són si dediquen les nostres forces a la construcció del Regne de Déu. Hem d'estar preparats a les proves; i a cercar noves maneres d'expressar la nostra fe i vivències, en consonància amb els valors evangèlics.
«Què serà aquest noi?» Què serà de mi, de tu? Depèn de la nostra actitud, de la nostra capacitat d'escoltar la Paraula de Déu i de posar-la en pràctica. Els profetes com Joan Baptista, i els missatgers de la autèntica pau i felicitat, es presenten a l'hora menys pensada, tal com diu el Salm 18: «silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu». Cal escoltar la Paraula de Déu, desitjable perquè és «més dolça que la mel». Volem estar disposats a tot, a fer la voluntat de Déu, a ser cristians responsables i compromesos... però les nostres limitacions ens fan ensopegar, estem supeditats a la llei del pecat. Tampoc no som massa conscients de l'abast de les nostres actuacions. Hem de repetir com el salmista: «Qui s'adona de les pròpies errades? Disculpeu el que em passa inadvertit». També podem caure en el pol oposat: creure'ns que tot va bé, que actuem magníficament, creient-nos bons cristians. El Salm 18 diu amb valentia: «Preserveu-me, Senyor, de l'orgull, que no s'apoderi de mi». Que el Senyor, com diu l'oració col·lecta, ens condueixi «pel camí de la salvació i de la pau». Amén.
24 de juny del 2013
23 de juny del 2013
DIUMENGE XII DURANT L'ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Maties Prades
Za 12,10-11;13,1; Sl 62; Ga 3,26-29; Lc 9, 18-24
Estimats germans i germanes,
Segons una màxima dels Pares del desert, del s. IV, un monjo li pregunta a un altre: Com puc arribar a ser monjo? L'altre li respon: «Si vols trobar la pau, ara i sempre, aleshores digues en cada acció: Jo, qui sóc jo? I no jutgis a ningú».
Qui sóc jo realment? El tema de la identitat és molt complex. Volem conèixer el nostre interior, però alhora ens fa por. Volem donar una bona imatge de nosaltres mateixos fins al punt que no sempre és la real. El culte a l'"ego" és perillós perquè dificulta les bones relacions amb els altres. Sobreabunda el perfil de la persona individualista, necessitada de sentir-se estimada, informada però no formada, impulsada al consum i abocada a la exterioritat. Jesús ens invita a entrar dins nostre, i a descobrir als altres. Qui sóc jo? Per a mi, qui són els altres? Jesús pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?»
La tradició monàstica veu Jesús com el camí que ens duu al nostre jo autèntic. Comença l'Evangeli d'avui dient que «Jesús es trobava pregant en un lloc apartat». La pregària posa als nostres llavis la paraula "Pare" dirigida a Déu, obre els ulls a l'Evangeli de Jesucrist, i prepara els nostres cors a rebre els dons del seu Esperit. La pregària permet entrar sense por dins nostre; amb ella descobrim que «l'amor que Déu ens té val més que la vida», segons un salm. La pregària ens fa descobrir la nostra personalitat amb naturalitat, sense trampes ni falses il·lusions. La pregària dóna forces per a continuar caminant i per a millorar.
Jesús vol que el descobrim a Ell mateix, que el coneguem. «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Jesús comunica el seu secret als deixebles, els confia la seva intimitat, vol conèixer quin és el nivell de la seva fe. Ser cristià és creure que Jesús és l'enviat del Pare; creure que ens estima; creure les seves paraules; i creure també en nosaltres, enfortits pel seu Esperit. Ser seguidor d'Ell no significa buscar el poder i la glòria —ho hem d'evitar—, sinó estar disposat a donar la vida pels altres, i assumir tant la joia com el sofriment que això comporta. Ser cristià de debò no és fàcil perquè comporta esforços i renúncies. «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m'acompanyi».
