DIUMENGE XXX DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ex 22,20-26; Sl 17; 1Te 1,5c-10; Mt 22,34-40

Germanes, germans,

Els qui sentin una certa prevenció envers l'Antic Testament no podran negar que la lectura de l'Èxode que hem escoltat té unes connotacions plenes d'una gran humanitat envers els immigrats, les viudes i els orfes, els grups socials més indefensos d'aquella societat, i que, per aquest motiu, no s'havien de maltractar ni oprimir. El record del passat d'Israel havia de suscitar un bon tracte envers els que es trobaven en la mateixa situació que el poble va experimentar. De la mateixa manera és admirable la sensibilitat que el text mostra en referència al préstec fet als pobres, sense interessos, i el retorn el mateix dia de la penyora del mantell que el pobre necessitava per abrigar-se durant la nit. Realment toca la fibra més sensible de la nostra persona un text tan humà com aquest. I el que també impressiona és com Déu mateix pren gelosament partit en defensa dels més desheretats i escolta compassiu el seu clam.

L'evangeli d'avui és una escena més de les discussions habituals entre Jesús i els saduceus, fariseus i mestres de la Llei. L'escena té lloc a Jerusalem, en les immediacions del temple, poc després que Jesús hi hagués fet la seva entrada triomfal i hagués expulsat els venedors i canvistes del temple. Jesús hi ensenya amb paràboles, per altra banda més punyents i acusadores que les de Galilea, reprèn l'actitud dels prohoms del poble i encaixa els diferents reptes que li presenten com vam veure diumenge passat amb la qüestió dels drets del Cèsar i els de Déu que li formularen uns saduceus, els responsables del temple. Després del fracàs d'aquests, avui entra en acció un dels representants dels fariseus que li formula maliciosament una pregunta sobre el manament més gran de la Llei. Jesús li respon citant-li simplement el text del llibre del Deuteronomi sobre l'amor absolut a Déu i hi afegeix un altre text del llibre del Levític sobre l'amor als altres. Per tant li ve a dir allò que ja sap i que no necessitava preguntar perquè era prou entès en la Llei. Fins i tot eren textos força coneguts per qualsevol bon israelita.

D'alguna manera ens pot sobtar que la Paraula de Déu presenti l'amor a Déu i als altres com un manament. On estarà la gratuïtat de l'amor i la nostra llibertat si ens ho hem de prendre com un manament, com una obligació? Sant Joan ens diu que Déu ha estat el primer d'estimar-nos, i Déu no ho fa per obligació ni per necessitat, sinó per pura benvolença, perquè Ell és amor i estima sempre amb un amor entranyable de Pare. El nostre amor a Déu ha de ser una correspondència generosa al seu amor. De la mateixa manera, pel fet que Déu estima tothom, nosaltres ens hem de fer solidaris d'aquest amor universal de Déu. Vist d'aquesta manera, l'amor a Déu i als altres no pren un aire de comandament sinó d'una decisió lliure i altruista, una decisió joiosa que reconeix en aquest doble amor el fonament de la pròpia identitat com a criatures estimades i volgudes per Déu i com a éssers en solidaritat amb tots els fills que Déu estima. Estimar és un deure que ha de ser fruit d'una entrega generosa i convençuda més que d'una imposició externa.

I què voldrà dir estimar el Senyor, el nostre Déu, «amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament?» El text del llibre del Deuteronomi és radical, exigent i integral. Té en compte tota la persona. Déu ha de ser estimat per damunt de tot i de tots. No hi ha excepcions, no hi ha rebaixes. O tot o res, podríem dir. Déu ha de ser estimat amb un amor absolut perquè Ell és el Déu únic i sobirà de tot que s'ha donat a nosaltres totalment. Analitzem ara cada una de les parts. En primer lloc «amb tot el cor». El cor és la seu dels sentiments, de les emocions, dels afectes i en el fons de la voluntat. Estimar Déu amb tot el cor voldrà dir dirigir totes aquestes potències cap a Déu tot adherint-nos fermament i decididament a la seva voluntat. «Amb tota l'ànima». L'ànima equival a la nostra interioritat més fonda, més secreta, més autèntica. Estimar Déu amb tota l'ànima voldrà dir que tot el nostre esperit es deleixi i es desvisqui únicament per Déu. «Amb tot el pensament». El pensament és la nostra facultat discursiva i és molt voluble i esmunyedís. Algú s'ha atrevit a dir que «només Déu mereix ser pensat», perquè ell és l'únic absolut i l'únic necessari, al costat del qual tot perd consistència i interès. Per tant es tracta de focalitzar tota la potencialitat i versatilitat del nostre pensament cada cop més cap a Déu per tal que sigui Ell l'objecte principal del nostre pensar i obrar. Però tot aquest procés no pot ser mai fruit de l'esforç de la voluntat. Només podrem estimar Déu amb totes les nostres facultats si abans ens hem deixat estimar per Ell i ens hem deixat educar pel seu amor. I això només s'aconsegueix escoltant i meditant la seva paraula amb una fe viva i una dedicació i atenció amatent a les coses de Déu. En resum hom estima Déu si compleix la seva voluntat. Qui estima Déu, esmerça el seu temps a lloar-lo, l'adora, li dóna gràcies de tot i mira de fer sempre el que li agrada.

Jesús posa com a segon manament l'amor als altres com a nosaltres mateixos. L'altre ha estat creat a imatge de Déu com jo mateix i per tant és objecte d'una benvolença particular de Déu. Amb altres paraules, si Déu estima els altres amb un amor tan preferent, per tal d'estar en perfecta sintonia amb Déu, nosaltres hem d'estimar també els que Ell estima. I com més i millor ho farem més ens assemblarem a Ell i esdevindrem objecte del seu amor benvolent. Estimar l'altre voldrà dir interessar-se per ell, respectar-lo, desitjar-li tot bé, perdonar-lo.

Certament, aquest amor total a Déu, i als altres com a nosaltres mateixos no deixa de ser una meta a assolir, conscients com som que encara estem molt lluny d'haver-hi arribat. Però tampoc no es tracta de fer coses extraordinàries sinó de viure la nostra vida ordinària sortint del nostre egoisme que ens esclavitza i ens paralitza i mostrar-nos sol·lícits envers Déu i envers les necessitats dels altres.