Diumenge XXXI durant l'any
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 25, 6-9; Sl 22; 2Tm 2, 8-13; Jn 11, 32-45
Maragall acaba el seu Càntic Espiritual amb aquestes paraules: «Sia’m la mort una major naixença»
La mort és un naixement més gran, per al qual necessitarem uns nous ulls i un cos nou. Morir és acabar de néixer. Déu no ens crea per veure’ns morir, sinó per dur-nos cap a la vida que és Ell mateix. Per aplegar-nos al voltant d’aquesta taula del banquet que ens té preparat, mostrant-nos com la imatge de Déu és molt diferent de la que es fan els homes. El nostre Déu és un bon amfitrió que ens té preparat un gran banquet. Un banquet de plats gustosos, i de vins selectes, de plats gustosos i suculents, de vins selectes i clarificats. Un banquet on s’engolirà la mort per a sempre. Aquell dia es dirà: Aquí teniu el vostre Déu.
Ho podem dir nosaltres? ho diem nosaltres? Aquí teniu el vostre Déu. És aquesta la nostra imatge de Déu? Transmetem en aquesta vida, nosaltres, els creients, la imatge d’aquest Déu que ens espera amb una festa preparada? Aquesta vida és el lloc on preparem la festa, fabriquem la vida que esperem. En tal cas morir no és una desgràcia, sinó que és el que millor li pot succeir a una persona responsable de la seva vida.
En aquesta vida, viscuda amb sentit profund, com més visc més sóc capaç de viure, i arriba un moment que sóc tan capaç de viure, que la vida en el temps i en l’espai ja no pot satisfer i em moro. Recordo una conferència d’un metge oculista de 108 anys, que ens deia que sentia desitjos d’anar-se d’aquí, de morir, perquè havien marxat ja tots aquells que estaven més a prop seu, amics i parents pròxims, i aquesta solitud el duia a buscar aquesta altra dimensió de la vida. El que aquest metge experimentava físicament, també, o millor, ho podem viure espiritualment els creients.
En la vida hi ha coses que són nostres, per exemple, els trets personals; en la mort conflueixen totes elles. És a dir, que si en la vida hi ha coses intransferibles, molt nostres, la mort és totalment nostra. Cadascú mor la seva pròpia mort. La mort no es repeteix mai; ningú no ha mort ni morirà com jo moriré. Morir és allò de més personal que jo faré en tota la meva vida. Tota la vida junta no és tan personal com ho serà la meva mort. La mort és la gran propietat de l’Home, l’única propietat que no destorba el seu ésser; és la seva grandesa i la seva dimensió. I és de tal profunditat i calibre el misteri de la mort que cadascú la viu d’una manera única i personal, i és de tal transcendència que la mort meva, la mort que jo he de «viure» no l’ha viscut mai ningú en tota la humanitat.
Però és mitjançant l’amor que anem preparant aquest nou naixement. El camí d’aquesta vida, ens permet anar desvetllant la capacitat per a l’amor que ens ha donat Déu, vivint aquest amor que és ja un morir a si mateix, de manera que la vida vagi sent un assaig per al naixement definitiu, o l’entrada al banquet de plats gustosos, suculents…
Com la personalitat de cadascú, la mort s’elabora, fermenta i madura en les profunditats de l’ésser de cadascú, en els immensos silencis de la solitud personal, en la vasta serenitat en què pot escoltar-se només la veu de Déu. Això vol dir que la mort s’esdevé segons la profunditat i intensitat amb què la vida ha estat viscuda, és a dir, que la mort és «petita» si la vida ha estat pobra en experiència espiritual, però la mort és gran i estel·lar si la vida ha estat viscuda en cada instant amb responsabilitat i consciència.
I aquesta grandesa de la mort que guarda relació amb la vida és en raó de l’amor amb que hem viscut la vida d’aquí. Estimar és aprendre a morir. És morir. És obrir el camí del nou naixement. És obrir les portes del banquet del nostre Déu.
Però, a més, aquest Déu, el nostre Déu, no el meu o el teu, el nostre, el Déu amb nosaltres, s’ha fet presència viva en aquesta vida per parlar-nos el llenguatge de l’amor, per viure l’amor, i un amor fins a l’extrem. I per ser així un punt de referència permanent per a la nostra existència, per al nostre viure provisional d’aquesta vida. Per a viure-la en l’amor i amb l’amor.
Per això fem memòria de Jesucrist, ressuscitat d’entre els morts. Per això ens diu Pau quina és la doctrina segura: Morir amb Ell, per viure també amb Ell, ser constants en les proves per a regnar amb Ell. Confiar sempre en Ell encara que no arribem sempre a ser-li fidels, ja que Ell roman fidel. I no negar-lo mai, ja que Ell no ens va a negar.
No és gaire fàcil viure aquesta dimensió de la nova vida, de la resurrecció, que és el que dóna avui sentit a la nostra celebració. Si Crist no hagués ressuscitat la nostra fe no tindria sentit. Però Crist ha ressuscitat i aleshores… tenim aquesta fe, aquesta seguretat en aquest néixer definitiu a la plenitud de la vida? O ens passa com a Marta? Marta coneixia Jesús, els tres germans vivien una amistat profunda amb Jesús, però la mirada de Marta no arribava més enllà de l’horitzó d’aquí baix, si s’ha de jutjar per l’escena de l’evangeli que acabem d’escoltar.
En qualsevol cas farem bé de recollir una vegada més la paraula de Jesús i guardar-la en el cor: No t’he dit que, si creus veuràs la glòria de Déu?
