SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8

Fa vuit-cents anys del primer pessebre, fet per sant Francesc d’Assís. El qui va cantar poèticament el germà sol i la germana lluna ens ensenyava així a fer participar tota la creació en la bellesa i en la joia de l’encarnació. En efecte, el pessebre subratlla la dimensió còsmica del Nadal, del misteri del Déu que s’encarna assumint des de la seva profunditat la realitat creada pel seu mateix Verb. L’evangeli d’avui, amb la icona del sepulcre buit, també ho posa de manifest: és des d’aquest sepulcre que Déu ha baixat a les profunditats de la terra i n’ha ressuscitat estirant de la mà Adam i Eva i, amb ells, tota la creació redimida.

Aquest vespre tornarem a subratllar aquesta dimensió còsmica del Nadal amb el cant d’una antífona impressionant manllevada de la litúrgia ambrosiana: «Omnes patriarchæ præclamaverunt Te»: «Tots els patriarques us proclamaren i tots els profetes us anunciaren; els àngels us mostraren als pastors; el cel us donà a conèixer amb l’estrella; i tots els justos us acolliren amb goig». La litúrgia ambrosiana canta aquesta antífona a les II Vespres de l’Epifania, després del lucernari inicial. El cor, aplegat entorn del bisbe, la canta quatre vegades seguides, per simbolitzar l’anunci joiós del naixement de Crist proclamat als quatre punts cardinals. Fixeu-vos que l’antífona parla bàsicament de dos anuncis: el dels patriarques i profetes, que és l’anunci de la Sagrada Escriptura, i l’anunci dels àngels juntament amb el de l’estrella del cel, adreçat als pastors, que viuen a prop de la natura, i als mags, que saben escrutar el firmament: «El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet les seves mans», cantem aquests dies amb el salm 18. Hi ha la paraula revelada i escrita per a ser llegida, i la paraula que calla en la creació. La primera ens ajuda a interpretar aquesta altra. I en l’antífona ambrosiana aquests dos anuncis es fonen en un de sol, tal com el Verb de Déu, que sant Joan el Teòleg cantà incomparablement, s’encarna per fer de tota la creació una sola paraula, un sol llenguatge, un sol batec i un sol cant de lloança i d’agraïment a Déu.

«Tots els justos us acolliren amb goig» conclou l’antífona. Siguem també nosaltres d’aquests justos i celebrem festes en honor del Senyor encarnant la seva paraula de justícia i de misericòrdia, aquesta paraula de vida que avui contemplem amb els nostres ulls i toquem amb les nostres mans.

NADAL DEL SENYOR. MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Salm 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

IV – La Paraula

En diverses ocasions i de moltes maneres, Déu no ha deixat mai de buscar el moment per a parlar a l’home, per dir-li que la salvació és al seu abast. Aquell qui és la resplendor de la gloria de Déu i empremta del seu mateix ésser, aquell qui existeix des del principi i per qui tot ha vingut a l’existència, s’ha fet home i ha plantat al món la seva residència. Darrera la imatge endolcida del Nadal, en certa manera acaramel·lada i avui en gran part dessacralitzada, hi ha la rotunditat de l’acció de Déu, la plasmació del més gran misteri, de com Déu es pot fer home i des de la base, des de la humanitat, des d’allò que el mateix ha creat, redimeix i allibera.

En diverses ocasions i de moltes maneres Déu havia enviat missatges a la humanitat, li anava indicant el camí del retorn a Déu. No era altra cosa que això la llei que donà a Moisès. Però la llei no fou suficient, l’entossudiment de l’home feia cas omís a la llei i a tots els profetes per la boca dels quals Déu antigament havia parlat. Però l’amor de Déu no afluixa mai, Déu no deixa mai d’estimar-nos, malgrat que un cop i un altre l’home li tanqui la porta del seu cor i moltes vegades ho faci a pany i forrellat. El seu amor arriba fins a l’extrem de que qui és la Paraula, el verb de Déu es fa home per crear de nou, per establir una nova aliança amb la seva creatura.

