Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ex 22, 20-26; Sl 17; 1Te 1, 5c-10; Mt 22, 34-40
Germans, germanes,
Els textos evangèlics que anem llegint aquests darrers diumenges pertanyen a la tradició sinòptica, i, per tant, són comuns a Mateu, Marc i Lluc, essent l’evangeli de Marc el model original. Tanmateix, no sempre hi ha coincidència perfecta en els relats que narren els tres evangelistes. Cada evangelista ha deixat la petjada en la seva obra segons la pròpia perspectiva, tenint en compte, a més, la comunitat destinatària dels seus escrits. El fragment de Mateu que hem escoltat avui, per exemple, ofereix un escenari conflictiu que no trobem en el text paral·lel de Marc ni tampoc en el de Lluc. Mateu és un lletrat jueu esdevingut cristià, d’aquí que el seu evangeli ve a ser com un relat dramàtic en el qual Jesús exigeix del poble jueu una adhesió sense reserves a la seva persona. Malgrat el seu insistent reclam, el poble d’Israel no reconeix Jesús ni el seu missatge salvador i per això els pagans són admesos al Regne de Déu en lloc d’Israel, que, degut a la seva incredulitat, n’és descartat, tal com llegim en la paràbola dels vinyaters homicides. Mateu, a més, presenta Jesús com el nou Moisès, que no ha vingut a abolir la Llei antiga sinó a completar-la i a donar-li un contingut alliberador.
Des de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem i la seva enèrgica purificació del temple, els màxims representants del poble no paren de seguir-li la pista importunant-lo amb qüestions que a més de ser comprometedores no deixen de ser fins i tot retorçades. Un té la impressió que tant els saduceus com els fariseus i els partidaris d’Herodes, amb els mestres de la llei de cada bàndol, saduceu i fariseu, a part de tenir molt poca feina eren d’allò més recargolats. I el curiós del cas és que en el fons uns i altres no es tenien la més mínima simpatia, eren grups antagònics en molts aspectes. Tanmateix, malgrat les incompatibilitats existents entre ells, a l’hora d’anar contra Jesús, per allò de què els enemics del meu enemic són els meus amics, tots feien pinya. Ho vam veure diumenge passat amb la qüestió espinosa de si era lícit o no de pagar el tribut al Cèsar, quan els fariseus se serviren també dels partidaris d’Herodes per formular-li aquella pregunta insidiosa. Després d’aquella escena, seran els saduceus els qui qüestionaran Jesús sobre la resurrecció dels morts, escena que es llegeix un diumenge del cicle C en la versió de Lluc.
Avui és un mestre de la llei fariseu qui li proposa la pregunta sobre el primer manament de la llei. Sorprèn justament que tot un mestre de la llei s’atreveixi a inquirir què pensa Jesús sobre el tema, quan ell no formava part del cercle dels mestres de la llei. Fixem-nos, però, que la nostra perícopa comença dient que els fariseus es tornaren a reunir quan s’assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus amb el tema de la resurrecció dels morts. Això vol dir que la nostra escena és un nou contraatac per intentar de fer caure Jesús. Un mestre de la llei, ben segur el de més autoritat dins el grup, s’avança cap a Jesús tenint darrere seu un cor de fariseus atents al diàleg. Els deixebles de la mentida enfront del Mestre de la veritat insubornable. Ens trobem, per tant, davant un clima tens i conflictiu.
La qüestió del legista no té res d’innocent, malgrat semblar tan elemental. Jesús li respon amb les mateixes paraules de l’Escriptura que el doctor de la llei sabia prou bé. Qui no sabia quin era el primer manament de la Llei! Tot jueu piadós recitava cada dia, i tant Jesús com el mestre de la llei ho feien, sens dubte, el Shemà Israel, Escolta Israel: El Senyor el nostre Déu és l’únic Déu. Estimaràs el senyor el teu Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces, text que trobem al llibre del Deuteronomi. La qüestió del doctor de la llei no era, per tant, una pregunta de catequesi ni una simple endevinalla. L’evangelista ens diu clarament que la seva intenció era de provar Jesús. En el text original grec el verb emprat equival també a temptar o posar a prova. Però quina mena de parany li volia posar a Jesús aquell savi fariseu, podríem preguntar-nos nosaltres ara?
Aquest representant del grup fariseu en el fons vol qüestionar l’autoritat de Jesús, com si es digués a si mateix, “a veure si aquest predicador galileu és més gran que Moisès”. I d’aquesta manera ens trobaríem davant d’un tema cabdal de la teologia del primer evangelista, ja que com he dit més amunt, per a Mateu Jesús és el nou Moisès. Jesús accedeix a respondre a la pregunta i ho fa donant a la resposta una ampliació que el legista no s’esperaria, perquè l’originalitat de la resposta de Jesús no es troba en les idees de l’amor a Déu i al proïsme, sinó en el fet que ell aparella els dos manaments donant-los la mateixa importància. I encara més, fonamenta tota la llei i l’ensenyament dels Profetes en aquests dos manaments. En aquest sentit, doncs, Jesús supera el mateix Moisès sintetitzant tota llei en els manaments de l’amor a Déu i al proïsme.
Vet aquí la lliçó que podem treure nosaltres d’aquesta pàgina evangèlica: l’amor a Déu és inseparable de l’amor al proïsme. Des que el Déu gran i provident, el Pare de Nostre Senyor Jesucrist, es va mullar fins al fons amb la humanitat, ja no podem parlar de Déu sense l’home ni de l’home sense Déu. Déu sense l’home equivaldria a negar la humanitat de Jesús, Déu i home veritable, així com tota la seva passió per l’home; i l’home sense Déu esdevé un monstre depravat, i la història de tots els temps és testimoni evident d’aquesta horrible esquizofrènia. Pel fet que cada home és imatge de Déu, també és estimat gratuïtament per ell amb un amor preferencial. I si Déu estima tots els homes amb un amor personal i immens, també nosaltres hem d’estimar aquells que Déu estima, ja que d’aquesta manera ens assemblarem més a ell.
Germans, germanes, que aquesta eucaristia, que és el sagrament de l’amor i l’expressió màxima de l’amor que Déu ens té per la donació del seu Fill estimat, ens doni la força per estimar Déu per damunt de tot i d’estimar els altres amb el mateix amor amb què ell els estima.
