DIUMENGE LAETARE
Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Sa 16,1b.6-7.10-13a; Sl 22; Ef 5,8-14; Jn 9,1-41
Estimats germans i germanes,
El cec de l’Evangeli descobreix per primera vegada la llum. Aquesta narració llarga, profunda i bellíssima a nosaltres ens obre els ulls per a contemplar el camí de la fe. Hi veiem que un mateix fet suscita comportaments oposats, com sempre. La ofuscació dels fariseus que resulten ser els veritables cecs, la curiositat dels veïns, la sorpresa i admiració dels apòstols, l’actitud diplomàtica dels pares per la por a comprometre’s, el procés interior del cec que obre els seus ulls a la fe i a una vida nova. Aquest home, decidit i amb personalitat, mentre obre els ulls quelcom està passant en la seva vida. Aquesta idea em recorda l’Encíclica La llum de la fe del Papa Francesc, que presenta la fe com un camí i com una edificació (50).
Jesús es fa present, i no sempre el reconeixem perquè els desigs ens enceguen. «L’adoració dels ídols d’aquest món —poder, diner i domini— no presenta un camí, sinó una multitud de viaranys que no porten enlloc i que formen més aviat un laberint. Girant-se cap al Senyor, l’home troba un camí segur, que l’allibera de la dispersió» (13). Jesús mira el cec de manera diferent perquè el contempla amb amor i veu la seva dignitat i possibilitats amagades. «Allò que l’home veu no és allò que val; l’home veu només l’aspecte exterior, però Déu veu el fons del cor» (primera lectura). Encara que nosaltres etiquetem i marginem, Jesús acull; ens acull perquè el seu cor és misericordiós. Ell vol guarir i defensar els qui viuen exclosos i humiliats; com el cec reduït a la pobresa, la incomprensió i la marginació. «Creure significa confiar-se a un amor misericordiós... que sosté i orienta l’existència, que es manifesta poderós en la seva capacitat d’adreçar les coses tortes de la nostra història» (13).
Amb aquesta fe es va edificant la nostra història. Una fe ben animosa, segons l’oració col·lecta. Una «fe que no sols mira Jesús, sinó des del punt de vista de Jesús» (18). Si mirem amb els seus ulls, comprensius i amables, ens sorprendrà descobrir la bondat i qualitats dels altres que els nostres interessos no ens permeten de conèixer. Un llarg camí de conversió i d’il·luminació! Diu la segona lectura: «Ara que esteu en el Senyor, sou llum». Llum que apunta en la fosca i il·lumina a ple dia quan donem fruits «de bondat, de justícia i de veritat». Tres paraules que no han de passar desapercebudes. Meditem-les! «Quan l’home pensa que, allunyant-se de Déu, es trobarà a si mateix, la seva existència fracassa» (19). Per això ens cal no sols contemplar aquesta Llum admirable, el Crist. Cal deixar que ens vagi transformant la nostra pròpia manera de ser i de veure el món. Camí i edificació van agafades de la ma amb la fe. La trobada del cec amb Jesús culmina amb una bella declaració de fe i d’amor: «Crec, Senyor!»
La fe ha de estar ben arrelada en la vida! La fe en Jesús «no ens separa de la realitat, sinó que ens permet de captar-ne el significat profund... i això porta el cristià a comprometre’s, a viure amb major intensitat encara el camí sobre la terra» (18). Intensitat i compromís perquè Jesús, a través dels Sagraments, ens toca el cor (31). El quart diumenge de Quaresma es anomenat Laetare perquè el cant d’entrada comença amb aquesta paraula que vol dir: «Alegreu-vos». Sí, germans, alegrem-nos perquè Jesús, el Bon Pastor, ens retorna, ens guia per camins segurs, ens asserena i conforta quan passem per barrancs tenebrosos, la seva bondat i el seu amor ens acompanyen tota la vida (cf. Sl 22). Alegrem-nos perquè també nosaltres podem fer la nostra declaració de fe i d’amor al Senyor (cf. Sl 35,10): «En Tu hi ha la font de la vida, i veiem la llum en la teva Llum».
26 de març del 2017
25 de març del 2017
ANUNCIACIÓ DEL SENYOR
Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet
«El Senyor és amb tu».
