13 de juliol de 2014

DIUMENGE XV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«Qui tingui orelles, que ho senti»

I, què hem de sentir? Sant Benet ens exhorta: «Escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l'orella del cor, i acull de bon grat l'exhortació del pare amorós i posa-la en pràctica» (RB Pròleg 1). La Paràbola de l'Evangeli és clara. A més d'escoltar la Paraula de Déu, l'hem de posar en pràctica.

Evidentment hi ha molts tipus de llavor, alguna transgènica. Però, la llavor primordial és la Paraula de Déu. Els monjos som fecundats per la Paraula de Déu en la Lectio Divina. És a dir, en la lectura meditada i contemplada de la llavor de Déu sembrada en el nostre cor. L'orella del cor ens hi ajuda a comprendre el que ens ofereix Déu a cadascú de nosaltres.

Els monjos som terra com tothom. Una terra que hem de netejar, traient les pedres, adobant-la i llaurant-la, perquè la terra sigui més apta per al conreu. Si la terra és seca i dura, serà com un cor de pedra que no reacciona ni germina per res. Si la terra és esponjosa s'amara amb la Paraula de Déu. Si la terra és bona dóna molt de fruit.

Cal ser conscients que aquesta terra bona som nosaltres. Val, d'acord, però i els cards? De vegades els cards creixen tan grans que en lloc d'arrencar-los ens conformem a viure còmodament a la seva ombra, malgrat les punxes i tot.

El Maligne es disfressa del que sigui per a allunyar-nos de «l'exhortació del pare amorós» (cf. RB Pròleg 1). Durant la nostra vida de monjos, de cristians, podem experimentar, dificultats, preocupacions del món present i seduccions de les riqueses, ofegant-nos i no donant fruit.

Tenim cards que ens ofeguen. Ara bé, els sofriments del món present, són sofriments d'ara, però no són res comparats en l'esperança de la glòria. Sofriments hi ha sempre. Un pot ser la foscor en la pregària, la manca d'un raig de llum que et faci veure la llavor que Déu ha sembrat en tu. De sofriments en tenim, tots els que vulguis, però alerta posseïm l'Esperit.

Deixem aquests rocs que ens fan caure, deixem d'anar per les vores, sense enfangar-nos en la terra, cremem els cars i les punxes que no ens deixen florir la Bona Nova del Crist.

I, vivim amb esperança, amb l'esperança en l'hora que serem plenament fills, esperança en la vida eterna. Vivim amb fe, amb la fe en Jesús que és qui ens redimeix. Vivim amb caritat, amb l'amor envers el proïsme que ens reconcilia amb Déu sempre.

Escolta, l'esperança no la tenim en aquest món mai, ni en les seduccions d'ara. L'esperança la tenim en la glòria quan serem fills redimits per sempre.

Cal donar fruit. I quin tant per cent de la nostra vida hem de donar? El cent per cent, el tot de la nostra existència.