Diumenge XXXIV
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 34, 11-12; Sl 22, 1-6; 1Co 15, 20. 26-28; Mt 25, 31-46
L’evangeli ens presenta una escena de gran magnificència, grandiosa: Jesús, segur de la seva autoritat, del seu poder, afirma: Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós...
Aquest Fill de l’home ha aparegut humil a la seva existència terrena, però en realitat és Fill de Déu, i al final apareixerà en el seu tron de glòria, per posar fi a tota la història humana.
Apareix Crist, el Fill de Déu, de nou en una visió universal, per separar els uns dels altres, com el pastor separa les ovelles de les cabres.
Això serà així? Crist té interès que tinguem molt present aquest panorama grandiós d’un judici universal, escruixidor?
Perquè també llegim a l’evangeli aquestes paraules de Crist: Us ben asseguro que els qui escolten la meva paraula i creuen en el qui m’ha enviat, tenen vida eterna... ha passat de la mort a la vida... (Jn 5, 24). Escoltar el missatge de Jesús, la seva Paraula aquí baix, sembla ja el ticket per a la vida eterna, i no caldrà esperar ni fer cua.
També diu Jesús: Us ben asseguro que arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els morts sentiran la veu del Fill de l’home, i els qui l’hauran escoltada viuran... Ve l’hora que tots els qui són als sepulcres sentiran la seva veu i en sortiran; els qui hauran fet el bé, per a ressuscitar a la vida, i els qui hauran obrat el mal per al judici... (Jn 5, 25s). Ja ha arribat l’hora, diu Jesús. El més important és escoltar la veu del Fill de l’home. Sembla que aquí baix, en el temps de la nostra vida tenim l’opció de recollir el ticket per passar, sense esperar la decisió del judici.
I encara dirà en un altre moment: Als qui escolten les meves paraules, i no les guarden, no sóc jo qui els condemno, perquè no he vingut a condemnar el món... El qui em rebutja ja té qui el condemnarà: és la paraula que jo he predicat, la que el condemnarà... (Jn 12, 47) Aquí fa l’efecte que aquest judici final no serà un prendre consciència de com hem acollit i viscut en aquest món el missatge del Fill de l’home. És a dir, quina opció hem fet pels camins d’aquest món.
Amb què ens quedem: amb l’espectacle de la fi dels temps, o amb aquestes recomanacions que ens fa Jesús per al temps d’aquesta vida a la terra? De fet, en la ment dels creients, ha quedat molt gravada aquesta escena del judici com un element més dels Novíssims: mort, judici, infern i glòria. I sempre amb un tarannà escruixidor, paralitzant, de por... que després, habitualment, no té una projecció important en la vida concreta del creient.
Jo crec que resulten més atractius els ensenyaments de Jesús que fa durant la seva vida, els ensenyaments i la seva mateixa vida. Els ensenyaments suggerits en aquestes paraules de Joan:
Qui escolta el meu missatge, la meva paraula, i creu en Aquell que m’ha enviat posseeix vida eterna i no se’l crida a judici.
Us ben asseguro que arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els morts sentiran la veu del Fill de l’home, i els qui l’hauran escoltada viuran.
El qui escolta les meves paraules jo no el jutjo...
Són ensenyaments que porten a tenir un dinamisme de vida, ja ara, sense esperar cap judici final. Sembla ser, doncs, que la preocupació de Crist no és ficar-nos en el cap aquella escena del judici final. El nostre Rei no és un Rei que ve amb aires de venjança, a condemnar. És un Rei que té les seves tropes «disperses», en aquest món, en els llocs de la misèria. Un Rei que passa revista a les seves tropes. Però, com ho fa?
Va donar menjar als famolencs. Es va compadir d’ells, perquè eren com ovelles sense pastor. I després desenforna pans per a cinc mil.
Donà beure a l’assedegat. I per això diu a la samaritana: qui begui de l’aigua que jo li donaré, el seu interior serà una deu. Quines coses fa la Paraula del Senyor!
Va acollir els forasters. Això li va costar una mica més, si pensem en la seva primera reacció amb la dona cananea, o en el centurió que demana la curació del seu criat, pel qual intercedeixen també els qui l’acompanyaven.
Va vestir el despullat. Amb una paraula de perdó a la dona adúltera. O com diu Pau: essent ric es va despullar de la seva condició per a enriquir-nos amb la seva nuesa. Així ens ofereix el seu vestit a tots.
Va visitar els malalts, o deixava que s’acostessin a ell. D’aquest gest n’hi ha moltes pàgines a l’evangeli. Sembla que van ser els seus predilectes.
Va visitar els empresonats. Enviant un missatge a Joan Baptista, o la llibertat a Barrabàs.
Aquests són els gestos de Crist, clars, concrets; un dinamisme de viva compassió per tot l’humà. Veritablement si Déu es va encarnar en l’home, allò de més important en aquesta vida és l’home. Crist, el nostre Rei, ens ensenya a acostar-nos a l’home, amb una actitud receptiva, compassiva. Aquesta escena grandiosa de l’evangeli comença a ser una realitat aquí i ara..., s’acosta l’hora, millor dit, ja ha arribat…, Però molts sembla que segueixen mirant al cel, quan Crist es troba ja entre nosaltres. Recordeu la Paraula de Jesús: Jo seré amb vosaltres fins a la fi dels temps. L’evangeli d’avui ens ensenya els espais on el podem trobar, els rostres on el podem contemplar.