Déu ha parlat. Ha dit la seva Paraula amb majúscules, la Paraula que és el seu Fill Únic, Jesucrist. Pots creure o no. L’àngel es va retirar, Maria va creure i es va quedar. Així la història de la humanitat comença de nou, ara en clau de redempció.
L’àngel es va retirar i ens va deixar amb tot aquest misteri de Déu encarnat per obra de l’Esperit Sant. Maria des de la seva humil humilitat ha acceptat la voluntat de Déu i ha deixat que Déu faci estada en el seu si.
Maria ens ha obert la porta i no l’ha tancada, ens ha deixat la porta oberta perquè també nosaltres des de la nostra humilitat humil puguem accedir al coneixement del misteri de Déu.
En la història de la humanitat avui celebrem que hi ha un abans i un després, després que Maria digués: «sí». Tot el d’abans ha passat a la història. Déu s’ha encarnat en la nostra humanitat humana.
I si abans la llei prescrivia les oblacions i els sacrificis, l’holocaust i l’expiació; ara tot s’ha abreujat, tot s’ha resumit, s’ha reduït al cos de Jesucrist, oblació feta una vegada per sempre per complir la voluntat de Déu Pare.
Déu s’ha fet home. I nosaltres els homes estem cridats a ser déus. Però, el fer-se home de Déu pots veure com ha estat. Déu Pare per l’Esperit Sant ha enviat el seu Fill Únic, s’ha encarnat en les entranyes d’una verge, Maria, i ha estat en la nostra humanitat una persona la més humil, la més baixa, la més tinguda per no res.
Aquest és el camí, el senyal marcat per a nosaltres. No podem accedir a la vida divina si primer no deixem de tenir por i ens llencem a la fe que ens obre els ulls i les portes del cor a entendre. Perquè ens costa veure que per dreçar l’escala cap al cel primer t’has de fonamentar en la més humil humilitat.
Si Déu és amb nosaltres, no podem tenir por de res. Si tenim una fe veritable en que Déu s’ha fet home per conviure amb cadascú de nosaltres, només podrem viure els nostres dies d’ara amb un agraïment immens.
Un agraïment doble, si pensem en que ell ens ha creat i ens ha redimit de tota culpa de pecat gràcies al seu Fill. Hem estat creats i salvats per Jesucrist.
Déu s’ha abaixat per a que nosaltres pugem amb ell. Déu s’ha donat per a que nosaltres ens donem amb ell. I tot l’exemple de Jesucrist és per a nosaltres avui exemple de vida.
És el nostre Salvador i redemptor, Jesucrist, què és Déu i home, perquè s’ha encarnat en la nostra vida, perquè puguem participar de la seva naturalesa divina. Però, s’ha encarnat en el teu cor?
«I l’àngel es va retirar». Però, a Déu que res no li és impossible, s’ha quedat amb nosaltres fins a la fi del món. Ho celebrem ara en l’Eucaristia, memorial de la seva mort i resurrecció. Però, ho vivim en el dia a dia?
«El Senyor és amb tu».
Déu ha parlat. Ha dit la seva Paraula amb majúscules, la Paraula que és el seu Fill Únic, Jesucrist. Pots creure o no. L’àngel es va retirar, Maria va creure i es va quedar. Així la història de la humanitat comença de nou, ara en clau de redempció.
L’àngel es va retirar i ens va deixar amb tot aquest misteri de Déu encarnat per obra de l’Esperit Sant. Maria des de la seva humil humilitat ha acceptat la voluntat de Déu i ha deixat que Déu faci estada en el seu si.
Maria ens ha obert la porta i no l’ha tancada, ens ha deixat la porta oberta perquè també nosaltres des de la nostra humilitat humil puguem accedir al coneixement del misteri de Déu.
En la història de la humanitat avui celebrem que hi ha un abans i un després, després que Maria digués: «sí». Tot el d’abans ha passat a la història. Déu s’ha encarnat en la nostra humanitat humana.
I si abans la llei prescrivia les oblacions i els sacrificis, l’holocaust i l’expiació; ara tot s’ha abreujat, tot s’ha resumit, s’ha reduït al cos de Jesucrist, oblació feta una vegada per sempre per complir la voluntat de Déu Pare.
