DIUMENGE XVI DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sa 12,13.16-19; Rm 8,26-27; Mt 13,24-43

«Qui tingui orelles, que ho senti».

Un llibre de recent publicació defensa que no hi ha mala herba, en tot cas que està mal col·locada. I, això, és una veritat com un temple. No hi pot haver mala herba perquè tot ha estat fet per Déu i, en crear totes les coses, Déu va dir que tot era bo de debò. Tot és bo i, per tant, de males herbes, no n'hi ha. El que sí que pot passar és que estiguin mal col·locades. Això és el que passa en la paràbola que acabem d'escoltar: dins d'un camp de blat, s'hi sembra alhora jull: una planta que també s'espiga com el blat, però que no té cap profit per a l'home. Una planta que està mal col·locada, que fa nosa al blat en vista al seu bon creixement. El jull en sí no és dolent; algunes propietats tindrà; si més no, tindrà la seva funció dins de la complexitat de l'ecosistema general. Però, al costat del blat, sembrat entre mig d'ell, no hi ha de ser.

Així com passa amb el blat i el jull, passa també entre els homes i en les nostres vides. No hi ha ningú que sigui dolent per naturalesa: tots i cadascun de nosaltres i de tots els homes, hem estat volguts, estimats i pensats per Déu des de la seva eternitat. Cadascú ha estat creat per Déu lliurement, volgudament, gratuïtament: amorosament. I, aquesta, és també una veritat com un temple. Ningú és dolent: però ens podem tornar dolents o fer-nos més bons del que ja som per natura. Depenent d'allò que fem i de com tractem els altres, anem cap a una direcció o cap a l'altra. I així com la col·locació fa referència a la relació, i segons on es trobin col·locades les plantes parlem de mala herba, també segons la relació que establim amb els altres a través dels nostres actes podem parlar de males o bones persones. Els escandalosos i els qui obren el mal, dels que parla l'Evangeli, sempre ho són en relació al propi comportament, a la pròpia manera d'obrar, a la pròpia manera –en definitiva– de relacionar-se amb els altres, amb les coses, amb el món. En el nostre caminar per la vida, ens podem tornar jull o blat: podem no fer el bé o fer-lo, no ser beneficiosos per a ningú o disposar-nos a servir tothom qui ho necessiti. I, per això, només hi ha una regla: disposar-nos a estimar. Estimant, convertint l'amor amb què hem estat creats per Déu en servei als altres, és la manera com transfigurem les nostres relacions amb els altres i amb el món en realitats bones, beneficioses, benèfiques. Servint, estimant, donant la vida fins a la mort si cal, és com la nostra col·locació en aquest món adquireix sentit i s'impregna d'ell i, per tant, no acaba essent com jull del que, al moment de la sega, només se'n poden fer feixos per cremar.

L'amor que Déu ens ha donat quan ens ha creat i l'amor que ens dóna amb el do de l'Esperit per ajudar la nostra feblesa i la nostra petitesa, és el llevat que fa transforma la nostra vida, sempre i quan el deixem fer i no l'ofeguem amb les nostres pretensions d'autoafirmació egoistes. Es tracta de no deixar-lo ofegar: al contrari, de fer-lo créixer per tal que fermenti tota la pasta del nostre viure i del nostre obrar. Per a això, si no ens hi veiem amb forces, si experimentem la nostra feblesa i els nostres límits, tenim dins nostre l'Esperit mateix que intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Obrim-nos a l'escolta d'aquests gemecs de l'Esperit, perquè escoltant aprenem a sortir de nosaltres mateixos: l'única manera de poder estimar de veritat. Ja ho diu l'Evangeli: «Qui tingui orelles, que ho senti».