Negar-se a si mateix no vol dir perdre la pròpia personalitat ni el sentit de la responsabilitat, sinó deixar de ser esclau d'un mateix i mirar el món amb més claredat. Germans, se'ns fa difícil comprendre i acceptar la creu. No la podem evitar! Només tenim dues opcions: o l'acollim amb Jesús o ens caurà a sobre. És molt important experimentar que no estem sols en el sofriment. Jesús és amb nosaltres. Els altres, per amor a Déu, també ens acompanyen. Déu fa més lleugera la nostra càrrega, encara que el camí sigui costerut.
Penso que la creu més grossa, i més difícil de portar, és quan no podem creure en l'amor i el perdó de Déu, i en la bondat de les persones. Cal mirar la creu, ella fa visible el perdó. La creu ens transmet l'amor de Déu-Pare que perdona. Déu mateix visita el món, es fa home, ofereix un camí de vida que passa per la creu i per l'alliberament. El qui contempla Jesús com a imatge de la humanitat penjada en la creu, aquest descobreix Déu. La contemplació d'aquest espectacle el transforma, el fa trobar-se amb ell mateix, el condueix cap al altres, i comprèn la força renovadora de l'amor. Ser fidel a l'amor fins a la donació total és difícil i ens costa, però és l'únic camí que ens permet de ser plenament humans i de ser col·laboradors de l'acció amorosa de Déu en nosaltres. La fe fa endevinar el seu rostre de mirada profunda i ajuda a comprendre la seva Paraula d'esperança.
Jesús, qui ets Tu per a mi? Acullo en la meva vida la Vida que Tu em dones?
Za 12,10-11;13,1; Sl 62; Ga 3,26-29; Lc 9, 18-24
Estimats germans i germanes,
Segons una màxima dels Pares del desert, del s. IV, un monjo li pregunta a un altre: Com puc arribar a ser monjo? L'altre li respon: «Si vols trobar la pau, ara i sempre, aleshores digues en cada acció: Jo, qui sóc jo? I no jutgis a ningú».
Qui sóc jo realment? El tema de la identitat és molt complex. Volem conèixer el nostre interior, però alhora ens fa por. Volem donar una bona imatge de nosaltres mateixos fins al punt que no sempre és la real. El culte a l'"ego" és perillós perquè dificulta les bones relacions amb els altres. Sobreabunda el perfil de la persona individualista, necessitada de sentir-se estimada, informada però no formada, impulsada al consum i abocada a la exterioritat. Jesús ens invita a entrar dins nostre, i a descobrir als altres. Qui sóc jo? Per a mi, qui són els altres? Jesús pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc?»
La tradició monàstica veu Jesús com el camí que ens duu al nostre jo autèntic. Comença l'Evangeli d'avui dient que «Jesús es trobava pregant en un lloc apartat». La pregària posa als nostres llavis la paraula "Pare" dirigida a Déu, obre els ulls a l'Evangeli de Jesucrist, i prepara els nostres cors a rebre els dons del seu Esperit. La pregària permet entrar sense por dins nostre; amb ella descobrim que «l'amor que Déu ens té val més que la vida», segons un salm. La pregària ens fa descobrir la nostra personalitat amb naturalitat, sense trampes ni falses il·lusions. La pregària dóna forces per a continuar caminant i per a millorar.
Jesús vol que el descobrim a Ell mateix, que el coneguem. «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Jesús comunica el seu secret als deixebles, els confia la seva intimitat, vol conèixer quin és el nivell de la seva fe. Ser cristià és creure que Jesús és l'enviat del Pare; creure que ens estima; creure les seves paraules; i creure també en nosaltres, enfortits pel seu Esperit. Ser seguidor d'Ell no significa buscar el poder i la glòria —ho hem d'evitar—, sinó estar disposat a donar la vida pels altres, i assumir tant la joia com el sofriment que això comporta. Ser cristià de debò no és fàcil perquè comporta esforços i renúncies. «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m'acompanyi».
Negar-se a si mateix no vol dir perdre la pròpia personalitat ni el sentit de la responsabilitat, sinó deixar de ser esclau d'un mateix i mirar el món amb més claredat. Germans, se'ns fa difícil comprendre i acceptar la creu. No la podem evitar! Només tenim dues opcions: o l'acollim amb Jesús o ens caurà a sobre. És molt important experimentar que no estem sols en el sofriment. Jesús és amb nosaltres. Els altres, per amor a Déu, també ens acompanyen. Déu fa més lleugera la nostra càrrega, encara que el camí sigui costerut.