Déu s’ha fet home. I nosaltres els homes estem cridats a ser déus. Però, el fer-se home de Déu pots veure com ha estat. Déu Pare per l’Esperit Sant ha enviat el seu Fill Únic, s’ha encarnat en les entranyes d’una verge, Maria, i ha estat en la nostra humanitat una persona la més humil, la més baixa, la més tinguda per no res.
Aquest és el camí, el senyal marcat per a nosaltres. No podem accedir a la vida divina si primer no deixem de tenir por i ens llencem a la fe que ens obre els ulls i les portes del cor a entendre. Perquè ens costa veure que per dreçar l’escala cap al cel primer t’has de fonamentar en la més humil humilitat.
Si Déu és amb nosaltres, no podem tenir por de res. Si tenim una fe veritable en que Déu s’ha fet home per conviure amb cadascú de nosaltres, només podrem viure els nostres dies d’ara amb un agraïment immens.
Un agraïment doble, si pensem en que ell ens ha creat i ens ha redimit de tota culpa de pecat gràcies al seu Fill. Hem estat creats i salvats per Jesucrist.
Déu s’ha abaixat per a que nosaltres pugem amb ell. Déu s’ha donat per a que nosaltres ens donem amb ell. I tot l’exemple de Jesucrist és per a nosaltres avui exemple de vida.
És el nostre Salvador i redemptor, Jesucrist, què és Déu i home, perquè s’ha encarnat en la nostra vida, perquè puguem participar de la seva naturalesa divina. Però, s’ha encarnat en el teu cor?
«I l’àngel es va retirar». Però, a Déu que res no li és impossible, s’ha quedat amb nosaltres fins a la fi del món. Ho celebrem ara en l’Eucaristia, memorial de la seva mort i resurrecció. Però, ho vivim en el dia a dia?
21 de març del 2017
TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26
Fuit vir, una vegada hi havia un home, l’home de Déu Benet. La vida de sant Benet està plena d’humanitat, la seva etapa benestant a Roma se li presenta de sobte buida quan el Pare li diu com a Abraham: «Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré» i com Abraham Benet se n’anà tal com Déu li havia dit. Encetava així un camí de conversió, cap aquella possessió que el Senyor havia escollit per a ell i poc a poc va anar descobrint el camí que el va dur a la vertadera vida, per les ferides de la pell del cos guarí la ferida de l’ànima. El seu llegat és la seva presència viva en la Regla, perquè aquest text, encara avui full de ruta de tots nosaltres monjos i monges que seguim ara i aquí cercant Déu com Benet el cercà; és fruit d’una experiència vital plena de dificultats i també de temptacions de girar la vista enrere. D’aquí l’humanisme del text que ens va deixar que el fa ben conscient de que l’home, la creatura creada per Déu a imatge seva, ha esdevingut reunió de dons i de febleses, de talents i de defectes. Sols mantenint-nos en l’amor de Déu podem arribar a donar algun fruit.
Quan posem al Fill en el centre de les nostres vides, quan no oblidem que sols Crist és el centre, no importa qualsevol altra cosa. Sant Benet, sàviament ignorant y prudentment indocte, va comprendre que res no s’ha de preferir a l’amor de Crist. Tota la Regla traspua un ardent amor a Ell, un profund cristocentrisme que vol que els monjos visquem de cara a Crist, consagrats a Déu i al seguiment de Crist pel camí de l’obediència i de la caritat. L’essencial en la vida de sant Benet, l’essencial en la vida del monjo, és cercar Déu de debò, no anteposant mai res de res al seu amor. Però això en sant Benet té una expressió concreta, ell és l’home que prega pels seus fills a Déu, és el mestre que predica perquè abans ha practicat, ha viscut i així pot influir en el nostre cor de deixebles seus. La seva ha estat una gloria per compartir, l’amor que Déu li tingué vol que ens mogui també a nosaltres i així estimant visquem en Crist, en el Fill, amb plenitud com sant Benet hi visqué.
Sunt viri, hi pot haver, hi ha d’haver uns homes i unes dones que molts segles després que sant Benet deixés la vida benestant però buida de la ciutat de Roma i emprengués el camí on el Pare el cridava; segles després que escrivís el seu llegat fruit de la seva experiència com Crist home entre els homes; intentem de viure guiats com sant Benet per l’Esperit en l’escola del servei diví, intentant d’expressar així tota la nostra humanitat assedegada de Déu, per viure una vida regida per aquesta expressió personal, vital i humana que sant Benet ens deixà plasmada en lletra. La Regla és el llegat del mestre admirable de la perfecció evangèlica que corregué cap al cim de la caritat cridat pel Pare, tenint per model al Fill i guiat per l’Esperit i sostingut fins al seu darrer alè per la pregària i pel cos i la sang de Crist.
