DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
2S 7,1-5.8b-11.16; Salm 88,2-3.4-5.27 i 29; Rm 16,25-27; Lc 1,26-38

I - Maria

«Responde Verbum, et suscipe Verbum.»
«Digueu una paraula i rebeu el qui és la Paraula.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)

A casa d’una noia el nom de la qual era Maria, en un poblet de Galilea anomenat Natzaret el Fill s’encarnà, l’Esperit actuà cobrint a la noia amb la seva ombra i la voluntat del Pare s’acomplí. Així és la irrupció de la divinitat en la vida humana, manifestació perfecta de la Trinitat i alhora teofania discreta, quasi silenciosa, en la que calen poques paraules, cal algun silenci i en la que Maria amb una sola paraula, fiat, (que es faci), obre la porta de la humanitat cap a la salvació i alhora obre la porta de la humanitat a l’acció de la Trinitat.

Mentre el poder de l’Altíssim la cobreix amb la seva ombra, l’ombra del dubte s’esvaeix; mentre la noia es torba i es pregunta, l’àngel la treu de dubtes comunicant-li que té el favor de Déu i que res no ha de témer. La torbació, la pregunta i la perplexitat de concebre sense conèixer home desapareixen i la voluntat de Déu s’imposa de manera suau, sense estridències, sense fer soroll, com silenciosament un cop acomplerta la seva missió es retirà l’àngel.

Realment per a Déu res no és impossible, a Déu no li calen escenaris magnificents per a actuar, ho fa en la petitesa d’un poble de Galilea, sobre una noia promesa amb un home descendent de David, que es deia Josep, i a casa seva li anuncia que aquell qui concebrà obtindrà el tron de David.

Aquesta és la revelació del pla de Déu amagat en el silenci dels segles, com ens diu l’Apòstol. Aquesta ha estat la decisió del Déu etern, tal com ho havien anunciat els profetes però que pocs van entendre. Molts esperaven al Messies, però pocs van comprendre que havia de venir humilment per tal de poder compartir la nostra humanitat amb les seves limitacions, mancances, dolors i sofriments i també joies i alegries.

En aquesta senzilla escena a Natzaret Déu i l’home es troben i trobant-se tota la humanitat acabarà redimida, l’home tindrà part en la divinitat i tot per la decisió del Déu etern i el fiat, el sí d’una noia. Així la salvació ha arribat a l’abast de tots els pobles, el qui és l’únic ple de saviesa ens posa la salvació a tocar, si nosaltres som obedients a la fe, com Maria ho fou.

«Profer tuum et concipe divinum.»
«Pronuncieu la vostra paraula humana i concebeu el qui és la Paraula divina.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)

Aquell qui té a Déu per Pare i qui és per a Déu el seu fill s’ha escollit per palau el ventre virginal de Maria. El Pare ha trobat per al seu Fill una arca on engendrar-lo i amb una sola paraula humana, fiat, (que es faci), la Paraula divina que està en l’origen i la creació de totes les coses, hi ha fet estada i ha començat així la nova creació. L’home caigut per un home serà salvat per un home; a la dona enganyada en altre temps pel maligne li serà ara comunicada la veritat de la salvació per un àngel.

La salvació no la fa Déu d’esquena a l’home, ans al contrari, la humanitat hi participa de manera directe, com Maria que no sabent-se d’antuvi destinada a tal alta missió en el moment clau, donant el seu consentiment ve a representar com si tota la humanitat assentís a la voluntat de Déu. Certament no és pas així, el pla de Déu fou rebutjat en el seu moment per part de molts i ho és també avui. La humanitat rebutja a Déu a vegades de manera radical, negant-lo, obviant-lo o combatent-lo; a vegades amb la indiferència, a vegades, com sovint fem nosaltres, de manera més subtil intentant de manipular-lo, d’interpretar-lo d’acord amb la nostra voluntat i allunyant-nos de la voluntat de Déu.

Quan ens assalta el dubte, quan ens assetja la temptació, quan ens afecta el desencís, tenim en Maria el model a seguir. Ella malgrat no entendre-ho tot, deixà fer a Déu, es posa a les seves mans i així d’aquesta manera senzilla, humil i confiada obri les portes a la salvació. Maria, la noia de Natzaret, és part insubstituïble de la vinguda de Déu al món. Sense Maria, sense la seva acceptació no hi hauria hagut encarnació i sense que Déu es fes home, la nostra fragilitat humana hauria perviscut eternament.

«Emitte transitorium et amplectere sempiternum.»
«Proferiu una paraula transitòria i rebeu en el vostre si el qui és la Paraula eterna.»
(Sant Bernat, Homilia 4,8-9)

En aquesta senzilla escena a Galilea, l’eternitat entrà en la història humana. L’home s’hi havia allunyat, l’havia perduda, però un sol mot transitori, fiat, (que es faci), obre la porta a la recuperació de la imatge divina que impresa en cada home i en cada dona, havia estat enterbolida pel pecat i ennegrida per la mort. Aquest qui és la Paraula és qui té paraules de vida eterna i encarnant-se ha posat l’eternitat a l’abast de l’home.

Som a les portes del Nadal, transcorregut el camí de l’Advent, el camí de l’esperança, aquesta nostra esperança, l’esperança de tota la humanitat, encara que sovint la ignori, està a punt de fer-se realitat, humilment, de manera casi silenciosa i en aquesta sublim realitat hi ha un personatge imprescindible, Maria. En aquest darrer diumenge d’Advent, en aquesta vigília del Nadal girem els ulls vers Maria. Del seu assentiment ha depès la nostra salvació i ella ha accedit dient una sola paraula, fiat, (que es faci) a acollir aquell qui és Paraula i els qui escolten aquesta paraula i creuen en el qui l’ha enviada, tenen vida eterna; i en el judici no seran condemnats, perquè ja han passat de la mort a la vida. (Cf. Jn 5,24).

Com escrivia sant Bernat de Maria: «si la segueixes, no et desviaràs; si recorres a ella, no desesperaràs. Si la recordes, no cauràs en l’error. Si ella et sosté, no cauràs avall. De res tindràs por si ella et protegeix; si et deixes portar per ella, no et fatigaràs; amb el seu favor arribaràs a bon port. De tal manera que tu mateix podràs experimentar amb quanta raó diu l’evangelista: i el nom de la noia era Maria.» (SVM II,17).