Penso que la creu més grossa, i més difícil de portar, és quan no podem creure en l'amor i el perdó de Déu, i en la bondat de les persones. Cal mirar la creu, ella fa visible el perdó. La creu ens transmet l'amor de Déu-Pare que perdona. Déu mateix visita el món, es fa home, ofereix un camí de vida que passa per la creu i per l'alliberament. El qui contempla Jesús com a imatge de la humanitat penjada en la creu, aquest descobreix Déu. La contemplació d'aquest espectacle el transforma, el fa trobar-se amb ell mateix, el condueix cap al altres, i comprèn la força renovadora de l'amor. Ser fidel a l'amor fins a la donació total és difícil i ens costa, però és l'únic camí que ens permet de ser plenament humans i de ser col·laboradors de l'acció amorosa de Déu en nosaltres. La fe fa endevinar el seu rostre de mirada profunda i ajuda a comprendre la seva Paraula d'esperança.
Jesús, qui ets Tu per a mi? Acullo en la meva vida la Vida que Tu em dones?
21 de juny del 2013
SANT LLUÍS GONZAGA, RELIGIÓS
Homilia predicada per F. Lluís Solà
2C 11,18.21b-30; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: cf. 18b); Mt 6,19-23
La mort no s’improvisa, i la vida tampoc. La mort és el segell posat al final de la vida, la signatura posada al capdavall d’un full de ruta per la mateixa persona que ha recorregut el camí, amb la mateixa mà i amb la mateixa lletra. La litúrgia d’avui uneix al misteri pasqual de la mort i resurrecció del Senyor, la vida i la mort de sant Lluís Gonzaga, justament en el dia del seu traspàs, del seu naixement al cel.
Quin va ser el full de ruta de sant Lluís Gonzaga? L’evangeli, és clar. Els evangelis que anem desgranant aquests dies ens van dibuixant com un plànol del tresor que hem de cercar, el mapa d’aquesta illa pressentida i desitjada, que és el Regne, el full de ruta d’aquest pelegrinatge que és la nostra vida des del naixement fins a la mort. La vida de sant Lluís, posada avui a la nostra consideració, ens ajuda a interpretar-lo, aquest full de ruta. Els títols humans dels quals es podia gloriar el jove Gonzaga no eren pas pocs, com els de Pau: una vida de luxe i de mollesa, l’accés a una cultura exquisida, els viatges amb el seu bagatge d’enriquiment i de relacions humanes... I, de cop i volta, el capgirament dels valors i de la ment, la troballa del veritable tresor: la renúncia i l’ingrés a la Companyia de Jesús, a l’amistat amb Jesús, el tresor, de tots, més valuós.
L’evangeli ens parla avui d’un tresor, metàfora recurrent en llavis de Jesús per designar el Regne. En la bonica novel·la d’Stevenson «L’illa del tresor», el tresor, amagat en una illa llunyana, somniat com un ideal de riquesa i de fantasia, és capaç de posar en joc la intel·ligència, la imaginació i l’aventura amb vista a la seva recerca; el tresor provoca la sortida de nosaltres mateixos i fa possible el viatge, el viatge cap a Ítaca, com canta el nostre Lluís Llach: «Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses».
Fer camí, d’això es tracta. Sigui curt o sigui llarg. El de sant Lluís va ser curt. Però, en albirar Ítaca a l’altra riba, es trobà que era ben ric de tot el que havia donat fent camí: el dia 3 de març de 1591, quan es carregava a les espatlles un empestat per portar-lo a l’hospital, es carregava el seu tresor, un tresor amagat en el cel, la Ítaca en majúscules del seu camí i de la seva felicitat. Que sant Lluís ens faci sempre ben joves i aventurers per solcar amb coratge els mars del nostre viatge i descobrir el tresor del Regne en el nostre cor i en el cor dels altres. Amén.