Gn 12,1-4a; Sl 15,1-2 i 5.7-8.11; Jo 17,20-26
Fuit vir, una vegada hi havia un home, l’home de Déu Benet. La vida de sant Benet està plena d’humanitat, la seva etapa benestant a Roma se li presenta de sobte buida quan el Pare li diu com a Abraham: «Vés-te’n del teu país, del teu clan i de la casa del teu pare, cap al país que jo t’indicaré» i com Abraham Benet se n’anà tal com Déu li havia dit. Encetava així un camí de conversió, cap aquella possessió que el Senyor havia escollit per a ell i poc a poc va anar descobrint el camí que el va dur a la vertadera vida, per les ferides de la pell del cos guarí la ferida de l’ànima. El seu llegat és la seva presència viva en la Regla, perquè aquest text, encara avui full de ruta de tots nosaltres monjos i monges que seguim ara i aquí cercant Déu com Benet el cercà; és fruit d’una experiència vital plena de dificultats i també de temptacions de girar la vista enrere. D’aquí l’humanisme del text que ens va deixar que el fa ben conscient de que l’home, la creatura creada per Déu a imatge seva, ha esdevingut reunió de dons i de febleses, de talents i de defectes. Sols mantenint-nos en l’amor de Déu podem arribar a donar algun fruit.
Quan posem al Fill en el centre de les nostres vides, quan no oblidem que sols Crist és el centre, no importa qualsevol altra cosa. Sant Benet, sàviament ignorant y prudentment indocte, va comprendre que res no s’ha de preferir a l’amor de Crist. Tota la Regla traspua un ardent amor a Ell, un profund cristocentrisme que vol que els monjos visquem de cara a Crist, consagrats a Déu i al seguiment de Crist pel camí de l’obediència i de la caritat. L’essencial en la vida de sant Benet, l’essencial en la vida del monjo, és cercar Déu de debò, no anteposant mai res de res al seu amor. Però això en sant Benet té una expressió concreta, ell és l’home que prega pels seus fills a Déu, és el mestre que predica perquè abans ha practicat, ha viscut i així pot influir en el nostre cor de deixebles seus. La seva ha estat una gloria per compartir, l’amor que Déu li tingué vol que ens mogui també a nosaltres i així estimant visquem en Crist, en el Fill, amb plenitud com sant Benet hi visqué.
Sunt viri, hi pot haver, hi ha d’haver uns homes i unes dones que molts segles després que sant Benet deixés la vida benestant però buida de la ciutat de Roma i emprengués el camí on el Pare el cridava; segles després que escrivís el seu llegat fruit de la seva experiència com Crist home entre els homes; intentem de viure guiats com sant Benet per l’Esperit en l’escola del servei diví, intentant d’expressar així tota la nostra humanitat assedegada de Déu, per viure una vida regida per aquesta expressió personal, vital i humana que sant Benet ens deixà plasmada en lletra. La Regla és el llegat del mestre admirable de la perfecció evangèlica que corregué cap al cim de la caritat cridat pel Pare, tenint per model al Fill i guiat per l’Esperit i sostingut fins al seu darrer alè per la pregària i pel cos i la sang de Crist.
20 de març del 2017
SANT JOSEP, ESPÒS DE LA BENAURADA VERGE MARIA
Homilia predicada pel P. Josep Alegre
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4 13,16-18.22; Mt 1,16.18-21.24
«Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors,
d’una generació a l’altra anunciaré la vostra fidelitat».
És el cant del salmista davant el silenci de Déu. És el cant al final de la sobirania de la casa de David sobre el regne de Judá. El crit commovedor, però esperançat, davant el silenci de Déu. El salmista no creu que Déu sigui incapaç de mantenir les seves promeses. I canta davant el silenci de Déu. Canta la seva fe, canta la seva esperança...
És el cant del silenci.
En el silenci neix la llum de la Paraula, la llum i la saviesa de la vida.
