EL NAIXEMENT DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Mi 5,1-4a; Sl 12; Rm, 8,28-30; Mt 1,1-16.18-23

Germanes, germans,

Nou mesos després de la celebració de la Concepció Immaculada de la Verge Maria, festegem el seu naixement gloriós. La litúrgia només celebra tres naixements, el de Jesús, el de la Verge Maria i el de sant Joan Baptista. El primer i el tercer estan documentats en els evangelis, en canvi el de la Mare de Déu, tot i que els evangelistes no se'n fan ressò, l'església oriental la celebra des d'antic. Només fins al segle VII no es començà a celebrar a Roma i des de la capital catòlica s'expandí a tot el món cristià.

En veritat, és just i lloable que l'Església veneri amb devoció filial el naixement de la Mare del Salvador, que va merèixer tenir una concepció immaculada en vistes a la seva maternitat divina. Ella, la plena de gràcia i la tota pura, apareix en la llarga i clarament intencionada genealogia de Jesús, segons sant Mateu, com l'hereva i escollida enmig d'una ascendència on no tots els esglaons de la cadena són del tot edificants. Maria, descendent d'Abraham, sobretot per la fe, de la tribu de Judà i de la noble família de David, filla predilecta de la reialesa d'Israel. Però abans que tot ella fou la Mare del Déu fet home en les seves entranyes virginals. Jesús ve al món a través d'aquesta Verge de Natzaret al final d'un llinatge paradoxal del qual, malgrat tot, Déu se'n serví per portar a terme el seu pla de salvació per mediació del seu Fill Únic. I és que Déu sap escriure recte amb ratlles tortes. Tot i que en Jesús s'estronca aquesta línia biològica, a partir d'ell neix una innombrable descendència fruit de la fe i de l'adhesió personal al missatge i a la persona de Jesús.

Però quan mirem aquesta poncella de Natzaret en la seva realitat quotidiana, ben segur que quedaríem astorats de la ignorància que manifestaria sobre els títols amb què va ser engalanada posteriorment. Concepció immaculada, Mare de Déu, sempre verge, esperança d'Israel, filla de Sió i tants altres els tindria personalment per desconeguts. I és que Maria va viure sempre sota la mirada de Déu amb una transparència i humilitat totalment singulars. Ella vivia el dia a dia sense la més mínima pretensió ni aspiració. Per a ella tot fou gràcia, tot gratuïtat i rendició a la voluntat divina, com manifestaria a l'arcàngel Gabriel al final de la seva anunciació: «Sóc l'esclava del Senyor, que es compleixin en mi les teves paraules», lluny de qualsevol retòrica o exaltació personal. Sense cap sobtada eufòria que la portés a contar-ho a les veïnes. Amb la més admirable discreció, com si res no passés en la seva vida, rendida tota ella a la voluntat de Déu. El per què de tot està en mans de Déu i el com ja s'anirà manifestant en el desplegament dels esdeveniments que marcaran la seva existència. Ella no es qüestiona res de res, s'ha posat a les mans de l'Amo i Senyor de la seva vida i viu confiada sota la seva providència.

Amb el naixement de la Verge s'obre una etapa trasbalsadora i decisiva en la història de la humanitat: la primera criatura perfecta, la nova Eva, despunta com l'aurora d'un llarg dia que promet ser intensament lluminós. Maria ve a ser com una llavor fecunda que amaga en el seu interior l'esplendor d'un arbre frondós que donarà lloc a l'Església per la seva unió íntima amb el seu Fill. Ella no es solament la Mare de Déu, ella és també la Mare de l'Església i la deixebla predilecta del seu Fill. Però tots aquests títols i privilegis no li van estalviar un camí de fe entre dubtes i dolors, entre silencis i esperances. No ens penséssim pas que per ser la Mare de Déu la seva vida va ser un camí de seda. Recordem sinó la infància de Jesús, el seu naixement en un estable, la fugida a Egipte, el retorn incert a Natzaret, la pèrdua de Jesús a Jerusalem en el temple, tots els interrogants al llarg dels anys d'incògnit a Natzaret, l'acomiadament de Jesús a l'hora de la seva vida pública, tot el que sentia dir d'ell en la seva missió, com els seus miracles i la gernació que el seguia. El seu Jesús se li havia escapat de les mans. Finalment l'oposició que li planten els prohoms de Jerusalem fins a condemnar-lo a mort. La pujada al calvari, la crucifixió i mort i l'enterrament en un sepulcre. Cert que la resurrecció dissiparia tots els seus dubtes i angoixes i l'ompliria d'una gran joia, però tot el que precedeix el triomf definitiu del seu Fill no ho desitjaríem a cap mare. I ella ho va portar amb enteresa de dona forta perquè sabia que la voluntat de Déu sobre ella no podia fallar. Maria visqué, doncs, un camí teologal de fe confiada en Déu, d'esperança incommovible davant les dificultats i amb un amor delicat i atent a tot i a tothom.

Que bonic, germanes i germans, que aquesta preciosa festa estigui tan arrelada popularment en la tradició del nostre poble amb motiu de les marededéu trobades com Montserrat, Núria, Meritxell, la Serra, el Camí, els Torrents, el Claustre i tantíssimes altres advocacions que tot fent corona al voltant de l'única i excelsa Mare de Déu, l'ornen amb una devoció i afecte filials.

Acabo reprenent el final de l'oració col·lecta d'avui: «Que la Nativitat de la Verge Maria ens porti a tots un augment de pau». Així sigui.