2C 11,18.21b-30; Sl 33,2-3.4-5.6-7 (R.: cf. 18b); Mt 6,19-23
La mort no s’improvisa, i la vida tampoc. La mort és el segell posat al final de la vida, la signatura posada al capdavall d’un full de ruta per la mateixa persona que ha recorregut el camí, amb la mateixa mà i amb la mateixa lletra. La litúrgia d’avui uneix al misteri pasqual de la mort i resurrecció del Senyor, la vida i la mort de sant Lluís Gonzaga, justament en el dia del seu traspàs, del seu naixement al cel.
Quin va ser el full de ruta de sant Lluís Gonzaga? L’evangeli, és clar. Els evangelis que anem desgranant aquests dies ens van dibuixant com un plànol del tresor que hem de cercar, el mapa d’aquesta illa pressentida i desitjada, que és el Regne, el full de ruta d’aquest pelegrinatge que és la nostra vida des del naixement fins a la mort. La vida de sant Lluís, posada avui a la nostra consideració, ens ajuda a interpretar-lo, aquest full de ruta. Els títols humans dels quals es podia gloriar el jove Gonzaga no eren pas pocs, com els de Pau: una vida de luxe i de mollesa, l’accés a una cultura exquisida, els viatges amb el seu bagatge d’enriquiment i de relacions humanes... I, de cop i volta, el capgirament dels valors i de la ment, la troballa del veritable tresor: la renúncia i l’ingrés a la Companyia de Jesús, a l’amistat amb Jesús, el tresor, de tots, més valuós.
L’evangeli ens parla avui d’un tresor, metàfora recurrent en llavis de Jesús per designar el Regne. En la bonica novel·la d’Stevenson «L’illa del tresor», el tresor, amagat en una illa llunyana, somniat com un ideal de riquesa i de fantasia, és capaç de posar en joc la intel·ligència, la imaginació i l’aventura amb vista a la seva recerca; el tresor provoca la sortida de nosaltres mateixos i fa possible el viatge, el viatge cap a Ítaca, com canta el nostre Lluís Llach: «Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca. Has d’arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l’illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses».
Fer camí, d’això es tracta. Sigui curt o sigui llarg. El de sant Lluís va ser curt. Però, en albirar Ítaca a l’altra riba, es trobà que era ben ric de tot el que havia donat fent camí: el dia 3 de març de 1591, quan es carregava a les espatlles un empestat per portar-lo a l’hospital, es carregava el seu tresor, un tresor amagat en el cel, la Ítaca en majúscules del seu camí i de la seva felicitat. Que sant Lluís ens faci sempre ben joves i aventurers per solcar amb coratge els mars del nostre viatge i descobrir el tresor del Regne en el nostre cor i en el cor dels altres. Amén.
16 de juny del 2013
DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
2S 12,7-10.13; Sl 31,1-2.5.7.11 (R: 5c); Ga 2,16.19.21;Lc 7,36-8,3
Germanes, germans,
Penso que estem tots d’acord que ni el penediment ni el perdó no són moneda corrent en els nostres dies, com tampoc no ho són la humilitat i la compassió o la misericòrdia, virtuts engendradores del penediment i del perdó respectivament. L’home modern, amb la seva autosuficiència, considera una feblesa aquesta mena de manifestacions que li semblen posar obstacle al seu desig d’autoafirmació. Quan la imatge de Déu desapareix del propi horitzó, s’esvaeix també el sentit del pecat i ja no hi ha lloc pel temor de Déu. Aleshores hom esdevé jutge únic dels propis actes sense necessitat d’haver de donar comptes a ningú. D’aquesta manera hom viu satisfet de si mateix i enganyat al mateix temps.
El penediment brolla d’un cor conscient d’haver obrat malament i que sent la necessitat de confessar els propis torts davant d’aquell que tot ho sap i que es pot fer càrrec de la pròpia feblesa. El desencadenant del penediment és la virtut de la humilitat amb la qual hom reconeix la pròpia petitesa i el desig de ser objecte del perdó de Déu tot confiant en la seva misericòrdia. L’home humil recorre sovint al penediment per tal de no perdre l’amistat i la sintonia amb el Déu de qui depèn en tot.