Com diu el profeta Isaïes el nostre Déu és rei, però la seva reialesa en no ser d’aquest món sovint ens desconcerta perquè no actua des del poder de l’autoritat, sinó des de la legitimitat del seu amor. A Déu no l’havia vist mai ningú, ningú el va poder mirar mai cara a cara, Moisès es va tapar la cara perquè tenia por de mirar Déu; però ara la Paraula feta carn s’ha fet un de nosaltres, ha esdevingut un company de viatge amb la intenció de mostrar-nos que fins i tot nosaltres malgrat les nostres limitacions, malgrat les nostres debilitats, malgrat la nostra infidelitat i tebiesa en la fe, podem caminar cap al Pare, podem arribar a participar de la filiació divina, fets fills amb el Fill.

Aquesta paraula feta carn per amor és paraula de vida tal com el mateix Jesús va dir: «Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m’ha enviat, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida.» (Jn 5,24). El verb fent-se home ha omplert de sentit la vida humana, una vida que vagava en la solitud, que un cop i un altre rebutjava la crida de Déu, s’obstinava en allunyar-se de Déu. La Paraula feta carn enforteix el lligam entre Déu i la seva creatura, li dona ple sentit i la retorna al camí de la salvació.

La vinguda del Fill al món demana de la nostra corresponsabilitat, som cridats a la fe, a compartir la joia de la salvació, ens cal respondre-hi afirmativament. Amb la mateixa confiança de Maria, amb la mateixa disponibilitat de Josep, amb la mateixa entrega que Joan el Baptista, aquella veu que cridava en el desert. Ens diu Jesús: «Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus.» (Jn 8,31). Déu ha donat el primer pas, lliurament, amorosament ens tendeix la mà, ens convida a rebre la salvació a canvi de la nostra fidelitat, de la nostra fermesa davant les dificultats, les contradiccions, les caigudes. Al pessebre hi ha molt més que un infant, al pessebre hi ha la Paraula, hi ha la font de la vida, de la vida vertadera i plena, una vida sense fi fonamentada en l’amor. En paraules del mateix Jesús: «Us ho ben asseguro: els qui guarden la meva paraula no veuran mai la mort.» (Jn 8,51). El verb fet carn és Paraula de vida, perquè només Ell té paraules de vida eterna, només Ell és la llum que cap foscor pot apagar.

NADAL DEL SENYOR. MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

III - Jesús

«Praesepe iam fulget tuum».
«La menjadora resplendeix».
(Himne d’Advent)

Per tot bressol fusta i palla; les seves senyes són uns bolquers i una menjadora. Aquest Salvador, que és el Messies el Senyor, ha escollit per tron allí on mengen els animals, per coixí la palla, rebuig del blat, i per palau una establia. Són signes del que ha de venir, perquè a la fi de la seva missió tindrà per tron de nou la fusta, la fusta d’una creu i serà comptat entre els rebutjats d’aquest món, comptat entre els delinqüents i tractat com un més d’ells. En el moment de presentar la seva reialesa davant del món el que ara és silenci i intimitat, serà burla i menyspreu. Aquest infant que reposa en aquesta menjadora és el Fill unigènit de Déu, aquell que és nascut del Pare abans de tots els segles, el qui és la llum que es revela a les nacions, la glòria d’Israel, el seu poble, com el definirà l’ancià Simeó (Cf. Lc 2,32).

La menjadora resplendeix en la foscor de la nit, perquè allí hi reposa aquell qui és la llum, el qui «ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s’apaga.» (Lc 3,17) Allí, en la petitesa d’una establia, s’hi ha revelat l’amor de Déu que vol salvar a tots els homes, com ens ha dit l’Apòstol.

«Lumenque non spirat novum».
«La nit exhala nova llum».
(Himne d’Advent)

Una llum envolta i esglaia als pastors que dormen al ras guardant de nit el seu ramat; és l’anunci d’aquella altra llum que una altra nit encegarà uns soldats que, també endormiscats com aquests pastors que avui vigilen al bestiar, vigilaran un sepulcre, d’on naixerà la vida que no s’acaba quan allí es manifesti la gloria de Déu en Jesucrist, el Fill. En el silenci tranquil de la nit Déu actua, Déu es fa present. Aquesta nit la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no pot ofegar-la (Cf. Jn 1,5). La llum que sorprèn als pastors és l’anunci de la llum nova, una llum que no és com cap altra que hagi vist mai ningú abans. És la llum resplendor de la llum, que prové del Déu veritable, nascut del Déu veritable.