En el silenci van percebre l’obra de Déu, Abraham, David i molts dels seus elegits cridats a ser una obra d’Amor, l’obra i el projecte de Déu amb la humanitat.
És en el silenci, que plens d’admiració, van escoltar la crida de l’Amor, i van respondre amb fidelitat per al compliment d’una obra d’amor.
En el silenci va escoltar sant Josep l’anunci del compliment de les promeses de Déu. En el silenci va discernir el designi inescrutable de Déu.
En el silenci percep que l’obra de Déu ja no és promesa, ja no és futur,
sinó presència viva.
Una presència silenciosa.
Una presència ardent.
Foc!
Un foc que no es pot contenir, capaç de fer cremar la terra.
Un foc que sant Josep va mantenir en un silenci expectant.
Un silenci d’espera.
Una presència només alleujada pel cant.
El cant del salmista.
«Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors,
d’una generació s l’altra anunciaré la vostra fidelitat».
Aquest és el Magnificat de sant Josep.
El cant del silenci, que acull l’Amor a casa seva.
El silenci precedeix, acompanya, per penetrar en el misteri de Déu.
Aquest és el Magnificat de sant Josep.
El silenci confiat que espera l’arribada de la Paraula.
És en el silenci atent i delicat que s’acull la més brillant paraula d’amor.
De l’Amor que es revesteix de la nostra fragilitat.
És en el silenci del donar-se cada dia quan l’amor manifesta tota la riquesa de vida.
En l’escolta i la resposta fidel.
És en el silenci on l’amor madura i ofereix els seus fruits més dolços, preciós i duradors.
El silenci és el bressol de la paraula.
Al bressol contemplem l’obra de l’amor, descobrim la tendresa de l’amor.
Al bressol desperten nous somnis d’amor.
Santa Maria canta el Magnificat en la seva Visitació. Canta l’obra de Déu profundament commoguda per l’obra del Senyor. Canta l’obra de Déu que traspua amb esperança al seu poble d’Israel, i en el seu cor i en els seus llavis, en presència d’Isabel.
Avui sant Josep canta el Magnificat del silenci, perquè l’obra de Déu es gesta en el silenci, i avui la humanitat segueix necessitant aquest silenci de sant Josep per donar lloc a la Paraula que ha d’il·luminar els nostres passos.
No ho oblidis mai:
«Déu t’il·lumina per dintre
abans de sortir al nostre encontre per fora».
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4 13,16-18.22; Mt 1,16.18-21.24
«Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors,
d’una generació a l’altra anunciaré la vostra fidelitat».
És el cant del salmista davant el silenci de Déu. És el cant al final de la sobirania de la casa de David sobre el regne de Judá. El crit commovedor, però esperançat, davant el silenci de Déu. El salmista no creu que Déu sigui incapaç de mantenir les seves promeses. I canta davant el silenci de Déu. Canta la seva fe, canta la seva esperança...
És el cant del silenci.
En el silenci neix la llum de la Paraula, la llum i la saviesa de la vida.
En el silenci van percebre l’obra de Déu, Abraham, David i molts dels seus elegits cridats a ser una obra d’Amor, l’obra i el projecte de Déu amb la humanitat.
És en el silenci, que plens d’admiració, van escoltar la crida de l’Amor, i van respondre amb fidelitat per al compliment d’una obra d’amor.
En el silenci va escoltar sant Josep l’anunci del compliment de les promeses de Déu. En el silenci va discernir el designi inescrutable de Déu.
En el silenci percep que l’obra de Déu ja no és promesa, ja no és futur,
sinó presència viva.
Una presència silenciosa.
Una presència ardent.
Foc!
Un foc que no es pot contenir, capaç de fer cremar la terra.
Un foc que sant Josep va mantenir en un silenci expectant.
Un silenci d’espera.
Una presència només alleujada pel cant.
El cant del salmista.
«Senyor, cantaré tota la vida els vostres favors,
d’una generació s l’altra anunciaré la vostra fidelitat».
Aquest és el Magnificat de sant Josep.
El cant del silenci, que acull l’Amor a casa seva.
El silenci precedeix, acompanya, per penetrar en el misteri de Déu.
Aquest és el Magnificat de sant Josep.
El silenci confiat que espera l’arribada de la Paraula.
És en el silenci atent i delicat que s’acull la més brillant paraula d’amor.