És el cas del rei David, en l’escena que hem escoltat avui, quan tot i haver comès una sèrie de greus pecats encadenats: adulteri-fornicació, manipulació mentidera per encobrir el propi pecat i finalment provocació d’assassinat del seu fidel soldat Uries, espòs de Betsabé, davant l’acusació directa que li fa el profeta Natan, reconeix el seu pecat i obté així el perdó de Déu. L’autor del text vol posar en relleu tant la gravetat del pecat del rei David com el seu esperit de penediment sincer. D’aquesta manera dóna a entendre que ni el mateix rei no queda exempt del judici de Déu, malgrat que sigui l’Ungit de Déu. La justícia de Déu val per a tots, com també per a tots hi ha possibilitat de perdó i de reconciliació. L’exemple del rei penedit és també un referent a imitar per tot el poble, ja que, per gran que sigui el pecat que s’hagi comès, la misericòrdia de Déu no té límits.
L’evangeli ens ha presentat el cas d’una dona pecadora de domini públic que, penedida, s’acosta a Jesús, sense cap mena de respecte humà, moguda per un desig invencible d’estar prop d’aquell de qui reconeix la seva bondat i la seva comprensió. Al llarg del seu evangeli Lluc dóna un cert protagonisme a la dona, diumenge passat vam veure-ho en el cas de la viuda de Naïm i al final de l’evangeli d’avui hem vist com un grup de dones acompanyen Jesús al llarg del seu ministeri itinerant. Aquesta dona, que el fariseu Simó té etiquetada com a pecadora, porta a terme en Jesús una sèrie de gestos que corresponia al mateix Simó d’haver-los fet com a protocol. Jesús no es fixa en la condició pecadora de la dona sinó en el seu penediment sincer i l’amor que li manifesta. Tot plegat li ha valgut el perdó del Mestre, perquè ha estimat molt. Sant Pau dirà que l’amor cobreix una multitud de pecats. L’escena recalca la fe de la dona com a font del seu penediment. Veiem doncs, com la fe engendra l’amor i aquest es fa mereixedor del perdó diví.
Observem en aquesta perícope un doble tribunal, un condemnatori, el de Simó, i un altre absolutori, el de Jesús. Siguem sincers amb nosaltres mateixos i diguem-nos per quin cantó ens decantem alhora d’opinar sobre els altres. Ben segur que molt sovint ens mou més la severitat i el menyspreu que no pas la comprensió i la compassió. Tots portem un petit fariseu dins nostre que ens fa sentir cofois de nosaltres mateixos i ens mou a ser rigorosos i despietats amb els altres. Hauríem de fer més nostra l’actitud benvolent de Jesús envers els altres per tal que també nosaltres meresquem de ser tractats per ell amb la mateixa deferència.
Mirem de fer circular amb més freqüència la moneda del penediment i del perdó, que ens fa més autèntics i senzills, i així podrem gaudir de la misericòrdia d’Aquell que derroca els poderosos del soli i exalça els humils, tal com cantem en el càntic de Maria. I no oblidem que sempre que perdonem ens assemblem més a Déu, ja que com ha insistit recentment el papa Francesc, Déu no es cansa mai de perdonar. No ens cansem, doncs, tampoc nosaltres de demanar-li perdó.
2S 12,7-10.13; Sl 31,1-2.5.7.11 (R: 5c); Ga 2,16.19.21;Lc 7,36-8,3
Germanes, germans,
Penso que estem tots d’acord que ni el penediment ni el perdó no són moneda corrent en els nostres dies, com tampoc no ho són la humilitat i la compassió o la misericòrdia, virtuts engendradores del penediment i del perdó respectivament. L’home modern, amb la seva autosuficiència, considera una feblesa aquesta mena de manifestacions que li semblen posar obstacle al seu desig d’autoafirmació. Quan la imatge de Déu desapareix del propi horitzó, s’esvaeix també el sentit del pecat i ja no hi ha lloc pel temor de Déu. Aleshores hom esdevé jutge únic dels propis actes sense necessitat d’haver de donar comptes a ningú. D’aquesta manera hom viu satisfet de si mateix i enganyat al mateix temps.
