DEDICACIÓ DE LA CATEDRAL DE TARRAGONA

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
1 Re 8,22-23.27-30; Jn 4,14-24

«Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare.» Amb Jesús ha arribat la plenitud del temps, el temps dels adoradors en Esperit i en veritat. El Concili Vaticà II cercant els orígens, les fonts de l'Església, l'ha centrat en Crist, que en anunciar l'Esperit, llegant-nos l'Eucaristia i enviant a predicar als Apòstols; instituí l'Església. L'Església de pedres vives que anuncia el regne de Déu; evangelitza; proposa mitjans i els dóna com a necessaris per a la reconciliació, l'alliberament i la salvació; i que per sobre de tot vol comunicar a tots la revelació de Déu Pare en el Fill per l'Esperit Sant, la revelació de l'amor de Déu. L'Església misteri de fe, do de Jesucrist, viscut en comunió entres les Esglésies locals i l'Església universal. Una Església que presenta d'una banda, amb l'ajut de la gràcia, l'empremta de Jesús vivificada per l'Esperit, desenvolupada al llarg dels segles, i de l'altra la humanitat que li és pròpia mai suficientment perfecte, mai prou bella, mai del tot santa i lluminosa, tal com la volgué Jesús.

Tot celebrant la dedicació de l'església mare de la nostra arxidiòcesis, «el temple sant, el qual, representat pel santuari de pedra, és l'objecte de la lloança dels Sants Pares i és comparat justament per la litúrgia a la ciutat santa, la nova Jerusalem», recordem i celebrem el vincle de comunió amb el seu pastor i juntament amb aquest amb l'Església universal, el Poble de Déu que peregrina a la terra.

El Concili Vaticà II ha dit que «L'Església és en Crist com un sagrament, és a dir, signe i instrument d'íntima unió amb Déu i d'unitat de tot el gènere humà», el vincle de les pedres vives del Poble de Déu que cerca adorar Déu en Esperit i en veritat.