De l’Amor que es revesteix de la nostra fragilitat.
És en el silenci del donar-se cada dia quan l’amor manifesta tota la riquesa de vida.
En l’escolta i la resposta fidel.
És en el silenci on l’amor madura i ofereix els seus fruits més dolços, preciós i duradors.
El silenci és el bressol de la paraula.
Al bressol contemplem l’obra de l’amor, descobrim la tendresa de l’amor.
Al bressol desperten nous somnis d’amor.
Santa Maria canta el Magnificat en la seva Visitació. Canta l’obra de Déu profundament commoguda per l’obra del Senyor. Canta l’obra de Déu que traspua amb esperança al seu poble d’Israel, i en el seu cor i en els seus llavis, en presència d’Isabel.
Avui sant Josep canta el Magnificat del silenci, perquè l’obra de Déu es gesta en el silenci, i avui la humanitat segueix necessitant aquest silenci de sant Josep per donar lloc a la Paraula que ha d’il·luminar els nostres passos.
No ho oblidis mai:
«Déu t’il·lumina per dintre
abans de sortir al nostre encontre per fora».
19 de març del 2017
DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle A)
JUBILEU SACERDOTAL DEL P. ALEXANDRE MASOLIVER
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 17,3-7; Sl 94,1-2.6-7.8-9; Rm 5,1-2.5-8; Jo 4,42 i 15
Déu sacia la set del poble d’Israel, el poble alliberat de l’esclavatge que travessà el desert i creia tenir set d’aigua, però era set de Déu perquè dubtava, se sentia abandonat i la temptació d’adorar altres déus el corsecava. Jesús també té set, té set de la conversió d’aquella dona en qui ha fet néixer el do de la fe i en el cor de la qual ha encès alhora el foc de l’amor diví. Sols en Déu saciem la nostra set, sols en Ell trobem la pau i l’harmonia enmig dels nostres dubtes i desassossecs. Si sabéssim veritablement què vol donar-nos Déu, ens deliríem per tenir set i poder rebre d’aquella aigua que ens saciarà per sempre i ens farà adorar el Pare en esperit i en veritat.
Avui recordem especialment el do del sacerdoci concedit al nostre germà Alexandre fa 50 anys. El ministeri del prevere és el poal que permet que l’aigua viva arribi als homes; el prevere és aquell que Jesús envia a segar allí on el Fill de l’home ha treballat i on ja ha sembrat la llavor de la fe, com en el cor d’aquella dona samaritana. El sacerdot és el sobrevingut en el treball que Déu ha fet, és com aquesta samaritana, vertadera apòstol de la paraula, el testimoni de la qual esdevé verídic pel seu poble, perquè la seva tasca ha estat obrir l’orella dels habitants de Sicar perquè s’acostessin a Jesús, l’escoltessin i ja no creguessin sols pel que ella els havia dit sinó pel que ells mateixos sentien i aleshores reconeguessin en Jesús al Salvador del món de debò.
Jesús no té por, no passa mai de llarg davant d’una persona per prejudicis. Jesús posa la samaritana enfront de la seva realitat, no jutjant-la sinó fent-la sentir-se considerada, reconeguda, i suscitant així en ella el desig d’anar més enllà de la visita quotidiana i feixuga al pou per treure’n aigua. La de Jesús era una set no d’aigua, sinó de trobar una ànima assedegada. Jesús tenia necessitat de trobar la samaritana per obrir-li el cor i li demana de beure per posar en evidència la set que hi havia en ella mateixa.
El resultat d’aquell encontre, cap al migdia, al costat del pou, va ser la conversió de la samaritana, l’assedegat sacià la set de la qui tenia una aigua que sols podia satisfer per unes hores. Un altre migdia Jesús proclamarà la seva set però els homes sols podran donar-li un manat d’hisop amb una esponja xopa de vinagre, perquè tot s’acomplexi.
Cada trobada amb Jesús canvia la nostra vida, sempre és un pas més endavant, un pas més prop de Déu. En la Quaresma estem cridats a redescobrir la importància i el sentit de la nostra vida cristiana, iniciada en el baptisme i, com la samaritana, hem de donar testimoniatge als nostres germans de l’alegria de la trobada amb Jesús.