El penediment brolla d’un cor conscient d’haver obrat malament i que sent la necessitat de confessar els propis torts davant d’aquell que tot ho sap i que es pot fer càrrec de la pròpia feblesa. El desencadenant del penediment és la virtut de la humilitat amb la qual hom reconeix la pròpia petitesa i el desig de ser objecte del perdó de Déu tot confiant en la seva misericòrdia. L’home humil recorre sovint al penediment per tal de no perdre l’amistat i la sintonia amb el Déu de qui depèn en tot.
És el cas del rei David, en l’escena que hem escoltat avui, quan tot i haver comès una sèrie de greus pecats encadenats: adulteri-fornicació, manipulació mentidera per encobrir el propi pecat i finalment provocació d’assassinat del seu fidel soldat Uries, espòs de Betsabé, davant l’acusació directa que li fa el profeta Natan, reconeix el seu pecat i obté així el perdó de Déu. L’autor del text vol posar en relleu tant la gravetat del pecat del rei David com el seu esperit de penediment sincer. D’aquesta manera dóna a entendre que ni el mateix rei no queda exempt del judici de Déu, malgrat que sigui l’Ungit de Déu. La justícia de Déu val per a tots, com també per a tots hi ha possibilitat de perdó i de reconciliació. L’exemple del rei penedit és també un referent a imitar per tot el poble, ja que, per gran que sigui el pecat que s’hagi comès, la misericòrdia de Déu no té límits.
L’evangeli ens ha presentat el cas d’una dona pecadora de domini públic que, penedida, s’acosta a Jesús, sense cap mena de respecte humà, moguda per un desig invencible d’estar prop d’aquell de qui reconeix la seva bondat i la seva comprensió. Al llarg del seu evangeli Lluc dóna un cert protagonisme a la dona, diumenge passat vam veure-ho en el cas de la viuda de Naïm i al final de l’evangeli d’avui hem vist com un grup de dones acompanyen Jesús al llarg del seu ministeri itinerant. Aquesta dona, que el fariseu Simó té etiquetada com a pecadora, porta a terme en Jesús una sèrie de gestos que corresponia al mateix Simó d’haver-los fet com a protocol. Jesús no es fixa en la condició pecadora de la dona sinó en el seu penediment sincer i l’amor que li manifesta. Tot plegat li ha valgut el perdó del Mestre, perquè ha estimat molt. Sant Pau dirà que l’amor cobreix una multitud de pecats. L’escena recalca la fe de la dona com a font del seu penediment. Veiem doncs, com la fe engendra l’amor i aquest es fa mereixedor del perdó diví.
Observem en aquesta perícope un doble tribunal, un condemnatori, el de Simó, i un altre absolutori, el de Jesús. Siguem sincers amb nosaltres mateixos i diguem-nos per quin cantó ens decantem alhora d’opinar sobre els altres. Ben segur que molt sovint ens mou més la severitat i el menyspreu que no pas la comprensió i la compassió. Tots portem un petit fariseu dins nostre que ens fa sentir cofois de nosaltres mateixos i ens mou a ser rigorosos i despietats amb els altres. Hauríem de fer més nostra l’actitud benvolent de Jesús envers els altres per tal que també nosaltres meresquem de ser tractats per ell amb la mateixa deferència.
Mirem de fer circular amb més freqüència la moneda del penediment i del perdó, que ens fa més autèntics i senzills, i així podrem gaudir de la misericòrdia d’Aquell que derroca els poderosos del soli i exalça els humils, tal com cantem en el càntic de Maria. I no oblidem que sempre que perdonem ens assemblem més a Déu, ja que com ha insistit recentment el papa Francesc, Déu no es cansa mai de perdonar. No ens cansem, doncs, tampoc nosaltres de demanar-li perdó.