«Quod nulla nox interpolet».
«Cap altra nit la pot desfer».
(Himne d’Advent)

Aquesta nit un llum resplendeix en el país tenebrós, el jou pesat, la barra que encadenava, l’agulló que arriava han estat trossejats per un noi que porta a l’espatlla la insígnia de príncep. La innocència d’un infant, la vulnerabilitat d’un nadó indefens són l’avantguarda de l’acció més important de Déu en la història de la humanitat. Tot i la senzillesa, tot i la simplicitat de l’escena, aquesta nit no podrà ser desfeta per cap altra. Aquesta nit que representa la foscor en la que viu la humanitat, que representa la tenebra de la mort i del pecat, ha estat trencada per un infant posat en una menjadora, a l’aixopluc d’una establia perquè els pares no han trobat lloc a l’hostal.

Jesús, el fill de Maria, el Fill de Déu neix ja com un marginat més de la societat, ningú no s’ha apiadat d’aquella dona a qui se li han complert els dies i està a punt d’anar de part. Ja des del primer moment Déu fet home és deixat de costat pels seus. Ell és l’engendrat i no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare, pel qual tota cosa fou creada. I malgrat això aquesta llum es rebutjada ja que els homes s’han estimat més la foscor que la llum, perquè les seves obres eren dolentes (Cf. Jn 3,19). En aquesta nit tant sols uns pocs, uns elegits, s’adonen de que aquesta llum mostra a qui és el príncep de la pau, aquell que tindrà un principat immens sobre el que regnarà amb dret i justícia.

«Fideque iugi luceat».
«I amb fe constant persistirà».
(Himne d’Advent)

Hem de mirar aquesta nit amb els ulls de la fe. Davant dels ulls no hi ha sinó un infant en bolquers posat en una menjadora, una mare encara atordida pels dolors del part, un aparent pare sorprès encara per tot plegat, uns pastors que encegats enmig de la nit hi han acudit sense saber ben bé per què. Però la resta d’Israel, la resta del món ignora el que ha passat. Davant dels ulls tenim al Salvador, al Messies, al Fill de Déu, Ell representa, és la mostra viva i palpable de la immensitat de l’amor de Déu vers nosaltres, un amor del qual no en serem mai prou dignes. Déu ens ha estimat fins a l’extrem de fer-se home per mostrar-nos que des de la nostra humanitat finita i fonedissa si seguim a Crist podrem participar de la seva mateixa divinitat. La salvació ens ve per Jesucrist, aquest mateix que ara jeu en una menjadora, aquell qui morirà en una creu, aquell qui reposarà en un sepulcre, aquell qui vencerà la mort i vencent-la ens donarà la vida.

En paraules de sant Bernat: «Aquestes tres coses, estimadíssims meus, assaboreixo en la meva ànima quan sento la bona nova del naixement de Jesucrist, el Fill de Déu. Per què l’anomenem Jesús? Perquè salvarà al seu poble de tots els seus pecats. I per què l’anomenem Crist? Perquè farà podrir el jou del teu coll amb l’efusió de l’oli. Per què el Fill de Déu es fa home? Perquè els homes es tornin fills de Déu. Qui pot resistir a la seva voluntat? Si Jesús és el que perdona, qui s’atrevirà a condemnar? Si és Crist el que cura, qui podrà ferir? Si el Fill de Déu és el qui enalteix, a qui podrà humiliar.» (Sermó sobre l’anunci litúrgic del naixement del Senyor.)

«En la gruta de Betlem el cel i la terra es toquen, l’infinit entra en el món, i a la humanitat se li obren de bat a bat les portes de l’eterna herència divina. Amb la presència del “Déu amb nosaltres”, fins i tot la més fosca nit del dolor, de l’angoixa i del desconcert queda superada i vençuda per sempre. El Verb encarnat, l’Emmanuel, el “Déu amb nosaltres”, és l’esperança de tota criatura fràgil, el sentit de tota la història, el destí de tot el gènere humà.» (Sant Joan Pau II 23 de desembre de 1992)

Realment avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor, aquell qui per nosaltres els homes i per la nostra salvació ha davallat del cel, encarnat per obra de l’Esperit Sant en el ventre de la Verge Maria i que nascut en una establia en una nit fosca ens porta la llum de la salvació.

NADAL DEL SENYOR. MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà
Is 62,1-5; Salm 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

II - Josep

Josep és l’espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat el Messies. Aquesta senzilla descripció situa a un personatge en un lloc destacat en la genealogia de Jesús, el Messies, el Fill de David, fill d’Abraham. Josep és sempre un personatge en segon pla, com si estigués en tot moment un pas enrere, cedint el protagonisme a Maria, la seva esposa, i a Jesús, el seu fill davant del món. Ell sap, així li ha estat revelat, que la seva missió és la de custodiar a aquest infant que neix de Maria d’una manera singular, la seva concepció, el seu engendrament dins del ventre de Maria sols es pot explicar pe l’acció de Déu.

