Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5, 6-10. 13-6, 2; Sl 83; 1Pe 2, 4-9; Lc 19, 1-10
«Que n’es d’amable, el teu temple,
Senyor de l’univers!
Tot jo sospiro i em deleixo
pels atris del Senyor:
Ple de goig, i amb tot el cor,
aclamo el Déu que m’es vida».
Així comença el salmista aquest poema que és el salm 83; amb la bellesa d’una nostàlgia viva: amable, sospiro, deleixo, aclamo... són paraules que traspuen d’un cor enamorat, d’un cor ple de tendresa pel seu Déu, pel Déu que és la font de la seva vida. Quina delícia: delectar-se pel Déu viu... Delectar-se, sospirar... és la nostàlgia per Déu. Una imatge viva, seductora d’un Déu amable apassionat per l’home i que desvetlla nostàlgies, desitjos, passions.
Aquest salm va contra la rutina en el tracte amb Déu. Què és el que provoca en el salmista tant d’entusiasme, tanta dolçor, tant d’afecte? No és simplement el temple, sinó Aquell que habita en el temple. En la foscor del temple, com ens diu la lectura del llibre de les Cròniques, però per a omplir de llum i de desig els qui penetren en el temple per a lloar-lo. Amb Déu trobarà el secret de la seva vida i una força interior que li permetrà caminar per un camí recte d’acord amb la llei del Senyor.
Aquest salm és un recurs preciós per revifar la nostàlgia de Déu, per a desitjar-lo més ardentment. I si tenim aquest desig, sabem que tenim ja aquest do que ens ve de Déu. Diu sant Agustí: Déu dilata el desig perquè creixi i creixent arribi a Déu. Déu no podria donar una cosa petita al qui desitja; Déu no podria donar res del que Ell ha fet: es donarà a si mateix, Ell que va fer totes les coses.
Qui és aquest Déu pel qual sospira la meva ànima; com és la seva casa pels atris de la qual em consumeixo de desig? Sant Bernat utilitza una imatge del profeta Isaïes: Bona feina! Aquestes pedres (les pedres vives del temple de Déu) tenen la doble soldadura del ple coneixement i de l’amor perfecte. Com més a prop estan de Déu, que és amor, més gran és l’amor que les uneix entre si.
Bona feina! És l’expressió d’Isaïes que sedueix Bernat. Però és interessant tot el context d’aquesta expressió del profeta Isaïes. Així quan llegim:
A qui serà semblant Déu, quina imatge utilitzaré per donar-lo a conèixer? L’escultor fon una estàtua, l’orfebre la recobreix d’or. S’encoratgen un a l’altre, i diuen de la soldadura: ¡Bona feina!
La bona soldadura del coneixement i de l’amor perfecte. Aquest pensament de sant Bernat ens ha de portar a la consideració de les paraules de sant Pere: Acosteu-vos a ell, que és la pedra viva, rebutjada pels homes, però escollida i preciosa als ulls de Déu. A la pedra angular, a Crist. Ens hi acostem com pedres vives, per entrar en la construcció del temple. Així serem llinatge escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble que Déu s’ha reservat per proclamar la lloança de Déu que ens crida a la seva llum admirable.
Poble de Déu. En un poble tots es coneixen. I no ens coneixem en aquest petit poble que és la nostra comunitat? Coneixement i amor perfecte. Calen totes dues coses.
Ens coneixem les nostres virtuts i els nostres defectes. Arribem a saber els gustos, les fallades, el cantó fosc de la vida de l’altre. Però no ho utilitzem com a matèria de judici i de distanciament, sinó més aviat com aquells detalls foscos, que hi ha en la seva vida, però que serveixen per a posar de relleu les seves llums, les seves virtuts. Perquè aquestes sí que necessitem utilitzar-les. Perquè tots som pedres vives per entrar a formar part de la construcció del nou temple de Déu, la pedra angular del qual és Crist. És important en aquesta tasca d’edificació del temple de Déu el clarobscur de cada membre de la comunitat. Déu ens ha fet així. Podríem recordar aquella expressió forta, enigmàtica de Pau: Déu ens ha deixat a tots captius de la desobediència, per compadir-se finalment de tots. Déu necessita del nostre clarobscur, com la matèria més apropiada perquè l’Esperit vagi fent el seu treball de purificació en nosaltres, per mostrar el seu gran cor a través de la seva generosa misericòrdia. Coneixement i amor perfecte. Déu ens coneix tal com som i ens estima amb la perfecció del seu amor. Així ha de ser també en la nostra vida.
A nosaltres ens convé aquest clarobscur per a viure una permanent tensió cap a la llum; per a col·laborar amb l’Esperit diví en el treball d’anar polint les arestes del cor, d’anar polint les arestes de la pedra que som, de manera que puguem acoblar-nos amb els nostres germans i deixar que l’Esperit de Déu edifiqui el seu temple sant. Coneixement i amor perfecte. Ens coneixem, però per ser generosos, per viure un amor generós.
És possible, si som sincers, que no ens vegem com a pedres dignes als ulls de Déu, i fins i tot, des d’una actitud humil, als ulls dels altres. Però, com Zaqueu, hem sentit parlar de Jesús, fins i tot hem llegit els seus ensenyaments, i busquem, una vegada més, la seva mirada. La mirada de Jesús és capaç de purificar el nostre cor, com va purificar la vida tota de Zaqueu.
Ets baix d’estatura? No importa, enfila’t a la figuera! Potser vol allotjar-se a casa teva.