9 de juny del 2013
DIUMENGE X DURANT L’ANY (Cicle C)
Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Benvolguts tots en el Senyor,
L’evangeli de Lluc ha anat desgranant sobre Jesús el seu contingut. Així ens el va presentar –a Jesús- com a profeta, en els diumenges passats 3, 4 i 5; el que fou seguit per la lectura del missatge profètic de Jesús, en els diumenges 6, 7 i 8; i ara continua amb la presentació de tres gestos o accions profètiques de Jesús, que són: la curació del criat del centurió, que és signe prodigiós de la «universalitat» de la «salvació» i de la «fe», en el diumenge 9è. I, avui, en aquest diumenge 10è, ens surt —sant Lluc— amb la «resurrecció» del fill de la viuda de Naïm, que és signe o prodigi de la «resurrecció del propi Jesús». I queda, pel diumenge vinent (l’11è), el perdó de la pecadora, signe o acció «significativa» de la «misericòrdia» de Déu, revelada en Jesucrist. A l’interior d’aquests signes o prodigis de Jesús es destaquen també unes actituds humanes, com són: la «fe» en el Crist, el reconeixement de la seva «divinitat», i l’«amor» desbordat. Concretant en el fragment d’aquest diumenge d’avui (el 10è), cal tenir present que es tracta d’una narració exclusiva de l’evangelista Lluc, i molt vinculada al tema fonamental de Crist com a nou Elies (tal com ha estat reflectit en el leccionari, en l’elecció de la primera lectura).
I és que la gent deia: «Déu ha visitat el seu poble». I sí, era Déu mateix, el Fill de Déu fet home, que s’havia dignat a visitar la gent d’aquest món. I havia baixat a viure entre nosaltres i donava senyals del seu poder i de la seva bondat. A l’entrada doncs d’aquell poble anomenat Naïm, s’havien trobat dues comitives: la que sortia i la que entrava. La comitiva que sortia era a l’entorn d’un jove difunt que duien a enterrar; era realment la comitiva trista de la mort. Però la comitiva que entrava era a l’entorn d’un profeta que era el Senyor de la vida; era, doncs, la comitiva alegre de la vida. I aquell qui era el Senyor de la vida es va avançar fins al fèretre de la mort i, posant a sobre la seva mà divina, digué al difunt: «Jove, aixeca’t». I, davant l’estupor i la meravella de tothom, el mort es posà assegut i començà a parlar. I és que el difunt havia sentit l’ordre del Senyor de la vida i l’havia obeït. I Jesús va tornar així el fill rediviu a la seva mare. D’aquesta manera va eixugar les seves llàgrimes i la seva pena, perquè li tornava l’alegria del fill. Amb això havia tingut raó quan li havia dit: «No ploris». Ell és, per tant, l’únic que pot calmar efectivament el nostre plor davant la tragèdia de la mort i de les desventures de la nostra existència. Confiem-hi, doncs, en Jesús, mentre som en aquest món de dolors, on nosaltres, dins els límits de la nostra escassa capacitat, hem de mirar d’eixugar també les llàgrimes que puguem, ben segurs que, en aquell Regne dels cels que ens va prometre, i a tots ens hi espera, Ell per sempre calmarà les nostres penes i ens darà la vida joiosa i perdurable.
Moltes vegades parlem de la missa com a festa, i això ens fa pensar en la conveniència d’ajuntar-hi elements dels que habitualment posem en joc en les festes humanes. No està pas malament, això, sempre que mantingui la fidelitat al context litúrgic. Però l’evangeli d’avui ens fa adonar d’una realitat més fonda en el concepte de festa aplicat a la missa: en ella, i per ella –per l’Eucaristia- el Senyor que ressuscità el fill de la viuda de Naïm torna una i altra vegada a donar-nos la seguretat de la seva paraula decisivament consoladora: la mort ha estat vençuda, i nosaltres, participant del seu COS i de la seva SANG, rebem la penyora de la vida eterna! «Jo us ho dic, alceu-vos!», ens diu Jesús. I l’Eucaristia és festa perquè hi celebrem que, en Jesús, s’ha inaugurat la seguretat que «tota llàgrima serà eixugada dels nostres ulls», perquè aquest món present, que ens porta al sepulcre ha restat aturat, i no pot deixar d’obeir la poderosa paraula de la Vida. Amén.
