LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT, PATRONA DE CATALUNYA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,12-14; Sl 86; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-47

Maria se’n va de viatge a casa d’Elisabet. Com va ser aquest viatge i perquè? El Fill creix dins les entranyes de Maria. El monòleg contemplatiu de Maria esdevé diàleg amorós amb el seu Fill, tot escoltant els batecs del seu cor i el moviment del seu cos. L’amor sempre fa anar a la recerca de l’altre. Maria no s’acontenta de quedar-se a casa seva pensant en la dolça espera. Qui escolta i guarda la paraula de Jesús és capaç d’intuir la presència i l’acció de Déu en el nostre món, i de posar la vida sencera al servei dels altres. Maria, «la plena de Gràcia», surt d’ella, es posa en camí i se’n va a casa de la seva cosina, que segurament la necessitarà.

«Feliç tu que has cregut», diu Elisabet a Maria. Tendim a pensar que Maria tenia una fe forta com un roure. Imaginem que Déu li va donar una llum especial que li va permetre viure amb seguretats. Però la fe de Maria va madurar amb el temps i en les proves. Maria no entenia moltes coses, ni nosaltres tampoc. Però, malgrat tot, sempre va confiar en el Senyor. Quina gran lliçó per a tots nosaltres! La maternitat espiritual de Maria ens infanta a una nova vida, i ens fa germans del seu Fill Jesús, amb qui cridem a Deu: «Pare nostre»; el Pare que ens regala el Pa de Vida que alimenta i guareix, que compartim, i que és el mateix Crist que avui també ens ve a visitar, tant si estem o no en la fosca del pecat o en la penombra de la tebiesa. Gran és, Senyor, la vostra misericòrdia!

«Feliç tu que has cregut». Feliç perquè la fe t’anima a compartir la joia serena i profunda. «L’amor que Déu té als qui creuen en Ell» es tradueix en nosaltres en una esperança que ens omple d’alegria, en paraules de sant Pau. Em pregunto si sóc capaç de «visitar» els altres, de sortir de mi mateix, de situar-me en el seu punt de vista, de compartir amb ells la meva vida, si sé oferir el meu ajut. El camí espiritual és llarg i dóna per a molt. Però també és curt, com la vida, i no ens podem adormir. Si ens ajudem els uns als altres, la nostra pregària comunitària serà d’acció de gràcies. Així, podrem cantar amb Maria: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva».

Segons el prefaci, Maria és «l’esperança dels fidels i l’honor del nostre poble». Quan contemplem la muntanya de Montserrat, lloc d’oració i de fe cristiana, ens sentim contemplats per Maria, que ens va indicant el camí. Sant Joan Pau II va dir que «Montserrat és un Magníficat de pedra, una fletxa indicadora d’ulteriors escalades». L’objectiu és arribar «a aquella muntanya santa que és el Crist». Camí no sempre fàcil, però apassionant; amb el sabor de l’aventura, agermanats per nobles ideals, pregant junts, demanant al Senyor de progressar, com diu l’oració col•lecta, «en la fe, l’esperança i la caritat».