Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Salm 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14
III - Jesús
«Praesepe iam fulget tuum».
«La menjadora resplendeix».
(Himne d’Advent)
Per tot bressol fusta i palla; les seves senyes són uns bolquers i una
menjadora. Aquest Salvador, que és el Messies el Senyor, ha escollit per tron
allí on mengen els animals, per coixí la palla, rebuig del blat, i per palau
una establia. Són signes del que ha de venir, perquè a la fi de la seva missió
tindrà per tron de nou la fusta, la fusta d’una creu i serà comptat entre els
rebutjats d’aquest món, comptat entre els delinqüents i tractat com un més d’ells.
En el moment de presentar la seva reialesa davant del món el que ara és silenci
i intimitat, serà burla i menyspreu. Aquest infant que reposa en aquesta
menjadora és el Fill unigènit de Déu, aquell que és nascut del Pare abans de
tots els segles, el qui és la llum que es revela a les nacions, la glòria d’Israel,
el seu poble, com el definirà l’ancià Simeó (Cf. Lc 2,32).
La menjadora resplendeix en la foscor de la nit, perquè allí hi reposa aquell
qui és la llum, el qui «ja té la pala a les mans per ventar el gra de l’era;
entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s’apaga.» (Lc
3,17) Allí, en la petitesa d’una establia, s’hi ha revelat l’amor de Déu que
vol salvar a tots els homes, com ens ha dit l’Apòstol.
«Lumenque non spirat novum».
«La nit exhala nova llum».
(Himne d’Advent)
Una llum envolta i esglaia als pastors que dormen al ras guardant de nit el seu
ramat; és l’anunci d’aquella altra llum que una altra nit encegarà uns soldats
que, també endormiscats com aquests pastors que avui vigilen al bestiar,
vigilaran un sepulcre, d’on naixerà la vida que no s’acaba quan allí es
manifesti la gloria de Déu en Jesucrist, el Fill. En el silenci tranquil de la
nit Déu actua, Déu es fa present. Aquesta nit la llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no pot ofegar-la (Cf. Jn 1,5). La llum que sorprèn als pastors és l’anunci
de la llum nova, una llum que no és com cap altra que hagi vist mai ningú
abans. És la llum resplendor de la llum, que prové del Déu veritable, nascut
del Déu veritable.
«Quod nulla nox interpolet».
«Cap altra nit la pot desfer».
(Himne
d’Advent)
Aquesta nit un llum resplendeix en el país tenebrós, el jou pesat, la barra que
encadenava, l’agulló que arriava han estat trossejats per un noi que porta a l’espatlla
la insígnia de príncep. La innocència d’un infant, la vulnerabilitat d’un nadó
indefens són l’avantguarda de l’acció més important de Déu en la història de la
humanitat. Tot i la senzillesa, tot i la simplicitat de l’escena,
aquesta nit no podrà ser desfeta per cap altra. Aquesta nit
que representa la foscor en la que viu la humanitat, que representa la tenebra
de la mort i del pecat, ha estat trencada per un infant posat en una menjadora,
a l’aixopluc d’una establia perquè els pares no han trobat lloc a l’hostal.
Jesús, el fill de Maria, el Fill de Déu neix ja com un marginat més de la
societat, ningú no s’ha apiadat d’aquella dona a qui se li han complert els
dies i està a punt d’anar de part. Ja des del primer
moment Déu fet home és deixat de costat pels seus. Ell és l’engendrat i no pas
creat, de la mateixa naturalesa del Pare, pel qual tota cosa fou creada. I
malgrat això aquesta llum es rebutjada ja que els homes s’han estimat més la
foscor que la llum, perquè les seves obres eren dolentes (Cf. Jn 3,19). En
aquesta nit tant sols uns pocs, uns elegits, s’adonen de que aquesta llum
mostra a qui és el príncep de la pau, aquell que tindrà un principat immens
sobre el que regnarà amb dret i justícia.
«Fideque iugi luceat».
«I amb fe constant persistirà».
(Himne d’Advent)
Hem
de mirar aquesta nit amb els ulls de la fe. Davant dels ulls no hi ha sinó un infant en bolquers posat en una
menjadora, una mare encara atordida pels dolors del part, un aparent pare
sorprès encara per tot plegat, uns pastors que encegats enmig de la nit hi han
acudit sense saber ben bé per què. Però la resta d’Israel, la resta del món
ignora el que ha passat. Davant dels ulls tenim al Salvador, al Messies, al
Fill de Déu, Ell representa, és la mostra viva i palpable de la immensitat de l’amor
de Déu vers nosaltres, un amor del qual no en serem mai prou dignes. Déu ens ha
estimat fins a l’extrem de fer-se home per mostrar-nos que des de la nostra
humanitat finita i fonedissa si seguim a Crist podrem participar de la seva
mateixa divinitat. La salvació ens ve per Jesucrist, aquest mateix que ara jeu
en una menjadora, aquell qui morirà en una creu, aquell qui reposarà en un
sepulcre, aquell qui vencerà la mort i vencent-la ens donarà la vida.
En paraules de sant Bernat: «Aquestes tres coses, estimadíssims meus,
assaboreixo en la meva ànima quan sento la bona nova del naixement de
Jesucrist, el Fill de Déu. Per què l’anomenem Jesús? Perquè salvarà al seu
poble de tots els seus pecats. I per què l’anomenem Crist? Perquè farà podrir
el jou del teu coll amb l’efusió de l’oli. Per què el
Fill de Déu es fa home? Perquè els homes es tornin fills de Déu. Qui pot
resistir a la seva voluntat? Si Jesús és el que perdona, qui s’atrevirà a
condemnar? Si és Crist el que cura, qui podrà ferir? Si el Fill de Déu és el
qui enalteix, a qui podrà humiliar.» (Sermó sobre l’anunci litúrgic del
naixement del Senyor.)
«En la gruta de Betlem el cel i la terra es toquen, l’infinit entra en el món,
i a la humanitat se li obren de bat a bat les portes de l’eterna herència
divina. Amb la presència del “Déu amb nosaltres”, fins i tot la més fosca nit
del dolor, de l’angoixa i del desconcert queda superada i vençuda per sempre.
El Verb encarnat, l’Emmanuel, el “Déu amb nosaltres”, és l’esperança de tota
criatura fràgil, el sentit de tota la història, el destí de tot el gènere humà.»
(Sant Joan Pau II 23 de desembre de 1992)
Realment avui ens ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor, aquell
qui per nosaltres els homes i per la nostra salvació ha davallat del cel,
encarnat per obra de l’Esperit Sant en el ventre de la Verge Maria i que nascut
en una establia en una nit fosca ens porta la llum de la salvació.