21 de setembre de 2014

DIUMENGE XXV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 55,6-9; Sl 144; Fl 1,20c-24.27a; Mt 20,1-16a

Estimats germans i germanes,

La paràbola de l'Evangeli d'avui costa d'entendre i desconcerta. El propietari d'una vinya surt a cercar treballadors a diferents hores, i al final de la jornada tots cobren igual. Des d'un punt de vista humà és lògica la queixa dels qui han hagut de «suportar tot el pes de la jornada». Segons la justícia laboral, l'actitud de l'amo resulta incomprensible i fora de la Llei.

Hem de recordar que la imatge de la vinya era freqüent en l'Antic Testament per referir-se al poble d'Israel. Els cristians som el nou poble de Déu, i estem cridats a treballar en el projecte de Déu: fer possible un món on hi hagi justícia, amor, pau. Déu ve a nosaltres a diferents hores de la jornada, en certs moments de la nostra vida. Ell ens cerca per fer-nos col·laboradors seus en els treballs de la seva vinya, és a dir, de l'Església i la societat.

Les paraules del profeta Isaïes son una crida i una invitació a cercar el Senyor, a convertir-se, a tornar al nostre Déu. Per estimular-nos a respondre a aquesta crida, se'ns diu que Déu es deixa trobar, que es fa proper, que s'apiada dels qui l'invoquen, que és generós a perdonar. Si volem aprofundir en les etapes de la nostra vida espiritual, veiem que el Senyor a qui cerquem és Aquell qui surt al nostre encontre a totes hores. Ell respecta la nostra llibertat i el «nostre temps». Podríem dir que el Senyor passa per les nostres vides perquè nosaltres puguem fer «el pas» a la seva. Cercar Déu és respondre a la seva crida; una crida que se sent de manera personal en la vida de pregària i quan el nostre cor assaboreix el silenci i la pau. Per a nosaltres «viure és Crist».

La desproporció que observem en la paràbola ens fa considerar que els pensaments i els camins de Déu no són els nostres. Nosaltres pensem en rendiment, en mèrits, en recompenses, en promoció laboral. En canvi, l'anhel de Déu és no excloure ningú, que tots participem en un projecte que ens faci més feliços, més humans, més solidaris. Els qui han estat cridats des del primer moment per Déu, tenen el seu preu per la fidelitat i la constància; els de darrera hora, que s'han afegit a la tasca molt tard, han respost amb confiança i van a la «recerca del temps perdut» vivint més apassionadament la donació de si mateixos. L'important no és el jornal que al final es podrà rebre, sinó la disponibilitat per treballar en bé del altres.

La paràbola pretén mostrar que el que Déu ens dóna no depèn del treball i dels mèrits de cadascú, sinó que Ell actua amb generositat inesperada envers tothom. Déu no és mou per criteris de justícia humana, sinó d'amor diví gratuït i generós. Encara que nosaltres som impacients, Déu espera sempre. Espera el moment en que sabrem o podrem donar-li el «sí». Mai no és tard per a Ell. Aquest és un missatge joiós i esperançador. Tots tenim alguna oportunitat, i hem d'aprofitar-la.

Sempre estem a temps de convertir-nos, d'escoltar la veu del Senyor que ens cerca i necessita. Estem a temps de recomençar; de comprendre que l'amor ho és tot, que és l'únic necessari, Fins i tot sense amor les coses considerades positives deixen de ser-ho. Sobre això permeteu-me que us llegeixi unes frases curtes que m'han enviat i de les quals desconec l'autor.  «Estima, perquè la vida sense amor no val res. La justícia sense amor et fa cruel. La intel·ligència sense amor et fa dur. L'amabilitat sense amor et fa hipòcrita. La fe sense amor et fa fanàtic. L'obligació sense amor et fa malhumorat. L'agudesa sense amor et fa agressiu. L'honor sense amor et fa orgullós. L'amistat sense amor et fa interessat. La responsabilitat sense amor et fa inflexible. L'ambició sense amor et fa injust...»  

Germans estimats, demanem a Déu en aquesta Eucaristia que ens concedeixi llum per a comprendre, i forces per a «portar una vida digna de l'Evangeli del Crist», segons recomana Sant Pau. De treballadors, nosaltres ens convertim en socis; o millor, en fills. Fills de Déu, fills que esperen el seu Pare.