DIUMENGE XXVIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 25,6-9; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14

Quan llegim notícies com les de les morts sagnants a què els membres de l'Estat Islàmic sotmet no només els cristians de Síria i Iraq, sinó també els seus mateixos correligionaris que no comparteixen la seva tradició islàmica; o quan ens refereixen els milers de morts que l'ébola ha sembrat en les terres africanes; o quan.... cada vegada que ens parlen del dolor, del sofriment o de la mort, el text que hem llegit en la primera lectura, el text d'Isaïes, sembla que sigui música celestial, és a dir, quelcom d'irreal, imaginari, expressió, al màxim, d'un desig de bona voluntat. Veient el que veiem, com podem creure que «el Senyor de l'univers farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel de dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions; engolirà per sempre la mort?» Música celestial. De fet, sí: és música celestial, no perquè ens parli de quelcom imaginari, sinó perquè és Paraula de Déu, paraula que ve del cel, paraula que ens parla d'allò que hi ha de més real. Déu, en Crist, ha engolit ja la mort i ha eixugat totes les llàgrimes del nostres ulls, tot i que encara hàgim de viure aquesta realitat sota el vel de la fe i l'ancora de l'esperança; i aquesta realitat és la que tant Isaïes com l'Evangeli que hem proclamat descriuen amb la imatge de la celebració festiva d'un banquet.

El que més s'assembla a la vida de plenitud en Déu, aquella vida on no hi regna ja la mort i on totes les llàgrimes seran completament eixugades; el que més s'hi assembla d'entre les coses d'aquest món és una festa de convit; un banquet com el que el rei de l'Evangeli ofereix als seus comensals. I la imatge és adequada no tant pel menjar i la beguda, que també, sinó sobretot pel que el banquet significa pels convidats: un moment de convivència fraterna, joiosa, festiva; un moment on no es fa res i s'està en companyia de qui s'estima; un moment on es comparteix allò que un és amb els altres, conjuntament. L'alegria, la joia, el goig que neixen del fet d'estar junts, celebrant la festa, és la millor imatge que tenim d'entre les coses humanes per comprendre com serà, com és, la vida celestial, la vida en Déu i amb Déu.

No crec que hi hagi ningú que no hagi fet al llarg de la vida un tast d'aquesta experiència, fins i tot aquells que es converteixen en botxins o assassins dels altres. Per això, Jesús pot apel·lar a aquesta experiència genuïnament humana per parlar-nos del seu Regne. Tot i així, malgrat que tot sigui a punt per a la festa, malgrat que ens inviti a venir a la festa, sempre podem refusar d'anar-hi, no fer cas d'aquesta invitació o, fins i tot, no estar preparats, no tenir a punt el vestit de festa. Hi refusa qui no escolta les paraules de l'Evangeli, qui creu que tot és música celestial en el sentit d'irreal, d'imaginari. Qui ofegat per les preocupacions d'aquest món, qui obturat pels efectes que fa el mal i el dolor d'aquest món, aquests no fan cas dels missatgers del rei que invita a noces: s'exclouen ells mateixos de la festa. Però més trist és encara el cas d'aquells que invitats i entrats ja a la festa no duen el vestit de gala. Aquests són els qui, d'entre nosaltres cristians, es reclouen sobre si mateixos, es tanquen en el seu petit món; aquells qui criden Senyor, Senyor, però que exclouen la relació amb els altres de la seva vida. El vestit de festa ens l'anem fent en aquest món quan, vivint la invitació al banquet sota el vel de la fe i ancorats per l'esperança, l'anem teixint amb la força viva de la caritat: una caritat que sempre és estimació i servei del proïsme, d'aquells qui Déu ens dóna per fer junts el camí de la vida, ja sigui el marit, la muller o els fills, ja siguin els germans de la comunitat monàstica. Quan, per les raons que sigui, ens tanquem en el nostre petit món, ens oblidem de servir els més propers, ens allunyem de les petites celebracions, quan —en poques paraules— deixem de degustar quant és de bo i agradable viure tots junts els germans, deixem de preparar-nos el vestit de festa. Perquè el nostre vestit festiu no serà sinó el que ens fa revestir de Crist, i ens revestim de Crist quan sortim de nosaltres mateixos per servir i estimar els nostres germans, per donar la vida per ells. Ja que hem sentit la veu que ens invita a noces no ens hi excloguem deixant de preparar-nos el vestit de gala.