Benvolguts tots en el Senyor,
L’evangeli de Lluc ha anat desgranant sobre Jesús el seu contingut. Així ens el va presentar –a Jesús- com a profeta, en els diumenges passats 3, 4 i 5; el que fou seguit per la lectura del missatge profètic de Jesús, en els diumenges 6, 7 i 8; i ara continua amb la presentació de tres gestos o accions profètiques de Jesús, que són: la curació del criat del centurió, que és signe prodigiós de la «universalitat» de la «salvació» i de la «fe», en el diumenge 9è. I, avui, en aquest diumenge 10è, ens surt —sant Lluc— amb la «resurrecció» del fill de la viuda de Naïm, que és signe o prodigi de la «resurrecció del propi Jesús». I queda, pel diumenge vinent (l’11è), el perdó de la pecadora, signe o acció «significativa» de la «misericòrdia» de Déu, revelada en Jesucrist. A l’interior d’aquests signes o prodigis de Jesús es destaquen també unes actituds humanes, com són: la «fe» en el Crist, el reconeixement de la seva «divinitat», i l’«amor» desbordat. Concretant en el fragment d’aquest diumenge d’avui (el 10è), cal tenir present que es tracta d’una narració exclusiva de l’evangelista Lluc, i molt vinculada al tema fonamental de Crist com a nou Elies (tal com ha estat reflectit en el leccionari, en l’elecció de la primera lectura).
I és que la gent deia: «Déu ha visitat el seu poble». I sí, era Déu mateix, el Fill de Déu fet home, que s’havia dignat a visitar la gent d’aquest món. I havia baixat a viure entre nosaltres i donava senyals del seu poder i de la seva bondat. A l’entrada doncs d’aquell poble anomenat Naïm, s’havien trobat dues comitives: la que sortia i la que entrava. La comitiva que sortia era a l’entorn d’un jove difunt que duien a enterrar; era realment la comitiva trista de la mort. Però la comitiva que entrava era a l’entorn d’un profeta que era el Senyor de la vida; era, doncs, la comitiva alegre de la vida. I aquell qui era el Senyor de la vida es va avançar fins al fèretre de la mort i, posant a sobre la seva mà divina, digué al difunt: «Jove, aixeca’t». I, davant l’estupor i la meravella de tothom, el mort es posà assegut i començà a parlar. I és que el difunt havia sentit l’ordre del Senyor de la vida i l’havia obeït. I Jesús va tornar així el fill rediviu a la seva mare. D’aquesta manera va eixugar les seves llàgrimes i la seva pena, perquè li tornava l’alegria del fill. Amb això havia tingut raó quan li havia dit: «No ploris». Ell és, per tant, l’únic que pot calmar efectivament el nostre plor davant la tragèdia de la mort i de les desventures de la nostra existència. Confiem-hi, doncs, en Jesús, mentre som en aquest món de dolors, on nosaltres, dins els límits de la nostra escassa capacitat, hem de mirar d’eixugar també les llàgrimes que puguem, ben segurs que, en aquell Regne dels cels que ens va prometre, i a tots ens hi espera, Ell per sempre calmarà les nostres penes i ens darà la vida joiosa i perdurable.
Moltes vegades parlem de la missa com a festa, i això ens fa pensar en la conveniència d’ajuntar-hi elements dels que habitualment posem en joc en les festes humanes. No està pas malament, això, sempre que mantingui la fidelitat al context litúrgic. Però l’evangeli d’avui ens fa adonar d’una realitat més fonda en el concepte de festa aplicat a la missa: en ella, i per ella –per l’Eucaristia- el Senyor que ressuscità el fill de la viuda de Naïm torna una i altra vegada a donar-nos la seguretat de la seva paraula decisivament consoladora: la mort ha estat vençuda, i nosaltres, participant del seu COS i de la seva SANG, rebem la penyora de la vida eterna! «Jo us ho dic, alceu-vos!», ens diu Jesús. I l’Eucaristia és festa perquè hi celebrem que, en Jesús, s’ha inaugurat la seguretat que «tota llàgrima serà eixugada dels nostres ulls», perquè aquest món present, que ens porta al sepulcre ha restat aturat, i no pot deixar d’obeir la poderosa paraula de la Vida. Amén.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