El Senyor Déu estima al seu poble, de fet no l’ha abandonat mai, sempre ha estat el poble el qui li ha estat infidel. Però Déu no perd mai la paciència, espera sempre i sap que a la fi sortirà guanyant, que és qüestió d’esperar el lloc i el moment oportú. Déu a més no trenca amb els seus elegits, malgrat les seves infidelitats, així entronca amb David a aquell qui és el Messies i ho fa per mitjà de Josep, de la seva descendència.

En aquest llarg procés d’espera hi hagut de tot, fidelitats i infidelitats, però Déu manté per sempre el seu amor, l’aliança que ha fet amb el seu poble és perpètua. D’aquí que el salvador sigui donat a Israel de la descendència de David, sigui de la soca de Jessè.

Escriu el Papa Francesc: «La grandesa de sant Josep consisteix en el fet que va ser l’espòs de María i el pare de Jesús. Com a tal, «va entrar en el servei de tota l’economia de l’encarnació», com diu sant Joan Crisòstom» (Patris Corde, 1). La vida de Josep és una altra vida dedicada al servei, com la de Maria, una vida a la que li cal la renúncia dels seus plans, de la seva voluntat, per fer únicament i exclusivament la voluntat de Déu. Josep en quedar Maria embarassada la volia repudiar en secret, Déu li comunicà que tenia una missió a complir i ell renunciant a la seva voluntat, a la seva comoditat i qui sap si a la seva bona reputació, acollí a Maria i al nen i en fou davant del món el seu pare.

En paraules de sant Joan Pau II Josep: «ha estat cridat per Déu per a servir directament a la persona i a la missió de Jesús mitjançant l’exercici de la seva paternitat; d’aquesta manera ell coopera en la plenitud dels temps en el gran misteri de la redempció i és veritablement ministre de la salvació» (Redemptoris custos, 14).

En aquesta nit de Nadal fixem la nostra mirada en Josep, en aquest home prudent, just, observant i fervorós, aquell qui acollint a Maria i al fill que aquesta portava en les entranyes, mogut sempre per l’amor. Escriu el Papa Francesc: «La lògica de l’amor és sempre una lògica de llibertat, i Josep va ser capaç d’estimar d’una manera extraordinàriament lliure. Mai es va posar en el centre. Va saber com descentrar-se, per a posar a María i a Jesús en el centre de la seva vida.» (Patris Corde, 7).

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2S 7,1-5.8b-11.16; Salm 88,2-3.4-5.27 i 29; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38

I - Maria

«Responde Verbum, et suscipe Verbum.»
«Digueu una paraula i rebeu el qui és la Paraula.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)

A casa d’una noia el nom de la qual era Maria, en un poblet de Galilea anomenat Natzaret el Fill s’encarnà, l’Esperit actuà cobrint a la noia amb la seva ombra i la voluntat del Pare s’acomplí. Així és la irrupció de la divinitat en la vida humana, manifestació perfecta de la Trinitat i alhora teofania discreta, quasi silenciosa, en la que calen poques paraules, cal algun silenci i en la que Maria amb una sola paraula, fiat, (que es faci), obre la porta de la humanitat cap a la salvació i alhora obre la porta de la humanitat a l’acció de la Trinitat.

Mentre el poder de l’Altíssim la cobreix amb la seva ombra, l’ombra del dubte s’esvaeix; mentre la noia es torba i es pregunta, l’àngel la treu de dubtes comunicant-li que té el favor de Déu i que res no ha de témer. La torbació, la pregunta i la perplexitat de concebre sense conèixer home desapareixen i la voluntat de Déu s’imposa de manera suau, sense estridències, sense fer soroll, com silenciosament un cop acomplerta la seva missió es retirà l’àngel.

Realment per a Déu res no és impossible, a Déu no li calen escenaris magnificents per a actuar, ho fa en la petitesa d’un poble de Galilea, sobre una noia promesa amb un home descendent de David, que es deia Josep, i a casa seva li anuncia que aquell qui concebrà obtindrà el tron de David.

