EXALTACIÓ DE LA SANTA CREU

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Nm 21,4b-9; Fl 2,6-11; Jo 3,13-17

En la festa de l'Exaltació de la Santa Creu, què celebrem? Què commemorem? L'exaltació del dolor, que suposa la creu? Sabem que Jesucrist, «havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu». I que per això Déu l'ha exalçat. És el sofriment, el dolor i la mort el que avui celebrem, en exalçar la Santa Creu? Jo diria que no, fonamentalment perquè el sofriment, el dolor i la mort no entraven en els plans originals de Déu, segons narren els primers capítols del llibre del Gènesi: al jardí del Paradís hi regnava l'harmonia, la concòrdia, la pau profunda perquè tot estava al seu lloc, en aquell lloc que Déu, en crear, havia destinat per cada criatura. La mort i el dolor van entrar després: per causa de la desobediència que va trastocar definitivament aquell ordre primitiu, aquella harmonia pacífica. El dolor entrava amb els dolors de part, el sofriment amb la suor del front i la mort amb l'expulsió del paradís. Avui no podem celebrar aquetes realitats, el sofriment, el dolor i la mort perquè aquestes són conseqüència de la destrucció del pla original de Déu. Per això, per renovar aquell designi original, per portar de nou l'harmonia, l'ordre i la pau al món volgut per Déu, calia que el sofriment, el dolor i la mort perdessin la seva força de soca-rel: «per això Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d'esclau», és a dir, Jesucrist, Fill de Déu, es va sotmetre a les lleis del sofriment, del dolor i de la mort, fins al punt de pujar al patíbul de la creu i quedar tant desfigurat que ni tan sols semblava un home. D'aquesta manera des de dins, sotmès al dolor silenciós de la injustícia, esclafat pel sofriment dels innocents, fet no res per la mort, destruïa el verí mortal del mal en el món, transfigurant el sofriment, eliminant el dolor, matant la mort. Per això, amb la creu de Jesucrist, s'ha renovat definitivament la vida, s'ha regenerat plenament la creació, ha tornat per no marxar mai més l'ordre de la pau i la justícia: ha iniciat ja la vida eterna, aquella vida que no és sinó comunió profunda, plena i perdurable amb Déu mateix, amb el Pare, en l'Esperit, pel Fill estimat, Jesucrist. Per això la Creu ha esdevingut el nou arbre de la vida: els vells arbres del Paradís, el de la vida i el del coneixement del bé i del mal, han deixat pas al nou arbre de la creu, que té per fruit la vida eterna. La vida eterna que és una renovada vida nova, una vida que regenera qui la rep, una vida que millora completament la condició de l'home perquè ens fa fills de Déu en el seu Fill. I aquest vida és la que ha vingut a dur-nos Jesucrist: «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». I això és el que avui celebrem: no l'exaltació del sofriment, del dolor o de la mort, sinó de la vida nova que ens ha dut el nou arbre de la vida que és la creu del Senyor, la creu que ha anorreat la força del sofriment, del dolor i de la mort.

I el germen d'aquesta vida nova, el seu ferment, ha estat confiat a l'Església per portar-lo d'un confí de món a l'altre. Nosaltres, doncs, que hem cregut i que per haver cregut posseïm ja la vida eterna, també som enviats al món, no per condemnar-lo, sinó per ajudar a salvar-lo. I ho farem, si ens fem propers dels qui pateixen encara les conseqüències del sofriment, del dolor i de la mort en les seves pròpies vides, si compartim silenciosament aquest patiment: així se sembrarà la llavor de la vida eterna entre els nostres germans i serà predicat sense massa paraules el nom del nostre Salvador. Que la Creu, l'exaltació de la qual celebrem avui, sigui la nostra única fermesa.