Homilia predicada pel P. Lluc Torcal
Is 5, 1-7; Fl 4, 6-9; Mt 21, 33-43
«La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici».
No heu llegit mai què diu l’Escriptura...? Una de les maneres més habituals amb què els evangelistes s’adrecen a Jesús és amb el nom de mestre. Per això, els seguidors de Jesús, tant els d’aleshores com als d’ara, tots nosaltres que ens hem reunit en el seu nom, s’anomenen deixebles. Jesús és mestre fonamentalment perquè ens ensenya el camí, la via, que condueix cap al Pare, aquell camí que es recorre seguint-lo a ell, un seguiment que és sempre imitació i cura de tenir els mateixos sentiments que el mateix Crist. Ell és aquest camí segur, que se’ns traça rectament perquè ell és la veritat i que se’ns fa agradós de seguir perquè ell és, precisament, la vida. Del mestratge de Jesús, en voldria destacar avui un aspecte, molt a to amb l’Evangeli que acabem d’escoltar. No heu llegit mai què diu l’Escriptura... ? Jesús és, en efecte, el nostre mestre també en la comprensió de l’Escriptura, una comprensió que passa per la referència a la seva persona. No en va, l’Església ens assegura que el centre de l’Escriptura és la persona i el misteri del Fill de Déu.
Jesús —ho hem sentit— ha proposat directament als grans sacerdots i als notables del poble una paràbola. La paràbola fa servir un tema preciós als ulls dels israelites —el tema de la vinya—, un tema recurrent al llarg de tota l’Antiga Aliança, un tema estimat de tota la literatura veterotestamentària, un tema que, alhora, es fa palesament present també en la predicació de la Nova Aliança.
En efecte, la vinya és el símbol d’Israel, de tot el poble escollit; per això, els vinyaters són els responsables del poble, els seus caps religiosos que haurien de cuidar la nineta dels ulls de Déu. Les atencions que la vinya rep per part del propietari de la paràbola són metàfora de les atencions que Déu ha tingut envers el seu poble des dels inicis de l’Aliança; l’enumeració de les precaucions tècniques subratllen aquest amor i, alhora, el dret de propietat del Senyor Déu. La vinya de la paràbola és, doncs, imatge del seu poble estimat. Amb aquesta paràbola, que sant Mateu col·loca en un context de creixent conflicte entre Jesús i els dirigents del poble, el Senyor Jesús exposa al mateix temps l’acció salvadora de Déu envers el seu poble i el rebuig a aquesta acció que el poble i, especialment, els seus dirigents, li ofereix com a resposta. Els caps del poble, a qui Jesús proposa la paràbola, han maltractat des de sempre tots els profetes que Déu els enviat per a recollir el seu fruit de conversió i de justícia, i ara maltracten el seu propi Fill, que Déu els ha enviat com últim intent, com última oportunitat per a convertir-se, el Fill que arribaran, fins i tot, a matar.
És dins d’aquest context que l’Evangeli introdueix una altra paràbola, petita, colofó de la primera. Em refereixo al fragment del salm 117 que trobem en aquest Evangeli. La nova paràbola és la cita d’un salm i es tracta de la lectura personal que el Senyor fa d’uns versets d’aquest salm. Aquesta lectura concreta del Senyor, que completa la primera paràbola, ofereix el sentit dels versets del salm. Si la paràbola dels vinyaters anuncia el misteri pasqual, aquesta referència al salm 117, expressa el sentit de la mort i de la resurrecció de Jesús. La pedra que rebutjaven els constructors (...): un rebuig que és agreujat si ens adonem que el mot grec que utilitza és un terme que designava l’anul·lació d’una moneda que hom creia falsa. (...) ara corona l’edifici. La pedra que corona l’edifici, la pedra angular, la clau de volta, és la pedra que dóna sentit i remata la construcció, aquella pedra que la completa. Qui ha estat rebutjat d’aquesta manera tan cruel, és el veritable Fill de Déu, el seu enviat: la clau de volta de tota la història de la salvació.
Jesús, doncs, està llegint l’Antic Testament aplicant a la seva persona els temes més importants i les imatges més eloqüents d’aquest. Allò que desconcerta els seus interlocutors és, precisament, que faci parlar els textos de l’Antic Testament, en definitiva, d’ell mateix, de Jesús. Aquesta serà la raó última del seu rebuig, del rebuig de la pedra angular, per part d’aquells amb qui està parlant. Amb la narració de la paràbola de la vinya, Jesús es posa davant els dirigents jueus no només com igual als profetes, sinó que com el veritable Fill del propietari de la vinya, de Déu. La sort del fill de la paràbola no és sinó la que ell mateix correrà. Fent ús dels versets del salm 117, curosament col·locats en el clímax de la tensió entre el mestre i els dirigents del poble, Jesús ofereix el sentit últim de la seva paràbola i ens revela el sentit profund —la seva aplicació a la persona i al misteri de Crist— d’aquest mateix salm.
En efecte, amb l’Evangeli d’aquest diumenge, aprenem —entre moltes altres coses que l’oïda atenta no pot deixar escapar— que el nucli de la clau de lectura de l’Antic Testament és la referència del text sagrat a la persona i al misteri de Crist, el Nou Testament. El lector arquetípic, modèlic, de la Paraula és, precisament, Aquell que és ell mateix la Paraula. Gràcies a la seva encarnació, el Verb de Déu, la Paraula eterna de Déu que estava amb Déu des del principi i que és Déu, pot llegir-nos i comentar-nos amb paraules humanes la seva mateixa paraula oferta en Aliança. Aquestes paraules humanes del Verb amb les quals ell llegeix i comenta la seva Paraula, són el nucli primordial del Nou Testament. Com ens recorda Sant Gregori el Gran: «l’Antic Testament és profecia del Nou Testament; i el millor comentari a l’Antic Testament és el Nou Testament».
Comença avui al Vaticà, amb la celebració eucarística, la XII Assemblea General Ordinària del Sínode del Bisbes, disposada a reflexionar sobre la presència i irradiació de la Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església. Acompanyem, germans, aquests dies, l’assemblea sinodal amb la nostra pregària perquè l’únic mestre de l’Església il·lumini aquells que han rebut l’encàrrec d’ensenyar aquesta paraula per al bé de tots nosaltres.
