Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7, 2-4. 9-14; Sl 23, 1-6; 1Jn 3, 1-3; Mt 5, 1-12
Avui, el Déu omnipotent i etern ens dóna el goig de celebrar en una sola festivitat els mèrits de tots els sants… Així ens dirigim a Déu en l’oració-col·lecta per arribar mitjançant tots aquests intercessors a assolir la misericòrdia divina, el seu perdó.
Avui, ens diu sant Bernat, els honorem tots alhora, encara que no amb la mateixa intensitat, ja que cadascun d’ells encarna la santedat segons la seva personalitat. Uns mereixen ser satisfets d’honor perquè van ser veritables amics seus. Van Viure identificats amb la seva voluntat. Vivien aquella expressió del salmista: per a mi el millor és estar al costat de Déu. Una altra forma de santedat és la d’aquells que van superar la persecució. Van blanquejar les seves vestidures en la sang de l’Anyell. Una altra mena de santedat és la d’aquells que corren actualment però que encara no han arribat a la meta.
Però la font de tota santedat la tenim en l’evangeli. La font de la suprema benaurança se’ns ofereix mitjançant la saviesa de les Benaurances. Aquesta és la saviesa de Déu. Les benaurances ens parlen de Déu. I nosaltres trobem aquesta felicitat quan vivim en el nostre camí sota el temor de Déu, com diu l’Escriptura: Feliç l’home que es manté vigilant. Feliç el qui tem el Senyor i segueix els seus camins. Una felicitat del tot diferent de la d’aquells als quals ja no fa por el camí de la vida, perquè viuen i canten: Feliços els qui viuen a casa teva, lloant-te per sempre. Però, per a tots, la font d’aquesta felicitat, la font de la vida és Déu. Les benaurances ens parlen de Déu.
Llegir les benaurances és, en primer lloc llegir el cor de Déu tal com Jesús el descriu en pronunciar-les. No neixen solament d’un cor i de les seves entranyes d’home, sinó d’un nucli més íntim que Ell mateix. D’un cor abrandat d’amor, el cor d’aquell a qui anomena: Abba, Pare (o literalment: Papa!)
Ja molt abans de Jesús s’anomenava a la divinitat «pare», amb la idea de l’origen de la vida, per això nosaltres utilitzem el nom de «mare». Israel parla també de Déu com a «pare», per indicar la intervenció de Déu en la història del seu poble. En Jesús «Abba» no és la mare de la vida, ni el pare que intervé en la història. És aquell en qui es pot confiar, de qui podem refiar-nos totalment, amb qui podem respirar.
No es tracta de pare o mare en el sentit masculí o femení. És una cosa i l’altra també. No és una mare que reté afectivament el nen, sinó una mare que el porta al món enviant-lo cap a la vida. No és un pare que li imposa el seu nom, la seva imatge, la seva autoritat, sinó un pare que li obre camins de llibertat, amb el desig que corri la seva pròpia aventura. El nostre Déu, no és un Déu que ens recorda els deures i obligacions… El Déu dibuixat per Jesús és Amor, té un únic desig: que els éssers humans facin la seva pròpia vida i siguin «amor».
Les benaurances parlen, sobretot, de Déu. D’un Déu-Amor. Ens revelen que Déu és pobre, és mansuet, és pau, és compassiu, és just… No són un programa moral per a la nostra vida. Sí, toquen el nostre cor, ens conviden a canviar el nostre comportament, però són sobretot la revelació del cor de Déu. Un Déu que convida a lligar el nostre cor amb el seu.
Per què puja el Senyor a la muntanya per a impartir el seu ensenyament?
Per poder comunicar els manaments del cel, deixant el que és terrenal i buscant el sublim (Cromaci). Per dur el poble a una vida més alta (Jeroni). Per fer conèixer els més sublims ensenyaments del Pare i del Fill (Agustí). Per posar davant els nostres ulls que tot aquell que ensenya la manera que té Déu de fer justícia ha de revestir el seu ensenyament amb les més altes virtuts espirituals (anònim).
Jesús en el Sermó de la Muntanya no parla de Déu, o amb Déu, parla a Déu mateix. Qui em veu a mi veu també el Pare. Qui m’escolta a mi escolta el Pare. Després, al llarg de la seva vida entre nosaltres, viurà fidelment tot allò que ha ensenyat a la Muntanya. Aquest ensenyament a la Muntanya ha de ser tot un signe eloqüent per a nosaltres:
Per revifar el desig de Déu, per desitjar elevar-nos fins a l’altura d’aquesta saviesa divina, per assumir de manera més vital el misteri de Déu. I per damunt de tot perquè, agafats amb força per l’amor d’aquest Déu Pare i Mare, correm l’aventura de la vida, per la sendera de la llibertat. Una llibertat que s’alimenta, que creix, arriba a la maduresa, i s’expressa en l’amor.