El prevere, estimat P. Alexandre «és aquell qui desperta en els altres la set, qui fa adonar-los d’on és la vertadera aigua de la vida, que és el bany baptismal que fa renéixer i viure en esperit i veritat. Do de Déu, que abandona a les mans d’éssers humans; que, àdhuc coneixent les seves febleses, audaçment considera capaços d’actuar i presentar-se en el seu nom. Aquesta audàcia de Déu és realment la major grandesa que s’oculta en la paraula sacerdoci» (Benet XVI, Homilia, 11 de juny de 2010). Donem avui gràcies a Déu per l’audàcia a confiar-te aquest ministeri i el teu servei a la comunitat i a l’església aquets 50 anys.
Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ex 17,3-7; Sl 94,1-2.6-7.8-9; Rm 5,1-2.5-8; Jo 4,42 i 15
Déu sacia la set del poble d’Israel, el poble alliberat de l’esclavatge que travessà el desert i creia tenir set d’aigua, però era set de Déu perquè dubtava, se sentia abandonat i la temptació d’adorar altres déus el corsecava. Jesús també té set, té set de la conversió d’aquella dona en qui ha fet néixer el do de la fe i en el cor de la qual ha encès alhora el foc de l’amor diví. Sols en Déu saciem la nostra set, sols en Ell trobem la pau i l’harmonia enmig dels nostres dubtes i desassossecs. Si sabéssim veritablement què vol donar-nos Déu, ens deliríem per tenir set i poder rebre d’aquella aigua que ens saciarà per sempre i ens farà adorar el Pare en esperit i en veritat.
Avui recordem especialment el do del sacerdoci concedit al nostre germà Alexandre fa 50 anys. El ministeri del prevere és el poal que permet que l’aigua viva arribi als homes; el prevere és aquell que Jesús envia a segar allí on el Fill de l’home ha treballat i on ja ha sembrat la llavor de la fe, com en el cor d’aquella dona samaritana. El sacerdot és el sobrevingut en el treball que Déu ha fet, és com aquesta samaritana, vertadera apòstol de la paraula, el testimoni de la qual esdevé verídic pel seu poble, perquè la seva tasca ha estat obrir l’orella dels habitants de Sicar perquè s’acostessin a Jesús, l’escoltessin i ja no creguessin sols pel que ella els havia dit sinó pel que ells mateixos sentien i aleshores reconeguessin en Jesús al Salvador del món de debò.
Jesús no té por, no passa mai de llarg davant d’una persona per prejudicis. Jesús posa la samaritana enfront de la seva realitat, no jutjant-la sinó fent-la sentir-se considerada, reconeguda, i suscitant així en ella el desig d’anar més enllà de la visita quotidiana i feixuga al pou per treure’n aigua. La de Jesús era una set no d’aigua, sinó de trobar una ànima assedegada. Jesús tenia necessitat de trobar la samaritana per obrir-li el cor i li demana de beure per posar en evidència la set que hi havia en ella mateixa.
El resultat d’aquell encontre, cap al migdia, al costat del pou, va ser la conversió de la samaritana, l’assedegat sacià la set de la qui tenia una aigua que sols podia satisfer per unes hores. Un altre migdia Jesús proclamarà la seva set però els homes sols podran donar-li un manat d’hisop amb una esponja xopa de vinagre, perquè tot s’acomplexi.
Cada trobada amb Jesús canvia la nostra vida, sempre és un pas més endavant, un pas més prop de Déu. En la Quaresma estem cridats a redescobrir la importància i el sentit de la nostra vida cristiana, iniciada en el baptisme i, com la samaritana, hem de donar testimoniatge als nostres germans de l’alegria de la trobada amb Jesús.
El prevere, estimat P. Alexandre «és aquell qui desperta en els altres la set, qui fa adonar-los d’on és la vertadera aigua de la vida, que és el bany baptismal que fa renéixer i viure en esperit i veritat. Do de Déu, que abandona a les mans d’éssers humans; que, àdhuc coneixent les seves febleses, audaçment considera capaços d’actuar i presentar-se en el seu nom. Aquesta audàcia de Déu és realment la major grandesa que s’oculta en la paraula sacerdoci» (Benet XVI, Homilia, 11 de juny de 2010). Donem avui gràcies a Déu per l’audàcia a confiar-te aquest ministeri i el teu servei a la comunitat i a l’església aquets 50 anys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
