SANT MARC EVANGELISTA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Catedral Nova de Lleida

1Pe 5,5b-14; Sl 88,2-3.6-7.16-17; Mc 16,15-20

«Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’evangeli». La bona noticia de l’Evangeli no pot ser reclosa en el nostre interior, omple el cor i la vida dels qui ens hem trobat amb Jesús i és tan gran aquest goig que volem i tenim el deure de compartir-lo amb tot el món. La llavor de la Paraula ha de ser sembrada també avui en el nostre món amb aquella alegria per l’Evangeli que omplia la vida de la primera comunitat, la dels deixebles; i que deixava embadalits els qui l’escoltaven.

La Paraula eterna que s’expressa de manera insuperable en el Verb encarnat i es comunica en la història de la salvació a tots els homes convertida en un home com nosaltres, llevat del pecat, Jesús el fill de Déu encarnat en Maria. La Paraula és la mateixa persona de Jesús, la seva història única i singular esdevé la Paraula definitiva, aquella que Déu comunica. És la gran novetat de la història de la salvació, humanament incomprensible, la Paraula s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres. La Paraula esdevé una experiència viva, una realitat viscuda perquè s’ha encarnat i ha nascut d’una dona i aquesta dona és Maria, ella que és mansió de la saviesa, temple de l’Esperit Sant, arca de la Nova Aliança, Mare de Crist i de l’Església. Maria acull en el seu interior la Paraula esdevenint així portadora de l’Evangeli, d’aquell qui és la Paraula. Escriu el Papa Francesc a l’Exhortació Apostòlica Evangelii Gaudium: «Com a mare de tots és signe d’esperança per als pobles que sofreixen dolors de part fins que broti la ajusticia. Ella és la missionera que s’acosta a nosaltres per acompanyar-nos per la vida, obrint els cors a la fe amb el seu afecte matern. Com una veritable mare camina amb nosaltres, lluita amb nosaltres.»

Maria té com a pròpia la funció anunciadora de l’Evangeli, l’exerceix d’una manera particular; en primer lloc acceptant el pla salvífic de Déu, col·laborant de forma activa i imprescindible en la història de la salvació; ella plena de l’Esperit Sant com ningú no ho ha estat mai ni ho estarà, és en si mateixa evangelitzadora i evangelitzada, ella té com a punt de partida i punt d’arribada Crist mateix. Maria és present en l’Església apostòlica i enmig d’ella acull de nou l’Esperit, aquell que l’havia omplert un dia i que ara ve per omplir de la seva força tota l’Església Escrivia el beat Pau VI a l’exhortació apostòlica Evangelii Nuntiandi que «al matí de la Pentecosta ella, Maria, va presidir amb la seva pregària l’inici de l’evangelització sota l’influx de l’Esperit Sant. Sigui ella l’estel de l’evangelització sempre renovada de l’Església, dòcil al mandat del Senyor que ha de promoure i realitzar, sobretot en aquests temps difícils i plens d’esperança».

Maria exerceix aquesta tasca evangelitzadora en segon lloc al llarg de la seva vida. En primer lloc en l’anunciació, quan es compleixen en ella les profecies dels profetes, transmeses de generació en generació; ella acull, comprèn i accepta allò que l’àngel li anuncia i esdevé la mare del Salvador, perquè als humils, com hem sentit en la primera carta de sant Pere, Déu els concedeix el seu favor.

Maria, portant en les seves entranyes el qui és la Paraula, visita Elisabet i la salvació arriba ja a aquella casa on Joan Baptista, el precursor, salta de goig en el si d’Elisabet quan la Mare del seu Senyor porta la joia de la Paraula feta amor; Maria, que ha estat atenta i ha vetllat, exulta de goig i el seu esperit celebra Déu que la salva.

A Betlem són els àngels els qui anuncien la bona nova del Déu fet home, però és Maria qui el porta, el conserva, el dóna; el porta al món, li dóna el pit i l’ajuda a créixer en saviesa humana per lliurar-se al món.

Maria, passats els dies, presenta Jesús al temple i acull meravellada i sorpresa l’anunci que aquell infant serà llum per a totes les nacions.

Maria, amb Josep, salvaguarden la Paraula feta carn de la ira dels homes fugint a Egipte, i en retornar, passa ànsia en perdre’l al temple i en retrobar-lo i sentir-lo com interpreta l’escriptura; per primer cop veu com actua la voluntat de Pare en aquell infant i se sorprèn i aleshores accepta de nou la voluntat de Déu i va guardant totes aquestes coses en el seu cor.

Maria, que ha estat mestra en la creixença de Jesús ha anat aprenent alhora ella mateixa allò que Jesús vol dels homes, creient a Canà que ha arribat l’hora es precipita, i confiada i experimentada, demana als criats que facin allò que el seu fill els digui.

Maria cerca després el seu fill en els camins, sap dels miracles que fa, escolta la seva predicació i a la fi al Calvari és espectadora privilegiada i adolorida del moment culminant de la història de la salvació. A punt de lliurar el seu esperit al Pare, Jesús confia Maria a aquell deixeble que més estimava i confiant-la a aquest ens confia a nosaltres a ella i sols aleshores, en l’hora suprema de la nova creació, tot s’haurà acomplert.

Maria evangelitza a la fi fent-se present enmig nostre sota tantes advocacions; ella és a cada poble, a cada nació, com és present enmig nostre sota l’advocació de Montserrat. Escriu el Papa Francesc: «És allí, en els santuaris, on podem adonar-nos com Maria reuneix al seu voltant els fills que pelegrinen amb molt d’esforç per mirar-la i deixar-se mirar per ella. Allí troben la força de Déu per a suportar els sofriments i fatics de la vida.»

Com un far, una llum, una guia. Predicava sant Bernat: «La pluja generosa amb la que Déu beneí el seu poble elegit penetrà plàcidament i sense cap commoció el si virginal de Maria, caient mansament. Després va anar difonent-se arreu de la terra per mitjà de la Paraula dels qui la predicaven amb la veu ressonant i acompanyada de la remor dels miracles, no com el plugim sobre l’herbei sinó com la rosada sobre l’era resseca. (...) Oh tu, qualsevol que siguis, que t’asseus lluny de la terra ferma, arrossegat per les ones d’aquest món, enmig de borrasques i tempestes, si no vols naufragar, no treguis els ulls de la llum d’aquest estel. Si el vent de les temptacions s’aixeca, si l’escull de les tribulacions s’interposa en el teu camí, mira l’estel, invoca a Maria. Si ets balancejat per les onades de l’orgull, de l’ambició, de la maledicència, de l’enveja, mira l’estel, invoca a Maria. (...) si comences a deixar-te arrossegar pel remolí de la tristesa, a caure en l’abisme del desesper, pensa en Maria. Que el seu nom mai s’aparti dels teus llavis, mai l’abandoni el teu cor; i per aconseguir el socors de la seva intercessió, no prenguis amb negligència els exemples de la seva vida. Seguint-la, no t’extraviaràs; pregant-li no desesperaràs; pensant en Ella evitaràs tot error. Si ella et sustenta, no cauràs; si ella et protegeix, res hauràs de témer; si ella et condueix, no et cansaràs; si ella t’és favorable, aconseguiràs la fi.»