Aquesta és la revelació del pla de Déu amagat en el silenci dels segles, com ens diu l’Apòstol. Aquesta ha estat la decisió del Déu etern, tal com ho havien anunciat els profetes però que pocs van entendre. Molts esperaven al Messies, però pocs van comprendre que havia de venir humilment per tal de poder compartir la nostra humanitat amb les seves limitacions, mancances, dolors i sofriments i també joies i alegries.

En aquesta senzilla escena a Natzaret Déu i l’home es troben i trobant-se tota la humanitat acabarà redimida, l’home tindrà part en la divinitat i tot per la decisió del Déu etern i el fiat, el sí d’una noia. Així la salvació ha arribat a l’abast de tots els pobles, el qui és l’únic ple de saviesa ens posa la salvació a tocar, si nosaltres som obedients a la fe, com Maria ho fou.

«Profer tuum et concipe divinum.»
«Pronuncieu la vostra paraula humana i concebeu el qui és la Paraula divina.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)

Aquell qui té a Déu per Pare i qui és per a Déu el seu fill s’ha escollit per palau el ventre virginal de Maria. El Pare ha trobat per al seu Fill una arca on engendrar-lo i amb una sola paraula humana, fiat, (que es faci), la Paraula divina que està en l’origen i la creació de totes les coses, hi ha fet estada i ha començat així la nova creació. L’home caigut per un home serà salvat per un home; a la dona enganyada en altre temps pel maligne li serà ara comunicada la veritat de la salvació per un àngel.

La salvació no la fa Déu d’esquena a l’home, ans al contrari, la humanitat hi participa de manera directe, com Maria que no sabent-se d’antuvi destinada a tal alta missió en el moment clau, donant el seu consentiment ve a representar com si tota la humanitat assentís a la voluntat de Déu. Certament no és pas així, el pla de Déu fou rebutjat en el seu moment per part de molts i ho és també avui. La humanitat rebutja a Déu a vegades de manera radical, negant-lo, obviant-lo o combatent-lo; a vegades amb la indiferència, a vegades, com sovint fem nosaltres, de manera més subtil intentant de manipular-lo, d’interpretar-lo d’acord amb la nostra voluntat i allunyant-nos de la voluntat de Déu.

Quan ens assalta el dubte, quan ens assetja la temptació, quan ens afecta el desencís, tenim en Maria el model a seguir. Ella malgrat no entendre-ho tot, deixà fer a Déu, es posa a les seves mans i així d’aquesta manera senzilla, humil i confiada obri les portes a la salvació. Maria, la noia de Natzaret, és part insubstituïble de la vinguda de Déu al món. Sense Maria, sense la seva acceptació no hi hauria hagut encarnació i sense que Déu es fes home, la nostra fragilitat humana hauria perviscut eternament.

«Emitte transitorium et amplectere sempiternum.»
«Proferiu una paraula transitòria i rebeu en el vostre si el qui és la Paraula eterna.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)

En aquesta senzilla escena a Galilea, l’eternitat entrà en la història humana. L’home s’hi havia allunyat, l’havia perduda, però un sol mot transitori, fiat, (que es faci), obre la porta a la recuperació de la imatge divina que impresa en cada home i en cada dona, havia estat enterbolida pel pecat i ennegrida per la mort. Aquest qui és la Paraula és qui té paraules de vida eterna i encarnant-se ha posat l’eternitat a l’abast de l’home.

Som a les portes del Nadal, transcorregut el camí de l’Advent, el camí de l’esperança, aquesta nostra esperança, l’esperança de tota la humanitat, encara que sovint la ignori, està a punt de fer-se realitat, humilment, de manera casi silenciosa i en aquesta sublim realitat hi ha un personatge imprescindible, Maria. En aquest darrer diumenge d’Advent, en aquesta vigília del Nadal girem els ulls vers Maria. Del seu assentiment ha depès la nostra salvació i ella ha accedit dient una sola paraula, fiat, (que es faci) a acollir aquell qui és Paraula i els qui escolten aquesta paraula i creuen en el qui l’ha enviada, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida. (Cf. Jn 5,24).

Com escrivia sant Bernat de Maria: «si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella et sosté, no cauràs avall. De res tindràs por si ella et protegeix; si et deixes portar per ella, no et fatigaràs; amb el seu favor arribaràs a bon port. De tal manera que tu mateix podràs experimentar amb quanta raó diu l’evangelista: i el nom de la noia era Maria.» (SVM II,17).