Homilia predicada pel P. Francesc Tulla
Germanes, germans, benvolguts tots en el Senyor,
Les celebracions d’aquests diumenges del mes de novembre, acabant l’any litúrgic i preparant el nou de l’Advent, són —d’una part— com una invitació a avaluar el nostre camí cristià. De l’altra, ens fan mirar cap al futur d’una manera explícita, tot educant-nos en el sentit «escatològic» (de pensar en el dia que el Senyor ens cridi al seu si), que ha de tenir la comunitat cristiana: és que som pelegrins, vers una pàtria definitiva —la del Cel— que no és pas la present. Així doncs ¿realment la nostra vida, tot el que fem, està al servei del Regne de Déu? ¿realment la nostra vida dóna fruit al servei de l’Evangeli? Aquests, i d’altres, serien els punts o temes que deurien ser motiu de meditació nostra en voler fer balanç d’aquest any que es va esgotant. Aspecte que lliga molt bé amb el dels «talents» que ens ha proposat l’evangeli d’avui, talents que se’ns donen per a fer-los fructificar. D’aquí que avui se’ns convidi a prendre’ns ben seriosament les activitats de l’Església i les persones que s’hi dediquin siguin fruit de l’esforç de tots. I que nosaltres mateixos treballem pel Regne de Déu, i d’alguna manera els nostres talents hi contribueixin. De cara al futur, se’ns recorda la necessitat d’estar vigilants, amatents als signes que Déu ens faci avinents. Aquest tema de la «vigilància» ja ens va ser encetat el diumenge passat, amb la paràbola de les verges prudents. Totes les lectures d’avui –la de sant Pau, la segona, està triada d’entre les cartes que miren més a la darrera vinguda del Senyor- són un cant a la feina, a l’activitat, a saber aprofitar el temps, perquè no sabem mai quan se’ns acaba. Mirar endavant no és pas superflu, és —com ens ho deien les lectures del diumenge passat— la veritable saviesa, la de pensar segons Déu.
Tornant a la paràbola (de l’evangeli) dels administradors i les altres lectures d’avui que ens volen dir que hem de treballar. Hem de complir, cadascun de nosaltres, les obligacions del propi estat. Primerament, perquè hem de comprendre bé que només som «administradors» de les coses —no en som amos, l’amo n’és Déu—: Com és la vida, el cos, la salut, la vigoria i el bon delit, els sentits corporals, les facultats espirituals i les qualitats i aptituds que puguem tenir..., tots són dons de Déu que ens els ha atorgat perquè els administrem segons els seus manaments i posats al seu servei. I a fi que en traguem profit i rendiment a favor nostre i a favor de la societat en què vivim, i així col·laborem en el desenvolupament d’aquest món que Ell ha creat, per fer-lo més fraternal i humà. L’exemple que ens ha proposat la primera lectura és el de la bona mestressa de casa, que treballa diligentment en bé del marit, dels fills i dels indigents. I això ens vol dir que tots hem d’esmerçar les nostres energies complint bé les obligacions d’estat que ens corresponen. Jesús també ens ha deixat el seu evangeli, que és un tresor de saviesa, perquè l’apliquem a les nostres vides i el fem fructificar en obres de fe, d’esperança i de caritat. Quan arribi el dia del Senyor: en el moment de la mort, quan Ell ens cridi al seu si, o bé quan a la fi dels temps nostre Senyor tornarà gloriós, sobtadament, a judicar el món, llavors ens demanarà compte de com hem usat i com hem fet rendir els dons —els talents— que ens havia confiat. Si no n’hem extret cap profit, o si els hem aprofitats només per al nostre egoisme, o bé si els hem fet rendir a glòria seva i a profit dels altres en compliment amorós del nostre deure. Que aleshores puguem sentir les belles paraules de l’amor —Déu—, que ens digui: «Has estat un administrador bo i de tota confiança, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor» al Cel.
Tota Eucaristia —la missa— ens és la reproducció incruenta de la immolació de Jesús per a nosaltres a la creu. Però, és també un mirar al futur, un preparar els últims temps de cadascú, o bé de tota la humanitat. Bé ho recordem en cada missa, en dir —després de la consagració— «esperem el vostre retorn, Senyor Jesús». Així recordem que tots els valors d’aquest món tenen una meta i tota la nostra vida té la seva raó de ser només en Déu. Aquest PA i aquest VI que aportem a l’altar, «fruit de la terra i del treball dels homes» (ofertori), són un símbol clar pel qual aportem a l’Eucaristia el fruit del nostre treball. D’aquesta manera, tota la nostra vida, amb les seves fatigues i èxits, s’uneix a la donació pasqual de Crist en l’Eucaristia. Siguem-ne conscients, i demanem a Déu que tot això ens sigui gràcia i benediccions, ara, i ens sigui alhora penyora de la vida futura a la qual tots aspirem i Déu ens hi convida d’anar-hi i ens hi té un lloc preparat.
Que així sigui per a tots. Amén.
